Pregó de Festa Major (2017) a càrrec de Salvador Estalella i Montaner

 Amb motiu de la mort del nostre consoci i antic membre de la junta del Grup d'Estudis Cubellencs 'Amics del Castell', Salvador Estalella i Montaner, recuperem el pregó que va pronunciar per a la Festa Major de 2017, on hi repassava bona part de la seva vida i la de la seva família, així com el seu vincle amb el teixit social i cultural de la vila. El seu record sempre perdurarà entre tots els que vam tenir la sort de conèixer-lo. D.E.P.


Bon dia,

Alcaldessa, presidenta del Consell Comarcal, alcaldes i exalcaldes, regidors, representants de les entitats, membres de la comissió de festes, cubellencs i cubellenques,

La Comissió de Festes d’aquest any m’ha proposat fer el pregó d’aquesta Festa Major. Considero que l’acte és molt important, em fa respecte presentar-me davant de tots vosaltres, fer un relat de les meves memòries personals relacionades amb diversos aspectes de la nostra estimada Cubelles i estar encertat: per això li vaig demanar ajut al Joan Vidal, qui ha posat en ordre aquestes memòries i les ha polit una mica. No parlaré només de festes sinó, com dic, d’una mica de tot, de la pagesia, de l’evolució del poble... tot en funció dels meus records.

Començaré dient que vaig néixer a Cubelles el 2 de maig de 1932 en una casa que precisament formava part d’aquesta magnífica finca propietat, fins fa poc, de la família Travé. I és que el meu pare, en aquella època, n’era l’administrador i, com a tal, vivia en aquest lloc amb la seva família.

Al pare, Ramon Estalella Romeu, se’l coneixia com a Ramon Baró donat que la família procedia de la masia de Can Baró, i quan es produí el cop d’estat del juliol de 1936 era l’alcalde de la vila com a membre de l’Esquerra Republicana de Catalunya. El pare va facilitar al senyor Frederic Travé Escardó un salconduit perquè pogués marxar a Barcelona –com recorda en un llibre de memòries el seu fill petit, Manolo Travé Alfonso–, i no ser agafat pels elements incontrolats, cosa que hauria pagat cara. També va ajudar a amagar-se al capellà del poble, mossèn Jaume Rosell.

Però, és clar, era d’esquerres i en acabar la guerra va ser represaliat juntament amb altres cubellencs. Moltes persones van declarar a favor seu, entre elles Frederic Travé fill. El mateix mossèn Jaume va declarar que si va salvar la vida va ser gràcies al pare, però tot i això va estar tancat dos anys i mig a la Model i l’any 1941 va sortir en llibertat condicional.

El seu gran pecat era haver estat l’alcalde en el moment del funest Alzamiento Nacional. Va estar sotmès a un judici sumaríssim, uns judicis que no oferien cap tipus de garantia per als acusats. Ara fa poc, sortosament, han estat anul·lats pel Parlament de Catalunya i la dignitat del meu pare, com la de tants altres represaliats pel franquisme, li ha estat restituïda.

Quan van tancar el pare, la nostra família es traslladà a viure a la plaça de la Vila, a la casa on va néixer el Charlie Rivel. Per això, encara avui en dia alguns em coneixen com el Salvador de la plaça.

Tornant al lloc on vaig néixer, Can Travé, estareu d’acord que la seva visió és impactant. Té un aspecte senyorial i en el seu interior el seu conjunt vés preciós. Mobiliari, quadres, diferents sales, l’empaperat de les seves parets, tot és sorprenent. Quan es pugui obrir de cara al públic podrem gaudir de tota la seva magnificència. Aquest gran jardí d’estil vuitcentista, tot el conjunt demostra el bon gust dels Travé.

En començar la guerra, la finca va ser confiscada inicialment pel Comitè de Defensa però poc després la Generalitat determinà que passés a ser custodiada per l’Ajuntament, el qual hi va agrupar tot l’Ensenyament. Així, els nois ni les noies que anàvem, respectivament, a les dues escoles que hi havia llavors al poble vam ser traslladats a Can Travé, on ens vam estar fins acabada la guerra. Després vam tornar als locals que anteriorment ocupàvem. Els nois, a la casa adjacent a Can Travé, també propietat d’aquesta família, i les noies al carrer de Joan Pedro i Roig.

En aquells anys de la postguerra, els nens de la meva edat vam continuar amb el senyor Josep Martín fent la Primera Enseñanza. Teníem un llibre molt gros, una enciclopèdia en la qual hi havia diferents matèries. Seguíem el programa d’estudis establert pels vencedors de la guerra, amb una menjada de coco terrible. A l’entrar i sortir del cole resàvem i cantàvem davant la bandera rojigualda i a continuació la trèiem al pati, on quedava col·locada. Amb el cant de sortida la tornàvem a entrar.

També resàvem el rosari durant el mes de maig, el mes de Maria, en què muntàvem un altar i cada dos dies canviàvem les flors que portàvem per torn els alumnes.

En sortir del cole el punt de trobada de nens i nenes era la plaça de la Vila. Un dels jocs preferits, però, el practicàvem a la plaça de ca l’Angelet, a la paret de l’església, jugant a saque, semblant al frontó. I a sota del castell, on ara hi ha el Centre Social, hi teníem un petit camp de futbol.

Acabada l’època d’anar a l’escola molts van anar a les acadèmies de Vilanova i a d’altres els va tocar ajudar els seus pares, que eren pagesos. Tot i el context de l’època, estem molt agraïts al senyor Martín per tot el que ens va ensenyar.

En la meva joventut, la vida a Cubelles era molt tranquil·la. Feien cine a L’Aliança i, un cop acabat, apartàvem les cadires i ballàvem amb gramola. Al llarg de l’any es celebraven diferents festes. El Divendres Sant anàvem a collir farigola i el dilluns de Pasqua organitzàvem una excursió per anar a menjar la mona. A l’estiu sovint ens ajuntàvem amb nois i noies estiuejants, un d’ells tenia una gramola portàtil i aprofitàvem per organitzar ball en alguna terrassa.

Jo vaig treballar molts anys a la Pirelli, a Vilanova, però sempre m’he sentit pagès i, poc o molt, mai he deixat de fer feines al camp. Per això ara m’agradaria explicar com era aquell Cubelles dels anys cinquanta en què predominava la pagesia, i per situar-nos una mica, res millor que llegir un paràgraf de l’escrit que l’inoblidable Joan Roig i Piera va escriure en el programa de la Festa Major de 1956 i que portava per títol Cubelles agrícola.

“En un temps més enllà dels nostres records, la mà dels primers pobladors, amb la destral fendint, s’obria pas entre les boscúries i malesa dominants, i en aquell indret salvatge i feréstec, cobert d’un verd blau fosc, descobriren el tresor inconegut d’una terra verge i prolífica.

Aquests homes, plens d’alè i d’esperança, a cops d’arpiots i d’aixada, començaven els conreus de les maresmes, planes i muntanyes i convertiren el camp de Cubelles en un verger encantador que s’estenia des del Torrent de la Pastera fins al Foix, i des de les fines sorres de la Mar Llatina fins als peus de la Talaia”
.

Respecte a això que escrivia el Joan del Molí, pseudònim de Joan Roig, vull recordar que a Cubelles, des de la via del tren fins a la platja, han existit les maresmes o aiguamolls, protegides per les camades de sorra i pedres, fetes pels pagesos per protegir els conreus de la brisa marina. Hem assaborit dolços melons i sucoses síndries, moniatos o patates, i hem anat a segar ufanosos camps de blat. Arran de les camades hi plantàvem ceps de garnatxa, més amunt xarel·lo, macabeu o sumoi.

De la via del tren en amunt hi havia fèrtils camps de vinyes i fruiters esplèndids. Amb l’arribada de l’aigua del pantà molts trossos de terra àrida es convertiren en regadiu i actualment encara es veuen carxoferes, calçots i tomaqueres, tot molt esplèndid. Precisament en la foto meva que il·lustra l’entrevista que em van fer per al programa de la Festa Major estic al costat d’un presseguer, dintre d’un camp que conrea el Jordi Estalella, gran fructicultor, dels pocs que queden a Cubelles.

I és que el nostre poble fa anys que té fama per la qualitat de la fruita que s’hi produeix. Això ve dels nostres avis, els quals colgaven a terra una ametlla amargant a l’espera que grillés i sortís a la superfícies de la terra el grill. Aquest creixia convertint-se en un plançó, que quan era prou gruixut s’empeltava. I segons la varietat de l’empelt sortien préssecs, prunes o albercocs.

Quan vingueren els viveristes a oferir-nos varietats d’arbres empeltats tot va ser més fàcil. El fet de plantar un arbre et produeix una sensació d’unió amb ell: segueixes el seu creixement, mires d’evitar que no agafi cap malaltia provocada per insectes o fongs gràcies als nous productes, cada dia més encertats, per defensar-lo. Si l’arbre és fruiter, a gaudir del seu sabor, i si és d’ombra, a fer-hi una bona migdiada.

Fa poc, a La Vanguardia, Carlos Marentes, el president d’una ONG que defensa els camperols mexicans que entren als Estats Units va dir que

“Ser camperol és el més noble i digne que hi ha. Alimentem la humanitat. Sense pagesos el món moriria. El pagès mereix drets, dignitat i respecte”.

I ara potser que ja parli una mica de la Festa Major. Com us podeu imaginar, les festes majors dels meus anys d’infantesa i joventut eren molt diferents a les d’ara. Recordo el so de les matinades per part de les bandes i trompetes de la Creu Roja de Vilanova, els concerts a la plaça de la Vila abans del ball de nit o els concerts-vermut al cafè de dalt o al cafè de baix, les desfilades de gralles i capgrossos i, ja a partir de 1958, la cercavila amb els gegants estrenats aquell any, l’Abdon i l’Assumpta.

Per als de la meva edat, el poder ballar amb orquestra era tot un luxe. T’havies d’espavilar a comprometre els balls amb alguna noia. L’objectiu era ballar-los tots. Estava de moda el ball del fanalet, el qual tenia una gran emoció. Poder ballar a la llum d’una espelmeta era molt engrescador. A la noia amb la qual ballaves l’últim ball de la primera part la convidaves a un refresc a la mitja part en el petit bar que a l’exterior de l’envelat hi disposaven el cafeter de la societat L’Aliança, el Pau Aviñó, o el del cafè Armengol, l’Antonet. Les noies, per regla general, bevien una grasiosa i els nois, moscatell amb galetes. Això fins que vam descobrir el bon gust del xampany Rondel (llavors encara no se l’anomenava cava). Al Codorniu no hi arribava el nostre poder adquisitiu.

Els envelats, des de l’any 1945, es muntaven a prop de la Rambla (el passeig de Bardají). Venien orquestres molt bones, també s’hi feien representacions teatrals, algunes del Quadre escènic del Centre Catequístic dirigit per mossèn Miquel i també hi actuaven artistes del moment. Més endavant es va prescindir dels envelats i el ball es traslladà a l’Hort del Rector, després al Poliesportiu i des de fa uns anys es combina la plaça del Mercat amb la pista de l’escola Charlie Rivel.

Dintre de l’ambient familiar la Festa Major tenia –i encara té– el seu encant. Es convidaven els familiars que vivien a altres pobles a passar els dies de festa a les nostres cases, es feia un gran àpat seguit d’una animada sobretaula i després a gaudir de la festa, en la qual normalment hi havia dos dies de ball, tarda i nit.

Els actes religiosos de la Festa Major tenien una gran rellevància. L’Ofici de la diada de la Mare de Déu d’Agost es celebrava de manera solemne, amb acompanyament de cant coral, música d’orquestra i els sermons dels mossens convidats que transmetien als pagesos una sensació de pau.

Actualment em produeix una gran satisfacció veure l’ofrena dels productes del camp procedents de diferents pagesos que són portades a l’altar pels representants d’alguna de les formacions dels Balls Populars. Uns Balls Populars que cada any ens ofereixen un magnífic espectacle amb la cercavila nocturna que organitzen després amb el que jo diria que és l’espectacle rei de la Festa Major, el castell de focs amb el mar de fons, el qual atrau una gernació impressionant que deixen petit el passeig Marítim i els seus voltants.

Ara canviaré de tema i parlaré una mica del Centre Catequístic Parroquial. Hi va haver una època en què a Cubelles hi hagué molta activitat al voltant del teatre. L’any 1946, amb l’arribada de mossèn Miquel Estruch a la parròquia de Santa Maria va construir el local del Centre Catequístic, que va passar a ser el lloc de trobada de la joventut. Jo vaig ser un dels que en formaven part de la junta igual que el Joan Roig i el Pere Fuster, conegut com el Pere Sebastianet. El president era l’alcalde, Josep Marsé. Allà, sota l’impuls de mossèn Miquel, es van encetar moltes activitats, entre elles l’anomenat Quadre Escènic, que feia teatre i que tenia com a director el propi mossèn Miquel.


En principi es feia teatre a L’Aliança i la primera obra era L’Avi Rusques, interpretada només per nois: Jordi Albet, Ernest Fontanals, Tomàs Ivern, Josep Maria Miró i Antoni Pineda.


El Pineda deia, en una escena:

Aquests turonets dels alts

Cada vegada sembla que creixin.

I jo responia:

Ca, Barret,

El que creixen són els anys

Que se’ns arrapen a les cames

I no ens deixen gambar

Com temps enrere

I, és clar, les noies no van voler ser menys i també van interpretar la seva obra, Amèlia de Valldaura. Va ser el 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció. Jo no tinc memòria per recordar les noies que hi van intervenir però per això tenim els llibres de temàtica cubellenca, un dels quals ens diu que les actrius van ser Montserrat Piñol, Maria Josepa Vidal, Teresa Bertran, Maria Marcillas, Maria Aviñó, Maria Rovirosa, Assumpció Fontanals, Paquita Rillo, Neus Granell, Anna Maria Montaner, Carme Carbó, Maria Dolors Marcillas, Maria Miró, Adela Miquel i Maria Lluïsa Urpí.

I uns quants dies més tard, per Sant Esteve, ja ens vam ajuntar tots per fer la representació d’Els Pastorets, de Folch i Torres. En els quasi onze anys que mossèn Miquel va estar a Cubelles el Quadre Escènic no va parar de fer actuacions. Al principi, com que la rectoria encara no reunia condicions fèiem les representacions a L’Aliança. L’última obra que vam fer allà va ser La creu de la masia, de Frederic Soler Pitarra i Manuel de Lasarte. L’any 1950 ja vam passar a fer els assajos i les representacions al petit teatret que es va adequar a la rectoria. El local fins i tot va ser beneït pel bisbe Modrego l’any 1953.

De les obres que vam representar puc esmentar El ferrer de tall, on Josep Fontanals era el protagonista, l'Anna Maria Montaner, la baronessa, i l'Alfons Aviñó, el manxaire. També hi intervenien, entre d'altres, Ernest Fontanals, Maria Josepa Vidal, Assumpció Fontanals, Joan Martínez, Josep Lleó, Domingo Domènec i Manuel Malràs.

Com que cada dissabte vaig a esmorzar al Restaurant Pinilla amb un a colla de joves com jo, un d’ells, l’Ernest Fontanals, m’ha recordat el que deia ell en el seu paper d’avi:

Tinc setanta anys.

Tinc set deus.

I, de ser solter cansat,

I cansat de trobar-me sol

He determinat casar-me.

Una altra obra era La llum de l’establia, en la qual el Joan Martínez, el sogre del que va ser pregoner va un parell d’any, el Ramon de cal Baró, feia de pare i jo de noi que volia casar-me amb la seva filla. Un altre dels que vénen a esmorzar, el Josep Lleó, m’ha recordat aquesta escena:

Pare (Joan Martínez):

Però tu, que sé de cert que ets pobre, vens a demanar la mà de la meva noia?

El noi (que era jo) responia: 

Però sóc honrat.

El pare contestava així:

Ja faràs el brou espès si tant sols tires honra a l’olla.

L’honra és una bombolla si va buida de diners.

Fes-te ric i, quan ho sies, si la noia fos soltera, vine. Potser farem carrera.

El pretendent, per aconseguir la noia, roba i mata i al final un llamp el deixa sec.

Moltes de les obres també les fèiem durant la festa Major, algunes d’elles fins i tot a l’envelat, com ara La presentalla, La creu de la masia, La puntaire, D’aquesta aigua no en beuré, El full de paper, El llop, El contramaestre o L’estrella dels miracles. Aquesta última, del gran Josep Maria de Sagarra, la vam representar a la plaça de la Vila en la Festa Major de 1951.

A l’estiu també col·laborava amb el Quadre Escènic l’estiuejant barceloní Daniel Janàriz. Una de les obres que va tenir molt d’èxit va ser La ferida lluminosa, també de Josep Maria de Sagarra, en la qual l’Alfons Aviñó feia de capellà i en la qual jo hi vaig intervenir juntament amb la Maria Josepa Vidal, la meva cosina Núria Montaner, el Jordi Font i el Lluís Poch.

També vam fer actuacions a Vilanova, Sitges, Canyelles, Sant Pere de Ribes, Vilafranca i Roda de Berà. I quan l’any 1957 mossèn Miquel es va traslladar a Sant Salvador d’Horta, a Barcelona, l’Andreu Planas, magnífica persona, s’encarregà de la direcció del Quadre Escènic. Amb ell vam anar a un concurs de teatre a Vilafranca on vam guanyar un premi i la Maria Josep Vidal va ser distingida com a millor actriu de caràcter.

Bé, haig de dir que a part del teatre, al Centre Catequístic de mossèn Miquel també hi havia l’Esbart Santa Anna, però jo això de ballar danses no se’m donava bé, com tampoc cantar les caramelles, que precisament van ser recuperades per mossèn Miquel i el coro cubellenc passà a anomenar-se Flor del Foix.

Tornant un altre cop enrere, quan va arribar el moment d’anar a la mili vaig decidir fer-me voluntari per estar més aviat lliure i buscar feina. Em feia gràcia anar a aviació. L’oncle Anton, que vivia al Prat de Llobregat, tenia amistat amb el cap dels tallers mecànics del Prat i em va aconsellar fer-me voluntari a aviació. Vaig cursar la instància esperant ser admès i quina decepció en rebre la notificació: “Denegado por padre rojo”. Llavors vaig decidir fer-me voluntari a la marina i em van destinar a infanteria de marina, Cartagena, on vaig estar molt bé.

Feia de barber, feina que ja realitzava a Cubelles... A Cartagena ens vam trobar sis cubellencs el Nadal de 1953.

Pocs anys després d’acabar la mili em vaig casar amb la Roser Giralt. Era l’any 1959. Fruit del nostre matrimoni van néixer tres filles adorables, la Vinyet, la Montse i la Goretti, i ara tinc una néta i un nét molt macos, la Júlia i el Joan. Malauradament la Roser i jo no vam poder celebrar les noces d’or. Ella va morir quan feia 49 anys que ens havíem casat, el 2008. La recordo amb molt d’estima. Va ser molt bona esposa i mare.

He tret aquest tema personal perquè volia que, en certa manera, la Roser estigués present en aquest acte tant important per a mi. Tenia necessitat d’expressar aquest sentiment.

Ja vaig acabant però abans volia posar de manifest un aspecte curiós de la meva família com és el fet que molts avantpassats meus i jo mateix vam formar part de l’Ajuntament. Ja he parlat del meu pare, Ramon Estalella Romeu, que va ser alcalde des de març de 1936 a octubre del mateix any i abans ja ho havia estat entre mitjans de 1933 i principi de 1934. També va ser tinent d’alcalde als anys trenta.

El meu avi matern, Josep Montaner Ferrer és l’home que més vegades va ser alcalde de Cubelles al segle XX i el que va estar més temps realitzant aquesta tasca. Era conegut per Quico, ja que la seva casa era anomenada com a cal Quico, i va ser alcalde entres etapes (1916-1920, la primera; 1922 i 1923, la segona, i 1924-1930, la tercera).

L’altre avi, el patern, que es deia Salvador Estalella Mestres, va ser tinent d’alcalde a finals del segle XIX, entre 1895 i 1897, i després regidor entre 1912 i 1914 i entre 1918 i 1920. Un oncle meu, germà de mon pare, Salvador Estalella Romeu, també va ser regidor i, després, fortament represaliat pel franquisme.

I pel que fa a la meva persona, vaig ser regidor en el període 1961-67 , on vaig estar en contacte amb la comissió de festes d’aquella època, i més endavant entre 1974 i 1983.

En aquells anys setanta vaig ser regidor de festes. Era quan el ball i els principals espectacles tenien lloc a l’hort del rector.

Amb tot això vull dir que els Estalella i Montaner portem implicats una sèrie d’anys en la vida pública del poble. Com s’ha recordat al principi, jo he fet, sinó tots, molts papers de l’auca. Actualment encara formo part del Consell Parroquial, del Grup de Teatre del Casal de Cultura i dels Amics del Castell.

I ara m’ha caigut del cel aquest altre paper, el de pregoner de la Festa major, que, repeteixo, significa un gran honor per a mi. He intentat fer-ho de la millor manera possible i vull agrair a la comissió de festes que hagin pensat en la meva persona per realitzar aquest acte que mai no oblidaré.


 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Inauguració de l’exposició fotogràfica 'Festes populars i actes culturals a Cubelles (1985-2000)'

Presentació del llibre 'El Castell de Cubelles. Casa senyorial i explotació agrícola entre els segles XVII i XIX'