Publicació de l'article 'Fortunato Borja, el benefactor de reclutes cubellencs'
Fortunato Borja, el benefactor de reclutes cubellencs, de Rafel Ibáñez i Joan Vidal.
Hi va haver una època en què a Cubelles tothom sabia qui era “el senyor Borja”. Actualment encara hi ha molta gent que recorda amb simpatia aquell militar que estava casat amb una cubellenca i que tenia la segona residència a la nostra vila. I el recorden sobretot els homes que en la seva joventut van fer el servei militar obligatori als quals Borja va ajudar a tenir una “mili” més plàcida. Hi ha infinitat de vivències personals dels reclutes cubellencs relacionades amb el seu benefactor i hem cregut oportú de treure a la llum les que hem recollit dels mateixos protagonistes, dintre d’un capítol que indefectiblement forma part de la intrahistòria d’aquest poble.
Malgrat el règim al qual es devia i que, òbviament, repudiem, persones que el van conèixer parlen de Borja com un home de tarannà tolerant. Valgui com a exemple que mai no va posar obstacles a la seva filla perquè de joveneta formés part de moviments arrelats al país com l’escoltisme i que més endavant s’esposés amb el fill d’un catalanista de pedra picada com va ser Agustí Mercè Varela, que l’any 1990 va esdevenir ni més ni menys que president de l’Associació Cívica d’Homenatge a Lluís Companys, un dels líders del bàndol republicà contra el qual va combatre Borja en els anys tristos de la Guerra Civil. El seu propi gendre afirma que per damunt de la condició professional del seu sogre sempre prevalia la qualitat humana, i per això el defineix com a “més bona persona que militar”.
El tinent Borja, al front d'un grup de soldats, en la processó de Corpus de 1943, al carrer Sant Antoni de Cubelles.
Entre aquests soldats que feien el servei militar n’hi havia alguns que es van casar amb noies de Cubelles: Gonzalo Melendo, –amb Maria Pedro Aviñó–, Joan Pou Gulart –amb Maria Fontanals Montaner–, i Antoni Amat Escuriola –amb Odila Fontanals. El cubellenc David Albet Mestres també va complir el servei militar al campament de Cubelles. Els militars van ser-hi fins el 4 de maig de 1944, quan el destacament abandonà Cubelles i els barracons van ser desmantellats. Melendo era gairebé el secretari de Borja i s’encarregava cada dia d’anar a Sitges per tràmits administratius. L’amistat entre Borja i Melendo perdurà per sempre més, propiciada també perquè les respectives esposes cubellenques eren cosines germanes i s’avenien molt.
Però anem a pams. El tinent Borja s’instal·là a la casa coneguda com cal Pacheco, cantonada carrer de Colom amb la plaça de la Font, on en aquell temps hi havia un forn de pa, mentre els oficials –pagant, és clar– sojornaven en diverses cases particulars. En aquella època Cubelles tenia d’alcalde Josep Rovirosa Guasch i el secretari de l’Ajuntament era Joan Pedro Ramírez, que va començar a exercir aquest càrrec l’any 1910. Borja tractava molt amb el secretari, pare de la seva futura esposa, Rita Pedro Almirall, que aleshores ja patia una malaltia pulmonar que va arrossegar durant molt de temps. La Rita va néixer a Cubelles el 12 de juny de 1919, filla de Joan Pedro Ramírez, com dèiem, i Rosa Almirall Guasch. Els Pedro-Almirall vivien al passeig de Bardají, a tocar del sindicat agrícola, i com que Borja hi passava cada dia pel davant va començar a establir amistat amb la Rita, una amistat que no trigaria a derivar en festeig.
El casament, però, hauria d’esperar uns quants anys, encara. En primer lloc, pel trasbals que va representar per a la Rita la tràgica mort del seu pare, el 9 de desembre de 1944, atropellat per un tramvia a Barcelona. I en segon terme, i sobretot, per la referida malaltia de la noia. Borja havia estat destinat a Tarragona i ja tenien previst el pis on anar a viure després del casament, però la salut de la Rita va empitjorar i va caldre una intervenció quirúrgica en què li van extirpar mig pulmó. El seu xicot es va fer càrrec tant de les despeses de l’hospital com de les cares medicines que ella va necessitar, cosa no gens menyspreable en aquells instants, sobretot tenint en compte que la mort de Joan Pedro havia deixat la seva vídua, i la Rita, que vivia amb ella, en una situació delicada (la germana gran de la Rita, la Maria Lluïsa, estava casada i vivia al Prat). A Tarragona, com a nota curiosa, cal dir que va tenir sota les seves ordres dos alferes que més endavant tindrien un a reconeguda fama: Manuel Meler, president del RCD Espanyol (1970-1982), i Andreu Mercè Varela, destacat periodista esportiu i germà del que seria el consogre de Borja.
Fortunato Borja, als anys quaranta.
Superats els contratemps, Fortunato i Rita es van casar el 8 de juliol de 1952 a l’església parroquial de Santa Maria de Cubelles d’una manera austera, sense cap tipus de celebració i a les 7 del matí. La senzilla cerimònia l’oficià el rector de Cubelles, mossèn Miquel Estruch Piera. La parella no trigà a instal·lar-se a Toledo, on fou destinat Borja. Estava a l’acadèmia militar, on impartia classes. A principi de 1953 la Rita quedà embarassada i no li seduïa gens la idea d’infantar en aquella ciutat, de manera que quan s’acostà el moment de donar a llum va optar per traslladar-se a Cubelles, a casa de sa mare, on estaria prop d’un centre mèdic de Vilanova i la Geltrú que li inspirava més confiança. Així, el 17 de setembre de 1953 a la Clínica Magriñà, situada a la plaça de la Vila, venia al món l’Isa, primera i única filla del matrimoni. En el moment del feliç esdeveniment el pare encara estava a Toledo i el van avisar dient que tot havia anat bé, sense dir-li si havia sigut nen o nena. Ell tenia el gran desig d’una nena i, per fi, quan va arribar a l’estació, la seva sogra li va desfer el dubte dient-li només veure’l “és tan maca!”. No fa falta dir que a partir de llavors l’Isa sempre va ser la nineta dels ulls d’aquell home que definitivament obtingué el destí de Barcelona el 1955. Fins que ell no tornà, l’esposa i la filla van quedar amb la a la casa de Cubelles i després ja es van instal·lar a Barcelona l’any esmentat.
A la Ciutat Comtal el militar estava inicialment al regiment Jaén 25, al carrer Wellington, on actualment hi ha la Universitat Pompeu Fabra. Va ser en aquesta època que la seva filla explica una anècdota del seu pare que ara pot semblar una nimietat però que llavors, en uns anys plens de restriccions, va ser prou valorat: “El meu pare va ser un temps capità de cuina –explica l’Isa– i un 8 de desembre, dia de la Immaculada, patrona d’infanteria, va fer que als soldats se’ls donés pollastre i cava, poc o gens acostumats a aquesta àpats, més aviat passaven gana llavors. El resultat va ser que després de dinar el van passejar a espatlles. I és que el meu pare, el pressupost que tenia pel menjar dels soldats se’l gastava sencer, mentre que d’altres em consta que no feien el mateix i alguns diners anaven a parar a les seves butxaques”.
Als anys seixanta, ja amb el grau de comandant, es traslladà al Govern Militar, a la Mayoría de Plaza, al carrer de Colom i després de ser operat del peu, el 1967, passà a la caixa de reclutes 413, situada al carrer Comerç. En aquest lloc encara ho va tenir més bé per estar amatent a les necessitats dels joves cubellencs que feien el servei militar. Hi va romandre fins a la seva jubilació, l’any 1979. A principi d’aquesta dècada havia estat ascendit a tinent coronel i poc després, a coronel. I també va ser a principi dels anys setanta quan la seva filla li presentà el seu xicot, Francesc Mercè Candela, conegut amb el sobrenom de Pipo. Ella ho explica així: “Quan el Pipo va venir a casa per primer cop, al papa no li agafà un atac de feridura perquè jo “era su hija”. Tenia aspecte de hippie, amb barba i cabells llargs, estil Che Guevara, que és el que es portava llavors. Ell no s’hi va oposar, no va dir res, però em consta que al principi no li va fer gens de gràcia que jo festegés amb aquell noi. Però poc després es produí entre els dos un ‘amor mutuo’. El Pipo sempre va estar al seu costat quan el papa estava malalt i quan va morir ell estava al seu costat després d’acompanyar-lo amb l’ambulància que el transportà a l’Hospital Clínic”.
Fortunato Borja, amb la seva esposa i la seva filla.
Ara bé, aquesta estima del Borja vers el Pipo, una vegada tingué assumit que el noi s’apartava de l’estereotip de gendre que esperava tenir, no va impedir que el tractés millor que a altres quan li tocà fer el servei militar. Tot el contrari, si amb els reclutes cubellencs feia el que podia i més per afavorir-los, al seu gendre li tocà fer la mili a Saragossa, entre gener de 1975 i març de 1976, i, com diu l’Isa, “el papa no va moure ni un dit perquè el Pipo obtingués més permisos que els que li pertocaven. No volia que diguessin que atorgava privilegis al seu gendre”. Era tan primmirat en aquest aspecte que quan arribà el dia de jurar bandera per part del Pipo, els meus pares i jo ens vam desplaçar a Saragossa i abans de l’acte vam entrar a la residència d’oficials. Allà ens va venir a veure el Pipo com a xicot meu, o futur gendre del tinent coronel Borja, però com que era soldat ras i allà, en teoria, no hi podia estar, ja que només hi tenien accés els oficials, el papa li va dir discretament: ‘Mejor vete con la nena afuera porqué aquí no está bien que te vean’. I així ho vam fer”.
I arribà el dia del casament, el 22 d’octubre de 1977, en plena Transició. Més enllà de l’enllaç entre dos joves que iniciaven una nova etapa en les seves vides, l’acte tingué unes connotacions que mereixen ser posades en relleu, tenint en compte el context de l’època i el tema que estem tocant. Ja hem dit al principi que el Pipo era fill d’Agustí Mercè Varela. Ens trobem amb dos consogres d’ideologia totalment oposada, un militar situat ideològicament aleshores, mort el dictador, en el franquisme sociològic i un catalanista que avui en dia estaria englobat als rengles de l’anomenat sobiranisme, com ho són els mateixos Pipo i Isa. La trajectòria de servei a Catalunya d’Agustí Mercè Varela parla per sí mateixa: va ser secretari tècnic de la Comissió dels Vint que redactaven l’Estatut de Catalunya a Sau a finals dels anys setanta. Abans, a l’època de la República, ja havia viscut l'elaboració de l’Estatut de l'any 1931 a Núria. Així mateix, va ser secretari executiu del Fòrum d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans, va ser president de l’Associació Catalana de l’Esport per a Tothom, que organitzava la festa del Joc i de l’Esport durant els anys vuitanta i noranta, i presidí l’Associació Cívica d’Homenatge al President Lluís Companys, l’any 1990. En aquesta faceta, el vam convidar a venir a Cubelles l’octubre d’aquell any, quan des de l’Ajuntament vam organitzar uns actes d’homenatge a Companys quan es complien els cinquanta anys del seu afusellament.
Borja i Mercè Varela, diu l’Isa, “sempre van tenir una relació cordial, correcta i mai hi va haver cap problema entre ells. Tenien una conversa light, parlaven de llibres i de temes generals i deixaven la política de banda, però en cas d’haver-ne parlat, de política, no crec que s’haguessin barallat ja que tots eren molt educats i tranquils i es respectaven mútuament. El papa es relacionava amb tothom, tant se val si eren catalanistes o no. I si no va parlar català era perquè li feia vergonya. Quan va arribar la democràcia acostumava a votar la dreta espanyola però en una ocasió, influenciat per nosaltres, va votar per CiU.
Pel que fa al nostre casament, va tenir lloc a l’església castrense, al Parc de la Ciutadella, davant del Parlament. Només s’obria per a celebracions de fills o filles de militars. El papa anava amb l’uniforme de gala, farcit de medalles, i després de la cerimònia, a l’entrada del restaurant, ell i el meu sogre es van donar la mà i es van abraçar. A mi allò em va semblar com una mena d’abrazo de Vergara, semblava la reconciliació entre els dos bàndols que havien lluitat en la guerra. Entre els convidats per la part del meu marit hi havia figures destacades del món catalanista, com ara els polítics Macià Alavedra i Ramon Trias Fargas. A la taula presidencial hi estàvem els dos nuvis amb els respectius pares, com era habitual. El meu sogre, veient que Trias Fargas i Macià Alavedra estaven en una altra taula, una mica despenjats, li va demanar al meu pare si accedia que els seus dos amics, amb les respectives esposes, s’incorporessin a la nostra taula, cosa que ell, naturalment, acceptà. Entre ells van tenir una conversa molt distesa. I segurament deurien parlar, no ho recordo bé, d’un gran esdeveniment que s’havia de produir, i es va produir, l’endemà, diumenge 23 d’octubre, i que ha passat a la història: el retorn del president Tarradellas amb aquell famós ‘ja sóc aquí’ al balcó del Palau de la Generalitat”.
En els últims anys de la seva vida, el coronel Borja incrementà les seves estades a Cubelles. Però la seva vida social, com havia passat empre, era molt minsa, al contrari de la seva esposa, molt parladora, que conreava les amistats de sempre i les de nova coneixença. Amb els que sempre van mantenir amistat i es reunien sovint era amb Gonzalo Melendo i la seva esposa, Maria Pedro. Quan Borja es va jubilar passava molt de temps a l’hort que havia estat de l’Abdon Almirall, oncle de la Rita Pedro (era germà de la seva mare), i que ella i el seu marit van heretar. L’Abdon, conegut popularment com Abdon Gavatà, va ser un bohemi, poeta, amant de la natura i de marcada ideologia republicana. L’any 1986 l’Ajuntament de Cubelles li dedicà un carrer.
Fortunato Borja va morir el 2 de febrer de 1990 a Barcelona i la seva esposa el va sobreviure fins al 20 de setembre de 1995. Actualment, la seva filla Isa i el Pipo, ja jubilats i avis, passen força temporades a Cubelles, d’on mai s’han desvinculat.
Cubellencs beneficiats per Borja en el servei militar
Després de fer el repàs de la trajectòria de Fortunato Borja anem a exposar el que hem recollit de molts cubellencs que hi van tenir relació arran de realitzar el servei militar. Un servei militar que era obligatori i que, afortunadament, fa anys que deixà d’existir. Aquesta obligatorietat s’havia anat establint de forma progressiva al llarg del segle XIX. La llarga durada i les condicions de duresa provocava un gran impacte entre els joves i acostumava a marcar les seves vides. Si bé per un cantó, sobretot en pobles petits, significava emigrar una bona temporada i fugir de la rutina del treball, per una altra banda representava un entrebanc per als estudis o per la mateixa vida laboral. També l’organització familiar sortia perjudicada, ja que en molts casos l’absència del jove feia que l’economia d’una llar se’n ressentís, no solament per la falta d’ingressos per part del noi sinó també pels diners que la família sovint li havia d’enviar.
El 1978 va ser reconeguda l’objecció de consciència i, poc després (1984), la prestació social substitutòria, encara que el reglament no es va aplicar fins al 1988. Van ser multitud els joves que van optar per aquest camí per tal de no fer la mili. Però la gran demanda en aquest sentit va comportar que no hi haguessin llocs per a tothom i molts van acabar lliurant-se tant del servei militar com del substitutori. Finalment, el 2002 el servei militar deixà de ser obligatori i, en conseqüència, també va desaparèixer la prestació social substitutòria.
En temps del servei militar obligatori, els enxufes –mot popular equivalent a privilegis o favoritismes–, eren gairebé exclusiva dels fills de militars i persones properes, normalment gent de dretes. Després això es va estendre i quasi tothom en tenia algun, d’enxufe. A Cubelles, aquest privilegi va venir de la mà de Fortunato Borja, que no feia distincions a l’hora de fer favors als reclutes, tant si eren propers a la família de la seva esposa com si simplement n’eren coneguts. Es pot dir que tothom que s’hi dirigia, era ben atès. Segons explica la seva filla Isa, hi havia dos procediments, a Cubelles, per accedir al seu pare respecte al servei militar, els que eren coneguts i els que no ho eren tant, o simplement no ho eren. Normalment sempre acudien a veure’l el pare o la mare del soldat en qüestió. Els coneguts anaven directament a casa seva, al passeig de Bardají, a demanar-li favors. Els no coneguts s’adreçaven a la Rosario Cibiach Pedro, la qual es pot dir que era el contacte que Borja tenia al poble. La Rosario, una vegada recollit l’encàrrec, trucava a la Rita Almirall, cosina germana seva, i aquesta traslladava la petició al seu marit. Com a mostra d’agraïment, les famílies dels reclutes, pageses en la seva majoria, acostumaven a obsequiar el militar amb productes de la terra.
La primera lleva en què hem localitzat algun recluta cubellenc relacionat amb Borja és la de 1945, nascuts el 1924 (l’edat de reclutament era als 21 anys). Hi trobem Alfonso Pedro Aviñó, fuster de professió i cosí germà de Rita Almirall, que llavors ja festejava amb Borja. El militar va ajudar l’Alfonso per tal que quedés exempt, al·legant que era estret de pit. En això que l’any 1950 va morir el pare de l’Alfonso, Jaume Pedro Ramírez, i quan, més endavant, l’Alfonso festejava amb Maria Bertran Oliva, Borja li aconsellà que es casessin perquè d’aquesta manera també l’altre germà de l’Alfonso, Joan Pedro Aviñó, podria quedar exempt del servei militar, en aquest cas per ser fill de vídua. I és que la legislació només permetia lliurar-se del servei a un fill de vídua per família, el que constava que mantenia la mare. Tot i que, ja casats, l’Alfonso i la Maria, van continuar vivint amb la mare a la mateixa casa de la plaça Balmes, juntament amb el Joan, encara solter, era com si el matrimoni estigués a part i fos el fill petit el que mantingués la mare. Així, el Joan, de la lleva de 1952, va poder escapolir-se també de la mili.
Lleva de 1946: A Jaume Bertran Carbonell el van col·locar a artilleria a Barcelona, a través de Borja, i d’aquesta manera va poder estar molt en contacte amb la seva família per ajudar-los en la tasca de la pagesia. No gaires anys després, el destacament del Jaume va venir a Cubelles a fer pràctiques de tir al cap de riera (desembocadura del Foix) i ell, ja lliure del servei, encara es va relacionar amb els seus antics comandaments.
Lleva de 1948: Marcel Albet Mestres va poder fer la mili a Tarragona gràcies a la intervenció de Borja (llavors destinat a la mateixa Imperial Tarraco). El Marcel era germà de l’agutzil d’aquella època, el David, que llavors festejava amb la que seria la seva esposa, Rosario Cibiach Pedro, cosina germana de Rita Almirall, la futura esposa de l’aleshores capità Borja
Lleva de 1950: Josep Fonoll Carbonell. Va començar a prestar servei a Ribes de Freser, al regiment d’artilleria 21, i del Ripollès passà a la Cerdanya, on estigué a Bellver de Cerdanya, Llívia i Bolvir. Anaven per les muntanyes, amb mules, a vigilar en una època en què hi havia els maquis. Els soldats sojornaven en masies i en una d’aquestes, a Bolvir, una senyora de nom Quimeta els donava sopar calent i llit, quan abans havien de dormir a la neu, dins un clot i amb un plàstic per protegir-se. El Josep i la seva família van estar agraïts tota la vida amb la Quimeta i quasi cada any l’anaven a veure. En plena mili, es va incorporar a files el seu germà Jaume Fonoll Carbonell, de la lleva de 1952. Li tocà fer la instrucció a Mas d’Enric, al terme del Catllar (Tarragonès). El pare dels nois, Daniel, havia mort el 1946, i quan el capità del regiment del Jaume s’assabentà que el germà gran encara estava fent la mili i que la mare, vídua, estava a casa amb un altre fill petit (el Salvador tenia 14 anys) li va dir que allò no podia ser, que un dels dos germans s’hauria d’estar ajudant a la casa. Va ser llavors que el Jaume li ho va comunicar a sa mare i aquesta visità Borja, el qual va fer els passos oportuns perquè el Josep quedés alliberat del servei quatre mesos abans del que li pertocava per tal de poder atendre les feines del camp i ajudar sa mare. La situació del Jaume també va millorar arran de la intervenció de Borja, ja que cada cap de setmana li permetien desplaçar-se a Cubelles i, així, donar també un cop de mà en les tasques de pagès. De fet, els dos germans van estar sis mesos fent la mili al mateix temps.
Lleva de 1951: Antoni Pineda Gavaldà va fer les milícies universitàries (estudiava el peritatge industrial) al campament de Los Castillejos, situat al municipi d’Arbolí (Baix Camp). Els tres primers mesos els va complir l’estiu de 1951, l’any següent no el van cridar per excés de contingent i l’estiu de 1953, el 16 de juliol en concret, quan ell estava al campament va morir el seu pare. Li van donar totes les facilitats per desplaçar-se a Cubelles i disposar del permís pertinent i als pocs dies de tornar a Los Castillejos un capità li comunicà que era amic de Borja i s’oferí per ajudar-lo. L’Antoni no havia fet cap gestió davant Borja però ell creu que “deuria ser la meva mare qui el va anar a veure o potser una tia de la Rita Almirall. M’estic referint a la Pepeta Almirall Guasch, amiga de la mare, també vídua, per ser de Cubelles i perquè era l’esposa del senyor Orozco, maquinista de trens de llarg recorregut, que era amic del meu pare, també ferroviari. Vull recordar que nosaltres vivíem aleshores a l’estació”. Aquell capità va permetre l’Antoni de triar entre continuar a la tenda del campament, pràcticament sense fer res, o acabar el curs d’alferes. Pineda va optar per aquesta darrera opció i també va millorar la seva situació en obtenir –ell i els seus companys més propers– un menjar més bo, ja que aquell capità era el responsable de subministrament. L’any següent l’Antoni ja va quedar exempt del servei puix que havia sortit un decret que també permetia lliurar-se de les milícies als fills de vídua.
Lleva de 1952: Ja hem explicat abans els casos de Joan Pedro Aviñó i de Jaume Fonoll Carbonell.
Lleva de 1957: Pere Gelabert Nadal. El seu pare va parlar amb el capità Borja i aquest de seguida el reclamà com a assistent seu. A l’oficial li anava molt bé tenir-lo al seu costat ja que el Pere tenia carnet de conduir i disposava del cotxe de casa seva, un Seat 1400-B, de manera que quan Borja o la seva esposa s’havien de traslladar a Cubelles ho feien en el cotxe del Pere. De fet, en els primers temps del servei, destinat a Barcelona al regiment Jaén 25, el jove cubellenc el passava força temps a casa seva, a Cubelles, i si Borja no el requeria, no li calia desplaçar-se a Barcelona. Quan li tocà anar al campament de Sant Climent de Sescebes, Borja li va dir que no es preocupés, que hi estaria poc. Va marxar el 28 de juny, vigília del seu sant, i l’endemà mateix Borja el cridà a les 4 de la matinada i li va dir que tornaven tots dos a Barcelona. D’aquesta manera el Pere encara va tenir un temps de celebrar la seva onomàstica amb la seva família, a Cubelles. Després d’un curt període a Sant Climent va haver d’anar amb un batalló, també amb Borja, a fer maniobres a Berga però també hi va estar poc i tornà a la seva tasca d’assistent. Va coincidir, però, que Borja es va absentar tres mesos per efectuar a Madrid el curs de comandant i el fet que el Pere continués realitzant tasques per a la família de l’oficial –només feia acte de presència a la caserna quan la Rita necessitava que li fes algun encàrrec– va motivar que un alferes, en certa ocasió, deixés anar una frase als soldats que en realitat anava dirigida al cubellenc: “Les recuerdo a los asistentes que tienen la obligació de venir cada dia”. El Pere va fer cas omís d’aquestes indicacions i recorda que “uns dies després li vaig portar un gall dindi molt gran de casa meva, en un sac. Aquell alferes tenia ni més ni menys que tretze fills i quan va veure el regal va dir ‘hombre, no tenías porqué hacer esto’ i ja no em va emprenyar més”.
Lleva de 1958: Joan Imbernon Gibert, fuster de professió, treballava precisament a la fusteria de l’Alfonso Pedro i va ser destinat a l’exèrcit de terra a Girona. Mitjançant l’acció de Borja va aconseguir un càrrec d’administració de correu que el va deslliurar de tasques pedregoses fent que passés una mili distesa: anar a buscar el correu a capitania per portar-lo a la caserna era la feina que feia. La resta del dia el tenia lliure.
Lleva de 1961: Joan Urpí Catllà es lliurà del servei gràcies a la intervenció determinant de Borja. El ja llavors comandant va aconseguir que el pare del Joan, Francesc Urpí Escardó, que patia una malaltia de cor, fos visitat a l’Hospital Militar i d’aquesta manera, amb els informes corresponents, acreditant la seva malaltia, el Joan va quedar exempt de realitzar la mili.
Lleva de 1961: Lluís Poch Güell. Li tocà l’exèrcit de terra i va fer els tres mesos d’instrucció a prop de Madrid. Mentrestant la seva mare va contactar amb la Rita Almirall per tal si era possible que el seu marit aconseguís apropar el Lluís a Barcelona. Així es va acomplir, va ser destinat a la Capitania General, al serveis especials de transmissions entre capitanies, on s’encarregava del teletip.
Lleva de 1964: Joan Alba Estalella va ser destinat a l’exèrcit de terra, a Mallorca, i els seus pares van parlar amb Borja per si el noi necessitava algun ajut, però no va fer falta ja que el Joan va trobar un lloc adient per passar una mili tranquil·la.
Anton Fonoll Planas es va fer voluntari per consell de Borja i es va incorporar al servei el setembre de 1963, realitzant els tres mesos de campament a Gavà. Borja va fer que es quedés a Barcelona, al regiment d’artilleria de Sant Andreu, per seguir estudiant la Mestria Industrial Elèctrica a l’Escola Industrial de Barcelona, cosa que li anà a la perfecció per després dedicar-se professionalment a aquesta activitat i endegar una empresa d’instal·lacions elèctriques a Cubelles. Pels matins l’Antonet feia tasques a la casa d’un oficial de l’exèrcit, que li donava facilitats per assistir a classe, quan plegava anava a dinar a casa del seu germà Josep i la seva cunyada Pepita Valls i a la tarda, a part d’estudiar, encara li quedava temps per fer algunes hores extres a la SEAT.
Xavier Prim Liso va ser destinat al campament de Talarn (Pallars Jussà) on també aconseguí un lloc molt bo, si és que a la mili es pot parlar de llocs bons. El pare del Xavier, antic secretari del poble, va anar a veure la Rita, també filla de secretari, per si el noi requeria d’algun tipus d’ajut.
Lleva de 1965: Joan Freixas Catllà es va incorporar el 1964 com a voluntari, també a instàncies de Borja. Va fer els tres mesos d’instrucció a la caserna de Sant Andreu (Barcelona) i el van destinar a Talarn (Pallars Jussà) però només s’hi va estar un mes ja que el llavors comandant Borja el va reclamar per anar al Govern Militar de Barcelona. Va fer tota la mili a l’economat de queviures, vestit sempre de paisà, i al migdia anava cada dia a Cubelles, fins l’endemà. A l’economat un company seu i ell feien, gairebé a diari, un vermut de luxe, amb escopinyes, cloïsses, olives..., i l’inventari sempre quadrava, ja que ambdós n’eren els encarregats. El Joan recorda que “el senyor Borja era llavors el comandante mayor de plaza i cada matí al seu despatx hi havia una cua de capitans i tinents que hi anaven a donar els partes. Jo estava a baix, a l’economat, i ell em trucava a les 10 perquè li anés a buscar un tallat ben calent al bar La Cava, que estava al costat, i de passada em deia que jo també agafés alguna cosa i me la prengués al seu despatx, assegut en un sofà, mentre ell anava rebent els oficials. Sempre m’hi veien assegut i la veritat és que jo era el ‘puto amo’ allà al govern, tothom em saludava cordialment. Suposo que devien pensar, qui és aquest pájaro que sempre s’està al despatx del jefe? En fi, m’ho vaig passar de conya”.
Joan Josep Fuster Pedro. Encara que va estar a les milícies universitàries (estudiava peritatge a l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú) els seus pares van contactar amb Borja perquè al campament de Los Castillejos (Baix Camp) havia tingut un incident en les pràctiques de tir que hagués pogut tenir conseqüències greus, com ara l’expulsió i haver de fer el servei militar normal. L’afer, però, fou ben analitzat i es va poder resoldre favorablement per al Joan Josep gràcies a la suposada intervenció de Borja, tot i que el noi no hi va parlar personalment. Ell es pensava que el farien fora però va continuar desenvolupant l’activitat normal. Els seus companys també li deien que el traurien però finalment no va passar res i acabà fent les milícies a Burgos en qualitat de suboficial
Lleva de 1966: Albert Escardó Marcillas, aconsellat per Borja, es va fer voluntari i va començar el servei el novembre de 1964, realitzant la instrucció a Mas d’Enric (el Catllar, Tarragonès). Reclamat pel propi Borja, va ser destinat a la cantina d’oficials del Govern Militar de Barcelona, precisament on estava el seu “padrí”. L’Albert rememora aquella època: “Jo estava a la cantina de les 8 del matí fins a les 3 de la tarda i, encara que treballava bastant, en plegar agafava el tren cap a Cubelles i m’hi quedava a dormir. El Borja estava al seu despatx i a mig matí venia a prendre un tallat. Em saludava discretament, em preguntava ‘cómo va todo’ i si necessitava quelcom”. El fet d’estar a prop de casa va permetre l’Albert de compaginar el servei militar amb la feina que realitzava llavors a Cubelles, sobretot a l’estiu, a la reconeguda Fonda Cèlia, regentada per la seva família.
Lleva de 1967: Joan Morgades Sánchez. El seu pare, Josep Morgades Gavaldà, va anar a veure el militar i aquest li aconsellà que es fes voluntari. Seguint aquesta indicació, el Joan es va fer voluntari a l’exèrcit de terra, cosa no gens fàcil d’aconseguir ja que de voluntaris llavors acceptaven més els de marina i aviació. Va tenir sort. El van admetre, li tocà Catalunya i va fer el campament a Sant Climent Sescebes, el novembre de 1965 (els voluntaris marxaven abans de l’any que els pertocava i la durada del servei era de divuit mesos). Després de la jura de bandera va ser destinat a Barcelona, a Sanitat, primer al carrer Tarragona, al quarter d’automobilisme. Als tres mesos el Ministeri de Defensa es va vendre la caserna i el van traslladar a la caserna del Bruc de Pedralbes, també a Sanitat. La seva mili va ser molt moguda, ja que ell i altres companys sovint sortien d’amagat de la caserna quan estaven obligats a romandre-hi i després procuraven entrar-hi sense que els seus superiors se n’assabentessin. El van enxampar més d’una vegada, i això li comportà ser arrestat i fer més guàrdies del compte. tant a la caserna con a l’hospital militar. Tot i que en aquest aspecte Borja poc hi podia fer, en alguna ocasió el reclamava per portar la seva esposa i filla a Cubelles i gaudia d’una setmana de permís. Quan per fi es va llicenciar, va donar la casualitat que el militar estava a l’hospital, recent operat del peu. Era per la Setmana Santa de 1967. El Joan el va anar a visitar i el capità Borja li va etzibar, amb paternal ironia: “Ya era hora de que te vayas, ahora estaré más tranquilo”.
Juan Fernández Gutiérrez va ser destinat a l’Àfrica, i com que era funcionari de l’Ajuntament, des de l’alcaldia es va intervenir per intentar que estigués millor (Borja poc podia fer als qui els tocava l’Àfrica) però no va fer falta ja que pels seus propis mitjans va aconseguir un lloc d’administrador on va estar molt bé. Va establir amistat amb el doctor Vilarrubias, després gran traumatòleg, i amb el que poc després seria famós futbolista del Real Madrid, Gregorio Benito.
Lleva de 1968: Josep Maria Bau Montané. Tenia amistat amb una assistenta de la casa del comandant Borja, la qual cosa li facilità disposar d’un bon padrí. Es va fer voluntari i després de passar pel campament de Sant Climent de Sescebes va fer la resta del servei a Barcelona. Això li va permetre venir sovint a Cubelles, combinant la tasca militar amb la laboral i, a més, continuar practicant el seu esport preferit, el futbol, als rengles del CF Cubelles, del qual el Josep Maria era un dels jugadors més destacats.
Salvador Casas Marcillas. Li tocà fer el servei a la Seu d’Urgell i com que en aquells moments aprenia l’ofici de pastisseria a Barcelona, la seva família va parlar amb Borja, que el va poder col·locar a Barcelona per tal de poder seguir amb la feina. A Cubelles llavors ja existia la pastisseria i forn regentada per la seva família. El Salvador, igual que el Josep Maria Bau, era llavors un dels principals jugadors del CF Cubelles.
Rafael Ibáñez Ivern. Treballava a l’empresa Bultaco, a Sant Adrià del Besós, i va aconseguir quedar-se a Barcelona perquè es va presentar tot sol al govern militar, a la casa on vivia Borja, per demanar-li fer-se voluntari i quedar-se a la Ciutat Comtal. Borja estava acostumat que sempre anessin a veure’l els pares del soldat en qüestió i li va fer gràcia l’empenta d’aquell xicot: “Solament por el mero hecho de venir tu solo ya te mereces que haga lo que pueda por ti”. El Rafael va acabar sent voluntari a la caserna del Bruc, a Pedralbes, i continuar amb la seva feina a la fàbrica de motos.
Josep Albet Amorós. El seu pare, Josep Albet Carbonell, havia estat Jutge de Pau de Cubelles i coneixia sobradament el comandant Borja. El va anar a veure quan el seu fill va ser destinat a l’exèrcit de terra, a Manises, al País Valencià. La intervenció de Borja atorgà al soldat cubellenc un càrrec d’assistent personal del coronel on fou destinat, de manera que va passar una mili d’allò més plàcida.
Lleva de 1969: Josep Maria Mercader Soler. Un altre que es va fer voluntari gràcies a la intervenció de Borja. Va fer el campament a Sant Climent Sescebes i després fou destinat a Lleida, on no solament hi va estar força bé, sinó que després es va quedar a viure a la capital del Segrià en casar-se amb una noia lleidatana.
Lleva de 1970: Joan Amorós Fontanals. Tot i ser destinat a Cartagena, a Infanteria de Marina, un àmbit on Borja no tenia possibilitats d’actuació, els seus pares el van anar a veure per tractar que tingués una bona situació, però en aquest cas l’oficial no va poder fer-hi res.
Enric Planas Arnan. Va ser destinat a Ceuta i en plena mili, el gener de 1972, el seu pare va morir en accident de cotxe. Li van concedir el pertinent permís per traslladar-se a Cubelles i parlar amb Borja per tenir més disponibilitat amb la mare. Després de restar al poble un temps prudencial, quan tornà a l’Àfrica tingué un bon lloc com a assistent.
Jordi Escardó Rosell. Un altre cas en què després de parlar la seva família amb Borja, aquest els aconsellà que el noi es fes voluntari. Va estar primer a Sant Climent de Sescebes, com tants altres, i després fou destinat a Barcelona, a Sant Andreu, on feia tasques administratives. Això li va permetre desplaçar-se gairebé cada dia a Cubelles.
Pere Urgellès Planas. Va demanar pròrroga per acabar la seva carrera d’Enginyer Tècnic Agrònom i li fou concedida però al cap de dos anys va rebre un avís de sanció per mancança del corresponent tràmit administratiu. Aleshores parlà amb el comandant Agustín Albarrán, veí de la masia del Corral de l’Almirall, on vivia llavors el Pere, i amic del tinent coronel Borja. Albarrán li concertà una cita amb Borja per trobar la solució al seu problema i quan s’hi presentà, davant del despatx del tinent coronel hi havia un sergent que li posava traves amb molta mala llet. Borja va sentir com el Pere era renyat i va dir “sargento, haga passar a este muchacho”. A partir d’aquí, problema solucionat. Va marxar l’abril de 1973 a fer la instrucció a l’exèrcit de terra, regiment d’infanteria Teruel 48, a Mallorca, i seguidament va ser destinat a Eivissa, on tingué una mili sense complicacions.
Lleva de 1971: Isidre Gómez Marcillas. Malgrat que la seva mare parlà amb Rita Almirall, no li va fer falta que el seu marit li donés un cop de mà ja que, destinat a Saragossa, ho va trobar bé i no va voler que intentessin canviar-li el lloc que li havia tocat.
Joan Fuster Parés. Va fer el campament a Sant Climent de Sescebes i després fou destinat a Talarn (Pallars Jussà). Li va demanar a Borja d’obtenir facilitats per venir a Cubelles, ja que treballava a la perruqueria de la seva mare, Rosa Parés. Com a resultat, va gaudir de molts permisos, segons ell tres vegades més dels que hagués tingut a no ser de la intervenció del militar.
Lleva de 1972: Josep Lluís Cibiach Quintas. Va ser destinat a l’Àfrica, amb la qual cosa el llavors tinent coronel Borja poc podia fer. Malgrat tot va triar enrolar-se com a legionari i les coses no li van anar com ell esperava. Emparentat amb l’esposa del militar (el pare del Josep Lluís era cosí germà de Rita Almirall), la seva família va parlar amb Borja, alarmats per la situació del noi, a veure si podia intercedir per treure’l d’allà, però ell no va poder fer res en aquest cas ja que el Josep Lluís hi havia ingressat de forma voluntària. Sembla que una vegada acabat el servei militar, i quan soldat i oficial van comentar el tema, Borja li etzibà, respecte a la legió: “¿Qué te pensavas, que aquello era un convento?”.
Ciril·lo Poch Lleó. Abans d’incorporar-se a files, el juliol de 1973, els seus pares anaren a veure Borja per si podia fer quelcom per ell. Quan li tocà ingressar a la caixa de reclutes, encara vestit de paisà, Borja el cridà a part i els seus companys de lleva van dir “ostres, aquest té un bon enxufe”. Com que havia estat destinat a fer el campament a Saragossa, el tinent coronel Borja li proposà que després triés ser destinat a Jaca, que allà coneixia un col·lega seu que el situaria en un bon lloc. El Ciril·lo dubtà i finalment optà per continuar la resta de la mili a Saragossa: “Vaig pensar que a Jaca m’avorriria i que Saragossa, en ser una ciutat gran, era més atractiva i tindria més diversions a l’abast, com ara cinema o discoteca. Segurament hagués estat millor a Jaca, ja que a Saragossa em van destinar al regiment de pontoners pesats, dedicats bàsicament a construir ponts i camins, i la feina que feia era bastant feixuga”. El Ciril·lo va haver de requerir de nou l’ajut de Borja recent acabat el servei: “Quan ja estava a casa em van venir a buscar per certa problemàtica que hi hagué en el lloc on jo estava. Finalment no va passar res però vaig tenir un bon ensurt”.
Joan Vidal Urpí. Els seus pares també visitaren Borja per tal que els aconsellés en la forma de canviar de reemplaçament per raons d’estudi. El Joan va obtenir aquest canvi però no recorda si finalment Borja hi va intervenir. No obstant això, després d’un curt temps a Infanteria de Marina, a Cartagena, es lliurà de la mili. Molts companys seus que viatjaven amb ell en el tren que trigà gairebé vint-i-quatre hores per anar de Barcelona a Cartagena –el van fer passar per Chinchilla (La Manxa)– també els van fer tornar aviat cap a casa, entre ells Toni Cruz, el famós membre de La Trinca. Van marxar el 9 de novembre de 1973 i el 2 de desembre el cubellenc ja estava al Camp Nou gaudint del llavors millor espectacle del món, Johan Cruyff, que portà el Barça a guanyar la Lliga després de “catorze anys de passar gana”, com cantava la pròpia Trinca.
Lleva de 1974: Ramon Gómez Marcillas. Va ser destinat a l’exèrcit de terra, a Palma de Mallorca, en concret a Son Dureta. Era caporal i el van convidar a fer-se caporal primer i ell ho va rebutjar fins que el sergent li va dir que si no feia el curset l’enviava al calabós. I així va aprendre a fer primers auxilis i a posar injeccions. De cara al lloc on seria destinat després de la instrucció, la Rita Almirall va oferir l’ajut del seu marit a la mare del Ramon. El noi va dir que l’enviessin on Borja cregués millor però si podia ser ja li estava bé quedar-se a Palma. I així va ser, quedant-se al quarter de sanitat. Quan li faltaven uns quatre mesos per acabar el servei el van escollir per ocupar el lloc que un altre caporal primer deixava lliure a la clínica militar d’Eivissa, i cap a les Pitiüses se’n va anar. Feia tasques corresponents a suboficial i sempre anava vestit de paisà. “Tant Mallorca com Eivissa eren dos punts de gran atracció turística i al règim no li interessava que s’hi veiessin militars tombant. Nosaltres sempre anàvem vestits de carrer, on jo estava hi havia un ambient molt relaxat i de vegades allò era una disbauxa. La majoria d’oficials eren de les illes i recordo que un sergent també treballava en una autoescola. Però vaig aprendre coses de sanitat, ja que moltes guàrdies les feia amb sergents que eren practicants”. Com a curiositat, en el moment de llicenciar-se el Ramon, l’octubre de 1975, estaven passant unes dies a la bonica illa eivissenca els cubellencs Isidre Gómez, germà seu, Joan Alba Rulit, Ciril·lo Poch i Joan Vidal. El Ramon s’hi quedà uns dies més per compartir vacances amb ells.
Jaume Pedro Bertran. Emparentat amb la Rita Almirall, fill del fuster Alfonso Pedro i també fuster de professió, va contactar amb el militar abans de fer el servei però com que li tocà fer-lo a Saragossa, a aviació, això estava fora de l’àmbit de Borja, com hem dit abans, i ell no va poder fer res. Tanmateix, no tingué gaires problemes a la mili.
Lleva de 1975: Enric Antó Salom. També sabem que els seus pares van anar a veure Borja per millorar la seva situació. Tot i la intervenció del militar, la gestió no acabà de reeixir per qüestions alienes al tinent coronel però el Tato, com és conegut l’Enric, va tenir un servei militar prou correcte.
Raimon Carreras Massó. Malgrat tocar-li Àfrica, la seva família va anar a veure Borja per tal de millorar la seva situació, encara que ja hem dit que aquest destí estava fora de l’àmbit del tinent coronel. No li va fer falta cap ajut ja que per la seva part aconseguí una còmoda plaça a automobilisme.
Joan Albet Miró. Va anar demanant pròrroga per qüestions d’estudis (arquitecte tècnic) però arribat el moment no el cridaven i va témer que li toqués un destí dolent. Va parlar amb Borja sobre la seva problemàtica i el militar aconseguí que fos destinat a la Capitana General de Madrid, en una posició còmoda.
Lleva de 1976: Albert Bertran Font. Els seus pares havien parlat amb Borja malgrat tocar-li fer la mili a Marina, però per raons d’altre índole al final va ser declarat exempt.
Enric Rovirosa Adrià. Va estar al campament de Sant Climent de Sescebes i després, per intervenció de Borja, fou traslladat a Barcelona, on passà una bona mili, tant per estar a prop de casa com per estar destinat a la secció d’automobilisme, una de les seves grans afeccions.
Albert Cibiach Navarro. Igual que en el cas anterior, després de passar pel campament de Sant Climent de Sescebes obtingué un bon destí a Barcelona. El seu pare era cosí germà de l’esposa de Borja.
Lleva de 1977: Jaume Jardí Pérez. Els seus pares també van contactar amb Borja. Li tocà Madrid i va trobar una bona destinació com a assistent d’un coronel.
Lleva de 1979: Carles Pérez Pérez. Va fer el campament a Cáceres. Destinat posteriorment a Madrid, els seus pares també van parlar amb Borja però al final no li va caldre la seva intervenció. Estava a Madrid, a la companyia d’operacions especials, a la Brunete, on s’hi va trobar molt a gust.
En aquesta època de finals dels setanta Fortunato Borja es jubilà amb la graduació de coronel, com hem dit, però encara va intervenir en alguns casos.
Lleva de 1981: Albert Melendo Pedro. Fill del bon amic de Borja, Gonzalo Melendo, i de la cosina germana de Rita Almirall, Maria Pedro, ho tenia molt bé per assegurar-se una bona mili mitjançant el coronel Borja. Va fer els tres mesos de campament a València i tot segui fou destinat molt a prop de la capital, a Bétera (Camp de Túria). Tot i que Borja va enviar una carta per si li calia algun canvi, no li va fer falta ja que el noi estava ben situat en unes oficines. L’Albert no va acabar la mili ja que, estant de permís, va patir un accident de moto en què es va trencar una cama i el van llicenciar.
Xavier Pérez Ferrer. La seva família també s’adreçà a Borja. Estigué destinat a la capitania general de València, de policia militar, i l’enxampà l’intent de cop d’estat del 23 de febrer, amb tota la moguda de Milans del Bosch a la capital del Túria, i passà molta por.
Lleva de 1984: Marcos José Armengol. Com que la família tenia comerç i habitatge a Barcelona, també van sol·licitar ajut a Borja. Va fer el servei a la Ciutat Comtal i, al mateix temps, va poder atendre el supermercat familiar.
Fins aquí el recull de reclutes cubellencs als quals Borja va afavorir. Per acabar, encara volem explicar els casos de dues altres persones que, tot i no pertànyer a les lleves de Cubelles, estaven relacionats amb la nostra població. Un d’ells, José Luis Navarro García, traspassat ja fa uns anys, pertanyia a la lleva de 1969 i festejava llavors amb la que seria la seva esposa, Maria Mercè Albet Cibiach, filla de Rosario Cibiach, cosina germana de l’esposa de Borja, Rita Almirall. Al José Luis li tocà fer la mili a Almeria i després dels tres mesos de campament fou destinat a l’Àfrica, a Melilla concretament. Allà optà per efectuar el servei a la legió, per a disgust i temor de la seva xicota, però com que el noi treballava a la Telefònica el van col·locar a la centraleta de telèfons, on estava molt tranquil. No obstant això, la família de la Maria Mercè posà en coneixement de Borja el lloc on havia anat a parar el José Luis i ell, esparverat –diuen que exclamà “¿pero es que se ha vuelto loco?”–, ràpidament envià una carta a un coronel, conegut seu, del lloc on estava el soldat per dir-li que situés bé a “su sobrino”. El coronel, en rebre la missiva, cridà el soldat i li va dir “¿pero que no está bien en la centralita?, si es el mejor sitio de aquí, qué quieres más?” i el José Luis, que no en sabia res, li va respondre, tot sorprès “si yo no he pedido nada, claro que estoy bien”. Òbviament, continuà a la centraleta i no va haver de fer cap guàrdia en tot el que li quedava de servei.
L’altre cas és el de Josep Niubò Claveria, estiuejant a la nostra vila des de ben petit i amic de la filla de Borja. L’Isa, a través del seu pare, va tenir l'amabilitat d'informar-lo on hauria estat destinat en cas de no haver-se incorporat a les milícies universitàries prèviament a ser cridada la seva lleva, la de 1973. L'únic que va fer Borja en aquesta cas fou satisfer la curiositat del Josep, però no deixa de ser un altre detall per part seva.
Tot plegat confirma aquell bon tarannà que se li atribuïa a Fortunato Borja i el seu dilatat i desinteressat ajut a nombroses generacions de reclutes cubellencs, la qual cosa queda palesa en les nombroses experiències que hem exposat, principal objectiu d’aquest treball. Un treball que, tot i ser distants als temes militars, hem cregut oportú de realitzar, tant pels motius referits com per la repercussió que no fa pas massa anys la mili tenia entre la població.
Agraïments: De manera especial a Rita Barja Almirall, per la informació i fotos de son pare. Als ex reclutes amb els quals hem parlat i amb els familiars d’altres. A l’arxivera municipal Núria Jané Orpí per facilitar-nos la consulta de les lleves de soldats. I a Josep Niubò Claveria per la seva col·laboració.
Hi va haver una època en què a Cubelles tothom sabia qui era “el senyor Borja”. Actualment encara hi ha molta gent que recorda amb simpatia aquell militar que estava casat amb una cubellenca i que tenia la segona residència a la nostra vila. I el recorden sobretot els homes que en la seva joventut van fer el servei militar obligatori als quals Borja va ajudar a tenir una “mili” més plàcida. Hi ha infinitat de vivències personals dels reclutes cubellencs relacionades amb el seu benefactor i hem cregut oportú de treure a la llum les que hem recollit dels mateixos protagonistes, dintre d’un capítol que indefectiblement forma part de la intrahistòria d’aquest poble.
Malgrat el règim al qual es devia i que, òbviament, repudiem, persones que el van conèixer parlen de Borja com un home de tarannà tolerant. Valgui com a exemple que mai no va posar obstacles a la seva filla perquè de joveneta formés part de moviments arrelats al país com l’escoltisme i que més endavant s’esposés amb el fill d’un catalanista de pedra picada com va ser Agustí Mercè Varela, que l’any 1990 va esdevenir ni més ni menys que president de l’Associació Cívica d’Homenatge a Lluís Companys, un dels líders del bàndol republicà contra el qual va combatre Borja en els anys tristos de la Guerra Civil. El seu propi gendre afirma que per damunt de la condició professional del seu sogre sempre prevalia la qualitat humana, i per això el defineix com a “més bona persona que militar”.
Abans de descriure les petites històries personals de molts soldats cubellencs relacionades amb Borja, creiem convenient fer una breu biografia seva basada amb el que ens ha explicat la seva filla Maria Lluïsa (Isa) Borja Pedro. I per començar, aclarirem que el seu cognom autèntic era Barja i no Borja però, coses de la burocràcia, en determinat moment van transcriure malament el seu cognom en algun document oficial i així es va quedar per vida, ja que ell tampoc va fer res per rectificar l’error.
Fortunato Borja Balsa va néixer el 5 d’octubre de 1911 a Vilapedre, poble del municipi de Vilalba, a la província de Lugo. Pertanyent a una família de pagesos, va ser el quart d’onze germans. Va viure al seu llogaret de naixement fins que es traslladà a Santiago de Compostel·la per cursar el batxillerat, internat en un col·legi de maristes. Seguidament estudià Dret a la mateixa ciutat i poc després d’acabada la carrera va esclatar la guerra. Va ingressar com a voluntari a l’exèrcit nacional i d’aquesta manera va començar la seva trajectòria com a militar. I això, que, coses del destí, a casa seva en el seu moment havien pagat la quota per deslliurar-lo del servei militar.
Al conflicte bèl·lic, Borja participà a la cruenta batalla de l’Ebre, que tantes víctimes provocà en els dos bàndols i que, malauradament per al govern legítim de la República, decantà definitivament la balança a favor dels insurrectes. Ell va ser ferit per partida doble: per un cantó va rebre una bala que li entrà per la boca i li va sortir per l’orella, deixant-li una marca per tota la vida, i per l’altra també va rebre un impacte a la cama. Això últim li va originar anys després, el 1967, una arteriosclerosi que necessità d’una intervenció quirúrgica en què li van haver d’amputar un peu.
Acabada la guerra va ingressar a l’acadèmia militar de Toledo per fer la carrera militar i després d’una temporada a Melilla, el 1943 va ser quan va tenir el primer contacte amb Cubelles. Aquell any es va establir temporalment a la nostra vila una companyia, composta de tres seccions, amb un total de prop de cent cinquanta homes fent el servei militar, que depenien del regiment amb seu al Vendrell. Es van disposar en tres barracons que es construïren al costat mateix de la carretera, al davant del castell, on ara s’hi troba el Centre Social. La cuina la tenien a l’edifici de l’antiga cooperativa La Salvadora, on avui hi ha el Casal de Cultura, i els soldats menjaven el ranxo a peu dret o asseguts al mateix carrer Colom. La companyia sovint desfilava per la carretera i estava comandada per un capità, el primer d’ells de cognom Valiente. Borja tenia llavors la graduació de tinent. Els comandaments dormien a cases particulars i acostumaven a menjar a la Fonda de Cal Saragossa, on actualment hi ha el Restaurant la Font.
Fortunato Borja Balsa va néixer el 5 d’octubre de 1911 a Vilapedre, poble del municipi de Vilalba, a la província de Lugo. Pertanyent a una família de pagesos, va ser el quart d’onze germans. Va viure al seu llogaret de naixement fins que es traslladà a Santiago de Compostel·la per cursar el batxillerat, internat en un col·legi de maristes. Seguidament estudià Dret a la mateixa ciutat i poc després d’acabada la carrera va esclatar la guerra. Va ingressar com a voluntari a l’exèrcit nacional i d’aquesta manera va començar la seva trajectòria com a militar. I això, que, coses del destí, a casa seva en el seu moment havien pagat la quota per deslliurar-lo del servei militar.
Al conflicte bèl·lic, Borja participà a la cruenta batalla de l’Ebre, que tantes víctimes provocà en els dos bàndols i que, malauradament per al govern legítim de la República, decantà definitivament la balança a favor dels insurrectes. Ell va ser ferit per partida doble: per un cantó va rebre una bala que li entrà per la boca i li va sortir per l’orella, deixant-li una marca per tota la vida, i per l’altra també va rebre un impacte a la cama. Això últim li va originar anys després, el 1967, una arteriosclerosi que necessità d’una intervenció quirúrgica en què li van haver d’amputar un peu.
Acabada la guerra va ingressar a l’acadèmia militar de Toledo per fer la carrera militar i després d’una temporada a Melilla, el 1943 va ser quan va tenir el primer contacte amb Cubelles. Aquell any es va establir temporalment a la nostra vila una companyia, composta de tres seccions, amb un total de prop de cent cinquanta homes fent el servei militar, que depenien del regiment amb seu al Vendrell. Es van disposar en tres barracons que es construïren al costat mateix de la carretera, al davant del castell, on ara s’hi troba el Centre Social. La cuina la tenien a l’edifici de l’antiga cooperativa La Salvadora, on avui hi ha el Casal de Cultura, i els soldats menjaven el ranxo a peu dret o asseguts al mateix carrer Colom. La companyia sovint desfilava per la carretera i estava comandada per un capità, el primer d’ells de cognom Valiente. Borja tenia llavors la graduació de tinent. Els comandaments dormien a cases particulars i acostumaven a menjar a la Fonda de Cal Saragossa, on actualment hi ha el Restaurant la Font.
El tinent Borja, al front d'un grup de soldats, en la processó de Corpus de 1943, al carrer Sant Antoni de Cubelles.
Entre aquests soldats que feien el servei militar n’hi havia alguns que es van casar amb noies de Cubelles: Gonzalo Melendo, –amb Maria Pedro Aviñó–, Joan Pou Gulart –amb Maria Fontanals Montaner–, i Antoni Amat Escuriola –amb Odila Fontanals. El cubellenc David Albet Mestres també va complir el servei militar al campament de Cubelles. Els militars van ser-hi fins el 4 de maig de 1944, quan el destacament abandonà Cubelles i els barracons van ser desmantellats. Melendo era gairebé el secretari de Borja i s’encarregava cada dia d’anar a Sitges per tràmits administratius. L’amistat entre Borja i Melendo perdurà per sempre més, propiciada també perquè les respectives esposes cubellenques eren cosines germanes i s’avenien molt.
Però anem a pams. El tinent Borja s’instal·là a la casa coneguda com cal Pacheco, cantonada carrer de Colom amb la plaça de la Font, on en aquell temps hi havia un forn de pa, mentre els oficials –pagant, és clar– sojornaven en diverses cases particulars. En aquella època Cubelles tenia d’alcalde Josep Rovirosa Guasch i el secretari de l’Ajuntament era Joan Pedro Ramírez, que va començar a exercir aquest càrrec l’any 1910. Borja tractava molt amb el secretari, pare de la seva futura esposa, Rita Pedro Almirall, que aleshores ja patia una malaltia pulmonar que va arrossegar durant molt de temps. La Rita va néixer a Cubelles el 12 de juny de 1919, filla de Joan Pedro Ramírez, com dèiem, i Rosa Almirall Guasch. Els Pedro-Almirall vivien al passeig de Bardají, a tocar del sindicat agrícola, i com que Borja hi passava cada dia pel davant va començar a establir amistat amb la Rita, una amistat que no trigaria a derivar en festeig.
El casament, però, hauria d’esperar uns quants anys, encara. En primer lloc, pel trasbals que va representar per a la Rita la tràgica mort del seu pare, el 9 de desembre de 1944, atropellat per un tramvia a Barcelona. I en segon terme, i sobretot, per la referida malaltia de la noia. Borja havia estat destinat a Tarragona i ja tenien previst el pis on anar a viure després del casament, però la salut de la Rita va empitjorar i va caldre una intervenció quirúrgica en què li van extirpar mig pulmó. El seu xicot es va fer càrrec tant de les despeses de l’hospital com de les cares medicines que ella va necessitar, cosa no gens menyspreable en aquells instants, sobretot tenint en compte que la mort de Joan Pedro havia deixat la seva vídua, i la Rita, que vivia amb ella, en una situació delicada (la germana gran de la Rita, la Maria Lluïsa, estava casada i vivia al Prat). A Tarragona, com a nota curiosa, cal dir que va tenir sota les seves ordres dos alferes que més endavant tindrien un a reconeguda fama: Manuel Meler, president del RCD Espanyol (1970-1982), i Andreu Mercè Varela, destacat periodista esportiu i germà del que seria el consogre de Borja.
Superats els contratemps, Fortunato i Rita es van casar el 8 de juliol de 1952 a l’església parroquial de Santa Maria de Cubelles d’una manera austera, sense cap tipus de celebració i a les 7 del matí. La senzilla cerimònia l’oficià el rector de Cubelles, mossèn Miquel Estruch Piera. La parella no trigà a instal·lar-se a Toledo, on fou destinat Borja. Estava a l’acadèmia militar, on impartia classes. A principi de 1953 la Rita quedà embarassada i no li seduïa gens la idea d’infantar en aquella ciutat, de manera que quan s’acostà el moment de donar a llum va optar per traslladar-se a Cubelles, a casa de sa mare, on estaria prop d’un centre mèdic de Vilanova i la Geltrú que li inspirava més confiança. Així, el 17 de setembre de 1953 a la Clínica Magriñà, situada a la plaça de la Vila, venia al món l’Isa, primera i única filla del matrimoni. En el moment del feliç esdeveniment el pare encara estava a Toledo i el van avisar dient que tot havia anat bé, sense dir-li si havia sigut nen o nena. Ell tenia el gran desig d’una nena i, per fi, quan va arribar a l’estació, la seva sogra li va desfer el dubte dient-li només veure’l “és tan maca!”. No fa falta dir que a partir de llavors l’Isa sempre va ser la nineta dels ulls d’aquell home que definitivament obtingué el destí de Barcelona el 1955. Fins que ell no tornà, l’esposa i la filla van quedar amb la a la casa de Cubelles i després ja es van instal·lar a Barcelona l’any esmentat.
A la Ciutat Comtal el militar estava inicialment al regiment Jaén 25, al carrer Wellington, on actualment hi ha la Universitat Pompeu Fabra. Va ser en aquesta època que la seva filla explica una anècdota del seu pare que ara pot semblar una nimietat però que llavors, en uns anys plens de restriccions, va ser prou valorat: “El meu pare va ser un temps capità de cuina –explica l’Isa– i un 8 de desembre, dia de la Immaculada, patrona d’infanteria, va fer que als soldats se’ls donés pollastre i cava, poc o gens acostumats a aquesta àpats, més aviat passaven gana llavors. El resultat va ser que després de dinar el van passejar a espatlles. I és que el meu pare, el pressupost que tenia pel menjar dels soldats se’l gastava sencer, mentre que d’altres em consta que no feien el mateix i alguns diners anaven a parar a les seves butxaques”.
Als anys seixanta, ja amb el grau de comandant, es traslladà al Govern Militar, a la Mayoría de Plaza, al carrer de Colom i després de ser operat del peu, el 1967, passà a la caixa de reclutes 413, situada al carrer Comerç. En aquest lloc encara ho va tenir més bé per estar amatent a les necessitats dels joves cubellencs que feien el servei militar. Hi va romandre fins a la seva jubilació, l’any 1979. A principi d’aquesta dècada havia estat ascendit a tinent coronel i poc després, a coronel. I també va ser a principi dels anys setanta quan la seva filla li presentà el seu xicot, Francesc Mercè Candela, conegut amb el sobrenom de Pipo. Ella ho explica així: “Quan el Pipo va venir a casa per primer cop, al papa no li agafà un atac de feridura perquè jo “era su hija”. Tenia aspecte de hippie, amb barba i cabells llargs, estil Che Guevara, que és el que es portava llavors. Ell no s’hi va oposar, no va dir res, però em consta que al principi no li va fer gens de gràcia que jo festegés amb aquell noi. Però poc després es produí entre els dos un ‘amor mutuo’. El Pipo sempre va estar al seu costat quan el papa estava malalt i quan va morir ell estava al seu costat després d’acompanyar-lo amb l’ambulància que el transportà a l’Hospital Clínic”.
Ara bé, aquesta estima del Borja vers el Pipo, una vegada tingué assumit que el noi s’apartava de l’estereotip de gendre que esperava tenir, no va impedir que el tractés millor que a altres quan li tocà fer el servei militar. Tot el contrari, si amb els reclutes cubellencs feia el que podia i més per afavorir-los, al seu gendre li tocà fer la mili a Saragossa, entre gener de 1975 i març de 1976, i, com diu l’Isa, “el papa no va moure ni un dit perquè el Pipo obtingués més permisos que els que li pertocaven. No volia que diguessin que atorgava privilegis al seu gendre”. Era tan primmirat en aquest aspecte que quan arribà el dia de jurar bandera per part del Pipo, els meus pares i jo ens vam desplaçar a Saragossa i abans de l’acte vam entrar a la residència d’oficials. Allà ens va venir a veure el Pipo com a xicot meu, o futur gendre del tinent coronel Borja, però com que era soldat ras i allà, en teoria, no hi podia estar, ja que només hi tenien accés els oficials, el papa li va dir discretament: ‘Mejor vete con la nena afuera porqué aquí no está bien que te vean’. I així ho vam fer”.
I arribà el dia del casament, el 22 d’octubre de 1977, en plena Transició. Més enllà de l’enllaç entre dos joves que iniciaven una nova etapa en les seves vides, l’acte tingué unes connotacions que mereixen ser posades en relleu, tenint en compte el context de l’època i el tema que estem tocant. Ja hem dit al principi que el Pipo era fill d’Agustí Mercè Varela. Ens trobem amb dos consogres d’ideologia totalment oposada, un militar situat ideològicament aleshores, mort el dictador, en el franquisme sociològic i un catalanista que avui en dia estaria englobat als rengles de l’anomenat sobiranisme, com ho són els mateixos Pipo i Isa. La trajectòria de servei a Catalunya d’Agustí Mercè Varela parla per sí mateixa: va ser secretari tècnic de la Comissió dels Vint que redactaven l’Estatut de Catalunya a Sau a finals dels anys setanta. Abans, a l’època de la República, ja havia viscut l'elaboració de l’Estatut de l'any 1931 a Núria. Així mateix, va ser secretari executiu del Fòrum d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans, va ser president de l’Associació Catalana de l’Esport per a Tothom, que organitzava la festa del Joc i de l’Esport durant els anys vuitanta i noranta, i presidí l’Associació Cívica d’Homenatge al President Lluís Companys, l’any 1990. En aquesta faceta, el vam convidar a venir a Cubelles l’octubre d’aquell any, quan des de l’Ajuntament vam organitzar uns actes d’homenatge a Companys quan es complien els cinquanta anys del seu afusellament.
Borja i Mercè Varela, diu l’Isa, “sempre van tenir una relació cordial, correcta i mai hi va haver cap problema entre ells. Tenien una conversa light, parlaven de llibres i de temes generals i deixaven la política de banda, però en cas d’haver-ne parlat, de política, no crec que s’haguessin barallat ja que tots eren molt educats i tranquils i es respectaven mútuament. El papa es relacionava amb tothom, tant se val si eren catalanistes o no. I si no va parlar català era perquè li feia vergonya. Quan va arribar la democràcia acostumava a votar la dreta espanyola però en una ocasió, influenciat per nosaltres, va votar per CiU.
Pel que fa al nostre casament, va tenir lloc a l’església castrense, al Parc de la Ciutadella, davant del Parlament. Només s’obria per a celebracions de fills o filles de militars. El papa anava amb l’uniforme de gala, farcit de medalles, i després de la cerimònia, a l’entrada del restaurant, ell i el meu sogre es van donar la mà i es van abraçar. A mi allò em va semblar com una mena d’abrazo de Vergara, semblava la reconciliació entre els dos bàndols que havien lluitat en la guerra. Entre els convidats per la part del meu marit hi havia figures destacades del món catalanista, com ara els polítics Macià Alavedra i Ramon Trias Fargas. A la taula presidencial hi estàvem els dos nuvis amb els respectius pares, com era habitual. El meu sogre, veient que Trias Fargas i Macià Alavedra estaven en una altra taula, una mica despenjats, li va demanar al meu pare si accedia que els seus dos amics, amb les respectives esposes, s’incorporessin a la nostra taula, cosa que ell, naturalment, acceptà. Entre ells van tenir una conversa molt distesa. I segurament deurien parlar, no ho recordo bé, d’un gran esdeveniment que s’havia de produir, i es va produir, l’endemà, diumenge 23 d’octubre, i que ha passat a la història: el retorn del president Tarradellas amb aquell famós ‘ja sóc aquí’ al balcó del Palau de la Generalitat”.
En els últims anys de la seva vida, el coronel Borja incrementà les seves estades a Cubelles. Però la seva vida social, com havia passat empre, era molt minsa, al contrari de la seva esposa, molt parladora, que conreava les amistats de sempre i les de nova coneixença. Amb els que sempre van mantenir amistat i es reunien sovint era amb Gonzalo Melendo i la seva esposa, Maria Pedro. Quan Borja es va jubilar passava molt de temps a l’hort que havia estat de l’Abdon Almirall, oncle de la Rita Pedro (era germà de la seva mare), i que ella i el seu marit van heretar. L’Abdon, conegut popularment com Abdon Gavatà, va ser un bohemi, poeta, amant de la natura i de marcada ideologia republicana. L’any 1986 l’Ajuntament de Cubelles li dedicà un carrer.
Fortunato Borja va morir el 2 de febrer de 1990 a Barcelona i la seva esposa el va sobreviure fins al 20 de setembre de 1995. Actualment, la seva filla Isa i el Pipo, ja jubilats i avis, passen força temporades a Cubelles, d’on mai s’han desvinculat.
Cubellencs beneficiats per Borja en el servei militar
Després de fer el repàs de la trajectòria de Fortunato Borja anem a exposar el que hem recollit de molts cubellencs que hi van tenir relació arran de realitzar el servei militar. Un servei militar que era obligatori i que, afortunadament, fa anys que deixà d’existir. Aquesta obligatorietat s’havia anat establint de forma progressiva al llarg del segle XIX. La llarga durada i les condicions de duresa provocava un gran impacte entre els joves i acostumava a marcar les seves vides. Si bé per un cantó, sobretot en pobles petits, significava emigrar una bona temporada i fugir de la rutina del treball, per una altra banda representava un entrebanc per als estudis o per la mateixa vida laboral. També l’organització familiar sortia perjudicada, ja que en molts casos l’absència del jove feia que l’economia d’una llar se’n ressentís, no solament per la falta d’ingressos per part del noi sinó també pels diners que la família sovint li havia d’enviar.
El 1978 va ser reconeguda l’objecció de consciència i, poc després (1984), la prestació social substitutòria, encara que el reglament no es va aplicar fins al 1988. Van ser multitud els joves que van optar per aquest camí per tal de no fer la mili. Però la gran demanda en aquest sentit va comportar que no hi haguessin llocs per a tothom i molts van acabar lliurant-se tant del servei militar com del substitutori. Finalment, el 2002 el servei militar deixà de ser obligatori i, en conseqüència, també va desaparèixer la prestació social substitutòria.
En temps del servei militar obligatori, els enxufes –mot popular equivalent a privilegis o favoritismes–, eren gairebé exclusiva dels fills de militars i persones properes, normalment gent de dretes. Després això es va estendre i quasi tothom en tenia algun, d’enxufe. A Cubelles, aquest privilegi va venir de la mà de Fortunato Borja, que no feia distincions a l’hora de fer favors als reclutes, tant si eren propers a la família de la seva esposa com si simplement n’eren coneguts. Es pot dir que tothom que s’hi dirigia, era ben atès. Segons explica la seva filla Isa, hi havia dos procediments, a Cubelles, per accedir al seu pare respecte al servei militar, els que eren coneguts i els que no ho eren tant, o simplement no ho eren. Normalment sempre acudien a veure’l el pare o la mare del soldat en qüestió. Els coneguts anaven directament a casa seva, al passeig de Bardají, a demanar-li favors. Els no coneguts s’adreçaven a la Rosario Cibiach Pedro, la qual es pot dir que era el contacte que Borja tenia al poble. La Rosario, una vegada recollit l’encàrrec, trucava a la Rita Almirall, cosina germana seva, i aquesta traslladava la petició al seu marit. Com a mostra d’agraïment, les famílies dels reclutes, pageses en la seva majoria, acostumaven a obsequiar el militar amb productes de la terra.
La primera lleva en què hem localitzat algun recluta cubellenc relacionat amb Borja és la de 1945, nascuts el 1924 (l’edat de reclutament era als 21 anys). Hi trobem Alfonso Pedro Aviñó, fuster de professió i cosí germà de Rita Almirall, que llavors ja festejava amb Borja. El militar va ajudar l’Alfonso per tal que quedés exempt, al·legant que era estret de pit. En això que l’any 1950 va morir el pare de l’Alfonso, Jaume Pedro Ramírez, i quan, més endavant, l’Alfonso festejava amb Maria Bertran Oliva, Borja li aconsellà que es casessin perquè d’aquesta manera també l’altre germà de l’Alfonso, Joan Pedro Aviñó, podria quedar exempt del servei militar, en aquest cas per ser fill de vídua. I és que la legislació només permetia lliurar-se del servei a un fill de vídua per família, el que constava que mantenia la mare. Tot i que, ja casats, l’Alfonso i la Maria, van continuar vivint amb la mare a la mateixa casa de la plaça Balmes, juntament amb el Joan, encara solter, era com si el matrimoni estigués a part i fos el fill petit el que mantingués la mare. Així, el Joan, de la lleva de 1952, va poder escapolir-se també de la mili.
Lleva de 1946: A Jaume Bertran Carbonell el van col·locar a artilleria a Barcelona, a través de Borja, i d’aquesta manera va poder estar molt en contacte amb la seva família per ajudar-los en la tasca de la pagesia. No gaires anys després, el destacament del Jaume va venir a Cubelles a fer pràctiques de tir al cap de riera (desembocadura del Foix) i ell, ja lliure del servei, encara es va relacionar amb els seus antics comandaments.
Lleva de 1948: Marcel Albet Mestres va poder fer la mili a Tarragona gràcies a la intervenció de Borja (llavors destinat a la mateixa Imperial Tarraco). El Marcel era germà de l’agutzil d’aquella època, el David, que llavors festejava amb la que seria la seva esposa, Rosario Cibiach Pedro, cosina germana de Rita Almirall, la futura esposa de l’aleshores capità Borja
Lleva de 1950: Josep Fonoll Carbonell. Va començar a prestar servei a Ribes de Freser, al regiment d’artilleria 21, i del Ripollès passà a la Cerdanya, on estigué a Bellver de Cerdanya, Llívia i Bolvir. Anaven per les muntanyes, amb mules, a vigilar en una època en què hi havia els maquis. Els soldats sojornaven en masies i en una d’aquestes, a Bolvir, una senyora de nom Quimeta els donava sopar calent i llit, quan abans havien de dormir a la neu, dins un clot i amb un plàstic per protegir-se. El Josep i la seva família van estar agraïts tota la vida amb la Quimeta i quasi cada any l’anaven a veure. En plena mili, es va incorporar a files el seu germà Jaume Fonoll Carbonell, de la lleva de 1952. Li tocà fer la instrucció a Mas d’Enric, al terme del Catllar (Tarragonès). El pare dels nois, Daniel, havia mort el 1946, i quan el capità del regiment del Jaume s’assabentà que el germà gran encara estava fent la mili i que la mare, vídua, estava a casa amb un altre fill petit (el Salvador tenia 14 anys) li va dir que allò no podia ser, que un dels dos germans s’hauria d’estar ajudant a la casa. Va ser llavors que el Jaume li ho va comunicar a sa mare i aquesta visità Borja, el qual va fer els passos oportuns perquè el Josep quedés alliberat del servei quatre mesos abans del que li pertocava per tal de poder atendre les feines del camp i ajudar sa mare. La situació del Jaume també va millorar arran de la intervenció de Borja, ja que cada cap de setmana li permetien desplaçar-se a Cubelles i, així, donar també un cop de mà en les tasques de pagès. De fet, els dos germans van estar sis mesos fent la mili al mateix temps.
Lleva de 1951: Antoni Pineda Gavaldà va fer les milícies universitàries (estudiava el peritatge industrial) al campament de Los Castillejos, situat al municipi d’Arbolí (Baix Camp). Els tres primers mesos els va complir l’estiu de 1951, l’any següent no el van cridar per excés de contingent i l’estiu de 1953, el 16 de juliol en concret, quan ell estava al campament va morir el seu pare. Li van donar totes les facilitats per desplaçar-se a Cubelles i disposar del permís pertinent i als pocs dies de tornar a Los Castillejos un capità li comunicà que era amic de Borja i s’oferí per ajudar-lo. L’Antoni no havia fet cap gestió davant Borja però ell creu que “deuria ser la meva mare qui el va anar a veure o potser una tia de la Rita Almirall. M’estic referint a la Pepeta Almirall Guasch, amiga de la mare, també vídua, per ser de Cubelles i perquè era l’esposa del senyor Orozco, maquinista de trens de llarg recorregut, que era amic del meu pare, també ferroviari. Vull recordar que nosaltres vivíem aleshores a l’estació”. Aquell capità va permetre l’Antoni de triar entre continuar a la tenda del campament, pràcticament sense fer res, o acabar el curs d’alferes. Pineda va optar per aquesta darrera opció i també va millorar la seva situació en obtenir –ell i els seus companys més propers– un menjar més bo, ja que aquell capità era el responsable de subministrament. L’any següent l’Antoni ja va quedar exempt del servei puix que havia sortit un decret que també permetia lliurar-se de les milícies als fills de vídua.
Lleva de 1952: Ja hem explicat abans els casos de Joan Pedro Aviñó i de Jaume Fonoll Carbonell.
Lleva de 1957: Pere Gelabert Nadal. El seu pare va parlar amb el capità Borja i aquest de seguida el reclamà com a assistent seu. A l’oficial li anava molt bé tenir-lo al seu costat ja que el Pere tenia carnet de conduir i disposava del cotxe de casa seva, un Seat 1400-B, de manera que quan Borja o la seva esposa s’havien de traslladar a Cubelles ho feien en el cotxe del Pere. De fet, en els primers temps del servei, destinat a Barcelona al regiment Jaén 25, el jove cubellenc el passava força temps a casa seva, a Cubelles, i si Borja no el requeria, no li calia desplaçar-se a Barcelona. Quan li tocà anar al campament de Sant Climent de Sescebes, Borja li va dir que no es preocupés, que hi estaria poc. Va marxar el 28 de juny, vigília del seu sant, i l’endemà mateix Borja el cridà a les 4 de la matinada i li va dir que tornaven tots dos a Barcelona. D’aquesta manera el Pere encara va tenir un temps de celebrar la seva onomàstica amb la seva família, a Cubelles. Després d’un curt període a Sant Climent va haver d’anar amb un batalló, també amb Borja, a fer maniobres a Berga però també hi va estar poc i tornà a la seva tasca d’assistent. Va coincidir, però, que Borja es va absentar tres mesos per efectuar a Madrid el curs de comandant i el fet que el Pere continués realitzant tasques per a la família de l’oficial –només feia acte de presència a la caserna quan la Rita necessitava que li fes algun encàrrec– va motivar que un alferes, en certa ocasió, deixés anar una frase als soldats que en realitat anava dirigida al cubellenc: “Les recuerdo a los asistentes que tienen la obligació de venir cada dia”. El Pere va fer cas omís d’aquestes indicacions i recorda que “uns dies després li vaig portar un gall dindi molt gran de casa meva, en un sac. Aquell alferes tenia ni més ni menys que tretze fills i quan va veure el regal va dir ‘hombre, no tenías porqué hacer esto’ i ja no em va emprenyar més”.
Lleva de 1958: Joan Imbernon Gibert, fuster de professió, treballava precisament a la fusteria de l’Alfonso Pedro i va ser destinat a l’exèrcit de terra a Girona. Mitjançant l’acció de Borja va aconseguir un càrrec d’administració de correu que el va deslliurar de tasques pedregoses fent que passés una mili distesa: anar a buscar el correu a capitania per portar-lo a la caserna era la feina que feia. La resta del dia el tenia lliure.
Lleva de 1961: Joan Urpí Catllà es lliurà del servei gràcies a la intervenció determinant de Borja. El ja llavors comandant va aconseguir que el pare del Joan, Francesc Urpí Escardó, que patia una malaltia de cor, fos visitat a l’Hospital Militar i d’aquesta manera, amb els informes corresponents, acreditant la seva malaltia, el Joan va quedar exempt de realitzar la mili.
Lleva de 1961: Lluís Poch Güell. Li tocà l’exèrcit de terra i va fer els tres mesos d’instrucció a prop de Madrid. Mentrestant la seva mare va contactar amb la Rita Almirall per tal si era possible que el seu marit aconseguís apropar el Lluís a Barcelona. Així es va acomplir, va ser destinat a la Capitania General, al serveis especials de transmissions entre capitanies, on s’encarregava del teletip.
Lleva de 1964: Joan Alba Estalella va ser destinat a l’exèrcit de terra, a Mallorca, i els seus pares van parlar amb Borja per si el noi necessitava algun ajut, però no va fer falta ja que el Joan va trobar un lloc adient per passar una mili tranquil·la.
Anton Fonoll Planas es va fer voluntari per consell de Borja i es va incorporar al servei el setembre de 1963, realitzant els tres mesos de campament a Gavà. Borja va fer que es quedés a Barcelona, al regiment d’artilleria de Sant Andreu, per seguir estudiant la Mestria Industrial Elèctrica a l’Escola Industrial de Barcelona, cosa que li anà a la perfecció per després dedicar-se professionalment a aquesta activitat i endegar una empresa d’instal·lacions elèctriques a Cubelles. Pels matins l’Antonet feia tasques a la casa d’un oficial de l’exèrcit, que li donava facilitats per assistir a classe, quan plegava anava a dinar a casa del seu germà Josep i la seva cunyada Pepita Valls i a la tarda, a part d’estudiar, encara li quedava temps per fer algunes hores extres a la SEAT.
Xavier Prim Liso va ser destinat al campament de Talarn (Pallars Jussà) on també aconseguí un lloc molt bo, si és que a la mili es pot parlar de llocs bons. El pare del Xavier, antic secretari del poble, va anar a veure la Rita, també filla de secretari, per si el noi requeria d’algun tipus d’ajut.
Lleva de 1965: Joan Freixas Catllà es va incorporar el 1964 com a voluntari, també a instàncies de Borja. Va fer els tres mesos d’instrucció a la caserna de Sant Andreu (Barcelona) i el van destinar a Talarn (Pallars Jussà) però només s’hi va estar un mes ja que el llavors comandant Borja el va reclamar per anar al Govern Militar de Barcelona. Va fer tota la mili a l’economat de queviures, vestit sempre de paisà, i al migdia anava cada dia a Cubelles, fins l’endemà. A l’economat un company seu i ell feien, gairebé a diari, un vermut de luxe, amb escopinyes, cloïsses, olives..., i l’inventari sempre quadrava, ja que ambdós n’eren els encarregats. El Joan recorda que “el senyor Borja era llavors el comandante mayor de plaza i cada matí al seu despatx hi havia una cua de capitans i tinents que hi anaven a donar els partes. Jo estava a baix, a l’economat, i ell em trucava a les 10 perquè li anés a buscar un tallat ben calent al bar La Cava, que estava al costat, i de passada em deia que jo també agafés alguna cosa i me la prengués al seu despatx, assegut en un sofà, mentre ell anava rebent els oficials. Sempre m’hi veien assegut i la veritat és que jo era el ‘puto amo’ allà al govern, tothom em saludava cordialment. Suposo que devien pensar, qui és aquest pájaro que sempre s’està al despatx del jefe? En fi, m’ho vaig passar de conya”.
Joan Josep Fuster Pedro. Encara que va estar a les milícies universitàries (estudiava peritatge a l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú) els seus pares van contactar amb Borja perquè al campament de Los Castillejos (Baix Camp) havia tingut un incident en les pràctiques de tir que hagués pogut tenir conseqüències greus, com ara l’expulsió i haver de fer el servei militar normal. L’afer, però, fou ben analitzat i es va poder resoldre favorablement per al Joan Josep gràcies a la suposada intervenció de Borja, tot i que el noi no hi va parlar personalment. Ell es pensava que el farien fora però va continuar desenvolupant l’activitat normal. Els seus companys també li deien que el traurien però finalment no va passar res i acabà fent les milícies a Burgos en qualitat de suboficial
Lleva de 1966: Albert Escardó Marcillas, aconsellat per Borja, es va fer voluntari i va començar el servei el novembre de 1964, realitzant la instrucció a Mas d’Enric (el Catllar, Tarragonès). Reclamat pel propi Borja, va ser destinat a la cantina d’oficials del Govern Militar de Barcelona, precisament on estava el seu “padrí”. L’Albert rememora aquella època: “Jo estava a la cantina de les 8 del matí fins a les 3 de la tarda i, encara que treballava bastant, en plegar agafava el tren cap a Cubelles i m’hi quedava a dormir. El Borja estava al seu despatx i a mig matí venia a prendre un tallat. Em saludava discretament, em preguntava ‘cómo va todo’ i si necessitava quelcom”. El fet d’estar a prop de casa va permetre l’Albert de compaginar el servei militar amb la feina que realitzava llavors a Cubelles, sobretot a l’estiu, a la reconeguda Fonda Cèlia, regentada per la seva família.
Lleva de 1967: Joan Morgades Sánchez. El seu pare, Josep Morgades Gavaldà, va anar a veure el militar i aquest li aconsellà que es fes voluntari. Seguint aquesta indicació, el Joan es va fer voluntari a l’exèrcit de terra, cosa no gens fàcil d’aconseguir ja que de voluntaris llavors acceptaven més els de marina i aviació. Va tenir sort. El van admetre, li tocà Catalunya i va fer el campament a Sant Climent Sescebes, el novembre de 1965 (els voluntaris marxaven abans de l’any que els pertocava i la durada del servei era de divuit mesos). Després de la jura de bandera va ser destinat a Barcelona, a Sanitat, primer al carrer Tarragona, al quarter d’automobilisme. Als tres mesos el Ministeri de Defensa es va vendre la caserna i el van traslladar a la caserna del Bruc de Pedralbes, també a Sanitat. La seva mili va ser molt moguda, ja que ell i altres companys sovint sortien d’amagat de la caserna quan estaven obligats a romandre-hi i després procuraven entrar-hi sense que els seus superiors se n’assabentessin. El van enxampar més d’una vegada, i això li comportà ser arrestat i fer més guàrdies del compte. tant a la caserna con a l’hospital militar. Tot i que en aquest aspecte Borja poc hi podia fer, en alguna ocasió el reclamava per portar la seva esposa i filla a Cubelles i gaudia d’una setmana de permís. Quan per fi es va llicenciar, va donar la casualitat que el militar estava a l’hospital, recent operat del peu. Era per la Setmana Santa de 1967. El Joan el va anar a visitar i el capità Borja li va etzibar, amb paternal ironia: “Ya era hora de que te vayas, ahora estaré más tranquilo”.
Juan Fernández Gutiérrez va ser destinat a l’Àfrica, i com que era funcionari de l’Ajuntament, des de l’alcaldia es va intervenir per intentar que estigués millor (Borja poc podia fer als qui els tocava l’Àfrica) però no va fer falta ja que pels seus propis mitjans va aconseguir un lloc d’administrador on va estar molt bé. Va establir amistat amb el doctor Vilarrubias, després gran traumatòleg, i amb el que poc després seria famós futbolista del Real Madrid, Gregorio Benito.
Lleva de 1968: Josep Maria Bau Montané. Tenia amistat amb una assistenta de la casa del comandant Borja, la qual cosa li facilità disposar d’un bon padrí. Es va fer voluntari i després de passar pel campament de Sant Climent de Sescebes va fer la resta del servei a Barcelona. Això li va permetre venir sovint a Cubelles, combinant la tasca militar amb la laboral i, a més, continuar practicant el seu esport preferit, el futbol, als rengles del CF Cubelles, del qual el Josep Maria era un dels jugadors més destacats.
Salvador Casas Marcillas. Li tocà fer el servei a la Seu d’Urgell i com que en aquells moments aprenia l’ofici de pastisseria a Barcelona, la seva família va parlar amb Borja, que el va poder col·locar a Barcelona per tal de poder seguir amb la feina. A Cubelles llavors ja existia la pastisseria i forn regentada per la seva família. El Salvador, igual que el Josep Maria Bau, era llavors un dels principals jugadors del CF Cubelles.
Rafael Ibáñez Ivern. Treballava a l’empresa Bultaco, a Sant Adrià del Besós, i va aconseguir quedar-se a Barcelona perquè es va presentar tot sol al govern militar, a la casa on vivia Borja, per demanar-li fer-se voluntari i quedar-se a la Ciutat Comtal. Borja estava acostumat que sempre anessin a veure’l els pares del soldat en qüestió i li va fer gràcia l’empenta d’aquell xicot: “Solament por el mero hecho de venir tu solo ya te mereces que haga lo que pueda por ti”. El Rafael va acabar sent voluntari a la caserna del Bruc, a Pedralbes, i continuar amb la seva feina a la fàbrica de motos.
Josep Albet Amorós. El seu pare, Josep Albet Carbonell, havia estat Jutge de Pau de Cubelles i coneixia sobradament el comandant Borja. El va anar a veure quan el seu fill va ser destinat a l’exèrcit de terra, a Manises, al País Valencià. La intervenció de Borja atorgà al soldat cubellenc un càrrec d’assistent personal del coronel on fou destinat, de manera que va passar una mili d’allò més plàcida.
Lleva de 1969: Josep Maria Mercader Soler. Un altre que es va fer voluntari gràcies a la intervenció de Borja. Va fer el campament a Sant Climent Sescebes i després fou destinat a Lleida, on no solament hi va estar força bé, sinó que després es va quedar a viure a la capital del Segrià en casar-se amb una noia lleidatana.
Lleva de 1970: Joan Amorós Fontanals. Tot i ser destinat a Cartagena, a Infanteria de Marina, un àmbit on Borja no tenia possibilitats d’actuació, els seus pares el van anar a veure per tractar que tingués una bona situació, però en aquest cas l’oficial no va poder fer-hi res.
Enric Planas Arnan. Va ser destinat a Ceuta i en plena mili, el gener de 1972, el seu pare va morir en accident de cotxe. Li van concedir el pertinent permís per traslladar-se a Cubelles i parlar amb Borja per tenir més disponibilitat amb la mare. Després de restar al poble un temps prudencial, quan tornà a l’Àfrica tingué un bon lloc com a assistent.
Jordi Escardó Rosell. Un altre cas en què després de parlar la seva família amb Borja, aquest els aconsellà que el noi es fes voluntari. Va estar primer a Sant Climent de Sescebes, com tants altres, i després fou destinat a Barcelona, a Sant Andreu, on feia tasques administratives. Això li va permetre desplaçar-se gairebé cada dia a Cubelles.
Pere Urgellès Planas. Va demanar pròrroga per acabar la seva carrera d’Enginyer Tècnic Agrònom i li fou concedida però al cap de dos anys va rebre un avís de sanció per mancança del corresponent tràmit administratiu. Aleshores parlà amb el comandant Agustín Albarrán, veí de la masia del Corral de l’Almirall, on vivia llavors el Pere, i amic del tinent coronel Borja. Albarrán li concertà una cita amb Borja per trobar la solució al seu problema i quan s’hi presentà, davant del despatx del tinent coronel hi havia un sergent que li posava traves amb molta mala llet. Borja va sentir com el Pere era renyat i va dir “sargento, haga passar a este muchacho”. A partir d’aquí, problema solucionat. Va marxar l’abril de 1973 a fer la instrucció a l’exèrcit de terra, regiment d’infanteria Teruel 48, a Mallorca, i seguidament va ser destinat a Eivissa, on tingué una mili sense complicacions.
Lleva de 1971: Isidre Gómez Marcillas. Malgrat que la seva mare parlà amb Rita Almirall, no li va fer falta que el seu marit li donés un cop de mà ja que, destinat a Saragossa, ho va trobar bé i no va voler que intentessin canviar-li el lloc que li havia tocat.
Joan Fuster Parés. Va fer el campament a Sant Climent de Sescebes i després fou destinat a Talarn (Pallars Jussà). Li va demanar a Borja d’obtenir facilitats per venir a Cubelles, ja que treballava a la perruqueria de la seva mare, Rosa Parés. Com a resultat, va gaudir de molts permisos, segons ell tres vegades més dels que hagués tingut a no ser de la intervenció del militar.
Lleva de 1972: Josep Lluís Cibiach Quintas. Va ser destinat a l’Àfrica, amb la qual cosa el llavors tinent coronel Borja poc podia fer. Malgrat tot va triar enrolar-se com a legionari i les coses no li van anar com ell esperava. Emparentat amb l’esposa del militar (el pare del Josep Lluís era cosí germà de Rita Almirall), la seva família va parlar amb Borja, alarmats per la situació del noi, a veure si podia intercedir per treure’l d’allà, però ell no va poder fer res en aquest cas ja que el Josep Lluís hi havia ingressat de forma voluntària. Sembla que una vegada acabat el servei militar, i quan soldat i oficial van comentar el tema, Borja li etzibà, respecte a la legió: “¿Qué te pensavas, que aquello era un convento?”.
Ciril·lo Poch Lleó. Abans d’incorporar-se a files, el juliol de 1973, els seus pares anaren a veure Borja per si podia fer quelcom per ell. Quan li tocà ingressar a la caixa de reclutes, encara vestit de paisà, Borja el cridà a part i els seus companys de lleva van dir “ostres, aquest té un bon enxufe”. Com que havia estat destinat a fer el campament a Saragossa, el tinent coronel Borja li proposà que després triés ser destinat a Jaca, que allà coneixia un col·lega seu que el situaria en un bon lloc. El Ciril·lo dubtà i finalment optà per continuar la resta de la mili a Saragossa: “Vaig pensar que a Jaca m’avorriria i que Saragossa, en ser una ciutat gran, era més atractiva i tindria més diversions a l’abast, com ara cinema o discoteca. Segurament hagués estat millor a Jaca, ja que a Saragossa em van destinar al regiment de pontoners pesats, dedicats bàsicament a construir ponts i camins, i la feina que feia era bastant feixuga”. El Ciril·lo va haver de requerir de nou l’ajut de Borja recent acabat el servei: “Quan ja estava a casa em van venir a buscar per certa problemàtica que hi hagué en el lloc on jo estava. Finalment no va passar res però vaig tenir un bon ensurt”.
Joan Vidal Urpí. Els seus pares també visitaren Borja per tal que els aconsellés en la forma de canviar de reemplaçament per raons d’estudi. El Joan va obtenir aquest canvi però no recorda si finalment Borja hi va intervenir. No obstant això, després d’un curt temps a Infanteria de Marina, a Cartagena, es lliurà de la mili. Molts companys seus que viatjaven amb ell en el tren que trigà gairebé vint-i-quatre hores per anar de Barcelona a Cartagena –el van fer passar per Chinchilla (La Manxa)– també els van fer tornar aviat cap a casa, entre ells Toni Cruz, el famós membre de La Trinca. Van marxar el 9 de novembre de 1973 i el 2 de desembre el cubellenc ja estava al Camp Nou gaudint del llavors millor espectacle del món, Johan Cruyff, que portà el Barça a guanyar la Lliga després de “catorze anys de passar gana”, com cantava la pròpia Trinca.
Lleva de 1974: Ramon Gómez Marcillas. Va ser destinat a l’exèrcit de terra, a Palma de Mallorca, en concret a Son Dureta. Era caporal i el van convidar a fer-se caporal primer i ell ho va rebutjar fins que el sergent li va dir que si no feia el curset l’enviava al calabós. I així va aprendre a fer primers auxilis i a posar injeccions. De cara al lloc on seria destinat després de la instrucció, la Rita Almirall va oferir l’ajut del seu marit a la mare del Ramon. El noi va dir que l’enviessin on Borja cregués millor però si podia ser ja li estava bé quedar-se a Palma. I així va ser, quedant-se al quarter de sanitat. Quan li faltaven uns quatre mesos per acabar el servei el van escollir per ocupar el lloc que un altre caporal primer deixava lliure a la clínica militar d’Eivissa, i cap a les Pitiüses se’n va anar. Feia tasques corresponents a suboficial i sempre anava vestit de paisà. “Tant Mallorca com Eivissa eren dos punts de gran atracció turística i al règim no li interessava que s’hi veiessin militars tombant. Nosaltres sempre anàvem vestits de carrer, on jo estava hi havia un ambient molt relaxat i de vegades allò era una disbauxa. La majoria d’oficials eren de les illes i recordo que un sergent també treballava en una autoescola. Però vaig aprendre coses de sanitat, ja que moltes guàrdies les feia amb sergents que eren practicants”. Com a curiositat, en el moment de llicenciar-se el Ramon, l’octubre de 1975, estaven passant unes dies a la bonica illa eivissenca els cubellencs Isidre Gómez, germà seu, Joan Alba Rulit, Ciril·lo Poch i Joan Vidal. El Ramon s’hi quedà uns dies més per compartir vacances amb ells.
Jaume Pedro Bertran. Emparentat amb la Rita Almirall, fill del fuster Alfonso Pedro i també fuster de professió, va contactar amb el militar abans de fer el servei però com que li tocà fer-lo a Saragossa, a aviació, això estava fora de l’àmbit de Borja, com hem dit abans, i ell no va poder fer res. Tanmateix, no tingué gaires problemes a la mili.
Lleva de 1975: Enric Antó Salom. També sabem que els seus pares van anar a veure Borja per millorar la seva situació. Tot i la intervenció del militar, la gestió no acabà de reeixir per qüestions alienes al tinent coronel però el Tato, com és conegut l’Enric, va tenir un servei militar prou correcte.
Raimon Carreras Massó. Malgrat tocar-li Àfrica, la seva família va anar a veure Borja per tal de millorar la seva situació, encara que ja hem dit que aquest destí estava fora de l’àmbit del tinent coronel. No li va fer falta cap ajut ja que per la seva part aconseguí una còmoda plaça a automobilisme.
Joan Albet Miró. Va anar demanant pròrroga per qüestions d’estudis (arquitecte tècnic) però arribat el moment no el cridaven i va témer que li toqués un destí dolent. Va parlar amb Borja sobre la seva problemàtica i el militar aconseguí que fos destinat a la Capitana General de Madrid, en una posició còmoda.
Lleva de 1976: Albert Bertran Font. Els seus pares havien parlat amb Borja malgrat tocar-li fer la mili a Marina, però per raons d’altre índole al final va ser declarat exempt.
Enric Rovirosa Adrià. Va estar al campament de Sant Climent de Sescebes i després, per intervenció de Borja, fou traslladat a Barcelona, on passà una bona mili, tant per estar a prop de casa com per estar destinat a la secció d’automobilisme, una de les seves grans afeccions.
Albert Cibiach Navarro. Igual que en el cas anterior, després de passar pel campament de Sant Climent de Sescebes obtingué un bon destí a Barcelona. El seu pare era cosí germà de l’esposa de Borja.
Lleva de 1977: Jaume Jardí Pérez. Els seus pares també van contactar amb Borja. Li tocà Madrid i va trobar una bona destinació com a assistent d’un coronel.
Lleva de 1979: Carles Pérez Pérez. Va fer el campament a Cáceres. Destinat posteriorment a Madrid, els seus pares també van parlar amb Borja però al final no li va caldre la seva intervenció. Estava a Madrid, a la companyia d’operacions especials, a la Brunete, on s’hi va trobar molt a gust.
En aquesta època de finals dels setanta Fortunato Borja es jubilà amb la graduació de coronel, com hem dit, però encara va intervenir en alguns casos.
Lleva de 1981: Albert Melendo Pedro. Fill del bon amic de Borja, Gonzalo Melendo, i de la cosina germana de Rita Almirall, Maria Pedro, ho tenia molt bé per assegurar-se una bona mili mitjançant el coronel Borja. Va fer els tres mesos de campament a València i tot segui fou destinat molt a prop de la capital, a Bétera (Camp de Túria). Tot i que Borja va enviar una carta per si li calia algun canvi, no li va fer falta ja que el noi estava ben situat en unes oficines. L’Albert no va acabar la mili ja que, estant de permís, va patir un accident de moto en què es va trencar una cama i el van llicenciar.
Xavier Pérez Ferrer. La seva família també s’adreçà a Borja. Estigué destinat a la capitania general de València, de policia militar, i l’enxampà l’intent de cop d’estat del 23 de febrer, amb tota la moguda de Milans del Bosch a la capital del Túria, i passà molta por.
Lleva de 1984: Marcos José Armengol. Com que la família tenia comerç i habitatge a Barcelona, també van sol·licitar ajut a Borja. Va fer el servei a la Ciutat Comtal i, al mateix temps, va poder atendre el supermercat familiar.
Fins aquí el recull de reclutes cubellencs als quals Borja va afavorir. Per acabar, encara volem explicar els casos de dues altres persones que, tot i no pertànyer a les lleves de Cubelles, estaven relacionats amb la nostra població. Un d’ells, José Luis Navarro García, traspassat ja fa uns anys, pertanyia a la lleva de 1969 i festejava llavors amb la que seria la seva esposa, Maria Mercè Albet Cibiach, filla de Rosario Cibiach, cosina germana de l’esposa de Borja, Rita Almirall. Al José Luis li tocà fer la mili a Almeria i després dels tres mesos de campament fou destinat a l’Àfrica, a Melilla concretament. Allà optà per efectuar el servei a la legió, per a disgust i temor de la seva xicota, però com que el noi treballava a la Telefònica el van col·locar a la centraleta de telèfons, on estava molt tranquil. No obstant això, la família de la Maria Mercè posà en coneixement de Borja el lloc on havia anat a parar el José Luis i ell, esparverat –diuen que exclamà “¿pero es que se ha vuelto loco?”–, ràpidament envià una carta a un coronel, conegut seu, del lloc on estava el soldat per dir-li que situés bé a “su sobrino”. El coronel, en rebre la missiva, cridà el soldat i li va dir “¿pero que no está bien en la centralita?, si es el mejor sitio de aquí, qué quieres más?” i el José Luis, que no en sabia res, li va respondre, tot sorprès “si yo no he pedido nada, claro que estoy bien”. Òbviament, continuà a la centraleta i no va haver de fer cap guàrdia en tot el que li quedava de servei.
L’altre cas és el de Josep Niubò Claveria, estiuejant a la nostra vila des de ben petit i amic de la filla de Borja. L’Isa, a través del seu pare, va tenir l'amabilitat d'informar-lo on hauria estat destinat en cas de no haver-se incorporat a les milícies universitàries prèviament a ser cridada la seva lleva, la de 1973. L'únic que va fer Borja en aquesta cas fou satisfer la curiositat del Josep, però no deixa de ser un altre detall per part seva.
Tot plegat confirma aquell bon tarannà que se li atribuïa a Fortunato Borja i el seu dilatat i desinteressat ajut a nombroses generacions de reclutes cubellencs, la qual cosa queda palesa en les nombroses experiències que hem exposat, principal objectiu d’aquest treball. Un treball que, tot i ser distants als temes militars, hem cregut oportú de realitzar, tant pels motius referits com per la repercussió que no fa pas massa anys la mili tenia entre la població.
Agraïments: De manera especial a Rita Barja Almirall, per la informació i fotos de son pare. Als ex reclutes amb els quals hem parlat i amb els familiars d’altres. A l’arxivera municipal Núria Jané Orpí per facilitar-nos la consulta de les lleves de soldats. I a Josep Niubò Claveria per la seva col·laboració.
Article aparegut originalment a l'Anuari 2016 del Grup d'Estudis Cubellencs 'Amics del Castell'.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada