ARTICLE ANUARI 2017
El barracó de Cubelles, testimoni del fet migratori dels anys seixanta
Al llarg de les dècades dels 50, 60 i 70 del segle passat, un gran nombre de persones d’arreu de la Península, i molt especialment del sud, van abandonar els seus pobles i viles per traslladar-se a Catalunya a la recerca d’un futur millor per a ells i les seves famílies. La tradicional empenta industrial del país i l’inici de l’expansió urbanística requeria de mà d’obra que superava amb escreix l’oferta de la mateixa població autòctona, raó per la qual joves vinguts de racons d’Andalusia, Extremadura, Múrcia i altres indrets de la geografia estatal van establir-se per tot Catalunya amb l’objectiu de trobar feines ben remunerades a fàbriques i obres de construcció. En molts casos, arribaven amb poques pertinences i s’instal·laven a habitatges precaris i, fins i tot, sense tenir garantides unes mínimes condicions de salubritat. Malgrat que a Cubelles no es va donar el barraquisme de llocs com els barris del Carmel i Montjuïc de Barcelona, durant gairebé una dècada hi existí un barracó de grans dimensions propietat de l’empresari Josep Marsé, que arribà a aplegar una quarantena llarga d’homes de diferent origen i condició.
Una vida nova: l’exemple de Tomás López
Entre Santiago de la Espada, a la província de Jaén, i Cubelles hi ha uns 650 quilòmetres de distància. Tot plegat, un recorregut que al dia d’avui pot allargar-se unes set hores amb cotxe però que fa cinquanta anys podia fer-se etern i esdevenir tota una odissea. Quan un té vint anys, però, no s’espanta fàcilment i les ganes de trobar un futur millor i ajudar la família a tirar endavant són molt més fortes que qualsevol incertesa o neguit. Així ho va entendre en Tomás López Fernández (Santiago de la Espada, 1943) i, dit i fet, l’any 1966 va arribar a Cubelles amb l’objectiu d’instal·lar-s’hi i treballar per a l’empresari –i exalcalde– Josep Marsé i Solé, dedicat, principalment, al sector de la construcció i els serveis. El cunyat del Tomás, Angel Chinchilla, ja vivia a la vila i, gràcies a ell, el Tomás va venir juntament amb el seu germà Alfredo, amb el Dionisio Moya, germà de la seva xicota Mariana –avui la seva dona–, amb el Mariano Espinosa, nuvi de la seva germana... Pràcticament, doncs, la família sencera.
L’únic dia festiu era el diumenge i, quan sortien, la majoria, com passava al conjunt del poble, es repartia entre els dos cafès, el de l’Aliança i l’Armengol, on anaven a beure “quatre panzones”, que era com anomenaven unes cerveses que destacaven per ser força grosses, i a relacionar-se amb la resta de veïns de la vila. La colla del Tomás es decantava més pel Cafè de Dalt, regentat pel Pau Aviñó, de qui guarda un gran record, tant d’ell com del seu germà, el Tanu. Les bromes i la companyonia sempre estaven a l’ordre del dia: “Jo no sortia gaire, perquè volia estalviar per casar-me. Quedàvem amb el Juan López, pare del Pufa, amb el Pedro Linares, el Josep Fonoll, pare de l’actual alcaldessa ... i allà fèiem la partida. Del barracó, n’hi havia un que era solter i bevia molt, i sempre es quedava adormit. Aleshores, el Fonoll agafava una campaneta que duia de casa i li tocava a l’orella dient-li que tancaven el bar i que havien de marxar. Pobre, s’emportava sempre uns grans ensurts! I alguna vegada, no era una campaneta el que li posaven a l’orella...”, confessa amb un somriure maliciós en Tomás López.
La fi del barracó va produir-se en el moment en què els treballadors van començar a casar-se i buscar-se la vida. De fet, quan en Josep Marsé es va vendre els terrenys on es va ubicar inicialment, alguns dels seus operaris van comprar parcel·les per fer-se allà mateix casa seva. En Tomás, abans de poder adquirir un habitatge propi, va anar a viure amb la seva dona Mariana a una habitació llogada de la família de l’Artur Piñol, que compartien amb la seva mare, i per la qual pagaven 1.000 pessetes al mes. Com molts, en Tomás va arrelar a Cubelles i s’hi va instal·lar definitivament, tal com va fer bona part dels seus germans, cunyats i amics: El Romualdo, el Ramón, el Ramoncín, el Dionisio, el Julián, el Mariano Pistolas.... D’altres van marxar i es van repartir entre Vila-real i Múrcia, malgrat que el record i el vincle amb el nostre poble sempre els acompanyà.
Agraïments:
Com molts d’aquests joves, originaris la majoria de Beas de la Segura, Arroyo de los Arcos (Jaén) i rodalies, en Tomás es va hostatjar al barracó que en Josep Marsé havia fet construir als afores del poble per tal que s’hi allotgessin els seus treballadors. Estava ubicat a l’actual passatge de Joan Miró, a tocar de la plaça de la Llibertat, on avui s’aixequen unes cases i blocs d’habitatges i on al dia d’avui hi ha un despatx d’advocats i arquitectes. Hi havia un terreny molt gran amb el barracó a dins, amb capacitat per acollir una quarantena llarga de persones. En total, aplegava entre deu i quinze lliteres i cada una d’elles aixoplugava uns tres llits per llitera. Al mig del pati, es van col·locar uns gran bidons d’aigua on els treballadors s’hi podien banyar i, a la plaça de la Llibertat, hi havia uns garrofers on feien les seves necessitats. Posteriorment, però, ja es van posar uns lavabos que van permetre que els homes gaudissin d’una mica més d’intimitat. El barracó va entrar en funcionament al voltant del 1963 i va estar dempeus fins a començaments dels 70, malgrat que no sempre al mateix lloc. Primer va passar pel carrer Rocacrespa i, a finals dels 60, en Josep Marsé es va vendre els terrenys i va traslladar l’equipament a la confluència entre els actuals carrers Nou i de Josep Mestres, on, durant anys, hi ha hagut la llar d’infants municipal L’Estel. En aquest espai, però, la parcel·la no era propietat d’en Marsé i, per aquest motiu, hi va durar poc temps. A més, molts dels que hi treballaven van anar estalviant i es van anar casant, de manera que, progressivament, van abandonar el barracó i, de fet, quan va desaparèixer, ja només hi vivien un parell de persones. Finalment, de manera curiosa, el barracó va ser adquirit per un mossèn de Lleida que se’l va endur a la seva parròquia sense que se’n sàpiga quin ús deuria tenir a partir d’aleshores.
El sostre de les lliteres era l’única part del barracó que estava tapat amb uralita i tot de fustes, claus i bigues de ferro a la teulada perquè aguantés i no sortís volant si hi havia una ventada forta. La uralita sobresortia poc més d’un metre de la paret a on estaven arrambades les lliteres i la resta del pati no estava asfaltat, de manera que es posaven taulons a la porta gran que hi havia d’accés per tal que poguessin entrar els camions i el tractor ple de bidons d’aigua que utilitzaven els treballadors per banyar-se. Hi havia llum però no calefacció, de manera que, a l’hivern, en no estar tapada la zona dormitori –les lliteres estaven recolzades sobre una única paret i només tenien un sostre d’uralita– “passàvem més fred que un mico”, recorda en Tomás López.
Jornades d’intensa feina
El sostre de les lliteres era l’única part del barracó que estava tapat amb uralita i tot de fustes, claus i bigues de ferro a la teulada perquè aguantés i no sortís volant si hi havia una ventada forta. La uralita sobresortia poc més d’un metre de la paret a on estaven arrambades les lliteres i la resta del pati no estava asfaltat, de manera que es posaven taulons a la porta gran que hi havia d’accés per tal que poguessin entrar els camions i el tractor ple de bidons d’aigua que utilitzaven els treballadors per banyar-se. Hi havia llum però no calefacció, de manera que, a l’hivern, en no estar tapada la zona dormitori –les lliteres estaven recolzades sobre una única paret i només tenien un sostre d’uralita– “passàvem més fred que un mico”, recorda en Tomás López.
Jornades d’intensa feina
Al barracó es tocava diana ben d’hora. Els treballadors es llevaven i es netejaven i, a les 7.00 h. en punt, després que els encarregats tanquessin amb clau el barracó, ja eren al magatzem de la casa d’en Josep Marsé, a la plaça de Jaume Marsé, on avui hi viu el seu fill Carles. Allà, l’empresari tenia preparades tres o quatre furgonetes i unes garrafes d’aigua de fusta i, aleshores, hi distribuïa els treballadors en funció de la feina del dia amb l’advertiment de no perdre cap garrafa si no se’n volien quedar sense l’endemà. La jornada durava entre deu i dotze hores, amb una aturada per dinar al mateix lloc de treball. En Josep Marsé i el seu fill Pepi duien els operaris fins al lloc de la feina –Sitges, Vilanova, Mas Trader...– i, a la tarda, els anaven a recollir. Quan plegaven, l’encarregat de cada grup pujava a casa de l’empresari amb l’albarà amb les hores treballades i, la resta, omplien una garrafa d’aigua i tornaven cap al barracó. Per sopar, compraven el menjar habitualment a la botiga de queviures que hi havia al costat del magatzem, a la cantonada entre el carrer de Sant Antoni i la plaça de Jaume Marsé, i cuinaven a l’aire lliure, al mateix pati del barracó. A l’hivern, ja de nit i, a l’estiu, aprofitant les darreres hores de sol.
“Treballàvem fins a les 18.00 h. o 19.00 h. i a l’hivern sense veure’ns-hi. Jo vaig treballar en l’asfaltat dels carrers que hi ha entre la carretera i la via del tren, tot manual. Amb gibrells llençàvem el quitrà i l’aplanàvem amb el rastell. Treballàvem un munt. En Marsé deia: “Ciscu –que era un encarregat– si arribeu a aquella punta del carrer, apunta 14/15 hores”. I aleshores ells ens deia a nosaltres: “Allà no arribem ni a la meitat, però tranquils, que les 14 hores les apuntarem igualment, ens ha donat feina per dos dies!!”.
Es treballava moltíssim i jo li deia al meu germà que era molta feina i es guanyava molt poc. “Doncs és el que hi ha”, em deia ell, que va estar-s’hi dos anys. A mi no m’agradava perquè es treballava un munt i no es guanyava gaire. Aleshores em va sortir feina a la Gallina Blanca –polígon situat entre Cubelles i Vilanova– on, a més, em deixaven dormir, i vaig canviar. El meu germà em deia que havia tingut molta sort. Hi vaig estar un any, fins que va tancar. Aleshores, vaig anar al poble, em vaig casar i vaig tornar. Només vaig estar uns mesos, tres o quatre, fins que l’Antonio Vera em va col·locar a la fàbrica del Sr. Pino a la zona de les Salines. Hi vaig anar perquè guanyava més”, recorda en Tomás López.
El primer hivern que va passar al barracó va ser molt dur, raó per la qual en Tomás se’n va tornar al poble. Va comentar que se n’anava una setmana per passar el Nadal amb la família, però en realitat s’hi va estar dos mesos atès que li va sortir una feina allà mateix. Això no obstant, no va tenir problemes per tornar a treballar per a en Josep Marsé. Murri, recorda que, quan li van preguntar què havia passat, va contestar que havia estat malalt.
La relació amb la família Marsé era força afable tot i la duresa de la feina. En Tomàs recorda que el patriarca era un home estricte i seriós però de molta paraula, mentre que el fill petit, en Carles, era molt extravertit i el gran, en Pepi, era molt diligent amb la feina. “Una vegada em vaig enfadar amb ell perquè, fent jo d’encarregat, em va dir que, si acabàvem una feina urgent, ens podríem apuntar disset o divuit hores i jo un parell més. Com que érem joves, vam volar i, quan va passar amb la furgoneta, ens va veure asseguts i no va voler pagar-nos el que havíem convingut. Al final, jo em vaig rebaixar les hores i la resta va cobrar el que havíem dit, perquè jo havia donat la meva paraula, però la nostra relació es va refredar fins al punt que vaig acabar marxant. Amb tot, amb el temps ho vam arreglar i sempre ens hem avingut molt”, rememora en Tomás, qui no amaga que en aquell moment temia que en Josep Marsé s’assabentés que havia canviat de feina, a les Salines amb en Vera, i s’enfadés amb ell. Un dia, però, quan en Marsé ho va saber, es va apropar fins al nou lloc de treball d’en Tomás López i li va dir que coneixia els motius pels quals havia marxat i que, si algun dia es quedava sense feina, li’n podia tornar a demanar perquè estava molt content amb ell. “El Vera em va dir que no patís perquè el Marsé era un home de paraula i mai malparlaria de mi”, afegeix en Tomás, qui recorda que en Josep Marsé sempre tractava tothom de vostè.
Integrats al poble
Es treballava moltíssim i jo li deia al meu germà que era molta feina i es guanyava molt poc. “Doncs és el que hi ha”, em deia ell, que va estar-s’hi dos anys. A mi no m’agradava perquè es treballava un munt i no es guanyava gaire. Aleshores em va sortir feina a la Gallina Blanca –polígon situat entre Cubelles i Vilanova– on, a més, em deixaven dormir, i vaig canviar. El meu germà em deia que havia tingut molta sort. Hi vaig estar un any, fins que va tancar. Aleshores, vaig anar al poble, em vaig casar i vaig tornar. Només vaig estar uns mesos, tres o quatre, fins que l’Antonio Vera em va col·locar a la fàbrica del Sr. Pino a la zona de les Salines. Hi vaig anar perquè guanyava més”, recorda en Tomás López.
El primer hivern que va passar al barracó va ser molt dur, raó per la qual en Tomás se’n va tornar al poble. Va comentar que se n’anava una setmana per passar el Nadal amb la família, però en realitat s’hi va estar dos mesos atès que li va sortir una feina allà mateix. Això no obstant, no va tenir problemes per tornar a treballar per a en Josep Marsé. Murri, recorda que, quan li van preguntar què havia passat, va contestar que havia estat malalt.
La relació amb la família Marsé era força afable tot i la duresa de la feina. En Tomàs recorda que el patriarca era un home estricte i seriós però de molta paraula, mentre que el fill petit, en Carles, era molt extravertit i el gran, en Pepi, era molt diligent amb la feina. “Una vegada em vaig enfadar amb ell perquè, fent jo d’encarregat, em va dir que, si acabàvem una feina urgent, ens podríem apuntar disset o divuit hores i jo un parell més. Com que érem joves, vam volar i, quan va passar amb la furgoneta, ens va veure asseguts i no va voler pagar-nos el que havíem convingut. Al final, jo em vaig rebaixar les hores i la resta va cobrar el que havíem dit, perquè jo havia donat la meva paraula, però la nostra relació es va refredar fins al punt que vaig acabar marxant. Amb tot, amb el temps ho vam arreglar i sempre ens hem avingut molt”, rememora en Tomás, qui no amaga que en aquell moment temia que en Josep Marsé s’assabentés que havia canviat de feina, a les Salines amb en Vera, i s’enfadés amb ell. Un dia, però, quan en Marsé ho va saber, es va apropar fins al nou lloc de treball d’en Tomás López i li va dir que coneixia els motius pels quals havia marxat i que, si algun dia es quedava sense feina, li’n podia tornar a demanar perquè estava molt content amb ell. “El Vera em va dir que no patís perquè el Marsé era un home de paraula i mai malparlaria de mi”, afegeix en Tomás, qui recorda que en Josep Marsé sempre tractava tothom de vostè.
Integrats al poble
Tantes hores plegats, era evident que el vincle entre els habitants del barracó havia de ser força intens. Malgrat que pràcticament no hi havia intimitat i que la situació podia donar peu a conflictes, la tònica predominant era el bon ambient i la camaraderia entre tots ells. “La relació entre nosaltres era molt bona. Hi havia algú que bevia una mica, però li teníem tanta por al Marsé, que tothom es comportava. Ell ens deia que no volia merders ni conflictes i amenaçava que, a qui es passés, el faria fora. Tu venies del poble a guanyar quatre duros i tothom anava recte, és clar. N’hi havia tres o quatre que els dissabtes a la nit arribaven donant tombs, però tothom callava. De vegades, un que era més gran, els cridava que l’endemà ho diria al Vell –Marsé–, però era per fer-los callar i ficar-los la por al cos, mai no va delatar ningú”, rememora alegre en Tomás.
L’únic dia festiu era el diumenge i, quan sortien, la majoria, com passava al conjunt del poble, es repartia entre els dos cafès, el de l’Aliança i l’Armengol, on anaven a beure “quatre panzones”, que era com anomenaven unes cerveses que destacaven per ser força grosses, i a relacionar-se amb la resta de veïns de la vila. La colla del Tomás es decantava més pel Cafè de Dalt, regentat pel Pau Aviñó, de qui guarda un gran record, tant d’ell com del seu germà, el Tanu. Les bromes i la companyonia sempre estaven a l’ordre del dia: “Jo no sortia gaire, perquè volia estalviar per casar-me. Quedàvem amb el Juan López, pare del Pufa, amb el Pedro Linares, el Josep Fonoll, pare de l’actual alcaldessa ... i allà fèiem la partida. Del barracó, n’hi havia un que era solter i bevia molt, i sempre es quedava adormit. Aleshores, el Fonoll agafava una campaneta que duia de casa i li tocava a l’orella dient-li que tancaven el bar i que havien de marxar. Pobre, s’emportava sempre uns grans ensurts! I alguna vegada, no era una campaneta el que li posaven a l’orella...”, confessa amb un somriure maliciós en Tomás López.
La fi del barracó va produir-se en el moment en què els treballadors van començar a casar-se i buscar-se la vida. De fet, quan en Josep Marsé es va vendre els terrenys on es va ubicar inicialment, alguns dels seus operaris van comprar parcel·les per fer-se allà mateix casa seva. En Tomás, abans de poder adquirir un habitatge propi, va anar a viure amb la seva dona Mariana a una habitació llogada de la família de l’Artur Piñol, que compartien amb la seva mare, i per la qual pagaven 1.000 pessetes al mes. Com molts, en Tomás va arrelar a Cubelles i s’hi va instal·lar definitivament, tal com va fer bona part dels seus germans, cunyats i amics: El Romualdo, el Ramón, el Ramoncín, el Dionisio, el Julián, el Mariano Pistolas.... D’altres van marxar i es van repartir entre Vila-real i Múrcia, malgrat que el record i el vincle amb el nostre poble sempre els acompanyà.
Agraïments:
Laia Estalella, Jordi Estalella, Enrique García, Francisco Parra Panduro, Tomás López, Carles Marsé, Antoni Pineda, Joan Vidal.
Fotos:
Fotos:
Família Marsé/Arxiu Antoni Pineda
Lolo Garcia
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada