PUBLICACIÓ DE L’ARTICLE 'ELS JOCS DE CARRER D’ANTANY, A CUBELLES' DE NÚRIA FONOLL

Memòria popular i tradicions

Núria Fonoll i Carbonell


Els jocs de carrer d’antany, a Cubelles 

Amb la introducció de les noves tecnologies, la nostra societat ha experimentat una transformació vertiginosa i profunda en tots els àmbits. El primer gran precedent tecnològic va ser la televisió, que a l’Estat espanyol es va establir a finals dels anys cinquanta del passat segle. Després, i a gran velocitat, han anat arribant internet, la telefonia mòbil, els videojocs ... tot plegat ha marcat, marca i marcarà les nostres vides, la manera de relacionar-nos .

El joc no està exempt d’aquesta espiral de canvis: primer va ser l’automòbil, que va omplir els carrers de cotxes i, pel perill que això comportava, el joc de carrer –col·lectiu, social– va quedar relegat, quasi anul·lat. Després va ser la televisió, que va robar temps a l’activitat lúdica; i, finalment, van arribar els videojocs. Es continua jugant, però de manera molt diferent a fa uns anys. Per tal que no es perdin els jocs dels nostres avis, dels nostres pares i, fins i tot, els nostres, hem parlat amb uns quants cubellencs i cubellenques i n’hem fet un petit recull. Són jocs que, antany, des d’abans de la guerra fins als anys seixanta, havien omplert i donat vida als carrers de Cubelles. El llistat és llarg i de ben segur n’han quedat molts al tinter, però esperem haver pogut recollir els més emblemàtics i populars. 





El joc, part universal de la cultura

El joc és una activitat inherent a l’home, però també a moltes espècies animals. És part universal de la cultura humana i es té constància que es juga des de temps prehistòrics. Tots nosaltres hem après a relacionar-nos amb el nostre àmbit familiar, material, social i cultural a través del joc. És una activitat que afavoreix la felicitat, el benestar i la llibertat dels seus jugadors. Jugar ajuda a reafirmar i demostrar la personalitat.

Els jocs, abans de la Guerra Civil

El nostre recorregut comença en els anys previs a la Guerra Civil, a finals dels anys vint i principi dels trenta del segle passat. Maria Pedro Aviñó (Cubelles, 6 d’agost de 1921. Mestressa de casa. Filla del fuster Jaume Pedro Ramírez i de la modista Marina Aviñó Socias) i Maria Urpí Aviñó (Cubelles, 26 d’octubre de 1926. Modista. Filla de Joan Urpí Escardó i Maria Aviñó Romagosa, pagesos) eren dues de les nenes que jugaven pels carrers del Cubelles d’aquella època: un poble petit i eminentment rural, on els pocs entreteniments que hi havia estaven directament vinculats a les dues entitats culturals: el Círcol Cubellenc i L’Aliança. A més de balls, hi havia alguna representació teatral, cantades del cor l’Espiga i es començaven a forjar les sessions de cinema. Els homes acostumaven a reunir-se al cafè i les dones, a casa, a la plaça o als cosidors. Els infants corrien pels carrers i les places tot jugant.

Tal i com expliquen elles, el joc de carrer era gairebé sempre en grup i acostumaven a jugar els nens per una banda i les nenes per l’altra, encara que en ocasions ho feien tots junts. Els llocs on jugaven eren diversos, però tots ells situats als carrers del nucli de la vila, tal i com recorda la Maria Pedro: “Tombàvem per tot arreu: el castell, el timbot (era un petit promontori situat més o menys on ara hi ha l’Hostal del Foix), les Quintanes (al carrer Nou), plaça del peix (cruïlla dels carrers Joan Pedro i Roig, Major i Víctor Balaguer); corraló de ca l’Angelet (ara carrer del campaner Joan Borrell), el pedrís de ca la Núria Borrell (al carrer de Colom) i la plaça de la Vila”. Un altre dels indrets que recorden, i de manera especial, és la plaça de Santa Maria, davant de cal Camps, un espai que fou un referent en l’activitat lúdica al carrer durant dècades. Segons la Maria Urpí, “la plaça s’omplia de noies cada tarda, tant a l’hivern com a l’estiu, encara que a l’estiu potser no tant, ja que feia calor i hi havia més feina a la vinya”. La Maria Pedro afirma que “en aquell temps no hi havia gens de trànsit i a Cubelles hi havia un sol cotxe, el de cal Gallifa. Eren tota una novetat, els cotxes, ens cridaven molt l’atenció. Anàvem fins a la carretera, ens estiràvem a terra i posàvem l’orella per escoltar si en venia un”. 

Els carrers eren de terra i aprofitaven els clots per a jugar a boles. Aquest és un joc que es va practicar molt durant diferents generacions, tant nens com nenes. Es tracta, bàsicament, de tirar una petita bola de vidre, pedra o ferro –anomenada bola, bala o canica– i fer-la arribar a lloc abans que els altres. Existeixen diferents versions però la més coneguda és encertar el guant (forat) i tocar les boles dels altres jugadors per eliminar-les. Si el jugador aconsegueix acabar la seqüència sense cap errada, guanya la bola. El sòl de terra, a més del joc de boles, oferia moltes possibilitats, com modelar fang. Així ho recorda la Maria Pedro: “Quan plovia quedaven tots els carrers enfangats i fèiem figuretes de fang: olles, cassoles, tapadores per les cassoles. Hi passàvem molta estona. Amb això les nenes ens entreteníem molt”. 

Elles dues rememoren altres jocs com saltar a corda: dues fan voltar la corda i les altres han d’entrar d’una en una o de dues en dues, fins i tot de tres en tres, per saltar-la. Si algú s’entrebanca amb la corda, substitueix una de les que paren. L’anelleta: es col·loquen en rotllana amb les mans juntes i tancades. El que para –el que té l’anell– es queda al centre i passa les seves mans dins les mans dels altres fins que deixa caure l’anell dins les mans d’algú altre intentant que ningú se n’adoni. Quan acaba pregunta a un dels participants si sap qui té l’anell i aquest ho ha d’encertar. Els disbarats: els jugadors seuen en rotllana. Es tracta de fer una pregunta a cau d’orella al jugador assegut al costat, però que ningú més ho senti. L’altre respon també a cau d’orella. I així successivament. Els jugadors han de recordar la resposta i la pregunta. Quan tots els jugadors han fet una pregunta, cadascú diu en veu alta la pregunta que li ha fet el jugador d’una banda i la resposta que ha rebut de l’altra. Les respostes absurdes estan assegurades. I també citen el joc anglès-francès, del que ja en parlarem més endavant. 


Però els que tenien molt d’èxit eren els jocs de pilota, tal i com explica la Maria Pedro: “Els nens jugaven molt a futbol i les nenes ens tiràvem la pilota i després l’arreplegàvem. I junts, nens i nenes, jugàvem a saque (joc de la pilota), una mena de frontó, però fèiem servir les mans com a raquetes per picar la pilota i fer-la rebotar contra la paret”. Cada joc tenia el seu espai i l’acostumaven a jugar al mateix lloc: “A la plaça de la Vila –continua dient la Maria Pedro– sempre jugàvem a arrencar cebes. Ens assèiem a terra, cadascun entre les cames del de darrera, i ens agafàvem ben fort a la cintura del de davant. El que parava estirava pels braços al primer de la fila fins a arrencar-lo dels altres. I així fins que s’arrancaven totes les cebes”. 




Tota aquesta activitat lúdica omplia els carrers de moviment i també de càntics, perquè, sobretot les nenes, acompanyaven els seus jocs amb cançons, com la que encara avui recorda la Maria: “Ens agafàvem de les mans i cantàvem ball rodó, Caterineta Caterineta, ball rodó Caterineta Caterinó”. S’anava voltant fins que al final de la cançó es deia "Só Caterineta, Só!!" molt fort i llavors tothom s'ajupia a la vegada i s'estiraven fort pels braços, intentant fer-se caure. La Maria Pedro recorda que un altre entreteniment d’aquells anys era “anar a les Hortes o als safarejos a trencar la capa de glaç que el fred havia fet, però el que ens divertia molt era anar a picar portes, sobretot a cal Pau Lleó, que s’enfadava molt”. 



Aquesta diversió, la d’anar a trucar portes, és present a totes les generacions i tant hi jugaven nens com nenes, un autèntic clàssic al que totes les persones amb les quals hem parlat hi han fet referència. Un altre joc que ja es practicava als carrers de Cubelles abans de la Guerra Civil era la sabateta. També anomenat xarranca o palet, té diferents variants: dibuixaven una sèrie de caselles numerades a terra per on havien de saltar els jugadors per ordre, després de tirar-hi una pedra, un palet, etc. que calia arrossegar o recollir mentre se saltava a peu coix. La Maria Urpí apunta que hi jugaven les nenes “sota mateix del balcó de la rectoria vella. Dibuixaven a terra les caselles i estava tan marcat a la terra que el dibuix ja era permanent, no s’esborrava. Cadascuna de nosaltres tenia un palet i l’anàvem tirant sobre les caselles per anar avançant a peu coix”. 


Un altre clàssic era el cuit i amagar: qui parava havia de trobar els que estaven amagats, i havia de dir-ne el nom i el lloc on s’amagaven. El primer que era vist era el pròxim a parar. Segons la Maria Urpí, “una es quedava a la plaça i les altres corríem a amagar-nos pels carrers del voltant, fins i tot ens amagàvem als safarejos (al carrer del Raval). Un joc on també calia amagar-se era cal pitulet, al qual s’hi ha referit la Maria Urpí: “Es feia una rodona a terra d’un metre de diàmetre, es posava un pot al mig i el que parava havia d’anar descobrint els companys amagats i cantar –Can Pitulet Joan, per exemple. Si un sortia de trascantó i donava una puntada de peu al pot, tots quedaven salvats i el que parava havia de tornar a parar, i així successivament”. 

La Maria Urpí, que té una memòria excel·lent, rememora el joc dels quatre cantons: “Hi jugàvem en un tros cimentat que hi havia a ca la Candela, els que durant molts anys foren carters del poble (a la plaça de Santa Maria, a tocar del carrer de l’Església). Allà hi dibuixàvem els punts. Cadascuna de nosaltres tenia quatre pedres, una les tenia més clares i l’altra, més fosques, i les havíem de provar de posar de manera que quedessin juntes, en línia recta i mirar que l’altra no ho fes”. Al pedrís de cal Camps (a la plaça de santa Maria, a tocar del carrer Anselm Clavé) jugaven “a les estàtues, o joc de les figures –continua dient la Maria Urpí­– totes pujàvem dalt del pedrís i una quedava a baix. Llavors ens donava la mà i ens feia saltar i ens havíem d’estar quietes tal i com quedàvem”. 

El testimoni de la Maria Urpí ens ajuda a diferenciar clarament el joc de casa del joc de carrer. Ella recorda que els Reis sempre li van dur regals: “Una nina per a mi i una altra per a la meva germana. A casa sempre jugava amb les nines però mai al joc típic de pares i mares, jo sempre els feia vestits amb retalls de roba que em donava la mare”. Precisament, la Maria, amb els anys, es va convertir en una reconeguda modista. A més de nines, tenia altres joguines, malgrat que en aquell temps, els infants no en tenien gairebé cap. La Maria Urpí assenyala que tenia sort perquè “els amos de les terres on treballava el pare ens donaven moltes joguines que els seus fills ja no feien servir. Recordo una bicicleta de tres rodes”. Però això no era pas habitual i la majoria de nens tenien poquíssimes joguines, se les construïen ells mateixos, o feien servir material reciclat o bé, simplement, feien servir la imaginació. 


Els jocs durant la postguerra 

Quan va esclatar la Guerra Civil el temps va quedar aturat. Així ho relata la Maria Urpí: “Durant els anys de la guerra tot va canviar i les juguesques al carrer també. Tot semblava aturat, fins que el conflicte va passar”. Després, malgrat ser anys de vaques magres, les coses van anar tornant de mica en mica a la normalitat. L’any 1946 va arribar a Cubelles mossèn Miquel Estruch, qui va aconseguir cohesionar de nou el poble que, com molts altres, estava fortament dividit a conseqüència de la guerra. Mossèn Miquel va crear el Centre Catequístic, un espai tenia diferents seccions: el teatre, la dansa, les caramelles infantils ... Amb el nou prevere, la cultura i l’oci de Cubelles van rebre una gran empenta. 


Al llarg de la dècada dels anys quaranta els carrers de Cubelles es van omplir de nou de canalla, que corria i jugava pel centre de la vila. Fem una petita aturada en el futbol, que encara avui és un dels jocs estrella dels nens. En aquells anys no era fàcil tenir una pilota, així que, sovint, se les havien de fer. El Jaume Fonoll Carbonell (Cubelles, 18 de novembre de 1930. Pagès i empleat de Pirelli. Fill dels pagesos Daniel Fonoll Escardó i Montserrat Carbonell Soler) ho ben recorda: “Fèiem pilotes amb trossos de draps ben lligats o cosits. La qüestió era tenir alguna cosa a la que poder fer córrer a cops de peu”. 

El Pere Gelabert Nadal (l’Hospitalet del Llobregat, 13 de juny de 1936. Pagès i operari. Fill dels pagesos Pere Gelabert Guerri i Anna Nadal Guarro) va destacar des de ben petit per la seva bona aptitud per jugar a futbol. Ell explica que una vegada van “arreplegar cèntims entre tots per poder tenir una pilota de reglament i el Salvador Fonoll i jo vam anar a Vilanova a comprar-la, a la botiga Cicles Pasqual. En tornar a Cubelles ens vam posar a jugar-hi de seguida, amb la mala sort que va passar un camió, que quasi mai en passaven, aquest va enganxar la pilota amb la roda i ens la va petar. Ens havia costat un duro i era de les bones”. A futbol s’hi jugava en qualsevol carrer o plaça però a sota el castell (al carrer Joan Roig i Piera, on avui hi ha el centre social), el jovent del poble hi havia habilitat un camp: “Teníem dues pedres grosses a cada banda que feien de porteria – apunta el Jaume Fonoll –i allà jugàvem molt”. Però la millora d’aquell camp per acollir un partit contra el Cunit, un dels grans rivals, va desembocar en un mal tràngol per uns quants.

El Salvador Estalella Montané (Cubelles, 2 de maig de 1932. Pagès i empleat de Pirelli. Fill de Ramon Estalella Romeu, alcalde als anys trenta, i Elvira Muntané Planas. Pagesos, masovers de Cal Baró) recorda aquell episodi a la perfecció: “Uns dies abans d’aquell partit, que per a nosaltres era tan important, ens vam trobar tots i vam dir ‘mira que si poguéssim tenir una porteria com Déu mana...’ I va ser llavors quan el Jaume Fonoll va dir que havia vist uns pins que podrien fer de pals. I així va ser que el diumenge a primera hora del matí el Benjamí Giralt, el Jaume Fonoll i jo vam agafar el carro i el xerrac de cal Fonoll i cap al Mas de l’Escarrer de Baix –continua dient el Salvador Estalella– vam serrar quatre pins, els vam carregar i cap al camp de futbol, on ja ens esperaven la resta dels companys amb els forats fets, a punt per a col·locar els pins i, com a travessers, unes cordes”. Dos dies després, van rebre una citació de l’Ajuntament: “Ens havíem de presentar davant l’alcalde, que aleshores era el Joan Albet. Quan hi vam anar, bastant espantats, per cert, hi havia un tribunal format per l’alcalde, un guàrdia civil i el jutge de Pau, que era el Pau Aviñó Riera. Primer de tot ens van dir que havíem atemptat contra la propietat privada i ens van preguntar con ‘permiso de quién’ havíem tallat els arbres. Ens vam espantar molt perquè ens van dir que ens haurien de detenir. Sort de l’alcalde, que va prendre part a favor nostre i va argumentar que érem joves i que ho havíem fet sense malícia”. No els van detenir però es va cursar un escrit als amos del terreny on hi havia els pins per si volien una indemnització. El millor del cas és que un dels infractors era el fill dels masovers del Mas de l’Escarrer de Baix, el Benjamí Giralt. Al final l’afer es va tancar amb un toc d’atenció i l’advertència que si ho tornaven a fer llavors sí que hi hauria represàlies. 

Seguint amb els jocs masculins, el Salvador Estalella apunta que feien carreres de karts. No eren aquests vehicles, sinó “una mena de patinets que ens construíem nosaltres mateixos amb rodes de les agulles de la via i una plataforma de fusta, on sèiem, com si fos un kart. No hi havia frens i la direcció la portàvem amb dos cordills. Ens arriàvem carrer Major avall o bé per la baixada de l’església”. 

Base o pitxi és com es referien al joc americà del beisbol. Hi prenien part tant nens com nenes i, a més d’una pilota de tennis més que usada, l’altre element principal per jugar-hi era “una fusta llarga per poder picar la pilota –explica el Salvador Estalella– que la majoria de vegades procedia de la Renfe, de quan desmuntaven les parets dels vagons de mercaderies. Els posàvem un mànec i ja teníem el bat per picar la pilota”, encara que a vegades també feien servir un picador de la roba. El Salvador afegeix que acostumàvem a jugar “a la plaça de la Vila i les bases eren cinc o sis pedres. Al que tirava la pilota li dèiem pitxi i si tenies prou carrera i feies una volta sencera, aconseguies un punt”. A vegades les pilotes estaven foradades o bé estaven fetes de draps, lligades amb unes tires de goma. L’enginy era part d’aquests jocs de carrer ja que nens i nenes tenien pocs recursos i, abans que es parlés de reciclar i reutilitzar, ells ja ho feien. Un altre joc que tenia com a element principal la pilota era el saque, al qual ja hem fet referència. Tal i com diu el Salvador, “jugàvem a la paret lateral de l’església, tirant la pilota i picant-la amb la mà perquè rebotés contra la paret. Jugàvem de manera individual o en equips”.

La Maria Castellví Alba (Cubelles, 26 d’octubre de 1932. Mestressa de casa. Filla de Josep Castellví Ivern i Rosa Alba Giralt, pagesos) assegura que a vegades els renyaven perquè “fèiem massa soroll i quan hi havia missa, a dins se sentien els cops de pilota. El Divendres Sant no ens hi deixaven jugar”. La Maria vivia al carrer de Sant Antoni i jugava per aquell ròdol, sobretot per la zona de davant la Creu. Però també jugava al centre de la vila. La Maria té molta memòria i recorda un reguitzell de jocs: la sabateta o la xarranca, l’anelleta i cuita la calindanya. Aquest consistia en saltar “ajupides mentre cantàvem cuita la calindanya, cuita la calindanya. Llavors t’alçaven pel braç i t’agafaven fins que no quedava ningú”. També jugaven a la gallineta cega, que aleshores li deien la puput: el que para es tapa els ulls i la resta es posa al seu voltant. Després de fer tres voltes sobre sí mateix, ha de dirigir-se cap a algú del voltant i, amb el tacte, endevinar qui és. 

La Maria Castellví diu que saltaven a corda davant L’Aliança: “Fèiem el rellotge i comptàvem de l’1 fins al 12. A cada número fèiem un salt, sortíem i n’entrava una altra, fins arribar al número 12 i tornàvem a començar”. Un altre joc de l’època era el bote: “Teníem un pot de llauna –afirma la Maria Castellví– i el que parava es posava d’esquena. Un altre deia ‘1, 2, 3 al bote’ i el xutava tan lluny com podia. Tots, menys el que parava, que havia d’anar a buscar el bote i col·locar-lo a lloc, corríem a amagar-nos. Com que jugàvem a la plaça de la Vila, moltes vegades jo m’amagava als dipòsits de la font”. La Maria té avui 82 anys però continua essent una dona que desprèn una energia i una vitalitat envejables i, mentre rememora tots aquests jocs, fins i tot salta o s’ajup. També anomena el xibicot, una acció “de tocar i parar però fent una mena de serp: quan el que parava n’agafava una, aquesta li donava la mà i així anaven formant una serp, fins que tocàvem l’última”. 

L’Ernest Fontanals Pons (Cubelles, 6 de juny de 1930. Empresari de la confecció. Fill de Josep Fontanals Montaner, ramader, manyà i botiguer; i d’Antònia Pons Grífols, mestressa de casa) recorda que un dels entreteniments dels nens d’aquell període era fer petar el carbur de calci, el material que feien servir com a font d’il·luminació durant la guerra. L’Ernest explica que el llum de la nit era de carbur “i de dia anàvem a mirar si hi havia algun tros que no s’hagués mullat. Si en trobàvem un l’agafàvem i anàvem al timbot, on ara hi ha l’Hostal del Foix. Allà hi havia una sínia antiga i la gent hi tirava les escombraries. Fèiem un forat a terra, d’uns quatre dits, l’omplíem d’aigua i hi posàvem el tros de carbur. Després hi col·locàvem una llauna amb un foradet i esperàvem que bullís, que es produís el gas. Llavors petava i la llauna sortia disparada deu o quinze metres”. Aquest era, doncs, un joc una mica perillós. L’Ernest Fontanals recorda que en una ocasió “el pot no petava i vam esperar encara una estona però el Jaume Fonoll s’hi va acostar i just quan anava a veure què havia passat li va esclatar en tota la cara”.

L’Ernest rememora, també, l’intercanvi de tapes de les caixes de llumins que “tenien un dibuix. La canalla les col·leccionàvem i els hi donàvem un valor moneda, és a dir, potser tres tapes les canviàvem per una regalèssia. Amb aquestes tapes també jugàvem a un joc: marcàvem un cercle a terra i posàvem les tapes a dins. Llavors, amb un taló de sabates, fèiem punteria i intentàvem fer sortir les tapes de l’interior del cercle”. Era una època de pocs recursos i la canalla feia servir, sobretot, la imaginació, així ho assegura l’Ernest: “De joguines quasi no n’hi havia i havíem de fer servir molt la imaginació. Amb quatre llaunes de sardines ens fèiem un tren o amb quatre draps mal lligats una pilota”.

Ja hem esmentat l’anar a picar portes, però a més del fet de trucar i marxar, hi havia altres versions una mica més elaborades. Maria Teresa Ivern Vidal (Cubelles, 22 de desembre de 1932. Mestressa de casa. Filla de Cristòfol Ivern Güell i de Maria Vidal Romeu, pagesos) apunta que anaven a un “carrer estret on hi haguessin dues cases que tinguessin els portals un ben davant de l’altre. Llavors lligàvem una corda a cada anella, tiràvem una pedra a les dues portes i quan anaven a obrir no podien, quedaven travades. A vegades no picàvem, sinó que lligàvem el cordill perquè l’endemà al matí no poguessin obrir. Com que ja sabien qui érem, després ens empaitaven pel carrer”. Anar a picar portes era, més que un joc, una entremaliadura. I d’entremaliadures n’hi havia moltes que, precisament, servien per jugar. El Jordi Fontanals Daura (Cubelles, 17 de març de 1933. Pagès i empleat de Pirelli. Fill de Josep Fontanals Bertran i Maria Daura Aviñó, pagesos, masovers de Gallifa) explica que dur els carros a la riera era una d’aquestes maleses: “Si algú es deixava el carro a fora, el portàvem entre set o vuit a la riera i el tombàvem cap per avall. Els homes ja ho sabien, sinó trobaven el carro, l’havien d’anar a buscar a la riera”.

Per les dates de Nadal, els joves de Cubelles es divertien amb un altre joc també inventat per ells: el trasllat de torretes. D’aquest fet n’han fet memòria la majoria de les persones amb qui hem parlat, la qual cosa indica que es tractava d’un fet sonat, divertit i, fins i tot, esperat. El Jordi Fontanals assegura que el canvi de torretes “es feia la nit de Nadal, el 24 de desembre, mentre la gent era a la Missa del Gall. Les agafàvem dels balcons i de les entrades de les cases i les posaven totes al pedrís de missa o al pedrís de davant L’Aliança, a prop de cal forner. I després les dones anaven a buscar les seves”. Aquest passatemps el repetien la nit de Cap d’Any: “Ens fèiem un fart de riure –assegura el Jordi Fontanals– i procuràvem que no se’ns trenqués cap. Anàvem amb molt de compte. Només recordo haver trencat una torreta una sola vegada. Fèiem una feinada”.

Tornant als jocs d’aquells anys quaranta, podem citar el cavall fort, Aquest joc, que també s’anomena fava de burot i, en castellà “churro, media manga o mangotero”, s’ha jugat en diferents èpoques i és tot un clàssic: es fan dos equips i els que paren es posen en filera, drets però amb el cos inclinat i amb el cap entre les cames del company del davant; i els de l’altre equip els salten d’un en un sobre les esquenes. Si els que paren aguanten els saltadors un curt espai de temps, es canvien els papers; si s’ensorren, continuen parant. A cavall fort hi jugaven nois i noies. Altres jocs eren: corda; lladres i policies: empaitar-se i a atrapar-se, amb pistoles fetes de canya; palet o xarranca; i baldufa. El Jaume Fonoll assenyala que el més “difícil, a part de fer-la ballar, era trobar un bon cordill, tot d’una peça. I de baldufes tampoc en tenia tothom. Amb sort, te’n compraven una a la fira de Vilanova”. I és que, com ja hem explicat, qui tenia una joguina, per petita que fos, era un privilegiat: “Fèiem –continua dient el Jaume– avions amb els papers de la llibreta de l’escola i els mullàvem el morro amb tinta per embrutar a qui toqués”. Les nenes acostumaven a tenir fireta d’alumini i de nines n’hi havia poques, sobretot eren pepes de drap, també dites pepes de ral, que tenien la cara de cartró premsat, de manera que si es mullava es feia malbé.

Anys cinquanta

A la dècada dels cinquanta Cubelles continuava essent una vila petita, amb l’economia basada en l’agricultura i amb una oferta cultural i d’oci basada en l’activitat del Centre Catequístic i el ball i el cinema de L’Aliança.

Al llarg de les xerrades que hem mantingut amb diferents cubellencs i cubellenques per recopilar els nostres jocs d’antany, ha sortit en diverses ocasions la xarranca, però, referint-se al mateix joc, diverses persones també l’han anomenat d’una altra manera. Hem buscat informació i el que canvia és la terminologia: a diferents indrets del país n’hi diuen xarranca i a d’altres palet, així que a Cubelles, segons el moment i segons les persones, s’hi refereixen amb un nom o l’altre. Ara bé, la Rosa Maria Escardó Rosell (Cubelles, 14 d’abril de 1941. Mestressa de casa. Filla de Josep Escardó Poch, pagès, i Enriqueta Rosell Fontanals, modista) assegura que hi havia un joc al que li deien palet que no era la xarranca. També es dibuixaven uns quadrats a terra, però sense numeració: un rectangle més gran i dos quadrats, un per banda, a la part exterior del mig d’aquest rectangle. Llavors, segons explica la Rosa Maria, “buscàvem un tros de rajoleta, com més quadrada millor, i aquesta es tirava a dins del rectangle. Després es saltava a peu coixet. I amb el peu que tocava a terra havíem de donar cop a la rajoleta i fer-la passar a l’altre quadre i continuar saltant. Si la pedra sortia a fora de les línies o bé posaves els dos peus a terra, perdies”.

La Rosa Maria assenyala que no acostumaven a jugar plegats els nens i les nenes, ja que a escola hi anaven separats i uns i altres tenien els jocs molt diferenciats. Una altra activitat que destaca és el joc del francès-anglès o anglès-francès: “Fèiem dos equips, un d’anglesos i un altre de francesos. Hi havia un espai gran al mig, buit, i després, a banda i banda, els camps de cada equip. Aleshores un de l’equip contrari s’acostava al nostre camp i nosaltres l’esperàvem en línia i amb la mà estesa i si et picaven havies de córrer per atrapar-lo abans que entrés al seu camp. Corríem molt però havíem d’anar alerta a frenar abans d’arribar al seu espai perquè si entràvem ens feien presoners. I el joc continuava al revés”.

Altres jocs que la Rosa Maria Escardó també recorda són la sabateta, l’anelleta, els disbarats, base (també li deien palo mato) i la corda: “Quan dèiem juli anàvem molt ràpid. Saltàvem amb una o dues cordes a la vegada i moltes a la vegada”. Tots aquests eren jocs de carrer, col·lectius, mentre que a casa era més habitual jugar a fireta i a nines: “Recordo unes nines de retallar que venien a la merceria de la Pepeta Ivern (la merceria de la plaça de Balmes), que eren la nostra perdició. Ens agradaven molt”. A l’estiu, segons continua explicant la Rosa Maria, “jugàvem al vespre mentre els més grans prenien la fresca i, per sant Joan, a tot arreu on hi havia un Joan feien un bon foc al carrer. Els nens i les nenes jugàvem a saltar les brases”.

Un entreteniment al qual encara no hem fet referència però que també era tot un clàssic són els cromos. La Lluïsa Torres Pliego (Cubelles, 16 de juliol de 1945. Mestressa de casa. Filla del paleta Luis Torres Pastor i de Pastora Pliego Ruiz, mestressa de casa) apunta que els col·leccionaven i “els canviàvem en sortir de l’escola. Ens assèiem a terra, els posàvem al revés, picàvem amb la mà i si els tombàvem ens el quedàvem”. També als cromos es refereix Joan Freixas Catllà (Cubelles, 8 d’abril de 1944. Treballador industrial de la tèrmica. Fill de Pere Freixas Ferrer, pagès i durant 14 anys jutge de pau de Cubelles i d’Enriqueta Catllà Cibiach, mestressa de casa). El Joan diu que en feien col·lecció: “N’hi havia de futbol, d’avions, d’animals. Hi jugàvem molt. Els posàvem cap per avall i, si el tombàvem, el guanyàvem. Així anàvem fent les col·leccions”.

Els espais on acostumaven a jugar durant els anys cinquanta continuaven sent més o menys els mateixos; de fet, el centre de la vila, els carrers al voltant de l’església, l’ajuntament i el castell, van concentrar l’activitat lúdica durant dècades, deixant a part la riera i els afores del poble. El Joan Freixas es refereix al joc de la bandereta: “Fèiem dos equips i ens posàvem a banda i banda del que aguantava el mocador. Llavors havíem de córrer a agafar-lo i tornar al lloc sense que l’altre ens agafés ni ens toqués”. Els nens jugaven molt a futbol i sovint “a les eres del Coca i, després, al camp de cal Víctor. Llavors allò era als afores del poble i tot eren camps de conreu”. Fava de burot és el nom amb el que també es coneix el cavall fort, però el Joan Freixas explica que a Cubelles aquest era el nom d’un joc diferent: “El que parava es posava d’esquena amb la mà esquerra sota l’aixella dreta i la mà dreta tapant l’orella. Al seu darrera hi havia els altres que li deien fava de burot i quan ell responia fava un d’ells li picava ben fort entre el clatell i l’orella. Aleshores el que havia rebut havia d’endevinar qui l’hi havia picat”.

Un altre entreteniment clàssic era el de les bales o boles, i és que les bales tenien moltes possibilitats. Una d’elles, tal i com exposa el Joan Freixas, consistia en tirar una pedra i cadascú havia d’acostar la bola a la pedra. Qui més l’acostava, guanyava. Un altre joc amb les bales era marcar una meta i qui hi arribava primer guanyava. Pel camí podien matar les bales dels companys, si aconseguien tocar-les. Les bales, segons el Joan Freixas, les aconseguia a cal Gabardós, una botiga de queviures i drogueria que hi havia al carrer dels Caputxins de Vilanova: “La meva àvia els coneixia molt perquè a vegades els portava alguna cosa per vendre, sobretot melons a l’estiu. I sempre que hi anava els demanava boles per a mi. Allà es veu que en tenien per donar als clients. N’hi havia de vidre, de colors i també de pedra”.

Un joc al que encara ningú fins ara havia fet referència és el dels tiradors, també anomenats tiraxines. El Joan Freixas recorda que anaven “a les Hortes a fer punteria amb les bombetes que molts pagesos encenien per tal que els pardals no els piquessin la fruita, les tomaques o els pèsols. Més que un joc era una entremaliadura i els pagesos s’emprenyaven molt”. També amb els tiradors feien guerres als canyars de la Riera “i més d’un se’n tornava cap a casa amb un bon cop al cap. Fèiem servir les càmeres de les rodes dels camions i teníem la sort que amb nosaltres jugava l’amo dels Transports López de Vilanova, que ens donava bon material per a fer els tiradors. Sempre teníem els millors”.

Encara no hem fet referència a les bitlles, un joc molt arrelat i practicat al llarg de diferents períodes: es col·loquen unes peces de fusta tornejada, plantades verticalment i en diferents rengleres. Els jugadors han d’intentar fer-les caure amb una bola llançada des d’una determinada distància. L’habilitat i la punteria són claus en aquest joc, en el que guanya qui aconsegueix tirar totes les bitlles, o bé la darrera.

Una altra de les persones que ha fet memòria i ens ha donat a conèixer el seu testimoni és Rafael Ibáñez Ivern (Cubelles, 25 de setembre de 1947. Sanitari. Fill de Rafael Ibáñez Sabater, ferroviari, i de Rosa Ivern Guasch, mestressa de casa). Ell fa esment a jocs als quals ja hem fet referència com ara el palo (també anomenat palo mato, base o pitxi), les boles (bales o caniques) o l’anelleta. Però el Rafael també recorda el cèrcol: un anell de fusta o de metall de grans dimensions que podia ser una roda de bicicleta sense radis. Segons explica, es feia “girar amb un pal de ferro i es corria sense parar fent una volta pel poble. Guanyava el que feia girar el cèrcol més estona”. Un dels jocs d’equip que cita el Rafael es deia manos: “Un equip s’amaga en un espai determinat i l’altre el busca en silenci. Si troben algú, el que diu primer la paraula manos elimina l’altre, fins que un equip elimina tots els membres de l’altre”. Una altra aportació interessant del Rafael Ibañez és el joc del bèlit. El bèlit, tal i com apunta el Rafel, “és una peça de fusta, com un llapis gros, amb forma cònica en els seus dos costats. El posàvem damunt d’una petita pila de terra i aleshores amb una pala colpejàvem l’extrem del bèlit per fer-lo saltar i quan estava enlaire el tornàvem a colpejar amb la mateixa pala. Es tractava de llançar-lo com més lluny millor. Si eren dos jugadors el joc era senzill i si es jugava en equip quan el bèlit era a l’aire un de l’altre conjunt l’havia d’atrapar amb les mans abans no caigués a terra. Si ho feia, l’equip contrari quedava eliminat i llavors passava a tirar l’equip que havia agafat el bèlit en ple vol”.

Anys seixanta

Va ser en aquesta dècada, la dels anys seixanta, quan Cubelles va experimentar un canvi major, a tots els nivells. Amb l’auge del turisme, els estius es van omplir de més gent i de més oci; i es van començar a construir nous edificis. La vila es va començar a fer gran. Fins aleshores bàsicament s’havia jugat al carrer però a finals dels cinquanta, quan la televisió s’introduí a les cases, aquesta es va convertir –i encara avui– en el gran mitjà d’entreteniment de petits i grans. Es continuava jugant al carrer, però els infants cada cop passaven més temps davant la televisió.

Més recents són els jocs que ens expliquen els pròxims testimonis, però molts d’ells tenen una llarga tradició i persisteixen al llarg dels anys. La Maria Mercè Albet Cibiach (Cubelles, 31 d’octubre de 1950. Mestressa de casa. Filla de David Albet Mestres, agutzil de l’Ajuntament; i Rosario Cibiach Pedro, comerciant) considera que els nens d’aquell temps “vam tenir una infància i una joventut més feliç que avui en dia. El fet de jugar al carrer, de compartir jocs, de fer servir la imaginació, tot això feia que juguéssim de manera més feliç. Avui de seguida s’avorreixen i juguen molt tot sols”. La Maria Mercè evoca jocs com el Pica paret: “El que parava es posava d’esquena, amb el cap recolzat a la paret i mentre anava dient 1, 2, 3 pica paret els altres havíem d’avançar abans que es girés. Si ens veia moure’ns quedàvem eliminats. Hi jugàvem nens i nenes i quasi sempre a la paret de la font de la plaça de la Vila i també al corraló de ca l’Angelet.

Altres jocs citats per la Maria Mercè i que, per tant, es practicaven a finals dels anys cinquanta, principi dels seixanta a Cubelles eren: la xarranca, cuit i amagar, cavall fort, picar portes i la corda: “Ens entreteníem molt saltant a corda. En fèiem servir una o dues i anàvem entrant i sortint. A vegades saltàvem quatre o cinc a la vegada. De tant en tant també ens acostàvem a l’estació, allà hi havia una bàscula molt gran que fèiem bellugar”. Ella també explica que els jocs que es jugaven a l’escola i els del carrer eren diferents: A l’escola eren més arrencar cebes, l’anelleta i els disbarats”. Encara que de tot plegat tampoc fa tants anys, als anys seixanta la majoria de nens i nenes continuaven tenint poques joguines: “Recordo –diu la Maria Mercè Albet– una nina que es deia Pierina, era molt grossa. Gran part de les nines eren de cartró pedra i els fèiem els vestidets amb retalls de roba. També jugàvem molt amb fireta. Un any els Reis em van portar una mantellina per anar a missa, perquè els Reis no sempre ens portaven el que volíem però, així i tot, crec que vam tenir una infància i una joventut més feliç que els nens d’avui en dia”.

Un altre dels infants d’aquells anys va ser el Joan Vidal Urpí (Cubelles, 22 de setembre de 1951. Alcalde als anys noranta i professor d’Ensenyament Secundari. Fill de Josep Vidal Fontanals, xofer de la Pirelli, i Maria Urpí Aviñó, modista). Un dels jocs estrella d’aquella època era gepa: es juga amb una pilota petita de goma (més petita que una de tennis), la pilota es llança a l’aire i tots els jugadors procuren agafar-la: “Quan algú l’agafava, cridava gepa i procurava tirar la pilota a l’esquena, la gepa, del que tingués més a prop o a la del que li tingués més tírria. Era qüestió de fer punteria i, a la vegada, tirar el més fort possible. Es jugava amb bastant de mala llet i sovint ens fèiem mal. La regla d’aquest joc diu que els que no tenen la pilota s’han de quedar aturats, però naltros sempre el vam jugar deixant que ens poguéssim moure”. Sovint era un joc dur perquè “si n’hi havia algun que quedava a prop del que tenia la pilota podia rebre una bona gepada. Hi jugàvem a la plaça i també davant de les premses, a tocar de la part de baix de l’església, on tancaven les vaques de cal Xicarró”.

El Joan diu que un altre joc habitual era el de cuit i a córrer: hi ha moltes variants d’aquest joc però la més habitual és que un “jugador havia de perseguir als altres fins a tocar-ne un i dir-li que parava. La resta havia de fugir corrents del que parava de nou per no ser tocats. Una altra possibilitat era la rampa, un tocar constant; i també hi havia el trencar fils. Aquest era jugar a perseguir per tocar però si algú passava pel mig, llavors el que parava havia de perseguir el que havia creuat”.

Per equips jugaven a plantats, al voltant de la rectoria. El Joan apunta que “un grup parava i l’altre s’escapava. Si, per exemple, érem quinze els que jugàvem, n’hi havia uns cinc que paraven i havien de perseguir els altres deu. Als que agafaven els feien presoners i aquests s’enganxaven l’un a l’altre de la mà, formant filera, a partir de la reixa d’una finestreta que hi havia a cal Xicarró, al costat de l’Ajuntament. Els que paraven s’havien de dividir, uns per continuar fent presoners i els altres per defensar que algun dels escapats no rescatés els presoners tocant la mà del que estava a la punta de la filera dels presoners. Quan els que paraven aconseguien atrapar tots els que corrien, aleshores passaven a parar els cinc primers dels que havien fet presoners. La feina dels que paraven era molt feixuga ja que si els altres aconseguien salvar els presoners llavors havien de començar de nou a perseguir i fer presoners. Era un joc molt bonic, i et senties molt satisfet si no t’agafaven i aconseguies salvar els presoners. Però quan paraves... Hi havia un noi que corria molt i era molt difícil d’atrapar. Li dèiem Bartolico i de vegades, amb molta astúcia, pujava a una de les moreres de davant de la font sense que el veiessin. Quan tots els seus companys havien estat presos i només falta ell per atrapar, els que paraven el buscaven infructuosament pels voltants de la rectoria. De cop, saltava de l’arbre i amb un ràpid sprint salvava els presoners”.

El Joan també recorda haver jugat molt a xapes. “Les anàvem a cercar al terra dels cafès o a l’Hostal del Foix, eren xapes de refrescos i com més plana, millor, ja que es desplaçaven més fàcilment. Es feia un circuit al terra (quan els carrers encara no estaven asfaltats, òbviament) amb moltes corbes i, fins i tot, amb obstacles de terra (muntanyetes) que les xapes havien de superar. Cada jugador tenia una xapa i se sortia des de darrera d’una ratlla. El que arribava primer a la meta guanyava però pel camí es podia ‘matar’ la xapa d’un contrari si un jugador la tocava amb la seva xapa. El ‘mort’, aleshores, havia de tornar al principi del circuit. El que sortia del camí igualment havia de tornar a començar. També s’hi jugava a la vorada de la vorera”.

Aquells anys passaven les estones jugant al bote, del qual hem parlat abans. Llançaven el pot (o la pedra) carrer Major avall i s’amagaven al carrer del Dr. Juncà o darrera la font. De vegades, diu el Joan, “també hi jugàvem a l’estació, al matí, quan el tren amb què anaven a Vilanova al col·legi portava retard, cosa que llavors era habitual”. A futbol jugaven bàsicament als carrers o a la plaça: “Fèiem el que se’n diu un taqui gol, amb dos equips que havien de fer gol en una única porteria, marcada amb pedres. També jugàvem a la plaça del Castell, encara que allà amoïnàvem i sovint embrutàvem la roba que tenien estesa”. Un altre joc en equip era matar, que s’ha practicat en diverses generacions: es divideix el camp ens dues parts i es fan dos equips. S'ha de llançar la pilota i tocar a un membre de l'altre equip sense que aquest l'agafi. Si l'agafa, el mort és el que tira i, si no l'agafa i la pilota després cau a terra, el mort és el tocat. Els morts de cada equip es situen a la part posterior del camp contrari. Des d'aquí, si els arriba la pilota, poden matar els de l'equip adversari i d'aquesta manera poden tornar amb el seu grup. El joc s'acaba quan a un equip no li queda cap jugador viu.

A principi dels anys seixanta es va començar a urbanitzar la zona de la Rambla, el passeig de Narcís Bardají, i les cases a mig fer eren un amagatall perfecte per jugar a cuit i amagar. El Joan Vidal explica que “quan vèiem venir els respectius constructors, el Ciril·lo Fontanals o el Jordi Albet, a córrer s’ha dit. També jugàvem molt pels safarejos i voltants”.

Un altre joc que practicaven sovint a la plaça era el curri: “El jugador que parava s’havia d’ajupir (com si fos un poltre de gimnàstica) posant les mans darrere el clatell i doblegant l’esquena. S’havia de col·locar a prop d’una ratlla. Els altres jugadors saltaven i si algun no aconseguia saltar o trepitjava la ratlla, li tocava parar. A la segona volta el que parava es posava una passa més lluny de la ratlla, i així cada vegada més lluny fins que algú errava i passava a parar. A l’hora de saltar, al mateix temps podies donar una puntada de peu al cul del que parava o deixar-t’hi caure de cul. En ocasions només es permetia fer el salt recolzant-te amb una mà damunt del que parava. Una altra modalitat d’aquest joc era quan el jugador que havia saltat es posava a parar a continuació del que parava i això mateix anaven fent els altres successivament”.

El Joan també recorda que a l’escola, quan plovia i no podien sortir al pati, sovint jugaven al borinot. Parava un nen, que es posava d’esquena als altres, amb una mà oberta a la seva esquena i l’altra cobrint-se la cara. Els altres jugadors li picaven fort a la mà de l’esquena i tot seguit el que parava es girava i havia d’endevinar qui l’havia atonyinat, mentre que els altres, movent la mà, imitaven el soroll del borinot. Si no ho endevinava, continuava parant. Un altre joc a dins l’escola era el de parells o escarcers (senars). Un dels dos jugadors preguntava a l’altre: “parells o escarcers?” Cadascú, amb les mans al darrera, optava per un nombre de dits, aleshores els ensenyaven i la seva suma dona un nombre parell o escarcer. Guanyava el que havia triat bé al principi.

Totes i cadascuna de les persones amb qui hem parlat per intentar recollir alguns dels jocs que es desenvolupaven als carrers i a les places de Cubelles durant bona part del segle XX, han fet memòria amb tendresa i nostàlgia, perquè parlar del joc i de l’acció de jugar vol dir recordar els amics, la família i una de les millors etapes de la vida: la infància. 

Article publicat a l'Anuari 2014.

Comentaris

  1. avui dia en ple segle XXI i en l'època de les noves tecnologies, veiem aquests jocs com una cosa ridícula però hem d'entendre que en aquelles èpoques no hi havia res més. La discussió està en si es era mes feliç o no. Crec que cada època té les seves coses bones i coses dolentes. Ens hem de conformar amb els anys que ens ha tocat viure i intentar ser feliços amb el que tenim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies per aquestes reflexions tan interessants!!!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Article 'Cubelles vista des de Gallifa', de Marta Blanch

MEMÒRIA POPULAR

Article 'El comerç fenici a la marina del Penedès. La Mota de Sant Pere, un punt d’ancoratge al riu Foix', de Jaume Casañas