MEMÒRIA POPULAR
Els apunts de Jaume Fonoll Escardó: Records d’un mosso d’esquadra cubellenc (1938-1939), de Teresa Niubò i Joan Vidal
Jaume Fonoll Escardó, nascut a Cubelles l’any 1906, era pagès i va exercir aquesta professió gairebé tota la seva vida. I diem gairebé perquè durant un curt termini de temps va ser mosso d’esquadra. Ho fou en una època tan difícil com va ser el darrer període de la Guerra Civil. I moltes de les vicissituds per les quals va passar –guerra, exili i camp de concentració–, les va anotar en una llibreta que, afortunadament, la seva família, en concret la Pilar Mallofré, jove del Jaume, ha tingut cura en conservar i ens ha donat llum verda per poder publicar-la. Una llibreta, que no dietari, escrita probablement l’any 1939, quan va tornar a reunir-se amb la seva família a Cubelles.
Qui era Jaume Fonoll
Jaume Fonoll Escardó va néixer a Cubelles el 10 d’abril de 1906. El seu pare, Josep Fonoll Berenguer, era originari de Forès (Conca de Barberà) i la seva mare, Carme Escardó Ivern, era natural de Cubelles. El matrimoni va tenir quatre fills: Daniel (1891), Maria (1893), que va morir de petita, Joan (1898) i Jaume.
El Jaume treballava de pagès en qualitat de jornaler i es va casar amb Josepa Planas Marcillas, nascuda a Cubelles el 29 d’octubre de 1910. El nuvi tenia, doncs, vint-i-quatre anys i la núvia, vint. La cerimònia es celebrà a l’església de Santa Maria el 15 de novembre de 1930 i va ser exercida pel llavors rector de la parròquia de Santa Maria, Jaume Rosell. Els testimonis van ser Antoni Armengol Travé, propietari del cafè del seu nom i ànima de la societat Círcol Cubellenc, i Melcior Güell Soler.
La dona del Josep era coneguda amb el diminutiu de Pepeta. Era filla de Josep Planas Aviñó, natural de Cubelles i membre actiu de diverses entitats (Germandat de Sant Sebastià, Cor l’Espiga, Círcol Cubellenc i Cooperativa La Salvadora), i de Gertrudis Marcillas Badia, nascuda a Cunit. La família Planas-Marcillas va viure al carrer de Sant Antoni, a la finca de can Travé, d’on van ser els masovers fins al 1933. La casa que habitaven era coneguda com a Cal Pitet, sobrenom que es va mantenir quan es van traslladar a viure al carrer del Raval, a la casa que fa cantonada amb el carrer del Rec.
El Jaume i la Pepeta, en casar-se, van passar a viure a la casa de la noia, amb els pares d’ella, primer a can Travé i després al carrer del Raval. Van tenir tres fills: el Josep, nascut l’any 1931, el Jaume (1934) i l’Anton (1943).
De ben jove, abans de posar-se a festejar amb el que seria el seu marit, la Pepeta era membre activa del grup de teatre –la secció Dramàtica, en deien–, del Círcol Cubellenc, tal com ens va explicar en el llibre sobre aquesta entitat: “Quan vaig començar a fer teatre, l’any 1926, jo tenia 16 anys. Teníem de director al Dr. Remigi Juncà i de noies érem la Maria Montaner, l’Elvireta Rosell, una altra que ara no em ve a la memòria i jo. La primera obra en què vaig intervenir es deia L’encís dels divuit anys. Era d’un sol acte i només hi actuàvem tres persones, l’Elvireta, jo i el Josep Soler Armengol. Jo era la primera que sortia en escena. Havia de pujar dalt d’una cadira i donar corda a un rellotge... Una altra de les obres que vam fer amb el Dr. Juncà va ser La festa del blat, en la qual hi actuàvem quasi tots els que formàvem part de la Secció Dramàtica. (...). Ho vaig deixar quan em vaig posar a festejar. El meu marit, Jaume Fonoll, era de ‘dalt’ però a partir d’aleshores ja va passar a la sala vella. Al teatre encara vaig tenir un altre director, el Josep Huguet, que va substituir el Dr. Juncà quan aquest es va passar a l’Aliança. En aquesta nova etapa vam representar, entre altres, L’oncle Maurici.”
És abastament conegut que en aquella època el poble de Cubelles estava dividit entre els que estaven vinculats a la societat Círcol Cubellenc (els de “baix”) i els que pertanyien a la Societat L’Aliança (els de “dalt”). Tal com explicava la Pepeta, el Josep, per raons familiars, havia estat vinculat a la Societat L’Aliança, però en posar-se a festejar amb la Pepeta, de família pertanyent al Círcol Cubellenc, va passar a aquesta entitat. I s’hi va involucrar molt, com ho prova el fet que en va ser vocal de la seva junta els anys 1934 i 1936. També ocupà aquest càrrec (1932 i 1933) a la cooperativa vinculada al Círcol, de nom La Salvadora.
La seva activitat política
A les eleccions municipals del gener de 1934, a Cubelles competiren l’Esquerra Republicana de Catalunya, vinculada al Círcol Cubellenc, i la Candidatura Administrativa, que representava la Lliga Catalana i tenia el suport de la Societat L’Aliança. Jaume Fonoll anava en el sisè lloc de la llista de ERC, encapçalada per Josep Mestres Aviñó. Els altres membres eren Ramon Estalella Romeu, Isidre Montaner Ballester, Josep Castellví Ivern, Josep Estalella Pedro i l’esmentat Jaume Fonoll Escardó. ERC va guanyar les eleccions amb 241 vots pels 190 de la Candidatura Administrativa. Els republicans van entrar quatre representants a l’ajuntament per dos l’altra formació. El Jaume, per tant, es quedà fora.
El juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil i a finals d’aquell mes un decret del conseller de Governació de la Generalitat, Josep Maria Espanya i Sirat, disposava del cessament dels regidors que no pertanyien al Front d’Esquerres, vencedor de les eleccions legislatives celebrades el 16 de febrer d’aquell any. D’aquesta manera, el 27 de juliol, Jaume Fonoll i Joan Ivern Trillas foren nomenats regidors en substitució de Narcís Bardají Torrabadella i Florenci Fontanals Vivó, respectivament. Aquests dos últims eren membres de la Candidatura Administrativa i havien deixat d’assistir a les sessions municipals a partir de les citades eleccions del febrer de 1936.
El Jaume entrava al consistori per haver figurat a les llistes d’Esquerra Republicana en les eleccions municipals de 1934 mentre que Joan Ivern va ser proposat pel Comitè de Defensa Local, del qual formava part a més de ser militant d’ERC. El fet de pertànyer a aquest comitè va provocar que en acabar la guerra Joan Ivern fos detingut i, després que se li apliqués un dels infames judicis sumaríssims –autèntica farsa implantada per aquell malson anomenat franquisme per reprimir i instaurar el terror entre la població– fos afusellat al Camp de la Bota. Va ser l’únic cubellenc executat després del trist conflicte.
El juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil i a finals d’aquell mes un decret del conseller de Governació de la Generalitat, Josep Maria Espanya i Sirat, disposava del cessament dels regidors que no pertanyien al Front d’Esquerres, vencedor de les eleccions legislatives celebrades el 16 de febrer d’aquell any. D’aquesta manera, el 27 de juliol, Jaume Fonoll i Joan Ivern Trillas foren nomenats regidors en substitució de Narcís Bardají Torrabadella i Florenci Fontanals Vivó, respectivament. Aquests dos últims eren membres de la Candidatura Administrativa i havien deixat d’assistir a les sessions municipals a partir de les citades eleccions del febrer de 1936.
El Jaume entrava al consistori per haver figurat a les llistes d’Esquerra Republicana en les eleccions municipals de 1934 mentre que Joan Ivern va ser proposat pel Comitè de Defensa Local, del qual formava part a més de ser militant d’ERC. El fet de pertànyer a aquest comitè va provocar que en acabar la guerra Joan Ivern fos detingut i, després que se li apliqués un dels infames judicis sumaríssims –autèntica farsa implantada per aquell malson anomenat franquisme per reprimir i instaurar el terror entre la població– fos afusellat al Camp de la Bota. Va ser l’únic cubellenc executat després del trist conflicte.
El mes d’octubre de 1936 el Departament de Seguretat Interior de la Generalitat promulgava un decret en què disposava la constitució de nous ajuntaments a Catalunya amb representació dels partits polítics i organitzacions sindicals amb la mateixa proporció dels que integraven el Consell de la Generalitat. Els regidors havien de ser elegits per la reunió oficial dels representants dels partits polítics i sindicats. A Cubelles, com que l'Esquerra Republicana era majoritària, es produí prèviament un consens per tal que membres d'aquesta formació entressin en representació d'altres grups que no en tenien cap. D’aquesta manera, a Jaume Fonoll se’l designà com a representant del PSUC. El nou consistori quedà format, el 16 d’octubre, per tres membres d’ERC (Antoni Armengol Travé, Ramon Rovirosa Ferrer i Pere Freixas Romagosa); tres de la CNT (Josep Adrià Guansé, Sebastià Pedro Borrut i Josep Escardó Poch); dos del PSUC (Jaume Fonoll Escardó i Josep Gomà Sasot); un de la Unió de Rabassaires (Ferran Romeu Urpí); un del POUM (Llorenç Aviñó Socias) i un d’Acció Catalana (Josep Amorós Palau). Aquest darrer fou elegit alcalde.
Jaume Fonoll quedà adscrit a la comissió municipal d’Hisenda, al costat de Llorenç Aviñó, que la presidia, i Ferran Romeu. La situació del Jaume era força complexa, ja que, com s’ha vist, ostentava la representació del PSUC tot i ser afiliat a ERC. I a més, era el delegat de la Unió de Rabassaires, sindicat que també estava representat a l’ajuntament però no pel Jaume Fonoll sinó per Ferran Romeu. És dins aquest context, i quan la influència de la guerra es fa notar de manera més insistent quan l’abril de 1938 el Jaume, amb trenta-dos anys d’edat, casat i amb un fill de set anys i un altre de quatre decideix fer-se mosso d’esquadra.
Guerra i exili: d’Argelers a la presó de Burgos
Va ser Onofre Alegret, mosso d’esquadra de Cubelles, qui va convèncer el Jaume per incorporar-se al cos i, d’aquesta manera, evitar ser destinat al front de guerra. Durant els mesos següents va prestar servei en diferents llocs de Barcelona i el gener de 1939, junt amb els seus companys de cos, va emprendre la retirada en direcció a França.
Van sortir de la Ciutat Comtal el dia 24 i en els successius dies es van hostatjar, o bé només hi van passar, a Olot, Figueres, Darnius, Agullana i la Vajol. El dia 5 de febrer van creuar la frontera, desarmats, i l’endemà, de matinada, van ser conduïts al camp de concentració d’Argelers (Rosselló), a la Catalunya Nord, incorporada a França el 1659. Allà, el comandant Frederic Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra, va exigir de les autoritats militars del camp que, en virtut de les lleis internacionals, deixessin sortir-hi aquells que volguessin tornar a Espanya. D’aquesta manera, el Jaume, com tants altres mossos, decidiren efectuar el camí de retorn aquell mateix dia, 6 de febrer, a la tarda. Tot i que ell no ho detalla, se sap que en el moment de sortir del camp, els mossos van formar les esquadres en rengles de vuit per marxar en columna davant de Frederic Escofet, qui els anava saludant militarment.
És clar que abans de retornar a Cubelles al Jaume i als seus companys encara els quedava un difícil tràngol. Els van fer pujar en un tren que anava a Hendaia, localitat pirinenca del País Basc francès, a tocar de la frontera, i d’allà els van dur en camions a Irún. D’aquesta població basca foren traslladats en tren a Burgos i d’aquesta ciutat anaren a peu al monestir de San Pedro de Cardeña (ell l’anomena simplement Cardeñas), situat a deu quilòmetres de la capital burgalesa i convertit llavors en camp de concentració. Era el 8 de febrer quan va arribar a aquesta presó franquista preparada per acollir uns mil dos-cents presoners però que aleshores tenia reclosos més de deu mil republicans, entre els quals mil membres de les brigades internacionals. Els mossos d’esquadra quedaren a l’espera del que les autoritats franquistes decidissin sobre el seu futur i el cert és que el Jaume hi va romandre vuitanta-vuit dies. Va poder sortir el 6 de maig i l’endemà arribava, per fi, a Cubelles.
Van sortir de la Ciutat Comtal el dia 24 i en els successius dies es van hostatjar, o bé només hi van passar, a Olot, Figueres, Darnius, Agullana i la Vajol. El dia 5 de febrer van creuar la frontera, desarmats, i l’endemà, de matinada, van ser conduïts al camp de concentració d’Argelers (Rosselló), a la Catalunya Nord, incorporada a França el 1659. Allà, el comandant Frederic Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra, va exigir de les autoritats militars del camp que, en virtut de les lleis internacionals, deixessin sortir-hi aquells que volguessin tornar a Espanya. D’aquesta manera, el Jaume, com tants altres mossos, decidiren efectuar el camí de retorn aquell mateix dia, 6 de febrer, a la tarda. Tot i que ell no ho detalla, se sap que en el moment de sortir del camp, els mossos van formar les esquadres en rengles de vuit per marxar en columna davant de Frederic Escofet, qui els anava saludant militarment.
És clar que abans de retornar a Cubelles al Jaume i als seus companys encara els quedava un difícil tràngol. Els van fer pujar en un tren que anava a Hendaia, localitat pirinenca del País Basc francès, a tocar de la frontera, i d’allà els van dur en camions a Irún. D’aquesta població basca foren traslladats en tren a Burgos i d’aquesta ciutat anaren a peu al monestir de San Pedro de Cardeña (ell l’anomena simplement Cardeñas), situat a deu quilòmetres de la capital burgalesa i convertit llavors en camp de concentració. Era el 8 de febrer quan va arribar a aquesta presó franquista preparada per acollir uns mil dos-cents presoners però que aleshores tenia reclosos més de deu mil republicans, entre els quals mil membres de les brigades internacionals. Els mossos d’esquadra quedaren a l’espera del que les autoritats franquistes decidissin sobre el seu futur i el cert és que el Jaume hi va romandre vuitanta-vuit dies. Va poder sortir el 6 de maig i l’endemà arribava, per fi, a Cubelles.
No sabem si hagués pogut obtenir abans la llibertat, ja que Pilar Mallofré, la seva jove, havia sentit explicar al seu sogre que estava dolgut amb algunes autoritats de Cubelles que en aquell moment li van negar un aval. De ser així, haurem de suposar que el motiu de la negativa deuria ser la seva filiació esquerrana durant l’època de la República. En les seves memòries, el Jaume només indica que el 17 d’abril va arribar al camp de concentració una ordre de llibertat per als presos majors de 32 anys (excepte els classificats com a “desafectos graves al Régimen”) però, com hem vist, encara va trigar dinou dies en poder sortir.
Onofre Alegret, el mosso d’esquadra instal·lat a Cubelles
En la llibreta que anotà els seus records, el Jaume indica que es va fer mosso d’esquadra després que li ho proposés un tal Alegret. Hem d’aclarir que es tractava d’Onofre Alegret Domènech, un dels mossos d’esquadra –probablement dos– instal·lats a Cubelles durant els anys trenta. Caporal del destacament de la nostra vila, era natural de La Llacuna (Anoia) i vivia en una casa particular amb la seva dona i dos fill. Habitava, en concret, a la casa que fa confluència amb els carrer de Joan Pedro i Roig i el carrer del Raval.
Alegret va tenir gran protagonisme en un fet del qual se’n parlà durant anys a Cubelles i que en el seu moment va tenir força repercussió a tot Catalunya i fou recollit per la premsa. Es tracta del tiroteig que hi va haver a l’estació cubellenca a mitjan mes de març de 1936 i que es saldà amb la mort d’un dels dos presumptes atracadors del Banco Hispano Colonial, de Valls, el dia anterior. En el setge que hi hagué als lavabos de l'estació, on s'havien amagat els lladres, hi participaren una vintena de membres de la Guàrdia Civil, però qui hi va tenir una intervenció valenta fou Onofre Alegret, entrant al recinte pistola en mà, on trobà un dels atracadors mort. L'altre, havia fugit.
Els Mossos d’Esquadra
Aquest Cos va ser fundat a principi del segle XVIII. Durant molt temps van ser uns escamots dedicats a perseguir les últimes resistències austriacistes i els bandolers. Inicialment realitzaven aquestes funcions a Valls i Cardona i posteriorment a altres indrets de la geografia catalana. A mitjan segle XIX es va fer un reglament de l’uniforme que fins aleshores incorporava el barret de copa, la jaqueta, les espardenyes de set betes de cinta blava i les manilles de cordó gruixut blanc. A partir d’aquest moment l’uniforme es va canviar per motius policials i perquè alhora de perseguir a delinqüents no fossin tant visibles. Foren abolits el 1868 per ordre del general Prim perquè tenien una adscripció monàrquica i van ser substituïts per la Guàrdia Civil. Vuit anys més tard, al 1876, amb la restauració borbònica, Catalunya va retornar a la situació anterior, però el Cos no. Les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida no es volien fer càrrec del seu cost econòmic i només es va restablir la seva presència a la Diputació de Barcelona. Aleshores els Mossos d’Esquadra gaudien de certa mala fama per la repressió que havien causat als obrers durant els temps de les dures condicions de vida i manca de protecció social.
El 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera el Cos de Mossos d’Esquadra es va mantenir però no va ser fins a la Segona República que el cos va deixar de ser una policia borbònica per posar-se al servei de la Generalitat tot mantenint els valors republicans i catalanistes. Quan el 14 d’abril del 1931 es va proclamar la República a Barcelona, i davant del titubeig del comandant Ignasi de Bufalà, el capità Escofet va assumir les regnes del cos de Mossos i el va posar sota les ordres de Macià. Els Mossos també es van mantenir fidels a la Generalitat durant els fets del Sis d’Octubre del 1934, quan el Govern de Companys va proclamar l’Estat Català. Durant l’època republicana, el seu nom oficial era el d’Esquadres de Catalunya.
Quan el juliol de 1936 es produí el cop d’estat dels militars feixistes, els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia d’Assalt i després la Guardia Civil van vèncer els rebels a Barcelona, amb un paper molt destacat del Comissari General d’Ordre Públic, Frederic Escofet. Durant els anys de la Guerra Civil, les Esquadres, dirigides per Frederic Escofet, augmentaren la plantilla, que, a mitjan 1938, estava al voltant de 600 persones i que al 1939 arribà al miler d’efectius. El cos s’estructurava en dues planes majors (Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Amb la desfeta del bàndol republicà, el 31 de gener de 1939 els últims mossos van creuar la frontera camí de l'exili. Molts altres van morir als camps de concentració. Finalment el cos fou abolit per la dictadura de Franco.
Amb la recuperació de la democràcia, els Mossos retornaren a les ordres de la Generalitat el 1980 i foren reconvertits en una policia democràtica de naturalesa civil que des de 1994 fins ara (deixem de banda la intervenció de Mossos per l’Estat espanyol, tot esperant que sigui una qüestió conjuntural) s’ha anat ampliant fins a esdevenir la policia integral de Catalunya.
Anàlisi de la llibreta
Es tracta d’un text de 13 pàgines d’una llibreta ratllada de 15x22 cm, típica d’escolar, escrita en una cal·ligrafia molt regular, en lletra rodona d’aspecte infantil i molt polida.
La crònica fa referència al temps transcorregut entre el 23 d’abril de 1938 en què Jaume Fonoll rep la proposta de fer-se mosso i el 7 de maig de 1939 dia que torna a casa.
Segons ha explicat el seu fill, Josep Fonoll Planas, va ser aquest el que va transcriure a la llibreta tota una sèrie de notes que el seu pare havia apuntat en el període en qüestió en diversos papers que va poder conservar fins al seu retorn a casa. El Josep no recorda si ho va escriure immediatament que el seu pare tornés a casa o passat algun temps. Tenint en compte que el Josep tenia només 8 anys quan son pare retornà a Cubelles, és possible que ho redactés algun temps després. El Jaume també va encarregar al seu fill que deixés constància a la llibreta d’altres records que no havia anotat durant el seu periple.
Al llegir-la es té la sensació que no és un diari sinó que, com hem dit, ha estat tot escrit, potser d’una tirada, un cop ja és a casa per tal deixar constància dels fets. D’aquesta manera resulta més una relació dels llocs i les dates on va passar els quasi tretze mesos i en canvi, es troba a faltar la part més humana: quines tasques tenia encomanades a Barcelona, els seus estats d’ànim segons van passant els dies, la relació amb els companys, la guerra ...
Redacció, ortografia i lèxic
Segons ha explicat el seu fill, Josep Fonoll Planas, va ser aquest el que va transcriure a la llibreta tota una sèrie de notes que el seu pare havia apuntat en el període en qüestió en diversos papers que va poder conservar fins al seu retorn a casa. El Josep no recorda si ho va escriure immediatament que el seu pare tornés a casa o passat algun temps. Tenint en compte que el Josep tenia només 8 anys quan son pare retornà a Cubelles, és possible que ho redactés algun temps després. El Jaume també va encarregar al seu fill que deixés constància a la llibreta d’altres records que no havia anotat durant el seu periple.
Al llegir-la es té la sensació que no és un diari sinó que, com hem dit, ha estat tot escrit, potser d’una tirada, un cop ja és a casa per tal deixar constància dels fets. D’aquesta manera resulta més una relació dels llocs i les dates on va passar els quasi tretze mesos i en canvi, es troba a faltar la part més humana: quines tasques tenia encomanades a Barcelona, els seus estats d’ànim segons van passant els dies, la relació amb els companys, la guerra ...
Redacció, ortografia i lèxic
És un redactat molt senzill, però s’entén força bé. Escriu tot seguit sense comes ni punts ni a part. Només ho divideix en dos capítols: any 1938 i any 1939. Sovint les frases són mal estructurades i hi manquen connectors. Sembla més un discurs oral que no pas un escrit. S’hi troba, per exemple: “el Alegret me dijo: mira, yo hoy…".
La crònica està escrita en castellà però es nota molt la influència del català en tot l’escrit. Per exemple, afegeix l’article al davant d’alguns noms de persones de manera que diu el Alegret. També catalanitza molt les preposicions i conjuncions que en ocasions resulten mal emprades. Així escriu entre poco per dir dintre de poc, de seguida, a donde en lloc de en donde, fuimos en carretera, vino en todas.
La crònica està escrita en castellà però es nota molt la influència del català en tot l’escrit. Per exemple, afegeix l’article al davant d’alguns noms de persones de manera que diu el Alegret. També catalanitza molt les preposicions i conjuncions que en ocasions resulten mal emprades. Així escriu entre poco per dir dintre de poc, de seguida, a donde en lloc de en donde, fuimos en carretera, vino en todas.
L’ortografia és, en general, bastant bona. Es pot llegir perfectament i només hi manquen accents i s’hi troba alguna falta. En concret escriu: empezé, héramos curiosament escrita igual però corregida en un altre moment, sucesibamente. En d’altres ocasions hi ha fet esmenes.
Algunes paraules i expressions incorrectes reflecteixen segurament com les deien normalment: nos dieron una indicción haciendo el taxis, mucha azúcar.
Crida l’atenció la utilització molt acadèmica de les cometes en algunes paraules que escrivia en català: “mono”, “Generalitat”, “Las Eures”, “La Buiol”.
Topònims
Els topònims que apareixen estan escrits en la versió castellana sense seguir les grafies catalana ni francesa però majoritàriament entenedores: Barcelona, Sarrià, Figueras, Olot, Irun, Cardeñas (el nom correcte és Cardeña), Burgos, Miranda de Ebro, Lérida i Argelles de Mar no ens fan dubtar. D’altres presenten més diferències: Las Eures en lloc de les Heures, Durnius en lloc de Darnius, La Gullana per Agullana i La Buiol per La Vajol. També anomena Les Eures
Contingut
Contingut
Com hem comentat en un altre moment, la crònica es centra molt en la relació dels llocs i pobles on va passar els dies i les dates en què hi va ser però en algunes ocasions deixa entreveure els sentiments.
En dues d’ocasions es queixa del tracte que rebien. Primer quan es dirigien cap a Argelers i es refereix als malditos franceses que els tractaven com a animals i els atiaven ale, ale, (allez, allez) quan anaven a cavall mentre ells ho feien a peu.
La segona vegada es queixa del tracta rebut a Burgos, on hi va comptar cada dia que hi passava fins a 88, i on hi van patir gana, fred i males maneres.
Un tema que surt en diverses ocasions és el del menjar, senyal que era sovint preocupant. A Olot van menjar molt bé perquè es podien abastir per ells mateixos, a Darnius mataven un xai cada dia i prenien cafè, a Agullana van matar i menjar porc amb gran sentiment per haver de deixar-ne la meitat, a Hendaia, un entrepà, i no oblida anomenar el sopar en arribar a Irún. De la gana que passa a Burgos no ens en parla, però, fins al final
El fred en devia ser també un altre protagonista. En passa travessant la frontera a peu per la muntanya, en passa al camp de concentració d’Argelers i al camp de Cardeña, prop de Burgos. Per a un cubellenc acostumat als hiverns suaus de la costa les temperatures de l’interior acompanyades de vent i pluja devien ser molt dures, especialment en aquelles circumstàncies, mal menjat i mal abrigat com anava. I els centímetres de neu un inconvenient més.
Hem volgut fer una transcripció el més fidel possible a l’original. D’aquesta manera ens hem limitat a afegir els accents que hi mancaven, corregir les faltes pròpiament ortogràfiques que hem citat més amunt i a posar en cursiva els topònims que no coincideixen amb la grafia actual.
El text és el que segueix a continuació:
MI HISTORIA DURANTE LA GUERRA
En dues d’ocasions es queixa del tracte que rebien. Primer quan es dirigien cap a Argelers i es refereix als malditos franceses que els tractaven com a animals i els atiaven ale, ale, (allez, allez) quan anaven a cavall mentre ells ho feien a peu.
La segona vegada es queixa del tracta rebut a Burgos, on hi va comptar cada dia que hi passava fins a 88, i on hi van patir gana, fred i males maneres.
Un tema que surt en diverses ocasions és el del menjar, senyal que era sovint preocupant. A Olot van menjar molt bé perquè es podien abastir per ells mateixos, a Darnius mataven un xai cada dia i prenien cafè, a Agullana van matar i menjar porc amb gran sentiment per haver de deixar-ne la meitat, a Hendaia, un entrepà, i no oblida anomenar el sopar en arribar a Irún. De la gana que passa a Burgos no ens en parla, però, fins al final
El fred en devia ser també un altre protagonista. En passa travessant la frontera a peu per la muntanya, en passa al camp de concentració d’Argelers i al camp de Cardeña, prop de Burgos. Per a un cubellenc acostumat als hiverns suaus de la costa les temperatures de l’interior acompanyades de vent i pluja devien ser molt dures, especialment en aquelles circumstàncies, mal menjat i mal abrigat com anava. I els centímetres de neu un inconvenient més.
Hem volgut fer una transcripció el més fidel possible a l’original. D’aquesta manera ens hem limitat a afegir els accents que hi mancaven, corregir les faltes pròpiament ortogràfiques que hem citat més amunt i a posar en cursiva els topònims que no coincideixen amb la grafia actual.
El text és el que segueix a continuació:
MI HISTORIA DURANTE LA GUERRA
Jaime Funoll
1938
1938
El día 23 de abril vino a casa el Alegret, y me dijo que si me quería hacer mozo, ahora me lo podía hacer y como estaba entonces en quintas por eso me lo dijo. Yo de pronto no sabía que hacer; mal si haces, mal si no haces porque entre poco pedían mis quintas. Entonces el Alegret me dijo: mira, yo hoy me marcho y te lo piensas y si decides mañana mismo te vienes a Barcelona porque ésto es rápido. Me terminé de hacerlo y me fuí a Barcelona y fuí a encontrar el Alegret y hicimos la copia de la instancia y fuimos a Sarriá a presentarla a las oficinas y allí me dijeron que el día 26 me presentase para el reconocimiento. Este día que éramos unos 40, nos reconocieron y nos midieron la talla y nos hicieron varias preguntas y por último el comandante Escofet nos hizo un poco de discurso sobre lo que debe hacer un mozo, y nos dieron la chapa. Después nos dijeron que el día 1 de mayo todos nos presentásemos allí con gorro y “mono” para enseñarnos la instrucción y todo el mes lo pasamos haciendo la instrucción en Sarriá. El día 1 de junio ya empecé hacer servicio en la “Generalitat”, julio y agosto en Sarriá, septiembre en “Las Eures”, octubre “Generalitat” noviembre en Sarriá y diciembre en la Rambla de Catalunya.
Año 1939
Salimos de Barcelona el 24 por la tarde de la Conselleria de Guerra en un camión cargado de documentos; con este camión fuimos Borras, Emilio, Esteve y yo que llegamos a Olot a las 4 de la mañana y enseguida nos fuimos a dormir un poco en un café que allí teníamos el cuartel. Allí en Olot pasamos 4 días muy bien porque había mucha comida en las casas de campo, donde íbamos a comprar huevos, conejos y pollos, porque el rancho que nos daban era muy escaso.
El día 28 después de cenar nos dieron la orden de marchar y a las 11 ya estábamos todos a punto de marchar con los camiones, no sabiendo a donde teníamos que ir. Toda la noche la pasamos por la carretera, encima de los camiones pasando por Figueras directamente hasta Durnius que llegamos a las 7 de la mañana del día 29. Al llegar a este pequeño pueblo no había más que militares, entre soldados y carabineros. Una casa que había llena de comestibles fué asaltada por los soldados y carabineros, llevándose lo que más les gustó y después lo repartían por el pueblo. Allí pasamos 4 días más, muy bien porque cada dia matábamos una oveja los quince compañeros que éramos y después de comer en una casa nos hacían café, que había mucho y bueno, con mucha azúcar. De este pueblo nos fuimos todos los compañeros el día 3 hacia la Gullana en una casa de campo que había un museo y el dia 4 nos fuimos a otra casa de campo cerca de la carretera para hacer servicio de carretera donde estábamos también muy bien porque nos hacíamos nosotros mismos la comida. También matamos un tocino para comer pero tuvimos que dejar la mitad porque tuvimos que marchar el día cinco a las 4 de la madrugada y marchamos por “La Buiol” para Francia pasando a recogernos a los que estábamos de servicio de carretera con un camión y nos dejaron en un sitio que había una hora de la frontera, y la teníamos que pasar andando por una montaña muy alta y por dentro del bosque que nos costó mucho llegar al final porque como íbamos cargados con las maletas y las mantas y el armamento. A las 12 en punto del día 5 llegamos a la Sierra de la Frontera y allí descansamos hasta las dos y salimos de esta sierra andando hasta un pueblo que se llama Las Illas que es el primer pueblo francés que se encuentra y allí los gendarmes nos hicieron entregar las armas y después nos dieron un poco de comida. De Las Illas nos marchamos a las 4 de la tarde hasta otro pueblo que allí había las aduanas que estaba a 11 km y después de pasar todos por la aduana nos dijeron que teníamos que ir a un pueblo de allí cerca que se llamaba Bulou y al llegar allí nos dijeron que teníamos que ir a otro pueblo que se llamaba Argelles de Mar que decían que estaba muy cerca y anda que andarás y no llegábamos nunca; así pasamos toda la noche por las carreteras con aquellos malditos franceses a caballo que cuando estábamos cansados y queríamos reposar venían y decían: ale, ale, igual como si fuésemos animales y por fin llegamos a Argelles a las 5 de la madrugada y nos llevaron a un campo de concentración cerca del mar al raso con un frio que hacia que todo estaba blanco y allí dormimos hasta que salió el sol.
Llegamos al campo de Argelles el día 6 a las cinco de la mañana llevando 60 km a pie y a las 11 de la mañana nos dijeron a dónde queríamos ir o a la zona de Negrín, o a la de Franco o a Méjico; casi todos los mozos pidieron por la de Franco y enseguida nos hicieron llenar una ficha y nos dieron luego un poco de comida. A las 5 de la tarde del mismo día nos hicieron formar para marchar y nos marchamos enseguida del campo en dirección a la estación que como fuimos en carretera siempre a pie nos hacían parar porque el tren no pasaba hasta más tarde; allí paramos 3 horas sentados en la carretera y a las 11 marchamos hasta la estación y a las 12 llegó el tren y embarcamos en dirección a Handaya donde llegamos a las 2 de la tarde del dia 7 y al bajar del tren fuimos a pie hasta el Puente Internacional y al llegar nos dieron un panecillo con un pescado dentro y de allí nos trasladaron en camiones hasta Irún y allí nos hicieron la ficha y como ya era noche nos dieron comida y a las 12 de la noche del mismo dia nos embarcaron en tren en dirección a Burgos que llegamos a tal sitio a las 10 del día ocho y después marchamos a pie hacia el campo de concentración de Cardeñas que dista 11 km de Burgos y a donde llegamos a las 2 de la tarde. Al llegar allí ya había muchos en el campo y al llegar allí enseguida nos registraron a nosotros y a las maletas que llevábamos y de seguida nos cortaron el pelo, nos hicieron hacer declaraciones, después nos acompañaron a la habitación y después nos dieron cena y a dormir y así terminó el día 8 de febrero de 1939.
El día 14 al levantarnos había un palmo de nieve, y el mismo día vino una banda de música del frente que nos llenó de alegría, porque de aquel día en adelante tuvimos música cada día y así nos distraíamos un poco. El día 21 nos dieron una indicción y el día 27 otra y así sucesivamente, un día lluvia, otro día viento, otro día un poco de sol van pasando los días. El día de S. José llovió todo el día. Llegó la Semana Santa y el viernes de ésta me tocó pelar patatas. Las fiestas de Pascua las pasamos en el campo esperando el día de la libertad y por fin llegó el día 17 de abril una orden que decía que de los 32 años en adelante que podían salir del campo y nos dieron una ficha para comprobar las declaraciones que habíamos hecho, que según rumores era para el pasaporte. El día 18 me tocó trabajar todo el día haciendo el taxis y al llegar la noche me encontraba muy cansado de tanto tiempo sin trabajar. El día 19 por la mañana vino en todas las compañías un cura y nos dijo que de mañana en adelante empezarían las expediciones para marchar a casa y que de pronto marcharían los de 32 años en adelante. Pero van pasando los días sin decirnos nada y del día 25 al 28 nevó cada día y el 28 al mediodía mientras comíamos cayeron 2 dedos de nieve que todos quedamos blancos y helados. El día primero de mayo los mozos hicimos hacer un oficio con música por la Virgen de Montserrat por ser la Patrona de Catalunya, y el día 3 nos dijeron que el que pudiera pagarse el viaje que lo dijera, y fuí a apuntarme y el día 4 por la noche nos llamaron y nos dijeron que mañana por la mañana a las nueve nos presentásemos al tribunal todos los que nos habíamos apuntado y el día 5 por la tarde cuando estábamos en la bandera nos dijeron que todos los que nos habíamos ido a apuntar que pasáramos a otra parte y enseguida nos llevaron al comandante que pasó revista a ver si todos íbamos bien afeitados y con el pelo cortado y el mismo comandante nos dijo que mañana a las seis y media en el cuerpo de guardia con plato y manta para marcharnos para casa con libertad. El día 6 al levantarnos estaba todo lleno de nieve y había más de cuatro dedos y nevando siempre a las 6 y media fuimos al cuerpo de guardia y allí nos dieron la libertad y a las 7 salimos todos los compañeros nevando con un viento muy fuerte que no nos dejaba andar y tuvimos que hacer 15 km andando hasta Burgos que llegamos allí casi sin fuerza; a las 11 salió el tren y al subir nos parecía extraño que aquel tren fuera el de ir a casa. Llegamos a Miranda de Ebro donde tuvimos que cambiar de tren; a las dos salió de Miranda el tren que iba directamente hasta Barcelona llevándonos a nosotros para el soñado hogar.
A las 6 de la mañana pasamos por Lérida y por fin llegamos a Barcelona que nos parecía que nunca llegaríamos pues ya íbamos cansados de tanto ir en tren a las 2 del día siete llegamos en la estación del Norte y enseguida nos fuimos corriendo a la estación de Francia a preguntar a qué hora salía el tren para ir a Cubellas y hasta las 6 no salió el tren para Cubellas y nos tuvimos que esperar en la estación. A las 4 ya estaba en el tren por si acaso pues me parecía que aquello no fuera posible o sea que aquel tren me llevara hasta mi pueblo. Por fin a las 8 llegó a Cubellas, donde en la estación me esperaban mi mujer y mis hijos y al poner los pies en la estación de mi país, de mi pueblo me pareció extraño, pues hacía mucho tiempo que no lo podía hacer y era el 7 de Mayo de 1939 el día que regresé junto a mi familia llevando 88 días en Burgos, pasando muchas fatigas y mucha hambre, ya que allí nos trataban sin compasión, como si no fuéramos hombres como ellos sino como si fuéramos una cosa cualquiera. Pero ya todo pasó y vuelvo a estar otra vez junto a mis familiares.
Jaime Funoll Escardó
El día 28 después de cenar nos dieron la orden de marchar y a las 11 ya estábamos todos a punto de marchar con los camiones, no sabiendo a donde teníamos que ir. Toda la noche la pasamos por la carretera, encima de los camiones pasando por Figueras directamente hasta Durnius que llegamos a las 7 de la mañana del día 29. Al llegar a este pequeño pueblo no había más que militares, entre soldados y carabineros. Una casa que había llena de comestibles fué asaltada por los soldados y carabineros, llevándose lo que más les gustó y después lo repartían por el pueblo. Allí pasamos 4 días más, muy bien porque cada dia matábamos una oveja los quince compañeros que éramos y después de comer en una casa nos hacían café, que había mucho y bueno, con mucha azúcar. De este pueblo nos fuimos todos los compañeros el día 3 hacia la Gullana en una casa de campo que había un museo y el dia 4 nos fuimos a otra casa de campo cerca de la carretera para hacer servicio de carretera donde estábamos también muy bien porque nos hacíamos nosotros mismos la comida. También matamos un tocino para comer pero tuvimos que dejar la mitad porque tuvimos que marchar el día cinco a las 4 de la madrugada y marchamos por “La Buiol” para Francia pasando a recogernos a los que estábamos de servicio de carretera con un camión y nos dejaron en un sitio que había una hora de la frontera, y la teníamos que pasar andando por una montaña muy alta y por dentro del bosque que nos costó mucho llegar al final porque como íbamos cargados con las maletas y las mantas y el armamento. A las 12 en punto del día 5 llegamos a la Sierra de la Frontera y allí descansamos hasta las dos y salimos de esta sierra andando hasta un pueblo que se llama Las Illas que es el primer pueblo francés que se encuentra y allí los gendarmes nos hicieron entregar las armas y después nos dieron un poco de comida. De Las Illas nos marchamos a las 4 de la tarde hasta otro pueblo que allí había las aduanas que estaba a 11 km y después de pasar todos por la aduana nos dijeron que teníamos que ir a un pueblo de allí cerca que se llamaba Bulou y al llegar allí nos dijeron que teníamos que ir a otro pueblo que se llamaba Argelles de Mar que decían que estaba muy cerca y anda que andarás y no llegábamos nunca; así pasamos toda la noche por las carreteras con aquellos malditos franceses a caballo que cuando estábamos cansados y queríamos reposar venían y decían: ale, ale, igual como si fuésemos animales y por fin llegamos a Argelles a las 5 de la madrugada y nos llevaron a un campo de concentración cerca del mar al raso con un frio que hacia que todo estaba blanco y allí dormimos hasta que salió el sol.
Llegamos al campo de Argelles el día 6 a las cinco de la mañana llevando 60 km a pie y a las 11 de la mañana nos dijeron a dónde queríamos ir o a la zona de Negrín, o a la de Franco o a Méjico; casi todos los mozos pidieron por la de Franco y enseguida nos hicieron llenar una ficha y nos dieron luego un poco de comida. A las 5 de la tarde del mismo día nos hicieron formar para marchar y nos marchamos enseguida del campo en dirección a la estación que como fuimos en carretera siempre a pie nos hacían parar porque el tren no pasaba hasta más tarde; allí paramos 3 horas sentados en la carretera y a las 11 marchamos hasta la estación y a las 12 llegó el tren y embarcamos en dirección a Handaya donde llegamos a las 2 de la tarde del dia 7 y al bajar del tren fuimos a pie hasta el Puente Internacional y al llegar nos dieron un panecillo con un pescado dentro y de allí nos trasladaron en camiones hasta Irún y allí nos hicieron la ficha y como ya era noche nos dieron comida y a las 12 de la noche del mismo dia nos embarcaron en tren en dirección a Burgos que llegamos a tal sitio a las 10 del día ocho y después marchamos a pie hacia el campo de concentración de Cardeñas que dista 11 km de Burgos y a donde llegamos a las 2 de la tarde. Al llegar allí ya había muchos en el campo y al llegar allí enseguida nos registraron a nosotros y a las maletas que llevábamos y de seguida nos cortaron el pelo, nos hicieron hacer declaraciones, después nos acompañaron a la habitación y después nos dieron cena y a dormir y así terminó el día 8 de febrero de 1939.
El día 14 al levantarnos había un palmo de nieve, y el mismo día vino una banda de música del frente que nos llenó de alegría, porque de aquel día en adelante tuvimos música cada día y así nos distraíamos un poco. El día 21 nos dieron una indicción y el día 27 otra y así sucesivamente, un día lluvia, otro día viento, otro día un poco de sol van pasando los días. El día de S. José llovió todo el día. Llegó la Semana Santa y el viernes de ésta me tocó pelar patatas. Las fiestas de Pascua las pasamos en el campo esperando el día de la libertad y por fin llegó el día 17 de abril una orden que decía que de los 32 años en adelante que podían salir del campo y nos dieron una ficha para comprobar las declaraciones que habíamos hecho, que según rumores era para el pasaporte. El día 18 me tocó trabajar todo el día haciendo el taxis y al llegar la noche me encontraba muy cansado de tanto tiempo sin trabajar. El día 19 por la mañana vino en todas las compañías un cura y nos dijo que de mañana en adelante empezarían las expediciones para marchar a casa y que de pronto marcharían los de 32 años en adelante. Pero van pasando los días sin decirnos nada y del día 25 al 28 nevó cada día y el 28 al mediodía mientras comíamos cayeron 2 dedos de nieve que todos quedamos blancos y helados. El día primero de mayo los mozos hicimos hacer un oficio con música por la Virgen de Montserrat por ser la Patrona de Catalunya, y el día 3 nos dijeron que el que pudiera pagarse el viaje que lo dijera, y fuí a apuntarme y el día 4 por la noche nos llamaron y nos dijeron que mañana por la mañana a las nueve nos presentásemos al tribunal todos los que nos habíamos apuntado y el día 5 por la tarde cuando estábamos en la bandera nos dijeron que todos los que nos habíamos ido a apuntar que pasáramos a otra parte y enseguida nos llevaron al comandante que pasó revista a ver si todos íbamos bien afeitados y con el pelo cortado y el mismo comandante nos dijo que mañana a las seis y media en el cuerpo de guardia con plato y manta para marcharnos para casa con libertad. El día 6 al levantarnos estaba todo lleno de nieve y había más de cuatro dedos y nevando siempre a las 6 y media fuimos al cuerpo de guardia y allí nos dieron la libertad y a las 7 salimos todos los compañeros nevando con un viento muy fuerte que no nos dejaba andar y tuvimos que hacer 15 km andando hasta Burgos que llegamos allí casi sin fuerza; a las 11 salió el tren y al subir nos parecía extraño que aquel tren fuera el de ir a casa. Llegamos a Miranda de Ebro donde tuvimos que cambiar de tren; a las dos salió de Miranda el tren que iba directamente hasta Barcelona llevándonos a nosotros para el soñado hogar.
A las 6 de la mañana pasamos por Lérida y por fin llegamos a Barcelona que nos parecía que nunca llegaríamos pues ya íbamos cansados de tanto ir en tren a las 2 del día siete llegamos en la estación del Norte y enseguida nos fuimos corriendo a la estación de Francia a preguntar a qué hora salía el tren para ir a Cubellas y hasta las 6 no salió el tren para Cubellas y nos tuvimos que esperar en la estación. A las 4 ya estaba en el tren por si acaso pues me parecía que aquello no fuera posible o sea que aquel tren me llevara hasta mi pueblo. Por fin a las 8 llegó a Cubellas, donde en la estación me esperaban mi mujer y mis hijos y al poner los pies en la estación de mi país, de mi pueblo me pareció extraño, pues hacía mucho tiempo que no lo podía hacer y era el 7 de Mayo de 1939 el día que regresé junto a mi familia llevando 88 días en Burgos, pasando muchas fatigas y mucha hambre, ya que allí nos trataban sin compasión, como si no fuéramos hombres como ellos sino como si fuéramos una cosa cualquiera. Pero ya todo pasó y vuelvo a estar otra vez junto a mis familiares.
Jaime Funoll Escardó
Ruta que va seguir Jaume Fonoll, a peu des de La Vajol a Argelers.
Bibliografia
CARMANIU, Xavier: El delator. La història amagada dels Mossos d’Esquadra durant la Guerra Civil. Article publicada a la revista Sàpiens núm. 183 (juliol de 2017).
MARTÍNEZ Roig, Xavier: L’Esquerra Republicana de Catalunya de Cubelles (1932-2007). 75 anys de la història d’un poble. Cubelles, 2007
PINEDA, Antoni; GARCIA, Lolo: Motius i sobrenoms de cases de Cubelles. Ajuntament de Cubelles i Grup d’estudis Cubellencs Amics del Castell. Cubelles, 2004.
TRAVÉ Alfonso, Manuel: Recuerdos de la família Travé Alfonso. Des de mediados del siglo XIX hasta 1941. Edició privada de l’autor. Barcelona, 1997.
VIDAL i Urpí, Joan: El Círcol Cubellenc (1890-1939). Mig segle d'història de Cubelles a través de la seva entitat pionera. Ajuntament de Cubelles, 2006.
MARTÍNEZ Roig, Xavier: L’Esquerra Republicana de Catalunya de Cubelles (1932-2007). 75 anys de la història d’un poble. Cubelles, 2007
PINEDA, Antoni; GARCIA, Lolo: Motius i sobrenoms de cases de Cubelles. Ajuntament de Cubelles i Grup d’estudis Cubellencs Amics del Castell. Cubelles, 2004.
TRAVÉ Alfonso, Manuel: Recuerdos de la família Travé Alfonso. Des de mediados del siglo XIX hasta 1941. Edició privada de l’autor. Barcelona, 1997.
VIDAL i Urpí, Joan: El Círcol Cubellenc (1890-1939). Mig segle d'història de Cubelles a través de la seva entitat pionera. Ajuntament de Cubelles, 2006.
Arxius
Arxiu Parroquial de Cubelles: Llibres de registres de naixements, matrimonis i defuncions.
Arxiu Parroquial de Cubelles: Llibres de registres de naixements, matrimonis i defuncions.
Pàgines web
https://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/historia.pdf
http://www.plmanresa.cat/files/temaC3.pdf
https://lasmerindadesenlamemoria.wordpress.com/2012/01/04/campo-de-concentracion-san-pedro-de-cardena-2/
Agraïments
A Pilar Mallofré Bartolí, jove de Jaume Fonoll Escardó (es va casar amb el seu fill petit, Anton, traspassat el 1994), la qual posà en coneixement nostre l’existència d’aquesta llibreta de records. També ens ha facilitat fotos del Jaume, el seu carnet de mosso d’esquadra i els distintius que portava.
A Josep Fonoll Planas, fill del protagonista d’aquesta història.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada