Publicació de l'article 'Ramon Pedro i Matamalella, un personatge singular'

Publicació de l'article Ramon Pedro i Matamalella, un personatge singular, d'Antoni Pineda i aparegut originalment a l'Anuari 2011.


L’amic Antoni Villalta, prou conegut per la gent del poble principalment per haver estat molts anys empleat de la Caixa del Penedès, és un gran aficionat a cercar per Internet coses originals. Un dia em va trucar per dir-me que havia trobat un personatge molt curiós, nascut a Cubelles, i em va preguntar si els cognoms em sonaven com oriünds del poble. Es tracta de Ramon Pedro i Matamalella, la història del qual comença al segle XIX.



Villalta sap que durant els anys que he estat al Jutjat de Pau m’he passat moltes hores tafanejant els llibres del Registre, buscant cognoms, sobretot del segle XIX (1870-1900), i també de 1901 fins a l’actualitat. Si algun dubte he tingut per trobar determinada persona nascuda abans de 1870, m’he hagut d’adreçar a l’arxiu de la Parròquia, ja que els Registres Civils comencen l’any 1870. Per tant, l’Antoni, coneixedor de la meva fal·lera per veure i comprovar noms i cognoms de vilatans, s’adreçà a mi per veure si jo trobava informació d’un personatge nascut a Cubelles al segle XIX, del qual la premsa de l’any 1935 se’n féu ressò.

Abans d’entrar en la qüestió voldria matisar certs aspectes. En primer lloc, no sempre he estat fent el curiós mirant els llibres del Registre Civil. En moltes ocasions van ser encàrrecs de gent de fora de Cubelles que volien conèixer els seus orígens. Altres vegades, les recerques eren referents a persones desaparegudes durant la Guerra Civil, on els familiars tenien com a última referència geogràfica la zona del Garraf, consultant a tots els pobles de la nostra comarca. També tenien relació amb persones que van marxar fa molts anys a l’estranger, que volien saber si tenien algun familiar vivint al nostre poble, o simplement per a un certificat de naixement o defunció i per molts altres fins. Al Jutjat de Pau de Cubelles, així com als d’altres pobles de la comarca on el seu creixement demogràfic ha estat molt fort els últims quinze o vint anys, la mancança de recursos hu- mans per a atendre el públic com es mereix feia que el Jutge de Pau de cada vila ajudés en feines entretingudes, quan els funcionaris no tenien gaire temps per a dedicar-s’hi. Els companys de Cubelles, coneixedors de la meva afició a la recerca de cognoms als llibres del Registre, ja m’ho passaven directament.

Per tant, voldria descriure alguns casos de la manera de funcionar del Jutjat, amb tres exemples que, pel seu contingut, semblen prou interessants entre tots els que jo vaig intervenir. Potser l’expressió que he utilitzat al principi que mirar els llibres era una ”tafaneria” possiblement no seria correcta. Amb aquest servei del Jutjat s’està fent un favor a persones que necessiten investigar unes dades que per a elles poden ser de molta importància, i hom té la possibilitat a les seves mans de poder ajudar i treure algú possiblement d’un compromís. Per exemple, poder acabar un llibre de recerca, treure el seu arbre genealògic familiar i un munt de coses més.

El primer cas fou el d’un home que viu a unes illes franceses del Pacífic, que va néixer al carrer de Joan Pedro i Roig, tot just al final de la Guerra Civil, fill d’un guàrdia civil. Feia més de trenta anys que havia marxat del territori espanyol i ara, per a nacionalitzar-se francès, necessitava poder acreditar la data del seu naixement. Se li va poder fer arribar per correu electrònic.

El segon cas va ser per a un treball de recerca sobre els noms dels carres de Barcelona, per a un llibre editat per l’ajuntament de la capital realitzat per Jesús Portavella i Isidoro, on em demanava si podia trobar la data de naixement de Teresa Mañé i Miravent (1865-1939), qui fou destacada anarquista i pedagoga, mare de la dirigent de la CNT Frederica Montseny. A les seves biografies s’afirmava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú. Portavella em va fer arribar una còpia de l’acta de defunció de Teresa Mañé, que corresponia a Perpinyà, on es llegia que era nascuda a Cubelles. Per trobar la data del seu naixement, finalment el 3 de desembre de 1865, vaig haver de recórrer a l’arxiu de la Parròquia, ja que era anterior a la posada en marxa del Registre Civil. Això és el que Jesús Portavella va finalment incloure a la revisió del nomenclàtor de carrers de la Ciutat Comtal. A l’Anuari 2002 dels Amics del Castell, en Joan Vidal ens explicava amb tot detall el relat de la cubellenca Teresa Mañé i la seva filla.

La tercera petició fou el fax rebut de la Secretaria de Vicepresidència del Senat, a Madrid, requesta feta per la secretària del senador del PSC, Isidre Molas i Batllori, el febrer de 2008, on se’ns demanava la data de defunció de Frederic Travé i Escardó, i que li confirméssim si va ser el 28 de setembre de 1938. Com que al Jutjat no ens consta el Registre Civil de Cubelles, així se’ls fa saber, via fax. Però vam contactar per telèfon amb la secretària del senador per a dir-li que jo personalment els informaria dins de pocs dies, ja que coneixia la família Travé i tenia un llibre que feia referència a tota la saga dels Travé, escrit pel seu fill, Manuel Travé i Alfonso, amb el títol Recuerdos de la familia Travé Alfonso, desde mediados del siglo XIX hasta 1941. Se li enviaren per correu unes notes, fent referència a les preguntes que el senador feia al respecte, i s’hi va adjuntar la data de defunció de Frederic Travé i Escardó (13 de setembre de 1938, a l’edat de 81 anys). Als pocs dies vaig rebre una carta del senador Molas, donant-me personalment les grà- cies per la meva col·laboració i explicant que estava fent un llibre sobre tots els catalans que van ser diputats a Madrid durant el segle XX. I és que Frederic Travé i Escardó va ser diputat a les Corts espanyoles.


Un personatge força curiós

Ramon Pedru Pedro i Matamalella va néixer a Cubelles el 22 de febrer de 1875, segons el llibre de batejos de la parròquia, i és el protagonista principal d’aquesta història. Quan el Villalta em va preguntar si recordava haver sentit o llegit els cognoms de Pedru i Matamalella, li vaig dir que el primer podia ser una deformació del cognom Pedro, del qual a Cubelles, al segle XIX, s’hi trobaven unes quantes ramificacions, una de les quals havia arribat fins al segle actual. Ara bé, els Pedro del nostre personatge estaven localitzats a la nostra vila des del segle XVIII, no trobant emperò continuïtat en el segle XX.



Llista de la contribució de comerç de 1861 on hi surt Ramon Matamalella.

De l’altra branca dels Pedro hi ha diverses famílies a Cubelles que van conviure amb la del nostre protagonista durant el segle XIX i que continuen encara avui en dia. Malgrat que l’origen fos el mateix, jo no he trobat de moment cap parentiu entre ambdues branques dels Pedro. Ni tampoc amb la soca dels Pedro del gran patrici cubellenc Joan Pedro i Roig. Pel que fa al cognom de Matamalella, no recordava haver-lo sentit mai. A partir del primer Ramon Matamalella, avi del protagonista, que vaig trobar als llibres del Registre Civil, vaig iniciar la recerca d’aquesta família, al Jutjat i a la Parròquia.

La primera conclusió a què vaig arribar va ser que el cognom Pedru és una deformació de pronunciació de Pedro. La segona fou que el cognom Pedro d’aquesta branca ja apareix a finals del segle XVII. I la tercera conclusió fou que el cognom Matamalella, concretament en la persona de Ramon Matamalella, el trobem a la relació de contribuents del Diario cobratorio del subsidio de comercio de Cubellas de l’any 1853 i fins l’any 1863. Era un dels contribuents que pagaven més i consta com a botiga i venda d’olis. La tenda estava situada a la Plaça nº3, el que seria la casa que actualment tenim de cara el carrer Nou i a la seva dreta i esquerra la plaça de Balmes, mirant al nord. Uns anys més tard, la casa serà el nº4 .

L’esmentat Ramon Matamalella era nascut a Sant Hilari Sacalm, i estava casat en segones núpcies amb Joaquima Llobet, nascuda a Vilanova. Un dels fills del matrimoni entre Ramon i Joaquima va ser Adelaida Matamalella i Llobet, també nascuda a Vilanova, el 25 de setembre de 1845. La jove es va casar el 5 de març 1867 amb Tomàs Pedro i Almirall, nascut a Cubelles l’any 1843. Tomàs i Adelaida van tenir deu fills, tots nascuts a Cubelles.


Noms i data de naixement

Tomàs Pedro Matamalella 10.01.1871

Joaquina Pedro Matamalella 30.01.1874

Ramon Pedro Matamalella 22.02.1875 (el nostre personatge)

Isidre Pedro Matamalella 29.12.1876

Josep Pedro Matamalella 31.05.1878

Joan Pedro Matamalella 26.01.1880

Ricard Pedro Matamalella 19.06.1881

Mariano Pedro Matamalella 30.01.1883

Maria Pedro Matamalella 24.06.1884

Enrica Pedro Matamalella 30.09.1885


Arbre genealògic del personatge Ramon Pedro i Matamalella

Ramon Pedro i Matamalella va ser el tercer fill de deu germans.

Pares de Ramon Pedro
Tomas Pedro i Almirall, de Cubelles, nat el 1843. 
Adelaida Matamalella i Llobet, de Vilanova.

Avis paterns del Ramon Pedro
Manuel Pedro i Granell, de Cubelles
Teresa Almirall i Esteva, de Sant Pere de Ribes, amb domicili de Vilanova.

Avis materns del Ramon Pedro:
Ramon Matamalella, de Sant Hilari Sacalm (botiguer de la Plaça, nº 3). 
Joaquima Llobet, de Vilanova.

Els besavis paterns de Ramon Pedro:
Manuel Pedro i Maria Granell, de Cubelles i Josep Almirall i Francisca Esteva, de Sant Pere de Ribes.


Ramon Matamalella, un home lliure

La revista Mundo Gráfico del 8 de gener de 1936, conservada a la Biblioteca Nacional d’Espanya, va publicar un article que va encendre la meva curiositat quan vaig llegir-ne el títol i el contingut de l’escrit. Era una persona nascuda a Cubelles i al segle XIX, amb unes característiques semblants al poeta bohemi Abdon Almirall i uns cognoms, Pedro i Matamalella, que, pel que fa a aquest darrer, jo desconeixia. La transcripció de l’article ens permet conèixer aquest altre gran bohemi cubellenc:


Capçalera del reportatge de Mundo Gràfico sobre Ramon Pedro.


“FRANCISCO DE ASÍS DE LOS PERROS” SE PASEA POR LAS RAMBLAS DE BARCELONA.

Leed la historia maravillosa de sus andanzas, acompañado de un pueblo, de perros, que crece sin cesar. Por Las Ramblas de Barcelona se pasea un tipo nunca visto, que llama la atención de todo el mundo; es un vagabundo, encor- vado bajo el peso de tres sacos voluminosos amontonados sobre su espalda, vestido de andrajos y rodeado de una jauría de perros rubios, medianos, uniformes, que le siguen dócilmente.


¿Quién es? ¿De dónde sale? ¿A dónde va? ¿Por qué su extraño acompañamiento? He aquí unas preguntas que nadie hubiese podido contestar. Y el interrogante ha quedado flotando en el aire, hasta que después de una trabajosa búsqueda hemos logrado dar con el errante desconocido.

Está ante nosotros, y podemos examinarle a nuestro sabor. Viste un traje de pana increíblemente grasiento, bajo el cual se adivina un profuso arsenal de prendas superpuestas. Es bajo y robusto, y entre su intrincada barba de patriarca florece continuamente una sonrisa. Aunque en un principio nos ha recibido hurañamente, pronto se ha amansado, y ahora su habla fluida y pintoresca hace desfilar ante nosotros la historia de su accidentada vida. El escenario de la conversación es el mercado de la Boquería, bullicioso y vocinglero de día; pero que ahora -las doce de la noche- está completamente desierto.

El hombre de los perros se ha refugiado allí porque unas vecinas compasivas se han comprometido a proporcionarle víveres para su perrada.
Una historia de libertad

Me llamo Ramon Pedru Matamalella -comienza explicando nuestro interlocutor-, y nací hace sesenta años en Cubelles, un pueblecito próximo a Villanueva y Geltrú. Las primeras etapas de mi vida son completamente vulgares. Hasta los treinta años trabajé en Villanueva en mi profesión de panadero. Fui también conserje de un colegio. Un buen día cruce el Atlántico y caí en Buenos Aires. Allí viví diez años. Era también albañil, y si no hice precisamente fortuna, tampoco me fue mal.

Mas como no pensaba en el mañana me encontré falto de trabajo y sin un centavo en el bolsillo.

Un año antes había estallado en la Gran Guerra. Regresé a España. Supe que el gobierno francés necesitaba obreros, pues todos los hombres luchaban en el fren- te, y allí me fui. Estuve unos años con los franceses. Luego me cansé y regresé a España. No venía solo. Me acompañaban dos perritos – macho y hembra-, que me habían regalado, y de los que no quise desprenderme.


Como nace el amor a los perros

-¡Qué quiere usted ¡…. Mi familia había desaparecido. No tenía a nadie a quien querer. Y en los perros concentré todo mi cariño.

El viaje de Francia a España lo hicimos a pie los perros y yo. Cuando llegué a Cu- belles mi pueblo natal, ya éramos cinco: mis dos acompañantes habían creído oportuno ampliar la familia. Allí no había trabajo. Seguimos hasta Villafranca. Mis dos perros siempre en plan de ampliación, tenían ya seis cachorros.


Va aumentando la familia

En Villafranca tampoco había nada. Pasé allí dos años a salto de mata. Un buen día me cansé también. Siempre ha sido mi ilusión correr mundo. “Es vergonzoso que no conozca Cataluña, tu suelo natal”, me dije .Y emprendí un paseo tan largo, que aún no ha terminado.

De esto ya hace tres años. Tres años que salí de Villafranca en una mañana solea- da. Llevaba mi bártulos en un saco a la espalda, y ante mi jugaban, saltarina, una profusa legión canina.¡ Eran ya diez y seis, señor!.

He recorrido toda Cataluña, desde los Pirineos hasta Levante. Mis perros jugaban y correteaban por los campos, y yo sentía algo del orgullo de padre que ve retozar a sus pequeñuelos. En todos los pueblos me atendían bien. Nunca he pedido nada, pero siempre alguien se acordaba de mi y de los perros. En la Costa Brava, los veraneantes no me dejaban un día tranquilo queriéndome retratar.


¡”Nunca abandonaré a mis perros”!

¿Y no ha pensado nunca en abandonarlos? Ni soñarlo. Muchísimas proposiciones para venderlos me han hecho…. No entiendo de perros: pero, según dicen, estos son inmejorables para la caza. Pero no las he aceptado, ni las aceptaría nunca.

¿Han querido quitárselos alguna vez? No es posible los llevo con bozal y correas. Cuando la Guardia Civil me detiene en las carreteras, les muestro mis documentos en regla y unas recomendaciones de la Sociedad Protectora de Animales, y, muy al contrario, me dan toda clase de facilidades.

En invierno o en verano paso las noches bajo las estrellas, con mis perros. Algunas veces me permito el lujo de dormir en un pajar; pero son los menos. Y créame que soy más feliz que muchísima gente, pues tengo lo que no todos poseen: La libertad.
“Me gusta la ciudad”….

No conocía Barcelona. Era el único punto de Cataluña que no había visitado. Hace quince días me vine aquí. Paseo por todos los sitios. Curioseo lo que quiero, y na- die me dice nada. Me he instalado en los cuarteles derruidos de Atarazanas. Allí, me despierto por la mañana, ya tengo el desayuno: las sobras del rancho de la Maestranza. Luego me voy con mis perros de paseo, y vuelvo al mediodía a comer.

Me gusta la ciudad.¡Qué calles¡ ¡Qué edificios! ¡Que comercios! Pero con todo ello, no lo cambiaria por el campo. No hay nada como el campo. Si por ejemplo llega- ra a heredar un millón de pesetas, me construiría un chalet rodeado de árboles, cerca de Barcelona. Así cada día podría ir al teatro.


Un perro se llama “Duse”; otro “Xirgu”; otro se llamara “Borras”……

¿Le gusta el teatro? Con delirio. Mire: una de mis perras lleva el nombre de la Duse. A otra la llamo Xirgu. Y el primer cachorro que nazca le pondré el nombre de Borras……Si yo tuviese dinero, iría cada día al teatro: los dramas, sobre todo, me encantan.


“También me gusta leer …”

También me gusta leer. Pero no esos autores de confitería, de ahora, no. Esos quedan para las damiselas. Mi autor preferido es Zola. ¡Qué vigor y qué realismo ¡ Y después Víctor Hugo. ¡Aquel Juan Valjean…..! Una vez tuve la impresión de que era exactamente como él. Me habían convidado a comer unos señores, dueños de un gran chalet. Y me veía allí, astroso y mugriento, en medio de aquellos espejos y del mantel blanco como la nieve. “Si hubiese unos candelabros de plata”, pensé. Pero no había. La luz era eléctrica.


¿Y el amor?

¿Nunca ha pensado usted en tener una compañera y un hogar?- preguntamos al anciano.

No encuentro mujer a mi gusto. Todas nos quieren por el interés, y nada más… P.A.





La semblança de dos homes que van triar ser lliures

La semblança de Ramon Pedro i Matamalella amb Abdon Almirall i Guasch va ser el primer que em va passar pel cap en llegir l’article del Mundo Gráfico. Tots dos eren nascuts a Cubelles al segle XIX. Els dos eren rodamóns. A tots dos els agradava estar sols, encara que també compartir alguna cosa amb les altres persones. Els agradava llegir. El seu lema era ser lliures, estimaven la llibertat. Els dos van anar a França a la Gran Guerra. Els agradava la natura i viure-la anant a dormir amb les estrelles. Cap dels dos no es va casar. El personatge d’aquesta història va voler conèixer tot Catalunya. Possiblement molts de nosaltres encara no la coneguem tota, i ell ho va fer acompanyat de la seva família canina. Li agradava el teatre, fins al punt que als seus companys de viatge els posava noms d’actors.

Possiblement el que el pot diferenciar el Ramon i l’Abdon és que aquest últim va fer una carrera, la de mestre, i el màxim que coneixem del Ramon és que sabia llegir. Pel poc investigat, era d’una família en què l’avi matern, als anys 50 del segle XIX, tenia un negoci a Cubelles i que pagava una contribució de comerç de les més altes. El Ramon va ser forner i paleta. Va estar deu anys a Buenos Aires (l’Argentina) i va anar uns anys a França. En tornar a Cubelles i no trobar ja la seva família i gens de feina, va decidir conèixer Catalunya. La darrera de les etapes fou Barcelona que, pel que sembla, devia ser el final del seu llarg periple viatger.


La seva família marxà de Cubelles abans d’acabar el segle XIX

La nissaga de la família Pedro ja apareix als llibres de baptismes de la parròquia del segle XVII. Tanmateix, dels Pedro que s’emparenten amb els Matamalella no va quedar cap familiar directe a Cubelles a finals del segle XIX. La mare de Ramon Pedro, Adelaida Matamalella i Llobet, va néixer a Vilanova i la Geltrú el 28 d’octubre de 1845. El seu pare, en Ramon Matamalella i Plana, havia nascut a Sant Hilari Sacalm, era xocolater-confiter de professió. Es va casar en segones núpcies amb la vilanovina Joaquima Llobet i Puig, i van viure al carrer Sant Pere, nº18 de Vilanova. Ell tenia diversos fills del primer matrimoni, i del segon en va tenir, com a mínim, tres, un d’ells l’Adelaida. El matrimoni es traslladà a viure a Cubelles a mitjan segle XIX, on posaren un comerç a l’actual carrer de Colom número 4.

El pare d’en Ramon Pedro, Tomàs Pedro i Almirall, va néixer a Cubelles el 1843. El 5 de març de 1867 es casà amb Adelaida Matamalella, i el matrimoni va tenir deu fills entre els anys 1871 i 1885. La parella no tingué gaire sort amb la seva descendència ja que, dels deu fills, el 1886 només en quedaven tres de vius: el Ramon, el Ricard i la Maria. Els altres set van morir dins dels primers anys de vida, per colera, xarampió, gastroenteritis, etc. Diversos fets porten a pensar que aquesta família va tornar a Vilanova. En primer lloc, l’establiment comercial familiar ja estava a nom d’una altra persona el 1890. Més dades que recolzen aquesta hipòtesi és que l’antic propietari, Ramon Matamalella i Plana, va morir a Vilanova el 6 de novembre de 1888, a l’edat de 73 anys i que la família Matamalella tenia un immoble al vilanoví carrer de Sant Francesc, nº5, on l’any 1984 encara hi tenien descendents. En darrer terme, tenim la possibilitat que els avis Matamalella i Llobet ja no volguessin o no poguessin estar davant del negoci, per ser massa grans. La filla Adelaida i el gendre Tomás Pedro, haurien d’estar a l’ensems molt desenganyats per haver per- dut set fills en només catorze anys. Les malalties de les que van morir aquells nens em fan pensar en el que la meva mare m’havia explicat, i que ella encara havia conegut una mica, d’anar a buscar aigua als pous –com ara el pou del comú-, aigües moltes vegades no gaire bones per el consum de boca.

Per entendre una mica més la fugida d’aquesta família de Cubelles, és interessant el que sabem de veritat, explicat per Ramon Pedro Matamalella, un dels deu fills i personatge d’aquesta història. Diu que va fer de forner fins a l’edat de 30 anys a Vilanova. Per tant, si a l’any de naixement, el 1875, li afegim 30 anys, anem fins al 1905. Aquí decideix anar cap a la Argentina, a Buenos Aires, i torna el 1915, un any desprès d’haver començat la Gran Guerra (1914-1918), per anar a treballar a França. Seria a finals de la dècada del 1920 o principis de la del 1930 quan tornà a Catalunya.

Quan arribà, diu que no trobà cap familiar viu a Cubelles. Concretament, esmenta que no li quedava cap familiar directe. A Vilanova ja no tenia els pares, malgrat que és possible que encara tingués la seva germana Maria i també algun descendent de la primera dona del seu avi (aquí podríem dir que tornà d’Amèrica i de França sempre pelat de diners). Possiblement si hagués vingut amb una bona fortuna, de ben segur que la història que jo estic escrivint no hagués mai existit. Posteriorment, i en data 12 de maig de 1964, de part del Govern Civil de Barcelona i adreçat al Jutjat de Cubelles, es notificà l’acord de concedir una ajuda d’auxili a Maria Pedro Matamalella i que, arribat el cas, es comuniqués el dia de la seva mort per retirar-li l’ajuda.


Breu història de l’immoble de la plaça on va viure

Sabem que, des de l’any 1853 i almenys fins al 1863, Ramon Matamalella era el propietari d’un establiment ("abacería oficio de venta de aceites, legumbres secas etc.".) situat al carrer de la Plaça nº3 o nº4. Fins i tot és possible que ho fos encara uns anys més. De ben segur que la seva filla Adelaida i el seu gendre Tomàs Pedro s’ocuparen molt aviat del negoci, ja que en el llibre de registre de naixements del Jutjat trobem que vivien al mateix domicili del negoci familiar. Tomàs Pedro hi vivia des del naixement del seu primer fill (gener l’any 1871) fins el fill que en fa deu (1885), gairebé quinze anys. Als llibres de naixements, el Tomàs hi apareix amb l’ofici de forner o confiter en batejar els seus fills. Això em fa pensar que el negoci familiar era un forn de pa.


Entre els anys 1863 i 1890, no es troba cap document ni llibre a l’Arxiu Municipal de Cubelles que parli dels contribuents del comerç, ni dels industrials que hi havia en aquelles dates. A la dècada de 1970, al carrer del Raval, al costat dels safarejos públics, l’Ajuntament disposava d’un petit local on es guardava el carruatge funerari per a portar els difunts al cementiri de la vila. En el seu moment es va habilitar aquest local com arxiu, ja que a les dependències municipals no tenien lloc per tanta paperassa. Era una estança

-molta humitat i amb elevat risc de filtracions de la pluja- que no reunia cap condició per guardar ni documents ni llibres. Quan es féu el trasllat es van llençar a la riera molts papers i llibres que, possiblement per estar ja en mal estat, algú amb no gaire criteri ordenà tirar i cremar. Considero d’una certa ignorància abocar aquesta documentació a la riera per part de qui en va ordenar la seva destrucció.

Agafant el fil de l’immoble nº4 de l’aleshores anomenat carrer de Sant Antoni, trobem al registre del diari de pagaments de contribuents de l’Ajuntament de Cubelles de l’any 1890 a 1899 que aquest habitatge era una fleca, amb el nom d’un nou propietari, Joan Alba i Ràfols. Nascut a la vila de Cubelles el 16 de setembre de 1865, a partir de l’any 1899 deixà el forn. Joan Alba Ràfols va ser un dels fundadors del Círcol Cubellenc, i tresorer i president d’aquesta societat l’any 1893. Fou alcalde de la vila de 1895 a 1897 i després seria regidor fins a l’any 1902. A partir d’aquí, va anar a treballar a Vilanova, on va morir l’any 1926.

Tornant al carrer on es troba l’edifici en qüestió, l’any 1897, com a conseqüència d’una revisió del nomenclàtor dels carrers es batejà amb el nom de carrer de Colom el tram que va de la plaça de Santa Maria fins a la plaça de la Font. Anteriorment es deia carrer de Sant Antoni, des de plaça de Santa Maria fins a la Creu. Aquest carrer havia estat el més llarg del poble i creuava dues places: l’anomenada simplement Plaça, ara plaça de Balmes, on s’hi troba l’immoble nº4, i l’actual plaça de la Font. De fet, l’antic carrer de Sant Antoni passava per davant de la finca nº4, igual com en l’actualitat ho fa el carrer de Colom.

Fins a l’any 1850, el carrer de Sant Antoni arribava fins on hi ha l’ermita del mateix nom. A partir d’aquesta capelleta començava el terme de Vilanova. L’any 1897 la “Plaça” fou batejada com a plaça Nova i l’any 1931 se li canvià el nom pel de plaça d’Anselm Clavé. No fou fins al 1942 quan s`hi posà la placa actual de plaça de Balmes.

Un cop ubicada aquesta zona de la Cubelles antiga, ens queda situar el forn de l’immoble nº4, a partir d’uns nous propietaris. De l’any 1899 fins al 1918, el forn del carrer de Colom, anomenat també de la plaça Nova, va ser gestionat per Josep Cibiach i Guillén, nascut a Intacte, província d’Osca, el 1875. Va morir a Barcelona el 1932 i fou tresorer del Círcol Cubellenc, de 1909 a 1910, i regidor de l’Ajuntament de Cubelles de 1910 a 1911. També va ocupar la vicepresidència l’any 1907 del Cor l’Espiga i es va casar el 1908 amb Matilde Pedro i Ramírez, neta d’un dels fundadors del Círcol Cubellenc, Josep Pedro i Sirvent.

Val a dir que de moment no he trobat cap relació entre Matilde Pedro i la família Pedro Matamalella. Entre els anys 1918 i 1938, els Cibiach traslladaren el seu forn a un altre immoble de la plaça de la Font nº2. Aquesta plaça, l’any 1931, fou batejada amb el nom de Francesc Macià. El 1939 el règim franquista li posa el nom de José Antonio. L’any 1980, el nou Ajuntament sorgit de les primeres eleccions municipals després de la dictadura, li tornà a posar l’antic nom de plaça de la Font. Acabada la Guerra Civil la família Cibiach intentà tirar endavant, fins que llogà el local a un altre forner, en Joan Benach. Anys més tard, l’agafaria Pere Martorell i posteriorment altres forners.

Reprenent la història de l’immoble nº4 del carrer Colom, de l’any 1920 fins a finals de la Guerra Civil, i de l’any 1939 fins al 1955, la propietària del forn és la Ventureta Armengol i Castany, tia d’Antoni Armengol i Travé, del Cafè de Baix. Al forn, durant molts anys, tenien llogats forners d’ofici i aprenents. Jo recordo Ciril·lo Fontanals com a operari, i com a aprenent Josep Morgades (ho seria durant la guerra i acabada aquesta).

En casar-se la filla de la Ventureta, a principis de la dècada dels 1930, la Carme Arnau Armengol amb Josep Raventós, aquest s’hi va posar a fer de forner. La Ventureta va morir l’any 1954. S’havia casat amb Josep Arnau i Robert, nascut l’any 1865 a Cistella, poble de l’Empordà. Va morir l’any 1947 a Cubelles i va ser mestre dels nens de la vila des de finals del segle XIX fins els anys 30 del XX. Va estar vinculat a la Cooperativa La Salvadora, de 1924 a 1933, i a la Germandat de Sant Sebastià, a principis del segle XX. Des de l’any 2001, el Josep Arnau té un carrer amb el seu nom a la vila de Cubelles.

Durant els anys 1951 a 1955, també hi trobem com a propietària la neta de la Ventureta Armengol, la Maria Dolors Raventós Arnau, oficialment d’una fleca i pastisseria, i la seva mare, Carme Arnau Armengol, com a propietària d’un molí de farina al carrer Nou. De fet, qui fa de forner és el marit de la Carme Arnau, el Josep Raventós. El poble el conegué pel Pepe de Cal senyor Arnau. Més tard, molta gent l’anomenà el Farinots, un home molt peculiar. Fins i tot arribà a vendre peix dintre al mateix local del forn. També habilità dins la mateixa botiga un apartat per a tallar cabells. I és que de jove havia fet de barber, ja que el seu pare havia tingut una barberia al barri pescador de Vilanova. A principis dels anys seixanta el forn deixà d’existir. L’any 1964 la Carme Arnau va demanar al Govern Civil permís per per obrir un bar, anomenat Pepe Club, i se li concedí. El 1970 es regularitzà amb l’Ajuntament l’adreça del local, amb carrer Colom nº6, baixos. Tres anys més tard, el 1973, la Carme Arnau demanà obrir un local, cafè, bar i restaurant al carrer Colom nº 4 i nº 6. El 1985 estava ja registrat com a cafè–bar, i és portat per Maria Dolors Raventós Arnau i el seu marit Guy Marmottan.

Aquí s’acaba el comentari de l’immoble nº 4 del carrer Colom, com a establiment de cara al públic, ja que en entrar els anys 90 es troba en un declivi total. El local va ser llogat per Iniciativa per Cubelles fins entrat el segle XXI. Com a curiositat, l’immoble del nº 4 del carrer de Sant Antoni (actualment de Colom) ha estat, dins de tres segles diferents, un comerç de productes, un local d’oci i la seu d’un partit polític. Podríem dir que la trajectòria d’aquest local s’havia acabat, però l’any 2011 s’hi han fet reformes per a obrir-lo de nou com a bar-restaurant amb contingut cultural. Ara ja podem pensar que l’establiment nº 4 del carrer de Sant Antoni, ubicat a la Plaça, va ser de la família Pedro i Matamalella (1863-1890), els protagonistes de la nostra petita, però interessant història.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Article 'El riu Foix i el seu pantà' de Francesc Capdet

Publicació de l'article 'Fortunato Borja, el benefactor de reclutes cubellencs'

PUBLICACIÓ DE L’ARTICLE 'ELS JOCS DE CARRER D’ANTANY, A CUBELLES' DE NÚRIA FONOLL