Publicació de l’article 'La família Desvalls, marquesos del Poal, Llupià i Alfarràs, darrers castlans del castell de cubelles (1789-1885)'
La família Desvalls, marquesos del Poal, Llupià i Alfarràs, darrers castlans del castell de Cubelles (1789-1885), de Josep Fernández Trabal. Aquest article va ser publicat a l’Anuari 2016 del GEC Amics del Castell.
El 1789, l’any que Joan Anton Desvalls i Ardena heretà el patrimoni dels Llupià i esdevingué marquès de Llupià i castlà major del castell de Cubelles, la família Desvalls havia assolit el cim de la societat estamental de l’Antic Règim i pertanyia incontestablement al cercle tancat i elitista de l’alta noblesa barcelonina. Gràcies a les herències, matrimonis, compromisos i plets, els Desvalls havien aplegat un enorme patrimoni senyorial, és a dir, agrari i financer, estès per diferents corregiments del Principat de Catalunya, els comtats de Rosselló i Cerdanya, el regne d’Aragó i, fins i tot, l’imperi austríac. Reunien també tres títols marquesals –una autèntica proesa per a la noblesa originària de Catalunya– encara que el del Poal, el marquesat propi, que havia estat atorgat per l’Arxiduc Carles d’Àustria l’any 1706, trigarien encara dècades a veure’l reconegut oficialment per la dinastia regnant per raons òbvies. Els altres dos marquesats de Llupià i Alfarràs eren títols borbònics, ates que els havia concedit Felip V l’any 1702 a les famílies Llupià i Ribes. La família Desvalls, de tradició austriacista, va heretar el marquesat i patrimoni dels Llupià l’any 1789 i el marquesat i patrimoni dels Ribes l’any 1796, en un període en què la seva fidelitat a l’ordre polític borbònic estava fora de tot dubte. D’aquestes temes polítics en parlarem més tard.
La castlania major de Cubelles era el nom arcaïtzant amb què s’anomenava a finals del segle XVIII el pròsper patrimoni format per quadres (grans propietats), rendes agràries i delmes que els Llupià havien rebut al seu torn dels Icard i que després traspassaren als Desvalls per estricte ordre hereditari. El castell renaixentista de Cubelles era alhora el símbol i el centre d’administració d’aquell extens domini. No era la primera vegada que els Desvalls rebien castlanies i delmes. Francesc Desvalls i Alegre, el pare de Joan Anton, havia guanyat l’any 1755 un plet extenuant que havia durat seixanta un anys. Els Desvalls eren des d’aleshores castlans de Vilafranca del Penedès i perceptors d’una part important del seu delme a través del dret feudal de la cavalleria. Sabien molt, doncs, de les disputes i controvèrsies constants que generava la percepció forçada dels drets senyorials, que eren contínuament contestats pels pagesos i pels pobles afectats. L’herència Llupià els havia arribat en una data rellevant –l’any 1789, el de la revolució francesa– en una clara premonició del què havia de succeir. Van tenir un tast immediat perquè el mateix 1789 l’Assemblea Nacional Francesa abolí els drets senyorials i els Desvalls van deixar de ser barons en els dominis de sud de França. Els Desvalls van rebre la castlania de Cubelles en un moment històric molt especial d’acceleració dels canvis. Els delmes, els censos i els homenatges, juntament amb tot l’entramat feudal, començaven definitivament a decaure també en la monarquia espanyola i la vella noblesa havia d’afrontar un època de mutacions.
La gestió de les tres generacions de la família Desvalls al front de la castlania de Cubelles en el període 1789-1845 –les representades per Joan Anton Desvalls i Ardena, el seu fill Miquel Desvalls i Ribes i el seu nét Joaquim Desvalls i Sarriera– és molt interessant pel moment històric, com s’ha dit, i perquè permet conèixer en detall els efectes de la dissolució del règim senyorial en un patrimoni nobiliari. No totes les conseqüències van ser negatives, atès que els Desvalls, com totes les famílies nobles, van poder salvar els drets essencials de la propietat; deixaren de ser senyors per esdevenir grans propietaris territorials en la nova societat burgesa.
Per a tractar sobre aquesta família, però, és necessari entendre quina era la seva posició en l’ampli terme del castell de Cubelles, ço és, comprendre la organització territorial, la jerarquització de l’espai i el seu entramat feudal. Caldrà retrocedir a l’època dels Icard, és a dir, al moment en què aquell llinatge dels senyors del terme proper de Torredembarra van formar el domini conegut com a castlania major de Cubelles en la segona meitat del segle XVII.
La dinàmica territorial del territori de Cubelles: de terme castral a municipi
El terme de Cubelles fou sempre un enclau de la senyoria reial envoltat de territoris de baró. Apareix esmentat per primer cop l’any 977 com un lloc a l’extrem del terme del castell de Castellet al lloc de “Maresma.” El 1042 es té esment de la fortalesa i el 1154 de l’església parroquial de Santa Maria.
En el segle XIII el terme s’havia poblat i s’havien format diferents nuclis poblacionals: la vila de Cubelles, formada entorn del castell i de l’església parroquial de Santa Maria; la Vila Nova de Cubelles, en un dels extrems del terme a tocar de la Geltrú (futura Vilanova i la Geltrú); el lloc de Cunit (amb Segur) i les quadres de Rocacrespa i Gallifa. El terme “quadra”, en el llenguatge feudal, indicava l’existència d’una gran propietat senyorial integrada per terres i masos cedides a vassalls (homes propis i sòlids) a canvi de censos, serveis i servituds. Una part de la quadra, però, acostumava a ser explotada directament a través d’arrendaments i parceries. El centre del domini acostumava a ser una casa forta, anomenada “domus” o “força”, que era alhora el lloc de residència i d’administració. Entorn de la fortalesa podia sorgir un petit nucli de població que amb el temps esdevenia un poble. En la jerarquització feudal de l’espai, l’amo d’una quadra acostumava a tenir-la en feu del senyor del castell i sovint era un dels castlans de la fortalesa. Disposava d’un nivell mínim de jurisdicció sobre els seus habitants i acostumava a arrodonir els ingressos amb el cobrament d’una percepció del delme. Es veu clarament, doncs, com ben aviat l’ampli terme castral s’havia organitzat en dues viles i diferents grans propietats, dites quadres, que acabarien originant al seu torn nous nuclis poblacionals. Aquesta jerarquització era per força problemàtica, atès que el control del territori, dels recursos naturals i dels homes originava lluites i conflictes entre els diferents senyors del terme i entre els mateixos habitants que tenien condicions jurídiques diferents.
El pes dels habitants del terme, organitzats en una “universitat” o comú acabaria sent determinant perquè van assolir aviat un tracte favorable per part del seu senyor, que era el comte de Barcelona i rei d’Aragó. L’any 1335 Alfons III, dit el Benigne, va fundar el municipi. Tots els anys, el primer de febrer, els habitants (terratinents) del terme es podien reunir per escollir un consell de 4 regidors i 10 consellers. En aquest marc d’organització municipal, la història del terme de Cubelles estarà marcada per les diferències entre les dues viles franques, la de Cubelles desenvolupada a redós del castell, i la “vila nova de Cubelles”, aquesta darrera amb major pes demogràfic i econòmic. El primer pas fou la independència parroquial. L’any 1363 es va erigir la parròquia de Sant Antoni Abat a la Vila Nova de Cubelles totalment separada de la matriu de Santa Maria situada al costat del castell. I l’any 1442 la reina Maria uní en una sola universitat (o comú) els termes veïns de Cubelles i la Geltrú. Era una gran victòria per als habitants de la vila nova de Cubelles (Vilanova i Geltrú) que tenien més interessos en el terme immediat de la Geltrú que en el de procedència de Cubelles i que aconseguiren la majoria en el municipi ampliat. Els terratinents dels dos termes units podrien escollir un consell de 25 consellers i 5 jurats (1 de Cubelles, 2 de Vila Nova de Cubelles i 2 de la Geltrú). També podien proposar el nom del batlle al rei o al batlle general de Catalunya.
La importància del municipi, sancionat pel privilegi del 1442, consolida definitivament l’autonomia política i administrativa i explica el fet que mai el rei es plantegi en endavant de desfer-se del seu domini jurisdiccional. Cubelles i la Geltrú, amb totes les parròquies, viles, quadres i pobles, seria sempre un lloc reial. No hi podia haver, per tant, cap altre senyor que el rei i per sota del sobirà els diferents castlans i amos de quadres. Mentre el rei va mantenir sempre la senyoria superior del terme, les castlanies i quadres van canviar sovint de mans, gairebé sempre en llinatges de cavallers, i fou a través d’aquest comerç que la castlania major arribaria a ser una possessió dels Icard i després d’ells dels Llupià i finalment dels Desvalls.
La major importància econòmica i demogràfica dels comuns de la “Vila Nova de Cubelles” i de la Geltrú li atorgaren un pes decisiu en la organització municipal sancionada l’any 1442. Això originà una lluita dels habitants de la vila del castell i de la part restant l terme de Cubelles per tenir un municipi propi i separat, és a dir, per a independitzar-se. Després de moltes dificultats ho aconseguiren l’any 1718, en el context radicalment diferent del Decret de la Nova Planta. A partir d’aquell any es constituïren dos municipis: el format per la Vila Nova de Cubelles i el terme del castell de la Geltrú (a partir de 1768 es dirà oficialment Vilanova i la Geltrú), i el de Cubelles, que incloïa la vila de Cubelles i les quadres de Cunit, Segur, Gallifa i Rocacrespa. El preu de la independència fou que Cubelles va perdre la seva Vila Nova i, com a tot Catalunya, els seus veïns van perdre el dret a l’autogovern: l’històric Consell com a òrgan representatiu que nomenava els jurats fou substituït per un òrgan integrat per tres regidors (un per la vila, un per Cunit i un Gallifa-Rocacrespa) i un batlle nomenats directament per la Reial Audiència entre el grup de famílies més afectes a la nova dinastia.
Senyors i castlans, breus notes sobre l’estructura feudal i el seu canvi al pas del temps
En tota aquesta dinàmica territorial hi van jugar tres actors principals: el rei, com a senyor superior del terme, que havia concedit els privilegis municipals i nomenava els batlles a través del batlle general resident a Barcelona (a partir de la Nova Planta els regidors eren nomenats pel capità general i la Reial Audiència); els castlans (n’hi havia dos, el major i el menor), que en origen tenien cura de la vigilància militar del castell i pertanyien a famílies de cavallers o de la baixa noblesa; i les universitats o comú, és a dir, el conjunt dels habitants propietaris del terme representats pel consell i pels jurats.
Amb un rei cada vegada més allunyat, el castlà major tenia tot el potencial per a actuar com a l’autèntic senyor del castell de Cubelles. De fet era qui habitava el castell i exercia tots els serveis militars que havien originat la mateixa castlania. Quan els drets feudals van ser abolits l’any 1837, els castlans de torn, que eren els Desvalls, van poder inscriure el castell en el registre de la propietat sense cap contradicció perquè ningú va qüestionar la legalitat del feu com a títol possessori. La dependència feudal entre el rei i el castlà es convertiria amb el temps amb una relació purament nominal, que en la pràctica es reduïa a fer-se confirmar el feu pel rei –o pel seu representant el batlle general– cada vegada que es produïa un traspàs i a prestar l’anacrònica cerimònia de l’homenatge que esdevingué una pura formalitat. Quan algun sobirà, com Felip IV arran del setge de Caldes de 1639, intentà mobilitzar a tots els castlans del Principat, la convocatòria esdevingué un fracàs absolut per la manca de resposta dels afectats.
El castlà major, a més de ser el veritable amo del castell, tenia participació en l’administració de justícia sense necessitat de tenir jutge (el batlle general li pagava tots els anys una part de les taxes judicials); gaudia de certs monopolis econòmics com el forn o la carnisseria (que els castlans es van vendre al comú l’any 1537); cobrava una part del delme anomenat “terçó”; i podia explotar la reserva senyorial. Esdevingué, però, que a través de vendes i empenyoraments, la castlania de Cubelles arribà a l’edat moderna molt disminuïda i fragmentada. Com veurem a continuació, van ser els Icard els qui la van reconstruir i van convertir el castlà major en el primer i principal propietari territorial.
Quan en les primeres dècades del segle XIX es va consumar a tota la monarquia espanyola la revolució liberal, els feus, els monopolis, les castlanies i els delmes van acabar desapareixent. Els Desvalls, que eren els castlans en aquell temps, van perdre la dignitat de castlà i van veure desaparèixer bona part dels ingressos senyorials (els delmes, però, a canvi d’una indemnització). Despullats de la parafernàlia feudal, acabarien convertint-se en allò que veritablement eren: grans terratinents.
Els Icard i els Llupià, castlans majors del castell de Cubelles 1567-1774
Els Icard, senyors de Torredembarra i de Vespella, a la comarca del Tarragonès, era un poderós llinatge molt afavorit pels reis, que van ser tot el segle XVI batlles generals de Catalunya. És a dir, ostentaren el càrrec que nomenava en nom del rei el batlle de Cubelles i exercia la justícia. Van fer gran fortuna en les guerres italianes durant els regnats de Ferran el Catòlic, Carles I i Felip II i van arribar a ser els castlans del Castell Nou de Nàpols i senyors de Caserta i altres feus en el regne de Nàpols.
Després de la mort de Cristòfor d’Icard i Vilaragut, a Nàpòls, molt jove, el 1532, els Icard retornaren a Catalunya per exercir la batllia general i governar les seves senyories de Torredembarra i Vespella. La vídua de Cristòfor era Isabel Agustí i Albanell, filla del jurista Antoni Agustí, vicecanceller de la Corona d’Aragó, que es tornà a casar el 1540 amb Ferran- Joan Ramon Folc, duc de Cardona, marquès de Pallars i Gran d’Espanya. Aquella vídua Icard es convertí en la consort del cap de l’estament nobiliari català i del senyor més poderós de Catalunya després del rei. El matrimoni va durar només tres anys i va engendrar dues filles.
Dona molt rica, Isabel Agustí fou la que es fixà en el terme de Cubelles i comença el període de grans inversions que convertiria els Icard en senyors d’una castlania totalment renovada. L’any 1567 Isabel Agustí comprà als esposos Martí de Bardaixí i Mariana Boscà Díaz de Guevara el castell de Cubelles i les seves dues castlanies, pel preu de 3.503 lliures. L’any 1571 el seu fill i hereu, Lluís d’Icard i Agustí, que havia heretat Cubelles de la seva mare, arrodoní el patrimoni amb la compra del castell de Cunit i la quadra de Segur al cavaller Vicenç Mollet, per 4.450 lliures. Cristòfor d’Icard i de Queralt, senyor de Torredembarra i Vespella i castlà de Cubelles, va ser un destacat seguidor de Felip IV en la Guerra dels Segadors. Va comprar la quadra de Rocacrespa a mitjan segle XVII i morí el 1653. Aquest noble s’intitulà castlà major de Cubelles i senyor dels castells i quadres de Rocacrespa, Gallifa, Cunit i Segur.
El patrimoni de Cristòfor d’Icard i de Queralt fou disputat per les seves dues úniques filles, les germanes Cecília i Maria d’Icard i d’Aguilar. La concòrdia de 26 de març de 1658 reconegué Vespella i el castell i castlania de Cubelles i totes les quadres annexes a favor de la primera, Cecília d’Icard i d’Aguilar. La nova castlana contragué matrimoni amb el cavaller Carles de Llupià i de Vilanova, senyor del castell de Llupià i baró de Castellnou en el Rosselló. Quan Cecília va morir, el 1664, va poder deixar la castlania al seu espòs, perquè el patrimoni no estava vinculat, i així els Llupià es convertiren en els nous castlans de Cubelles i senyors de tot el patrimoni de la costa del Garraf.
Els Llupià eren un antic llinatge rossellonès que s’havia establert a Barcelona arran de la guerra dels segadors. L’herència de Cecília d’Icard a favor del su marit era un fet fins a un cert punt anòmal, atès que el matrimoni no tenia fills. Per tant, l’herència Icard va passar als fills de Carles de Llupià i de Vilanova amb la seva segona esposa, la pubilla Manuela Roger i Delpàs. Els Llupià, doncs, gràcies a dos afortunats casaments, esdevindrien senyors de la doble herència dels Icard i dels Roger. Quan Carles de Llupià abandonà el segle a Barcelona, l’any 1695, deixà la seva descendència en una òptima posició. L’inventari dels seus béns començà el 18 d’octubre i és una llarga relació dels delmes i censos en les viles i termes de Cubelles i Vilanova de Cubelles; les quadres de Cunit, Gallifa, Rocacrespa i Segur; la castania major de Vilanova de Cubelles; el castell de Cubelles (que s’havia reconstruït totalment); la botiga del blat (pòsit) ; l’hostal; i un gran nombre de camps, vinyes i propietats.
El seu fill i nou castlà fou Carles de Llupià i de Roger (†1723), president del Braç Militar de Catalunya, un noble molt influent a Barcelona que li va tocar de viure la mort de Carles II a finals de 1700 i l’entronització de la casa de Borbó. Per haver afavorit al nou sobirà en les corts de 1701, va rebre el títol marquesal de Llupià l’any 1702. No podia ser marquès de Cubelles, com probablement hauria desitjat, perquè aquell terme era reial, i s’hagué d’acontentar amb l’elevació a marquesat d’un feu situat en una monarquia estrangera. El castlà major de Cubelles, però, passava a ser marquès i membre de l’alta noblesa catalana.
El primer marquès de Llupià es va mantenir en un segon terme en la llarga guerra de successió, defugint qualsevol responsabilitat militar i política. La seva posició a Cubelles estigué molt contestada per la població que era fidel a l’Arxiduc Carles d’Àustria. Quan els exèrcits borbònics estrenyeren el setge de Barcelona, el juliol de 1713, va defensar la rendició de la ciutat en la Junta de Braços convocada per la Generalitat. Carles de Llupià i de Roger fou un membre destacat del partit de nobles partidari de rendir-se a Felip V i marxà a Mataró mesos abans de la caiguda de Barcelona. A la capital del Maresme, els Llupià van presidir un Braç militar fidel al sobirà espanyol. L’opció que van prendre els va permetre escapar a la repressió i conservar el títol, l’honor i el patrimoni.
Però els Llupià no van anar més enllà del segle XVIII. La història d’aquest llinatge està ple de morts prematures. L’any 1771 morí a Barcelona Don Josep de Llupià i de Marimon, V Marquès de Llupià, deixant dues filles menors d’edat que també moririen de verola els anys 1773 i 1774. Aleshores entraren en funcionament les clàusules vinculadores del testament del primer marquès i el títol marquesal i tot el patrimoni Llupià, amb Cubelles, va passar a la única supervivent del llinatge. La darrera Llupià, per part de mare, era Dona Emmanuela d’Ardena i de Llupià, néta del primer marquès i esposa de Francesc Desvalls i Alegre.
Aquella dama va rebre impensadament una herència valorada, segons els inventari realitzat, en 19.000 lliures anuals i es convertí en la sisena marquesa de Llupià. Calia, tanmateix, eliminar un poderós obstacle, perquè les successions entre llinatges no eren fàcils. El darrer marquès de Llupià deixà una vídua, Maria Raimunda de Marimon, que reclamava el dot, l’escreix i les millores efectuades en el patrimoni, a més de tenir l’encàrrec testamentari del seu difunt marit d’executar diverses fundacions cristianes. Els Desvalls encara tenien present els seixanta un anys de lluita judicial pel patrimoni Masdovelles, un conflicte causat perquè la vídua del darrer Masdovelles –una dona de la família Foixà– es va negar a lliurar la possessió i volgué llegar els béns a un nebot sense cap dret. S’imposà, doncs, la negociació i tot fou deixat a parer d’àrbitres, els quals, van declarar que, a l’espera de la valoració de l’herència, la nova marquesa prengués possessió de tots els béns “a excepció de las rendas de la part de la costa de Vilanova y Cubellas que per conveni se reservà la viuda dona Raymunda fins que fossin convinguts els interessos de las dos parts”. Així, durant dos anys, la castlania de Cubellas estigué interinament en mas de Dona Raimunda de Marimon i de Boïl. El 13 de gener de 1776 arribà la sentència arbitral, segons la qual la vídua i els marmessors del darrer marquès tenien dret a cobrar 101.968 lliures. Per pagar-les, Maria Emmanuela els va vendre un censal de 3.059 lliures anuals (una sisena part del rendiment del patrimoni) que els seus successors van anar pagant religiosament. Joan Anton Desvalls va redimir l’any 1791 la meitat del censal i amb aquests diners es va fundar la Casa de Convalescència en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, una fundació que va passar a la història amb el nom dels Llupià.
Superat l’entrebanc, Cubelles va presenciar l’any 1776 la entronització d’una nova castlana en la persona de Emmanuela d’Ardena i de Llupià, VI marquesa de Llupià. La marquesa rebia també el patrimoni dels Roger centrat a Calella, el castell de Montpalau i la torre Sobirana d’Horta, anomenada a partir d’aleshores com a Torre Llupià, on Joan Anton Desvalls construiria els jardins del Laberint. Maria Emmanuela va morir l’any de la Revolució Francesa i la castlania de Cubelles i la resta de l’herència Llupià s’uniria al patrimoni dels Desvalls, que foren els castlans fins a l’extinció de les senyories feudals.
Els Desvalls, darrers castlans de Cubelles (1774-1837)
Emanuela d’Ardena i de Llupià va morir a Barcelona el gener de 1789 i el seu testament fou publicat el 20 de gener del mateix any. L’hereu universal, i pe tant nou castlà de Cubelles, era el seu primogènit Joan Anton Desvalls i Ardena, VII Marquès de Llupià i marquès consort d’Alfarràs. Home molt ordenat, immediatament obrí el “Llibre ahont se aniran notant los actes y altres instruments pertañents a las dos casas de Desvalls i Lupià”, que va mantenir actualitzat i al dia fins a la seva mort l’any 1820. Segurament és el castlà més universalment conegut que va tenir Cubelles, tot i que no va mantenir una relació amb el patrimoni del Garraf més enllà de la seva administració, que fou estricte i acurada. Aquest noble va posseir tres herències notables –la doble herència paterna dels Desvalls i dels Masdovelles (aquesta darrera guanyada en plet) i la materna dels Llupià– que sumades a la de la seva esposa, que era també pubilla, va crear un patrimoni excepcional, un dels més consistents de la Catalunya del seu temps. Els Desvalls passaren a ser senyors de tretze poblacions escampades pel Rosselló, Catalunya i Aragó amb més de 3.000 ànimes i un gran nombre d’hisendes i dominis senyorials, entre ells la castlania de Cubelles i els seus annexos.
La història dels Desvalls és molt significativa de la trajectòria de la noblesa catalana que, durant segles, fou considerada perifèrica en l’univers de la monarquia espanyola. Originaris de Lleida, els Desvalls estan datats a partir de 1280, com a notaris i escrivans de la cancelleria reial, primer, i després com a juristes i membres del consell reial. Van ser ciutadans honrats i cavallers de la capital de les terres de ponent i senyors del Poal i Gimenells en feu del monarca. La noblesa els va arribar per un privilegi de Carles II de l’any 1681, quan ja residien a Barcelona, i el títol marquesal del Poal fou el premi a la fidelitat absoluta dels germans Anton i Manuel Desvalls i de Vergós, coronels, a la causa austriacista. Els Desvalls es van exiliar l’any 1714 i no van retornar a Catalunya fins al 1732 en aplicació del Tractat de Viena. Francesc Desvalls i Alegre, fill del primer marques del Poal, una vegada retornat va situar de nou el seu llinatge en el context polític de la Catalunya borbònica. Les baules de la normalització van ser, primer, la victòria judicial que en el plet Masdovelles, que multiplicà la seva riquesa i patrimoni i, particularment, el casament del seu hereu amb la pubilla Maria Teresa de Ribes i Olzinelles, IV Marquesa d’Alfarràs. Entremig, com hem vist, l’esposa de Francesc Desvalls va rebre el marquesat i l’herència dels Llupià. El destí va fer que una família de tradició austriacista acabés enllaçant i heretant els títols i els patrimonis de dues famílies de l’opció política contrària. Això no fou resultat de l’atzar, sinó d’un política matrimonial i patrimonial molt ben planificada. Superada la crisi de la guerra, els Desvalls, com moltes altres famílies austriacistes, van fer ostentació d’intel·ligència i pragmatisme i van reclamar i ocupar el lloc que, per naixement, els pertanyia en la societat estamental del segle XVIII.
La personalitat del VII Marquès de Llupià és molt coneguda: matemàtic, fundador de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, membre de la Junta de Comerç, impulsor de lloables iniciatives públiques com el canal d’Urgell, en resum, un noble culte, il·lustrat i coneixedor del seu temps. Li va tocar de viure una època complicada. Joan Anton Desvalls va establir un vincle molt especial, no amb Cubelles, sinó amb un altre element de l’herència dels Llupià: la Torre Llupiana d’Horta, on a partir de 1790 i fins al 1804 va fer construir els jardins neoclàssics del laberint.
No consta que el marquès residís al castell de Cubelles, un edifici ja aleshores vell i deteriorat, sinó en el palau que va fer construir a Vilafranca del Penedès sobre les runes de la vella residència de la família Masdovelles. Des de Vilafranca, Joan Anton viatjava a Cubelles a vigilar les propietats. Sabem que incentivà la vinya i va experimentar amb noves varietats i que el seu vi fou molt apreciat. Cubelles era el centre d’un extensa hisenda agrícola que incloïa les finques (quadres) de Cunit, Segur, Gallifa i Rocacrespa.
La plàcida vida de noble i il·lustrat del castlà de Cubelles es veié alterada per les noves que arribaven de la França revolucionària. El mateix any de la revolució, Barcelona es veié commoguda per un seguit de motins populars coneguts com a Rebomboris del Pa. Aleshores el nou capità general, el comte de Lacy, el nomenà regidor de Barcelona, un càrrec que va ocupar nou anys fins al 1798, trencant així el vell prejudici que mantenia la seva família exclosa del govern municipal. Amb la declaració de la guerra contra la República Francesa, el març de 1793 –la Guerra Gran–, Joan Anton Desvalls presidí una Junta de Caixa de l’Armament i Tercis de Miquelets, integrada per nobles, hisendats i grans comerciants, que guanyà un gran protagonisme en la defensa del territori i conferí al marquès un prestigi indiscutible. Joan Anton Desvalls retornà a la normalitat a partir del 1798, quan s’acceptà la renúncia del seu càrrec municipal, per contemplar com la monarquia espanyola i la república francesa tan antagòniques teixien una estreta aliança que acabaria sent letal per al règim espanyol.
Joan Anton Desvalls, vidu de la marquesa d’Alfarràs des del 1796, lliurà tota l’herència de la seva esposa al seu fill i primogènit, Antoni Miquel Desvalls i de Ribes l’any 1800, arran del seu casament amb Narcisa de Sarriera i Despujol, filla dels comtes de Solterra. Va seguir sent, tanmateix, marquès de Llupià i castlà de Cubelles tota la seva vida. En aquell tombant de finals del segle XVIII, l’incendi provocat per la revolució francesa estesa arreu d’Europa per Bonaparte era difícil de contenir i tot eren problemes per a les administracions senyorials. En la correspondència dels dos marquesos, pare i fill, es fa palesa les dificultats per a recaptar les rendes i fer obeir als seus vassalls. El marquès d’Alfarràs, fill del nostre castlà, qualificà aquell moment com a “temps desfets”. Tot s’anava preparant per a l’esclat de la vella societat, que va tenir lloc durant l’anomenada Guerra del Francès.
Els anys de la Guerra del Francès
El tombant decisiu en la vida de Joan Anton va arribar en aquell precís moment de la primavera de 1808. La vida tranquil·la del castlà de Cubelles –un ancià de setanta anys– dedicada ja al perfeccionament del parc del laberint i a la complicada administració de les hisendes, es va veure interrompuda per la carta arribada de la cort l’abril de 1808. La lletra comunicava que el rei Carles IV –l’amic del marquès que li havia mostrat el favor visitant els jardins d’Horta l’any 1802– havia abdicat i que el nou sobirà era Ferran VII. Se sabé aviat que l’abdicació no era un acte espontani sinó el resultat de la rebel·lió del príncep d’Astúries i d’un sector de la cort – l’anomenat Motí d’Aranjuez– que expulsà Godoy del govern. Espanya, però, ja estava en part ocupada per l’exèrcit que Napoleó Bonaparte havia enviat per anar a envair el regne de Portugal. Els esdeveniments se succeïren amb tal rapidesa que, quan arribà la reial missiva, Barcelona ja estava dominada per una guarnició napoleònica i el palau del marquès de Llupià, situat a la Volta dels Encants, s’havia convertit en residència forçada d’un general francès.
Amb Madrid també ocupat, el govern estava de facto en la persona del mariscal Murat. La família reial sencera havia estat cridada a Baiona, on fou forçada a abdicar, i Napoleó convocà les corts generals de la monarquia amb la intenció de sancionar el lliurament de la corona al seu germà Josep Bonaparte i atorgar una constitució segons el model francès. Les corts no volien ser estamentals de l’Antic Règim sinó representatives, tot i que la situació política i militar impedí la celebració d’eleccions. Els participants al congrés de Baiona van ser designats directament per les autoritats franceses ocupants i Joan Anton Desvalls i Ardena, marquès de Llupià, va ser nomenat en representació de la noblesa de Barcelona. A finals de maig del 1808 partí cap a Baiona però les primeres escaramusses de la guerra van impedir que sortís de Catalunya. Joan Anton Desvalls ja no va poder tornar a la Barcelona ocupada i començà un llarg exili interior que el duria a Vilafranca del Penedès, Poboleda, Cervera, Solsona, Vic i finalment, els darrers anys de la guerra, a Calella, junt amb el seu fill i el seu nét. El castlà de Cubelles va donar un suport decidit a la Junta Superior del Principal i l’any 1810 fou escollit diputat a les Corts de Cadis, a les quals no va assistir per raons d’edat. Serien les corts que abolirien les institucions feudals, els monopolis, les castlanies i les jurisdiccions privades. El marquès seguia els esdeveniments de prop i els vivia en el seu propi patrimoni, veient com els vassalls i els arrendataris de les terres es negaven a pagar els drets senyorials. El març de 1811, per exemple, anotà en el dietari “que no deu estrañar la poca producció de esta cullita [de Cubelles], perquè a més de haver estat extremament curta, la acabaren de arruhinar los endalosos fraus en lo pago del delme y lo haver-se exigit per lo govern la meitat de ell”. El seu fill, el marquès d’Alfarràs, assabentat de l’abolició de les jurisdiccions senyorials, va escriure: “si ara las corts nos han volgut estalviar lo engorro y treball de anomenar regidors y batlles, bon profit los fassa! No·ns tocassen lo demés”. Està clar que els Desvalls sabien quina part del patrimoni era essencial –els drets de propietat, les rendes, els censos i els delmes– i quina part era prescindible.
El Marquès de Llupià va retornar a Barcelona el juny de 1814 per contemplar com Ferran II derogava la constitució de Cadis i tota l’obra de les Corts i restablia les antigues institucions senyorials llevat, segons deia el decret les “que no traigan notoriamente su origen de la jurisdicción y privilegios exclusivos”. Existia el dubte de si la castlania continuava vigent o no. Mentre que els Desvalls així ho entenien, per considerar que reforçava els títols de propietat sobre els censos, els delmes i les altres rendes senyorials, els habitants del terme ho consideraven d’altra manera. L’ancià marquès, tanmateix, pogué recuperar el control dels censos i dels delmes segons consta en els llibres d’administració, encara que tot era un desgavell perquè, a l’empara de la guerra, els seus antics vassalls s’havien revoltat i feia anys que no pagaven. La reclamació dels deutes i posar ordre fou el principal objectiu dels dos viatges que el fill del marquès havia fet a Cubelles al final de la guerra, durant els mesos de maig de 1813 i març de 1814.
El constructor dels jardins del Laberint va morir a Barcelona el 10 de març de 1820, és a dir, el dia que es proclamà de nou la Constitució de Cadis a Barcelona i s’inicià el trienni liberal. No arribà a veure, per tant, com les corts del trienni retornava el vigor a la legislació antisenyorial sense aclarir la línia divisòria entre els drets jurisdiccionals i els monopolis –que continuaven suprimits– i els drets de propietat que es mantenien plenament vigents. Aquesta confusió, hàbilment instrumentada per les parts, seria el principal conflicte jurídic entre els nobles i els seus antics vassalls, emfiteutes i arrendataris durant tot el segle XIX.
Els últims hereus
El nou hereu de Cubelles fou Antoni Miquel Desvalls i Ribes, VIII marquès de Llupià i V marquès d’Alfarràs. Antoni Miquel Desvalls fou poc temps senyor de la castlania i no arribaria a contemplar la restauració de les velles institucions l’any 1823, després de l’enderrocament del govern liberal i de la instauració de l’absolutisme, perquè va tenir una mort tràgica, el 20 de setembre de 1821, en la gran epidèmia de febre groga que assolà Barcelona. Era tinent d’alcalde de l’ajuntament constitucional. La seva vídua i usufructuària era Narcisa de Sarriera i de Gurb, que governà les hisendes amb mà de ferro en nom del seu únic fill menor d’edat. Mare i fill havien marxat a Girona fugint de l’epidèmia i des d’aquella ciutat s’ordenà l’inventari pòstum dels béns del marquès difunt, un document molt interessant que conté una magnífica descripció del patrimoni familiar i també del de Cubelles. Els béns de Cubelles són els següents: els delmes, rendes i parts d’explets en la vila i terme de Cubelles; les quadres de Cunit, Gallifra i Rocacrespa; la carlania major de Vilanova de Cubelles amb les seves rendes i drets; l’heretat del castell de Cubelles que són 17 jornals de terra campa part vinya i conreu i 1 jornal d’arenal, que estan concedides a parceria; la botiga per posar el grans en la plaça de Cubelles i quatre sitges (tres pels grans de Cubelles i una pels de Segur); l’ Hostal Vell, enderrocat; el castell termenat de Cubelles dit Castell Nou; una premsa de gàbia; la pallissa del dit castell, un corral i un celler; el celler nou amb tres cups, premsa i 84 bótes de sos càrregues buides; un llevador i un capbreu del terme de Cubelles; la Quadra de Segur situada en la parròquia de Calafell i terme de Vilanova, conreada per Jaume Oliva, masover, que habita en la casa nova; una casa vella amb les seves terres en el dit poble de Segur; un corral davant la casa anterior; un trull; la capella de Sant Miquel; una casa amb celler i cups dita Portes Verdes i un celler dita Bigó en el poble de Vilanova de Cubelles. S’observa una confusió entre els vells drets senyorials i les propietats nues.
Just acabat l’inventari, la marquesa vídua i el seu fill emprengueren el camí de l’exili, aquesta vegada a França, per fugir d’un govern que veien revolucionari i extremista, que s’allargà del maig de 1822 a setembre de 1823. El novembre d’aquest darrer any s’instal·laren triomfalment a una Barcelona alliberada ja dels elements liberals, amb la clara intenció d’activar la maquinària senyorial i recuperar els seus drets. Per aquesta tasca van tenir els deu anys que va durar la darrera etapa del regnat de Ferran VII, un període que passaria a la història com la Dècada Ominosa. Pocs dies després de la tornada arribaren de Madrid les cartes de successió en els marquesats de Llupià i d’Alfarràs.
El nou hereu i darrer castlà de Cubelles era Joaquim Desvalls i de Sarriera, IX marquès de Llupià i VI marquès d’Alfarràs, i amb ell acabem aquesta història. Aquest noble va contemplar l’enderrocament de l’Antic Règim. Una vegada mort el rei Ferran VII, l’any 1833, retornaren amb més força les reformes liberals. L’any 1837 s’aprovà la definitiva abolició dels privilegis i drets feudals i senyorials i va desaparèixer definitivament la castlania i el 1843 els delmes. La desvinculació fou una mesura important perquè els grans patrimonis inalienables de la noblesa es podien vendre lliurement. Joaquin Desvalls en fa fer un ús més que moderat i va conservar l’herència dels seus pares pràcticament íntegra. Els marquesos de Llupià i d’Alfarràs, doncs, mantingueren a Cubelles una propietat considerable encapçalada pel castell i integrada per edificis agrícoles, torres, cases fortes, masies, camps, vinyes, hortes, boscos i censos, que continuaren fent rendint, no ja com a senyors sinó com a propietaris. La conjuntura econòmica i demogràfica del segle XIX els anava de cara. Els Desvalls continuaren sent un dels majors terratinents de Catalunya, una situació que van ser capaços de mantenir tot el segle XIX.
L’orgullós castlà, però, abans d’acceptar els fets consumats es va implicar en una guerra per mantenir la vella societat. Joaquim Desvalls i de Sarriera va patir el tercer exili de la seva vida l’any 1835, arran de la gran crema de convents de Barcelona i de l’amenaça que va rebre a la seva finca d’Horta, i s’estigué deu anys a París finançant el partit carlí. Quan retornà a Barcelona, l’any 1845, la monarquia constitucional d’Isabel II ha s’havia assentat i havia retornat l’ordre. Aquesta era la paraula clau, ordre. En la monarquia isabelina l’antic castlà de Cubelles va donar suport al partit conservador, va mantenir la seva posició i com el seu avi va ocupar llocs preeminents en la societat burgesa: fundador i president de l’Institut Agrícola i Català de Sant Isidre, president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i senador de nomenament reial. Joaquim Desvalls va restaurar el castell de Cubelles i deixa constància fent gravar el seu escut heràldic en la portada principal.
La “gloriosa” revolució de 1868, que acabaria conduint a la primera república, atrapà al marquès sent primer tinent d’alcalde de Barcelona per nomenament reial. Fugint d’una nova revolució, el vell marquès s’establí a Mallorca i ja no retornaria a Catalunya. Morí a la Ciutat de Palma de 30 de desembre de 1883 i amb ell s’extingí la primera línia dels Desvalls castlans de Cubelles. L’herència va passar sencera a un cosí germà del marquès difunt, Lluís Desvalls Fort de Saint Maurin, X Marquès de Llupià i VII d’Alfarràs, també nét del gran marquès constructor del laberint, els descendents del qual ostenten els títols del regne i conserven la història del llinatge en el seu esplèndid arxiu.
L’Arxiu de la Família Desvalls aplega la documentació de tots els dominis familiars en els actuals termes municipals de Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Calafell. L’investigador l’ha de cercar a la secció “Patrimoni de Vilanova”, que era el nom que tenien aquests béns en l’administració de la casa Desvalls. Oferim al final de l’article un la relació dels documents. Els originals es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya formant del fons 01-1087.
Els Desvalls, propietaris del castell de Cubelles, eren una família noble i la seva participació en fets cabdals de la història de Catalunya està prou documentada. Van ser ministres del rei, alterosos cavallers de les terres de Lleida, senyors bandolers en els temps de l’Imperi hispànic, militars professionals al servei dels Àustria, herois de la guerra de Successió, exiliats austriacistes, nobles il·lustrats, contrarevolucionaris, carlins, senadors, mecenes i fundadors. Amb el temps, van emparentar amb la nissaga dels Llupià, important llinatge noble rossellonès que deu el nom al castell de Llupià, dins el vescomtat de Castellnou.
El 1789, l’any que Joan Anton Desvalls i Ardena heretà el patrimoni dels Llupià i esdevingué marquès de Llupià i castlà major del castell de Cubelles, la família Desvalls havia assolit el cim de la societat estamental de l’Antic Règim i pertanyia incontestablement al cercle tancat i elitista de l’alta noblesa barcelonina. Gràcies a les herències, matrimonis, compromisos i plets, els Desvalls havien aplegat un enorme patrimoni senyorial, és a dir, agrari i financer, estès per diferents corregiments del Principat de Catalunya, els comtats de Rosselló i Cerdanya, el regne d’Aragó i, fins i tot, l’imperi austríac. Reunien també tres títols marquesals –una autèntica proesa per a la noblesa originària de Catalunya– encara que el del Poal, el marquesat propi, que havia estat atorgat per l’Arxiduc Carles d’Àustria l’any 1706, trigarien encara dècades a veure’l reconegut oficialment per la dinastia regnant per raons òbvies. Els altres dos marquesats de Llupià i Alfarràs eren títols borbònics, ates que els havia concedit Felip V l’any 1702 a les famílies Llupià i Ribes. La família Desvalls, de tradició austriacista, va heretar el marquesat i patrimoni dels Llupià l’any 1789 i el marquesat i patrimoni dels Ribes l’any 1796, en un període en què la seva fidelitat a l’ordre polític borbònic estava fora de tot dubte. D’aquestes temes polítics en parlarem més tard.
La castlania major de Cubelles era el nom arcaïtzant amb què s’anomenava a finals del segle XVIII el pròsper patrimoni format per quadres (grans propietats), rendes agràries i delmes que els Llupià havien rebut al seu torn dels Icard i que després traspassaren als Desvalls per estricte ordre hereditari. El castell renaixentista de Cubelles era alhora el símbol i el centre d’administració d’aquell extens domini. No era la primera vegada que els Desvalls rebien castlanies i delmes. Francesc Desvalls i Alegre, el pare de Joan Anton, havia guanyat l’any 1755 un plet extenuant que havia durat seixanta un anys. Els Desvalls eren des d’aleshores castlans de Vilafranca del Penedès i perceptors d’una part important del seu delme a través del dret feudal de la cavalleria. Sabien molt, doncs, de les disputes i controvèrsies constants que generava la percepció forçada dels drets senyorials, que eren contínuament contestats pels pagesos i pels pobles afectats. L’herència Llupià els havia arribat en una data rellevant –l’any 1789, el de la revolució francesa– en una clara premonició del què havia de succeir. Van tenir un tast immediat perquè el mateix 1789 l’Assemblea Nacional Francesa abolí els drets senyorials i els Desvalls van deixar de ser barons en els dominis de sud de França. Els Desvalls van rebre la castlania de Cubelles en un moment històric molt especial d’acceleració dels canvis. Els delmes, els censos i els homenatges, juntament amb tot l’entramat feudal, començaven definitivament a decaure també en la monarquia espanyola i la vella noblesa havia d’afrontar un època de mutacions.
La gestió de les tres generacions de la família Desvalls al front de la castlania de Cubelles en el període 1789-1845 –les representades per Joan Anton Desvalls i Ardena, el seu fill Miquel Desvalls i Ribes i el seu nét Joaquim Desvalls i Sarriera– és molt interessant pel moment històric, com s’ha dit, i perquè permet conèixer en detall els efectes de la dissolució del règim senyorial en un patrimoni nobiliari. No totes les conseqüències van ser negatives, atès que els Desvalls, com totes les famílies nobles, van poder salvar els drets essencials de la propietat; deixaren de ser senyors per esdevenir grans propietaris territorials en la nova societat burgesa.
Per a tractar sobre aquesta família, però, és necessari entendre quina era la seva posició en l’ampli terme del castell de Cubelles, ço és, comprendre la organització territorial, la jerarquització de l’espai i el seu entramat feudal. Caldrà retrocedir a l’època dels Icard, és a dir, al moment en què aquell llinatge dels senyors del terme proper de Torredembarra van formar el domini conegut com a castlania major de Cubelles en la segona meitat del segle XVII.
La dinàmica territorial del territori de Cubelles: de terme castral a municipi
El terme de Cubelles fou sempre un enclau de la senyoria reial envoltat de territoris de baró. Apareix esmentat per primer cop l’any 977 com un lloc a l’extrem del terme del castell de Castellet al lloc de “Maresma.” El 1042 es té esment de la fortalesa i el 1154 de l’església parroquial de Santa Maria.
En el segle XIII el terme s’havia poblat i s’havien format diferents nuclis poblacionals: la vila de Cubelles, formada entorn del castell i de l’església parroquial de Santa Maria; la Vila Nova de Cubelles, en un dels extrems del terme a tocar de la Geltrú (futura Vilanova i la Geltrú); el lloc de Cunit (amb Segur) i les quadres de Rocacrespa i Gallifa. El terme “quadra”, en el llenguatge feudal, indicava l’existència d’una gran propietat senyorial integrada per terres i masos cedides a vassalls (homes propis i sòlids) a canvi de censos, serveis i servituds. Una part de la quadra, però, acostumava a ser explotada directament a través d’arrendaments i parceries. El centre del domini acostumava a ser una casa forta, anomenada “domus” o “força”, que era alhora el lloc de residència i d’administració. Entorn de la fortalesa podia sorgir un petit nucli de població que amb el temps esdevenia un poble. En la jerarquització feudal de l’espai, l’amo d’una quadra acostumava a tenir-la en feu del senyor del castell i sovint era un dels castlans de la fortalesa. Disposava d’un nivell mínim de jurisdicció sobre els seus habitants i acostumava a arrodonir els ingressos amb el cobrament d’una percepció del delme. Es veu clarament, doncs, com ben aviat l’ampli terme castral s’havia organitzat en dues viles i diferents grans propietats, dites quadres, que acabarien originant al seu torn nous nuclis poblacionals. Aquesta jerarquització era per força problemàtica, atès que el control del territori, dels recursos naturals i dels homes originava lluites i conflictes entre els diferents senyors del terme i entre els mateixos habitants que tenien condicions jurídiques diferents.
El pes dels habitants del terme, organitzats en una “universitat” o comú acabaria sent determinant perquè van assolir aviat un tracte favorable per part del seu senyor, que era el comte de Barcelona i rei d’Aragó. L’any 1335 Alfons III, dit el Benigne, va fundar el municipi. Tots els anys, el primer de febrer, els habitants (terratinents) del terme es podien reunir per escollir un consell de 4 regidors i 10 consellers. En aquest marc d’organització municipal, la història del terme de Cubelles estarà marcada per les diferències entre les dues viles franques, la de Cubelles desenvolupada a redós del castell, i la “vila nova de Cubelles”, aquesta darrera amb major pes demogràfic i econòmic. El primer pas fou la independència parroquial. L’any 1363 es va erigir la parròquia de Sant Antoni Abat a la Vila Nova de Cubelles totalment separada de la matriu de Santa Maria situada al costat del castell. I l’any 1442 la reina Maria uní en una sola universitat (o comú) els termes veïns de Cubelles i la Geltrú. Era una gran victòria per als habitants de la vila nova de Cubelles (Vilanova i Geltrú) que tenien més interessos en el terme immediat de la Geltrú que en el de procedència de Cubelles i que aconseguiren la majoria en el municipi ampliat. Els terratinents dels dos termes units podrien escollir un consell de 25 consellers i 5 jurats (1 de Cubelles, 2 de Vila Nova de Cubelles i 2 de la Geltrú). També podien proposar el nom del batlle al rei o al batlle general de Catalunya.
La importància del municipi, sancionat pel privilegi del 1442, consolida definitivament l’autonomia política i administrativa i explica el fet que mai el rei es plantegi en endavant de desfer-se del seu domini jurisdiccional. Cubelles i la Geltrú, amb totes les parròquies, viles, quadres i pobles, seria sempre un lloc reial. No hi podia haver, per tant, cap altre senyor que el rei i per sota del sobirà els diferents castlans i amos de quadres. Mentre el rei va mantenir sempre la senyoria superior del terme, les castlanies i quadres van canviar sovint de mans, gairebé sempre en llinatges de cavallers, i fou a través d’aquest comerç que la castlania major arribaria a ser una possessió dels Icard i després d’ells dels Llupià i finalment dels Desvalls.
La major importància econòmica i demogràfica dels comuns de la “Vila Nova de Cubelles” i de la Geltrú li atorgaren un pes decisiu en la organització municipal sancionada l’any 1442. Això originà una lluita dels habitants de la vila del castell i de la part restant l terme de Cubelles per tenir un municipi propi i separat, és a dir, per a independitzar-se. Després de moltes dificultats ho aconseguiren l’any 1718, en el context radicalment diferent del Decret de la Nova Planta. A partir d’aquell any es constituïren dos municipis: el format per la Vila Nova de Cubelles i el terme del castell de la Geltrú (a partir de 1768 es dirà oficialment Vilanova i la Geltrú), i el de Cubelles, que incloïa la vila de Cubelles i les quadres de Cunit, Segur, Gallifa i Rocacrespa. El preu de la independència fou que Cubelles va perdre la seva Vila Nova i, com a tot Catalunya, els seus veïns van perdre el dret a l’autogovern: l’històric Consell com a òrgan representatiu que nomenava els jurats fou substituït per un òrgan integrat per tres regidors (un per la vila, un per Cunit i un Gallifa-Rocacrespa) i un batlle nomenats directament per la Reial Audiència entre el grup de famílies més afectes a la nova dinastia.
Senyors i castlans, breus notes sobre l’estructura feudal i el seu canvi al pas del temps
En tota aquesta dinàmica territorial hi van jugar tres actors principals: el rei, com a senyor superior del terme, que havia concedit els privilegis municipals i nomenava els batlles a través del batlle general resident a Barcelona (a partir de la Nova Planta els regidors eren nomenats pel capità general i la Reial Audiència); els castlans (n’hi havia dos, el major i el menor), que en origen tenien cura de la vigilància militar del castell i pertanyien a famílies de cavallers o de la baixa noblesa; i les universitats o comú, és a dir, el conjunt dels habitants propietaris del terme representats pel consell i pels jurats.
Amb un rei cada vegada més allunyat, el castlà major tenia tot el potencial per a actuar com a l’autèntic senyor del castell de Cubelles. De fet era qui habitava el castell i exercia tots els serveis militars que havien originat la mateixa castlania. Quan els drets feudals van ser abolits l’any 1837, els castlans de torn, que eren els Desvalls, van poder inscriure el castell en el registre de la propietat sense cap contradicció perquè ningú va qüestionar la legalitat del feu com a títol possessori. La dependència feudal entre el rei i el castlà es convertiria amb el temps amb una relació purament nominal, que en la pràctica es reduïa a fer-se confirmar el feu pel rei –o pel seu representant el batlle general– cada vegada que es produïa un traspàs i a prestar l’anacrònica cerimònia de l’homenatge que esdevingué una pura formalitat. Quan algun sobirà, com Felip IV arran del setge de Caldes de 1639, intentà mobilitzar a tots els castlans del Principat, la convocatòria esdevingué un fracàs absolut per la manca de resposta dels afectats.
El castlà major, a més de ser el veritable amo del castell, tenia participació en l’administració de justícia sense necessitat de tenir jutge (el batlle general li pagava tots els anys una part de les taxes judicials); gaudia de certs monopolis econòmics com el forn o la carnisseria (que els castlans es van vendre al comú l’any 1537); cobrava una part del delme anomenat “terçó”; i podia explotar la reserva senyorial. Esdevingué, però, que a través de vendes i empenyoraments, la castlania de Cubelles arribà a l’edat moderna molt disminuïda i fragmentada. Com veurem a continuació, van ser els Icard els qui la van reconstruir i van convertir el castlà major en el primer i principal propietari territorial.
Quan en les primeres dècades del segle XIX es va consumar a tota la monarquia espanyola la revolució liberal, els feus, els monopolis, les castlanies i els delmes van acabar desapareixent. Els Desvalls, que eren els castlans en aquell temps, van perdre la dignitat de castlà i van veure desaparèixer bona part dels ingressos senyorials (els delmes, però, a canvi d’una indemnització). Despullats de la parafernàlia feudal, acabarien convertint-se en allò que veritablement eren: grans terratinents.
Els Icard i els Llupià, castlans majors del castell de Cubelles 1567-1774
Els Icard, senyors de Torredembarra i de Vespella, a la comarca del Tarragonès, era un poderós llinatge molt afavorit pels reis, que van ser tot el segle XVI batlles generals de Catalunya. És a dir, ostentaren el càrrec que nomenava en nom del rei el batlle de Cubelles i exercia la justícia. Van fer gran fortuna en les guerres italianes durant els regnats de Ferran el Catòlic, Carles I i Felip II i van arribar a ser els castlans del Castell Nou de Nàpols i senyors de Caserta i altres feus en el regne de Nàpols.
Després de la mort de Cristòfor d’Icard i Vilaragut, a Nàpòls, molt jove, el 1532, els Icard retornaren a Catalunya per exercir la batllia general i governar les seves senyories de Torredembarra i Vespella. La vídua de Cristòfor era Isabel Agustí i Albanell, filla del jurista Antoni Agustí, vicecanceller de la Corona d’Aragó, que es tornà a casar el 1540 amb Ferran- Joan Ramon Folc, duc de Cardona, marquès de Pallars i Gran d’Espanya. Aquella vídua Icard es convertí en la consort del cap de l’estament nobiliari català i del senyor més poderós de Catalunya després del rei. El matrimoni va durar només tres anys i va engendrar dues filles.
Dona molt rica, Isabel Agustí fou la que es fixà en el terme de Cubelles i comença el període de grans inversions que convertiria els Icard en senyors d’una castlania totalment renovada. L’any 1567 Isabel Agustí comprà als esposos Martí de Bardaixí i Mariana Boscà Díaz de Guevara el castell de Cubelles i les seves dues castlanies, pel preu de 3.503 lliures. L’any 1571 el seu fill i hereu, Lluís d’Icard i Agustí, que havia heretat Cubelles de la seva mare, arrodoní el patrimoni amb la compra del castell de Cunit i la quadra de Segur al cavaller Vicenç Mollet, per 4.450 lliures. Cristòfor d’Icard i de Queralt, senyor de Torredembarra i Vespella i castlà de Cubelles, va ser un destacat seguidor de Felip IV en la Guerra dels Segadors. Va comprar la quadra de Rocacrespa a mitjan segle XVII i morí el 1653. Aquest noble s’intitulà castlà major de Cubelles i senyor dels castells i quadres de Rocacrespa, Gallifa, Cunit i Segur.
El patrimoni de Cristòfor d’Icard i de Queralt fou disputat per les seves dues úniques filles, les germanes Cecília i Maria d’Icard i d’Aguilar. La concòrdia de 26 de març de 1658 reconegué Vespella i el castell i castlania de Cubelles i totes les quadres annexes a favor de la primera, Cecília d’Icard i d’Aguilar. La nova castlana contragué matrimoni amb el cavaller Carles de Llupià i de Vilanova, senyor del castell de Llupià i baró de Castellnou en el Rosselló. Quan Cecília va morir, el 1664, va poder deixar la castlania al seu espòs, perquè el patrimoni no estava vinculat, i així els Llupià es convertiren en els nous castlans de Cubelles i senyors de tot el patrimoni de la costa del Garraf.
Els Llupià eren un antic llinatge rossellonès que s’havia establert a Barcelona arran de la guerra dels segadors. L’herència de Cecília d’Icard a favor del su marit era un fet fins a un cert punt anòmal, atès que el matrimoni no tenia fills. Per tant, l’herència Icard va passar als fills de Carles de Llupià i de Vilanova amb la seva segona esposa, la pubilla Manuela Roger i Delpàs. Els Llupià, doncs, gràcies a dos afortunats casaments, esdevindrien senyors de la doble herència dels Icard i dels Roger. Quan Carles de Llupià abandonà el segle a Barcelona, l’any 1695, deixà la seva descendència en una òptima posició. L’inventari dels seus béns començà el 18 d’octubre i és una llarga relació dels delmes i censos en les viles i termes de Cubelles i Vilanova de Cubelles; les quadres de Cunit, Gallifa, Rocacrespa i Segur; la castania major de Vilanova de Cubelles; el castell de Cubelles (que s’havia reconstruït totalment); la botiga del blat (pòsit) ; l’hostal; i un gran nombre de camps, vinyes i propietats.
El seu fill i nou castlà fou Carles de Llupià i de Roger (†1723), president del Braç Militar de Catalunya, un noble molt influent a Barcelona que li va tocar de viure la mort de Carles II a finals de 1700 i l’entronització de la casa de Borbó. Per haver afavorit al nou sobirà en les corts de 1701, va rebre el títol marquesal de Llupià l’any 1702. No podia ser marquès de Cubelles, com probablement hauria desitjat, perquè aquell terme era reial, i s’hagué d’acontentar amb l’elevació a marquesat d’un feu situat en una monarquia estrangera. El castlà major de Cubelles, però, passava a ser marquès i membre de l’alta noblesa catalana.
El primer marquès de Llupià es va mantenir en un segon terme en la llarga guerra de successió, defugint qualsevol responsabilitat militar i política. La seva posició a Cubelles estigué molt contestada per la població que era fidel a l’Arxiduc Carles d’Àustria. Quan els exèrcits borbònics estrenyeren el setge de Barcelona, el juliol de 1713, va defensar la rendició de la ciutat en la Junta de Braços convocada per la Generalitat. Carles de Llupià i de Roger fou un membre destacat del partit de nobles partidari de rendir-se a Felip V i marxà a Mataró mesos abans de la caiguda de Barcelona. A la capital del Maresme, els Llupià van presidir un Braç militar fidel al sobirà espanyol. L’opció que van prendre els va permetre escapar a la repressió i conservar el títol, l’honor i el patrimoni.
Però els Llupià no van anar més enllà del segle XVIII. La història d’aquest llinatge està ple de morts prematures. L’any 1771 morí a Barcelona Don Josep de Llupià i de Marimon, V Marquès de Llupià, deixant dues filles menors d’edat que també moririen de verola els anys 1773 i 1774. Aleshores entraren en funcionament les clàusules vinculadores del testament del primer marquès i el títol marquesal i tot el patrimoni Llupià, amb Cubelles, va passar a la única supervivent del llinatge. La darrera Llupià, per part de mare, era Dona Emmanuela d’Ardena i de Llupià, néta del primer marquès i esposa de Francesc Desvalls i Alegre.
Aquella dama va rebre impensadament una herència valorada, segons els inventari realitzat, en 19.000 lliures anuals i es convertí en la sisena marquesa de Llupià. Calia, tanmateix, eliminar un poderós obstacle, perquè les successions entre llinatges no eren fàcils. El darrer marquès de Llupià deixà una vídua, Maria Raimunda de Marimon, que reclamava el dot, l’escreix i les millores efectuades en el patrimoni, a més de tenir l’encàrrec testamentari del seu difunt marit d’executar diverses fundacions cristianes. Els Desvalls encara tenien present els seixanta un anys de lluita judicial pel patrimoni Masdovelles, un conflicte causat perquè la vídua del darrer Masdovelles –una dona de la família Foixà– es va negar a lliurar la possessió i volgué llegar els béns a un nebot sense cap dret. S’imposà, doncs, la negociació i tot fou deixat a parer d’àrbitres, els quals, van declarar que, a l’espera de la valoració de l’herència, la nova marquesa prengués possessió de tots els béns “a excepció de las rendas de la part de la costa de Vilanova y Cubellas que per conveni se reservà la viuda dona Raymunda fins que fossin convinguts els interessos de las dos parts”. Així, durant dos anys, la castlania de Cubellas estigué interinament en mas de Dona Raimunda de Marimon i de Boïl. El 13 de gener de 1776 arribà la sentència arbitral, segons la qual la vídua i els marmessors del darrer marquès tenien dret a cobrar 101.968 lliures. Per pagar-les, Maria Emmanuela els va vendre un censal de 3.059 lliures anuals (una sisena part del rendiment del patrimoni) que els seus successors van anar pagant religiosament. Joan Anton Desvalls va redimir l’any 1791 la meitat del censal i amb aquests diners es va fundar la Casa de Convalescència en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, una fundació que va passar a la història amb el nom dels Llupià.
Superat l’entrebanc, Cubelles va presenciar l’any 1776 la entronització d’una nova castlana en la persona de Emmanuela d’Ardena i de Llupià, VI marquesa de Llupià. La marquesa rebia també el patrimoni dels Roger centrat a Calella, el castell de Montpalau i la torre Sobirana d’Horta, anomenada a partir d’aleshores com a Torre Llupià, on Joan Anton Desvalls construiria els jardins del Laberint. Maria Emmanuela va morir l’any de la Revolució Francesa i la castlania de Cubelles i la resta de l’herència Llupià s’uniria al patrimoni dels Desvalls, que foren els castlans fins a l’extinció de les senyories feudals.
Els Desvalls, darrers castlans de Cubelles (1774-1837)
Emanuela d’Ardena i de Llupià va morir a Barcelona el gener de 1789 i el seu testament fou publicat el 20 de gener del mateix any. L’hereu universal, i pe tant nou castlà de Cubelles, era el seu primogènit Joan Anton Desvalls i Ardena, VII Marquès de Llupià i marquès consort d’Alfarràs. Home molt ordenat, immediatament obrí el “Llibre ahont se aniran notant los actes y altres instruments pertañents a las dos casas de Desvalls i Lupià”, que va mantenir actualitzat i al dia fins a la seva mort l’any 1820. Segurament és el castlà més universalment conegut que va tenir Cubelles, tot i que no va mantenir una relació amb el patrimoni del Garraf més enllà de la seva administració, que fou estricte i acurada. Aquest noble va posseir tres herències notables –la doble herència paterna dels Desvalls i dels Masdovelles (aquesta darrera guanyada en plet) i la materna dels Llupià– que sumades a la de la seva esposa, que era també pubilla, va crear un patrimoni excepcional, un dels més consistents de la Catalunya del seu temps. Els Desvalls passaren a ser senyors de tretze poblacions escampades pel Rosselló, Catalunya i Aragó amb més de 3.000 ànimes i un gran nombre d’hisendes i dominis senyorials, entre ells la castlania de Cubelles i els seus annexos.
La història dels Desvalls és molt significativa de la trajectòria de la noblesa catalana que, durant segles, fou considerada perifèrica en l’univers de la monarquia espanyola. Originaris de Lleida, els Desvalls estan datats a partir de 1280, com a notaris i escrivans de la cancelleria reial, primer, i després com a juristes i membres del consell reial. Van ser ciutadans honrats i cavallers de la capital de les terres de ponent i senyors del Poal i Gimenells en feu del monarca. La noblesa els va arribar per un privilegi de Carles II de l’any 1681, quan ja residien a Barcelona, i el títol marquesal del Poal fou el premi a la fidelitat absoluta dels germans Anton i Manuel Desvalls i de Vergós, coronels, a la causa austriacista. Els Desvalls es van exiliar l’any 1714 i no van retornar a Catalunya fins al 1732 en aplicació del Tractat de Viena. Francesc Desvalls i Alegre, fill del primer marques del Poal, una vegada retornat va situar de nou el seu llinatge en el context polític de la Catalunya borbònica. Les baules de la normalització van ser, primer, la victòria judicial que en el plet Masdovelles, que multiplicà la seva riquesa i patrimoni i, particularment, el casament del seu hereu amb la pubilla Maria Teresa de Ribes i Olzinelles, IV Marquesa d’Alfarràs. Entremig, com hem vist, l’esposa de Francesc Desvalls va rebre el marquesat i l’herència dels Llupià. El destí va fer que una família de tradició austriacista acabés enllaçant i heretant els títols i els patrimonis de dues famílies de l’opció política contrària. Això no fou resultat de l’atzar, sinó d’un política matrimonial i patrimonial molt ben planificada. Superada la crisi de la guerra, els Desvalls, com moltes altres famílies austriacistes, van fer ostentació d’intel·ligència i pragmatisme i van reclamar i ocupar el lloc que, per naixement, els pertanyia en la societat estamental del segle XVIII.
La personalitat del VII Marquès de Llupià és molt coneguda: matemàtic, fundador de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, membre de la Junta de Comerç, impulsor de lloables iniciatives públiques com el canal d’Urgell, en resum, un noble culte, il·lustrat i coneixedor del seu temps. Li va tocar de viure una època complicada. Joan Anton Desvalls va establir un vincle molt especial, no amb Cubelles, sinó amb un altre element de l’herència dels Llupià: la Torre Llupiana d’Horta, on a partir de 1790 i fins al 1804 va fer construir els jardins neoclàssics del laberint.
No consta que el marquès residís al castell de Cubelles, un edifici ja aleshores vell i deteriorat, sinó en el palau que va fer construir a Vilafranca del Penedès sobre les runes de la vella residència de la família Masdovelles. Des de Vilafranca, Joan Anton viatjava a Cubelles a vigilar les propietats. Sabem que incentivà la vinya i va experimentar amb noves varietats i que el seu vi fou molt apreciat. Cubelles era el centre d’un extensa hisenda agrícola que incloïa les finques (quadres) de Cunit, Segur, Gallifa i Rocacrespa.
La plàcida vida de noble i il·lustrat del castlà de Cubelles es veié alterada per les noves que arribaven de la França revolucionària. El mateix any de la revolució, Barcelona es veié commoguda per un seguit de motins populars coneguts com a Rebomboris del Pa. Aleshores el nou capità general, el comte de Lacy, el nomenà regidor de Barcelona, un càrrec que va ocupar nou anys fins al 1798, trencant així el vell prejudici que mantenia la seva família exclosa del govern municipal. Amb la declaració de la guerra contra la República Francesa, el març de 1793 –la Guerra Gran–, Joan Anton Desvalls presidí una Junta de Caixa de l’Armament i Tercis de Miquelets, integrada per nobles, hisendats i grans comerciants, que guanyà un gran protagonisme en la defensa del territori i conferí al marquès un prestigi indiscutible. Joan Anton Desvalls retornà a la normalitat a partir del 1798, quan s’acceptà la renúncia del seu càrrec municipal, per contemplar com la monarquia espanyola i la república francesa tan antagòniques teixien una estreta aliança que acabaria sent letal per al règim espanyol.
Joan Anton Desvalls, vidu de la marquesa d’Alfarràs des del 1796, lliurà tota l’herència de la seva esposa al seu fill i primogènit, Antoni Miquel Desvalls i de Ribes l’any 1800, arran del seu casament amb Narcisa de Sarriera i Despujol, filla dels comtes de Solterra. Va seguir sent, tanmateix, marquès de Llupià i castlà de Cubelles tota la seva vida. En aquell tombant de finals del segle XVIII, l’incendi provocat per la revolució francesa estesa arreu d’Europa per Bonaparte era difícil de contenir i tot eren problemes per a les administracions senyorials. En la correspondència dels dos marquesos, pare i fill, es fa palesa les dificultats per a recaptar les rendes i fer obeir als seus vassalls. El marquès d’Alfarràs, fill del nostre castlà, qualificà aquell moment com a “temps desfets”. Tot s’anava preparant per a l’esclat de la vella societat, que va tenir lloc durant l’anomenada Guerra del Francès.
Els anys de la Guerra del Francès
El tombant decisiu en la vida de Joan Anton va arribar en aquell precís moment de la primavera de 1808. La vida tranquil·la del castlà de Cubelles –un ancià de setanta anys– dedicada ja al perfeccionament del parc del laberint i a la complicada administració de les hisendes, es va veure interrompuda per la carta arribada de la cort l’abril de 1808. La lletra comunicava que el rei Carles IV –l’amic del marquès que li havia mostrat el favor visitant els jardins d’Horta l’any 1802– havia abdicat i que el nou sobirà era Ferran VII. Se sabé aviat que l’abdicació no era un acte espontani sinó el resultat de la rebel·lió del príncep d’Astúries i d’un sector de la cort – l’anomenat Motí d’Aranjuez– que expulsà Godoy del govern. Espanya, però, ja estava en part ocupada per l’exèrcit que Napoleó Bonaparte havia enviat per anar a envair el regne de Portugal. Els esdeveniments se succeïren amb tal rapidesa que, quan arribà la reial missiva, Barcelona ja estava dominada per una guarnició napoleònica i el palau del marquès de Llupià, situat a la Volta dels Encants, s’havia convertit en residència forçada d’un general francès.
Amb Madrid també ocupat, el govern estava de facto en la persona del mariscal Murat. La família reial sencera havia estat cridada a Baiona, on fou forçada a abdicar, i Napoleó convocà les corts generals de la monarquia amb la intenció de sancionar el lliurament de la corona al seu germà Josep Bonaparte i atorgar una constitució segons el model francès. Les corts no volien ser estamentals de l’Antic Règim sinó representatives, tot i que la situació política i militar impedí la celebració d’eleccions. Els participants al congrés de Baiona van ser designats directament per les autoritats franceses ocupants i Joan Anton Desvalls i Ardena, marquès de Llupià, va ser nomenat en representació de la noblesa de Barcelona. A finals de maig del 1808 partí cap a Baiona però les primeres escaramusses de la guerra van impedir que sortís de Catalunya. Joan Anton Desvalls ja no va poder tornar a la Barcelona ocupada i començà un llarg exili interior que el duria a Vilafranca del Penedès, Poboleda, Cervera, Solsona, Vic i finalment, els darrers anys de la guerra, a Calella, junt amb el seu fill i el seu nét. El castlà de Cubelles va donar un suport decidit a la Junta Superior del Principal i l’any 1810 fou escollit diputat a les Corts de Cadis, a les quals no va assistir per raons d’edat. Serien les corts que abolirien les institucions feudals, els monopolis, les castlanies i les jurisdiccions privades. El marquès seguia els esdeveniments de prop i els vivia en el seu propi patrimoni, veient com els vassalls i els arrendataris de les terres es negaven a pagar els drets senyorials. El març de 1811, per exemple, anotà en el dietari “que no deu estrañar la poca producció de esta cullita [de Cubelles], perquè a més de haver estat extremament curta, la acabaren de arruhinar los endalosos fraus en lo pago del delme y lo haver-se exigit per lo govern la meitat de ell”. El seu fill, el marquès d’Alfarràs, assabentat de l’abolició de les jurisdiccions senyorials, va escriure: “si ara las corts nos han volgut estalviar lo engorro y treball de anomenar regidors y batlles, bon profit los fassa! No·ns tocassen lo demés”. Està clar que els Desvalls sabien quina part del patrimoni era essencial –els drets de propietat, les rendes, els censos i els delmes– i quina part era prescindible.
El Marquès de Llupià va retornar a Barcelona el juny de 1814 per contemplar com Ferran II derogava la constitució de Cadis i tota l’obra de les Corts i restablia les antigues institucions senyorials llevat, segons deia el decret les “que no traigan notoriamente su origen de la jurisdicción y privilegios exclusivos”. Existia el dubte de si la castlania continuava vigent o no. Mentre que els Desvalls així ho entenien, per considerar que reforçava els títols de propietat sobre els censos, els delmes i les altres rendes senyorials, els habitants del terme ho consideraven d’altra manera. L’ancià marquès, tanmateix, pogué recuperar el control dels censos i dels delmes segons consta en els llibres d’administració, encara que tot era un desgavell perquè, a l’empara de la guerra, els seus antics vassalls s’havien revoltat i feia anys que no pagaven. La reclamació dels deutes i posar ordre fou el principal objectiu dels dos viatges que el fill del marquès havia fet a Cubelles al final de la guerra, durant els mesos de maig de 1813 i març de 1814.
El constructor dels jardins del Laberint va morir a Barcelona el 10 de març de 1820, és a dir, el dia que es proclamà de nou la Constitució de Cadis a Barcelona i s’inicià el trienni liberal. No arribà a veure, per tant, com les corts del trienni retornava el vigor a la legislació antisenyorial sense aclarir la línia divisòria entre els drets jurisdiccionals i els monopolis –que continuaven suprimits– i els drets de propietat que es mantenien plenament vigents. Aquesta confusió, hàbilment instrumentada per les parts, seria el principal conflicte jurídic entre els nobles i els seus antics vassalls, emfiteutes i arrendataris durant tot el segle XIX.
Els últims hereus
El nou hereu de Cubelles fou Antoni Miquel Desvalls i Ribes, VIII marquès de Llupià i V marquès d’Alfarràs. Antoni Miquel Desvalls fou poc temps senyor de la castlania i no arribaria a contemplar la restauració de les velles institucions l’any 1823, després de l’enderrocament del govern liberal i de la instauració de l’absolutisme, perquè va tenir una mort tràgica, el 20 de setembre de 1821, en la gran epidèmia de febre groga que assolà Barcelona. Era tinent d’alcalde de l’ajuntament constitucional. La seva vídua i usufructuària era Narcisa de Sarriera i de Gurb, que governà les hisendes amb mà de ferro en nom del seu únic fill menor d’edat. Mare i fill havien marxat a Girona fugint de l’epidèmia i des d’aquella ciutat s’ordenà l’inventari pòstum dels béns del marquès difunt, un document molt interessant que conté una magnífica descripció del patrimoni familiar i també del de Cubelles. Els béns de Cubelles són els següents: els delmes, rendes i parts d’explets en la vila i terme de Cubelles; les quadres de Cunit, Gallifra i Rocacrespa; la carlania major de Vilanova de Cubelles amb les seves rendes i drets; l’heretat del castell de Cubelles que són 17 jornals de terra campa part vinya i conreu i 1 jornal d’arenal, que estan concedides a parceria; la botiga per posar el grans en la plaça de Cubelles i quatre sitges (tres pels grans de Cubelles i una pels de Segur); l’ Hostal Vell, enderrocat; el castell termenat de Cubelles dit Castell Nou; una premsa de gàbia; la pallissa del dit castell, un corral i un celler; el celler nou amb tres cups, premsa i 84 bótes de sos càrregues buides; un llevador i un capbreu del terme de Cubelles; la Quadra de Segur situada en la parròquia de Calafell i terme de Vilanova, conreada per Jaume Oliva, masover, que habita en la casa nova; una casa vella amb les seves terres en el dit poble de Segur; un corral davant la casa anterior; un trull; la capella de Sant Miquel; una casa amb celler i cups dita Portes Verdes i un celler dita Bigó en el poble de Vilanova de Cubelles. S’observa una confusió entre els vells drets senyorials i les propietats nues.
Just acabat l’inventari, la marquesa vídua i el seu fill emprengueren el camí de l’exili, aquesta vegada a França, per fugir d’un govern que veien revolucionari i extremista, que s’allargà del maig de 1822 a setembre de 1823. El novembre d’aquest darrer any s’instal·laren triomfalment a una Barcelona alliberada ja dels elements liberals, amb la clara intenció d’activar la maquinària senyorial i recuperar els seus drets. Per aquesta tasca van tenir els deu anys que va durar la darrera etapa del regnat de Ferran VII, un període que passaria a la història com la Dècada Ominosa. Pocs dies després de la tornada arribaren de Madrid les cartes de successió en els marquesats de Llupià i d’Alfarràs.
El nou hereu i darrer castlà de Cubelles era Joaquim Desvalls i de Sarriera, IX marquès de Llupià i VI marquès d’Alfarràs, i amb ell acabem aquesta història. Aquest noble va contemplar l’enderrocament de l’Antic Règim. Una vegada mort el rei Ferran VII, l’any 1833, retornaren amb més força les reformes liberals. L’any 1837 s’aprovà la definitiva abolició dels privilegis i drets feudals i senyorials i va desaparèixer definitivament la castlania i el 1843 els delmes. La desvinculació fou una mesura important perquè els grans patrimonis inalienables de la noblesa es podien vendre lliurement. Joaquin Desvalls en fa fer un ús més que moderat i va conservar l’herència dels seus pares pràcticament íntegra. Els marquesos de Llupià i d’Alfarràs, doncs, mantingueren a Cubelles una propietat considerable encapçalada pel castell i integrada per edificis agrícoles, torres, cases fortes, masies, camps, vinyes, hortes, boscos i censos, que continuaren fent rendint, no ja com a senyors sinó com a propietaris. La conjuntura econòmica i demogràfica del segle XIX els anava de cara. Els Desvalls continuaren sent un dels majors terratinents de Catalunya, una situació que van ser capaços de mantenir tot el segle XIX.
L’orgullós castlà, però, abans d’acceptar els fets consumats es va implicar en una guerra per mantenir la vella societat. Joaquim Desvalls i de Sarriera va patir el tercer exili de la seva vida l’any 1835, arran de la gran crema de convents de Barcelona i de l’amenaça que va rebre a la seva finca d’Horta, i s’estigué deu anys a París finançant el partit carlí. Quan retornà a Barcelona, l’any 1845, la monarquia constitucional d’Isabel II ha s’havia assentat i havia retornat l’ordre. Aquesta era la paraula clau, ordre. En la monarquia isabelina l’antic castlà de Cubelles va donar suport al partit conservador, va mantenir la seva posició i com el seu avi va ocupar llocs preeminents en la societat burgesa: fundador i president de l’Institut Agrícola i Català de Sant Isidre, president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i senador de nomenament reial. Joaquim Desvalls va restaurar el castell de Cubelles i deixa constància fent gravar el seu escut heràldic en la portada principal.
La “gloriosa” revolució de 1868, que acabaria conduint a la primera república, atrapà al marquès sent primer tinent d’alcalde de Barcelona per nomenament reial. Fugint d’una nova revolució, el vell marquès s’establí a Mallorca i ja no retornaria a Catalunya. Morí a la Ciutat de Palma de 30 de desembre de 1883 i amb ell s’extingí la primera línia dels Desvalls castlans de Cubelles. L’herència va passar sencera a un cosí germà del marquès difunt, Lluís Desvalls Fort de Saint Maurin, X Marquès de Llupià i VII d’Alfarràs, també nét del gran marquès constructor del laberint, els descendents del qual ostenten els títols del regne i conserven la història del llinatge en el seu esplèndid arxiu.
L’Arxiu de la Família Desvalls aplega la documentació de tots els dominis familiars en els actuals termes municipals de Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Calafell. L’investigador l’ha de cercar a la secció “Patrimoni de Vilanova”, que era el nom que tenien aquests béns en l’administració de la casa Desvalls. Oferim al final de l’article un la relació dels documents. Els originals es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya formant del fons 01-1087.
Nota de la redacció: Josep Fernández Trabal és doctor en Història Medieval i Premi Extraordinari de Doctorat per la UB. Actualment és el cap de l’àrea de Fons Històrics de l’Arxiu Nacional de Catalunya i professor. És expert en els fons documentals privats, sobretot en els arxius nobiliaris, i ha publicat un gran nombre d’articles. S’ha dedicat a l’estudi de la societat catalana baixmedieval amb diversos llibres i articles d’història de la noblesa, moviments socials i tecnologia medieval. Aquest article és un resum de l’erudita conferència que va oferir el 18 de setembre de 2015 a la sala d’actes de la Parròquia de Santa Maria de Cubelles amb el títol d’Història dels Llupià i els Desvalls, Senyors del castell de Cubelles.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada