dissabte, 23 de maig de 2020

MEMÒRIA POPULAR


Els apunts de Jaume Fonoll Escardó: Records d’un mosso d’esquadra cubellenc (1938-1939), de Teresa Niubò i Joan Vidal

Jaume Fonoll Escardó, nascut a Cubelles l’any 1906, era pagès i va exercir aquesta professió gairebé tota la seva vida. I diem gairebé perquè durant un curt termini de temps va ser mosso d’esquadra. Ho fou en una època tan difícil com va ser el darrer període de la Guerra Civil. I moltes de les vicissituds per les quals va passar –guerra, exili i camp de concentració–, les va anotar en una llibreta que, afortunadament, la seva família, en concret la Pilar Mallofré, jove del Jaume, ha tingut cura en conservar i ens ha donat llum verda per poder publicar-la. Una llibreta, que no dietari, escrita probablement l’any 1939, quan va tornar a reunir-se amb la seva família a Cubelles.

Qui era Jaume Fonoll

Jaume Fonoll Escardó va néixer a Cubelles el 10 d’abril de 1906. El seu pare, Josep Fonoll Berenguer, era originari de Forès (Conca de Barberà) i la seva mare, Carme Escardó Ivern, era natural de Cubelles. El matrimoni va tenir quatre fills: Daniel (1891), Maria (1893), que va morir de petita, Joan (1898) i Jaume. 

El Jaume treballava de pagès en qualitat de jornaler i es va casar amb Josepa Planas Marcillas, nascuda a Cubelles el 29 d’octubre de 1910. El nuvi tenia, doncs, vint-i-quatre anys i la núvia, vint. La cerimònia es celebrà a l’església de Santa Maria el 15 de novembre de 1930 i va ser exercida pel llavors rector de la parròquia de Santa Maria, Jaume Rosell. Els testimonis van ser Antoni Armengol Travé, propietari del cafè del seu nom i ànima de la societat Círcol Cubellenc, i Melcior Güell Soler.

La dona del Josep era coneguda amb el diminutiu de Pepeta. Era filla de Josep Planas Aviñó, natural de Cubelles i membre actiu de diverses entitats (Germandat de Sant Sebastià, Cor l’Espiga, Círcol Cubellenc i Cooperativa La Salvadora), i de Gertrudis Marcillas Badia, nascuda a Cunit. La família Planas-Marcillas va viure al carrer de Sant Antoni, a la finca de can Travé, d’on van ser els masovers fins al 1933. La casa que habitaven era coneguda com a Cal Pitet, sobrenom que es va mantenir quan es van traslladar a viure al carrer del Raval, a la casa que fa cantonada amb el carrer del Rec. 

El Jaume i la Pepeta, en casar-se, van passar a viure a la casa de la noia, amb els pares d’ella, primer a can Travé i després al carrer del Raval. Van tenir tres fills: el Josep, nascut l’any 1931, el Jaume (1934) i l’Anton (1943).


De ben jove, abans de posar-se a festejar amb el que seria el seu marit, la Pepeta era membre activa del grup de teatre –la secció Dramàtica, en deien–, del Círcol Cubellenc, tal com ens va explicar en el llibre sobre aquesta entitat: “Quan vaig començar a fer teatre, l’any 1926, jo tenia 16 anys. Teníem de director al Dr. Remigi Juncà i de noies érem la Maria Montaner, l’Elvireta Rosell, una altra que ara no em ve a la memòria i jo. La primera obra en què vaig intervenir es deia L’encís dels divuit anys. Era d’un sol acte i només hi actuàvem tres persones, l’Elvireta, jo i el Josep Soler Armengol. Jo era la primera que sortia en escena. Havia de pujar dalt d’una cadira i donar corda a un rellotge... Una altra de les obres que vam fer amb el Dr. Juncà va ser La festa del blat, en la qual hi actuàvem quasi tots els que formàvem part de la Secció Dramàtica. (...). Ho vaig deixar quan em vaig posar a festejar. El meu marit, Jaume Fonoll, era de ‘dalt’ però a partir d’aleshores ja va passar a la sala vella. Al teatre encara vaig tenir un altre director, el Josep Huguet, que va substituir el Dr. Juncà quan aquest es va passar a l’Aliança. En aquesta nova etapa vam representar, entre altres, L’oncle Maurici.”

És abastament conegut que en aquella època el poble de Cubelles estava dividit entre els que estaven vinculats a la societat Círcol Cubellenc (els de “baix”) i els que pertanyien a la Societat L’Aliança (els de “dalt”). Tal com explicava la Pepeta, el Josep, per raons familiars, havia estat vinculat a la Societat L’Aliança, però en posar-se a festejar amb la Pepeta, de família pertanyent al Círcol Cubellenc, va passar a aquesta entitat. I s’hi va involucrar molt, com ho prova el fet que en va ser vocal de la seva junta els anys 1934 i 1936. També ocupà aquest càrrec (1932 i 1933) a la cooperativa vinculada al Círcol, de nom La Salvadora.

La seva activitat política

A les eleccions municipals del gener de 1934, a Cubelles competiren l’Esquerra Republicana de Catalunya, vinculada al Círcol Cubellenc, i la Candidatura Administrativa, que representava la Lliga Catalana i tenia el suport de la Societat L’Aliança. Jaume Fonoll anava en el sisè lloc de la llista de ERC, encapçalada per Josep Mestres Aviñó. Els altres membres eren Ramon Estalella Romeu, Isidre Montaner Ballester, Josep Castellví Ivern, Josep Estalella Pedro i l’esmentat Jaume Fonoll Escardó. ERC va guanyar les eleccions amb 241 vots pels 190 de la Candidatura Administrativa. Els republicans van entrar quatre representants a l’ajuntament per dos l’altra formació. El Jaume, per tant, es quedà fora.

El juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil i a finals d’aquell mes un decret del conseller de Governació de la Generalitat, Josep Maria Espanya i Sirat, disposava del cessament dels regidors que no pertanyien al Front d’Esquerres, vencedor de les eleccions legislatives celebrades el 16 de febrer d’aquell any. D’aquesta manera, el 27 de juliol, Jaume Fonoll i Joan Ivern Trillas foren nomenats regidors en substitució de Narcís Bardají Torrabadella i Florenci Fontanals Vivó, respectivament. Aquests dos últims eren membres de la Candidatura Administrativa i havien deixat d’assistir a les sessions municipals a partir de les citades eleccions del febrer de 1936.

El Jaume entrava al consistori per haver figurat a les llistes d’Esquerra Republicana en les eleccions municipals de 1934 mentre que Joan Ivern va ser proposat pel Comitè de Defensa Local, del qual formava part a més de ser militant d’ERC. El fet de pertànyer a aquest comitè va provocar que en acabar la guerra Joan Ivern fos detingut i, després que se li apliqués un dels infames judicis sumaríssims –autèntica farsa implantada per aquell malson anomenat franquisme per reprimir i instaurar el terror entre la població– fos afusellat al Camp de la Bota. Va ser l’únic cubellenc executat després del trist conflicte.

El mes d’octubre de 1936 el Departament de Seguretat Interior de la Generalitat promulgava un decret en què disposava la constitució de nous ajuntaments a Catalunya amb representació dels partits polítics i organitzacions sindicals amb la mateixa proporció dels que integraven el Consell de la Generalitat. Els regidors havien de ser elegits per la reunió oficial dels representants dels partits polítics i sindicats. A Cubelles, com que l'Esquerra Republicana era majoritària, es produí prèviament un consens per tal que membres d'aquesta formació entressin en representació d'altres grups que no en tenien cap. D’aquesta manera, a Jaume Fonoll se’l designà com a representant del PSUC. El nou consistori quedà format, el 16 d’octubre, per tres membres d’ERC (Antoni Armengol Travé, Ramon Rovirosa Ferrer i Pere Freixas Romagosa); tres de la CNT (Josep Adrià Guansé, Sebastià Pedro Borrut i Josep Escardó Poch); dos del PSUC (Jaume Fonoll Escardó i Josep Gomà Sasot); un de la Unió de Rabassaires (Ferran Romeu Urpí); un del POUM (Llorenç Aviñó Socias) i un d’Acció Catalana (Josep Amorós Palau). Aquest darrer fou elegit alcalde. 







Jaume Fonoll quedà adscrit a la comissió municipal d’Hisenda, al costat de Llorenç Aviñó, que la presidia, i Ferran Romeu. La situació del Jaume era força complexa, ja que, com s’ha vist, ostentava la representació del PSUC tot i ser afiliat a ERC. I a més, era el delegat de la Unió de Rabassaires, sindicat que també estava representat a l’ajuntament però no pel Jaume Fonoll sinó per Ferran Romeu. És dins aquest context, i quan la influència de la guerra es fa notar de manera més insistent quan l’abril de 1938 el Jaume, amb trenta-dos anys d’edat, casat i amb un fill de set anys i un altre de quatre decideix fer-se mosso d’esquadra.

Guerra i exili: d’Argelers a la presó de Burgos

Va ser Onofre Alegret, mosso d’esquadra de Cubelles, qui va convèncer el Jaume per incorporar-se al cos i, d’aquesta manera, evitar ser destinat al front de guerra. Durant els mesos següents va prestar servei en diferents llocs de Barcelona i el gener de 1939, junt amb els seus companys de cos, va emprendre la retirada en direcció a França.

Van sortir de la Ciutat Comtal el dia 24 i en els successius dies es van hostatjar, o bé només hi van passar, a Olot, Figueres, Darnius, Agullana i la Vajol. El dia 5 de febrer van creuar la frontera, desarmats, i l’endemà, de matinada, van ser conduïts al camp de concentració d’Argelers (Rosselló), a la Catalunya Nord, incorporada a França el 1659. Allà, el comandant Frederic Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra, va exigir de les autoritats militars del camp que, en virtut de les lleis internacionals, deixessin sortir-hi aquells que volguessin tornar a Espanya. D’aquesta manera, el Jaume, com tants altres mossos, decidiren efectuar el camí de retorn aquell mateix dia, 6 de febrer, a la tarda. Tot i que ell no ho detalla, se sap que en el moment de sortir del camp, els mossos van formar les esquadres en rengles de vuit per marxar en columna davant de Frederic Escofet, qui els anava saludant militarment.

És clar que abans de retornar a Cubelles al Jaume i als seus companys encara els quedava un difícil tràngol. Els van fer pujar en un tren que anava a Hendaia, localitat pirinenca del País Basc francès, a tocar de la frontera, i d’allà els van dur en camions a Irún. D’aquesta població basca foren traslladats en tren a Burgos i d’aquesta ciutat anaren a peu al monestir de San Pedro de Cardeña (ell l’anomena simplement Cardeñas), situat a deu quilòmetres de la capital burgalesa i convertit llavors en camp de concentració. Era el 8 de febrer quan va arribar a aquesta presó franquista preparada per acollir uns mil dos-cents presoners però que aleshores tenia reclosos més de deu mil republicans, entre els quals mil membres de les brigades internacionals. Els mossos d’esquadra quedaren a l’espera del que les autoritats franquistes decidissin sobre el seu futur i el cert és que el Jaume hi va romandre vuitanta-vuit dies. Va poder sortir el 6 de maig i l’endemà arribava, per fi, a Cubelles.

No sabem si hagués pogut obtenir abans la llibertat, ja que Pilar Mallofré, la seva jove, havia sentit explicar al seu sogre que estava dolgut amb algunes autoritats de Cubelles que en aquell moment li van negar un aval. De ser així, haurem de suposar que el motiu de la negativa deuria ser la seva filiació esquerrana durant l’època de la República. En les seves memòries, el Jaume només indica que el 17 d’abril va arribar al camp de concentració una ordre de llibertat per als presos majors de 32 anys (excepte els classificats com a “desafectos graves al Régimen”) però, com hem vist, encara va trigar dinou dies en poder sortir.

Onofre Alegret, el mosso d’esquadra instal·lat a Cubelles


En la llibreta que anotà els seus records, el Jaume indica que es va fer mosso d’esquadra després que li ho proposés un tal Alegret. Hem d’aclarir que es tractava d’Onofre Alegret Domènech, un dels mossos d’esquadra –probablement dos– instal·lats a Cubelles durant els anys trenta. Caporal del destacament de la nostra vila, era natural de La Llacuna (Anoia) i vivia en una casa particular amb la seva dona i dos fill. Habitava, en concret, a la casa que fa confluència amb els carrer de Joan Pedro i Roig i el carrer del Raval.
Alegret va tenir gran protagonisme en un fet del qual se’n parlà durant anys a Cubelles i que en el seu moment va tenir força repercussió a tot Catalunya i fou recollit per la premsa. Es tracta del tiroteig que hi va haver a l’estació cubellenca a mitjan mes de març de 1936 i que es saldà amb la mort d’un dels dos presumptes atracadors del Banco Hispano Colonial, de Valls, el dia anterior. En el setge que hi hagué als lavabos de l'estació, on s'havien amagat els lladres, hi participaren una vintena de membres de la Guàrdia Civil, però qui hi va tenir una intervenció valenta fou Onofre Alegret, entrant al recinte pistola en mà, on trobà un dels atracadors mort. L'altre, havia fugit. 

Els Mossos d’Esquadra


Aquest Cos va ser fundat a principi del segle XVIII. Durant molt temps van ser uns escamots dedicats a perseguir les últimes resistències austriacistes i els bandolers. Inicialment realitzaven aquestes funcions a Valls i Cardona i posteriorment a altres indrets de la geografia catalana. A mitjan segle XIX es va fer un reglament de l’uniforme que fins aleshores incorporava el barret de copa, la jaqueta, les espardenyes de set betes de cinta blava i les manilles de cordó gruixut blanc. A partir d’aquest moment l’uniforme es va canviar per motius policials i perquè alhora de perseguir a delinqüents no fossin tant visibles. Foren abolits el 1868 per ordre del general Prim perquè tenien una adscripció monàrquica i van ser substituïts per la Guàrdia Civil. Vuit anys més tard, al 1876, amb la restauració borbònica, Catalunya va retornar a la situació anterior, però el Cos no. Les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida no es volien fer càrrec del seu cost econòmic i només es va restablir la seva presència a la Diputació de Barcelona. Aleshores els Mossos d’Esquadra gaudien de certa mala fama per la repressió que havien causat als obrers durant els temps de les dures condicions de vida i manca de protecció social.

El 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera el Cos de Mossos d’Esquadra es va mantenir però no va ser fins a la Segona República que el cos va deixar de ser una policia borbònica per posar-se al servei de la Generalitat tot mantenint els valors republicans i catalanistes. Quan el 14 d’abril del 1931 es va proclamar la República a Barcelona, i davant del titubeig del comandant Ignasi de Bufalà, el capità Escofet va assumir les regnes del cos de Mossos i el va posar sota les ordres de Macià. Els Mossos també es van mantenir fidels a la Generalitat durant els fets del Sis d’Octubre del 1934, quan el Govern de Companys va proclamar l’Estat Català. Durant l’època republicana, el seu nom oficial era el d’Esquadres de Catalunya.

Quan el juliol de 1936 es produí el cop d’estat dels militars feixistes, els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia d’Assalt i després la Guardia Civil van vèncer els rebels a Barcelona, amb un paper molt destacat del Comissari General d’Ordre Públic, Frederic Escofet. Durant els anys de la Guerra Civil, les Esquadres, dirigides per Frederic Escofet, augmentaren la plantilla, que, a mitjan 1938, estava al voltant de 600 persones i que al 1939 arribà al miler d’efectius. El cos s’estructurava en dues planes majors (Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Amb la desfeta del bàndol republicà, el 31 de gener de 1939 els últims mossos van creuar la frontera camí de l'exili. Molts altres van morir als camps de concentració. Finalment el cos fou abolit per la dictadura de Franco.

Amb la recuperació de la democràcia, els Mossos retornaren a les ordres de la Generalitat el 1980 i foren reconvertits en una policia democràtica de naturalesa civil que des de 1994 fins ara (deixem de banda la intervenció de Mossos per l’Estat espanyol, tot esperant que sigui una qüestió conjuntural) s’ha anat ampliant fins a esdevenir la policia integral de Catalunya.

Anàlisi de la llibreta

Es tracta d’un text de 13 pàgines d’una llibreta ratllada de 15x22 cm, típica d’escolar, escrita en una cal·ligrafia molt regular, en lletra rodona d’aspecte infantil i molt polida.




La crònica fa referència al temps transcorregut entre el 23 d’abril de 1938 en què Jaume Fonoll rep la proposta de fer-se mosso i el 7 de maig de 1939 dia que torna a casa.

Segons ha explicat el seu fill, Josep Fonoll Planas, va ser aquest el que va transcriure a la llibreta tota una sèrie de notes que el seu pare havia apuntat en el període en qüestió en diversos papers que va poder conservar fins al seu retorn a casa. El Josep no recorda si ho va escriure immediatament que el seu pare tornés a casa o passat algun temps. Tenint en compte que el Josep tenia només 8 anys quan son pare retornà a Cubelles, és possible que ho redactés algun temps després. El Jaume també va encarregar al seu fill que deixés constància a la llibreta d’altres records que no havia anotat durant el seu periple.

Al llegir-la es té la sensació que no és un diari sinó que, com hem dit, ha estat tot escrit, potser d’una tirada, un cop ja és a casa per tal deixar constància dels fets. D’aquesta manera resulta més una relació dels llocs i les dates on va passar els quasi tretze mesos i en canvi, es troba a faltar la part més humana: quines tasques tenia encomanades a Barcelona, els seus estats d’ànim segons van passant els dies, la relació amb els companys, la guerra ...

Redacció, ortografia i lèxic 

És un redactat molt senzill, però s’entén força bé. Escriu tot seguit sense comes ni punts ni a part. Només ho divideix en dos capítols: any 1938 i any 1939. Sovint les frases són mal estructurades i hi manquen connectors. Sembla més un discurs oral que no pas un escrit. S’hi troba, per exemple: “el Alegret me dijo: mira, yo hoy…". 

La crònica està escrita en castellà però es nota molt la influència del català en tot l’escrit. Per exemple, afegeix l’article al davant d’alguns noms de persones de manera que diu el Alegret. També catalanitza molt les preposicions i conjuncions que en ocasions resulten mal emprades. Així escriu entre poco per dir dintre de poc, de seguida, a donde en lloc de en donde, fuimos en carretera, vino en todas.

L’ortografia és, en general, bastant bona. Es pot llegir perfectament i només hi manquen accents i s’hi troba alguna falta. En concret escriu: empezé, héramos curiosament escrita igual però corregida en un altre moment, sucesibamente. En d’altres ocasions hi ha fet esmenes.

Algunes paraules i expressions incorrectes reflecteixen segurament com les deien normalment: nos dieron una indicción haciendo el taxis, mucha azúcar.

Crida l’atenció la utilització molt acadèmica de les cometes en algunes paraules que escrivia en català: “mono”, “Generalitat”, “Las Eures”, “La Buiol”. 

Topònims

Els topònims que apareixen estan escrits en la versió castellana sense seguir les grafies catalana ni francesa però majoritàriament entenedores: Barcelona, Sarrià, Figueras, Olot, Irun, Cardeñas (el nom correcte és Cardeña), Burgos, Miranda de Ebro, Lérida i Argelles de Mar no ens fan dubtar. D’altres presenten més diferències: Las Eures en lloc de les Heures, Durnius en lloc de Darnius, La Gullana per Agullana i La Buiol per La Vajol. També anomena Les Eures

Contingut

Com hem comentat en un altre moment, la crònica es centra molt en la relació dels llocs i pobles on va passar els dies i les dates en què hi va ser però en algunes ocasions deixa entreveure els sentiments.

En dues d’ocasions es queixa del tracte que rebien. Primer quan es dirigien cap a Argelers i es refereix als malditos franceses que els tractaven com a animals i els atiaven ale, ale, (allez, allez) quan anaven a cavall mentre ells ho feien a peu.

La segona vegada es queixa del tracta rebut a Burgos, on hi va comptar cada dia que hi passava fins a 88, i on hi van patir gana, fred i males maneres.

Un tema que surt en diverses ocasions és el del menjar, senyal que era sovint preocupant. A Olot van menjar molt bé perquè es podien abastir per ells mateixos, a Darnius mataven un xai cada dia i prenien cafè, a Agullana van matar i menjar porc amb gran sentiment per haver de deixar-ne la meitat, a Hendaia, un entrepà, i no oblida anomenar el sopar en arribar a Irún. De la gana que passa a Burgos no ens en parla, però, fins al final

El fred en devia ser també un altre protagonista. En passa travessant la frontera a peu per la muntanya, en passa al camp de concentració d’Argelers i al camp de Cardeña, prop de Burgos. Per a un cubellenc acostumat als hiverns suaus de la costa les temperatures de l’interior acompanyades de vent i pluja devien ser molt dures, especialment en aquelles circumstàncies, mal menjat i mal abrigat com anava. I els centímetres de neu un inconvenient més.

Hem volgut fer una transcripció el més fidel possible a l’original. D’aquesta manera ens hem limitat a afegir els accents que hi mancaven, corregir les faltes pròpiament ortogràfiques que hem citat més amunt i a posar en cursiva els topònims que no coincideixen amb la grafia actual.

El text és el que segueix a continuació:

MI HISTORIA DURANTE LA GUERRA

Jaime Funoll

1938

El día 23 de abril vino a casa el Alegret, y me dijo que si me quería hacer mozo, ahora me lo podía hacer y como estaba entonces en quintas por eso me lo dijo. Yo de pronto no sabía que hacer; mal si haces, mal si no haces porque entre poco pedían mis quintas. Entonces el Alegret me dijo: mira, yo hoy me marcho y te lo piensas y si decides mañana mismo te vienes a Barcelona porque ésto es rápido. Me terminé de hacerlo y me fuí a Barcelona y fuí a encontrar el Alegret y hicimos la copia de la instancia y fuimos a Sarriá a presentarla a las oficinas y allí me dijeron que el día 26 me presentase para el reconocimiento. Este día que éramos unos 40, nos reconocieron y nos midieron la talla y nos hicieron varias preguntas y por último el comandante Escofet nos hizo un poco de discurso sobre lo que debe hacer un mozo, y nos dieron la chapa. Después nos dijeron que el día 1 de mayo todos nos presentásemos allí con gorro y “mono” para enseñarnos la instrucción y todo el mes lo pasamos haciendo la instrucción en Sarriá. El día 1 de junio ya empecé hacer servicio en la “Generalitat”, julio y agosto en Sarriá, septiembre en “Las Eures”, octubre “Generalitat” noviembre en Sarriá y diciembre en la Rambla de Catalunya.

Año 1939

Salimos de Barcelona el 24 por la tarde de la Conselleria de Guerra en un camión cargado de documentos; con este camión fuimos Borras, Emilio, Esteve y yo que llegamos a Olot a las 4 de la mañana y enseguida nos fuimos a dormir un poco en un café que allí teníamos el cuartel. Allí en Olot pasamos 4 días muy bien porque había mucha comida en las casas de campo, donde íbamos a comprar huevos, conejos y pollos, porque el rancho que nos daban era muy escaso.

El día 28 después de cenar nos dieron la orden de marchar y a las 11 ya estábamos todos a punto de marchar con los camiones, no sabiendo a donde teníamos que ir. Toda la noche la pasamos por la carretera, encima de los camiones pasando por Figueras directamente hasta Durnius que llegamos a las 7 de la mañana del día 29. Al llegar a este pequeño pueblo no había más que militares, entre soldados y carabineros. Una casa que había llena de comestibles fué asaltada por los soldados y carabineros, llevándose lo que más les gustó y después lo repartían por el pueblo. Allí pasamos 4 días más, muy bien porque cada dia matábamos una oveja los quince compañeros que éramos y después de comer en una casa nos hacían café, que había mucho y bueno, con mucha azúcar. De este pueblo nos fuimos todos los compañeros el día 3 hacia la Gullana en una casa de campo que había un museo y el dia 4 nos fuimos a otra casa de campo cerca de la carretera para hacer servicio de carretera donde estábamos también muy bien porque nos hacíamos nosotros mismos la comida. También matamos un tocino para comer pero tuvimos que dejar la mitad porque tuvimos que marchar el día cinco a las 4 de la madrugada y marchamos por “La Buiol” para Francia pasando a recogernos a los que estábamos de servicio de carretera con un camión y nos dejaron en un sitio que había una hora de la frontera, y la teníamos que pasar andando por una montaña muy alta y por dentro del bosque que nos costó mucho llegar al final porque como íbamos cargados con las maletas y las mantas y el armamento. A las 12 en punto del día 5 llegamos a la Sierra de la Frontera y allí descansamos hasta las dos y salimos de esta sierra andando hasta un pueblo que se llama Las Illas que es el primer pueblo francés que se encuentra y allí los gendarmes nos hicieron entregar las armas y después nos dieron un poco de comida. De Las Illas nos marchamos a las 4 de la tarde hasta otro pueblo que allí había las aduanas que estaba a 11 km y después de pasar todos por la aduana nos dijeron que teníamos que ir a un pueblo de allí cerca que se llamaba Bulou y al llegar allí nos dijeron que teníamos que ir a otro pueblo que se llamaba Argelles de Mar que decían que estaba muy cerca y anda que andarás y no llegábamos nunca; así pasamos toda la noche por las carreteras con aquellos malditos franceses a caballo que cuando estábamos cansados y queríamos reposar venían y decían: ale, ale, igual como si fuésemos animales y por fin llegamos a Argelles a las 5 de la madrugada y nos llevaron a un campo de concentración cerca del mar al raso con un frio que hacia que todo estaba blanco y allí dormimos hasta que salió el sol.

Llegamos al campo de Argelles el día 6 a las cinco de la mañana llevando 60 km a pie y a las 11 de la mañana nos dijeron a dónde queríamos ir o a la zona de Negrín, o a la de Franco o a Méjico; casi todos los mozos pidieron por la de Franco y enseguida nos hicieron llenar una ficha y nos dieron luego un poco de comida. A las 5 de la tarde del mismo día nos hicieron formar para marchar y nos marchamos enseguida del campo en dirección a la estación que como fuimos en carretera siempre a pie nos hacían parar porque el tren no pasaba hasta más tarde; allí paramos 3 horas sentados en la carretera y a las 11 marchamos hasta la estación y a las 12 llegó el tren y embarcamos en dirección a Handaya donde llegamos a las 2 de la tarde del dia 7 y al bajar del tren fuimos a pie hasta el Puente Internacional y al llegar nos dieron un panecillo con un pescado dentro y de allí nos trasladaron en camiones hasta Irún y allí nos hicieron la ficha y como ya era noche nos dieron comida y a las 12 de la noche del mismo dia nos embarcaron en tren en dirección a Burgos que llegamos a tal sitio a las 10 del día ocho y después marchamos a pie hacia el campo de concentración de Cardeñas que dista 11 km de Burgos y a donde llegamos a las 2 de la tarde. Al llegar allí ya había muchos en el campo y al llegar allí enseguida nos registraron a nosotros y a las maletas que llevábamos y de seguida nos cortaron el pelo, nos hicieron hacer declaraciones, después nos acompañaron a la habitación y después nos dieron cena y a dormir y así terminó el día 8 de febrero de 1939.

El día 14 al levantarnos había un palmo de nieve, y el mismo día vino una banda de música del frente que nos llenó de alegría, porque de aquel día en adelante tuvimos música cada día y así nos distraíamos un poco. El día 21 nos dieron una indicción y el día 27 otra y así sucesivamente, un día lluvia, otro día viento, otro día un poco de sol van pasando los días. El día de S. José llovió todo el día. Llegó la Semana Santa y el viernes de ésta me tocó pelar patatas. Las fiestas de Pascua las pasamos en el campo esperando el día de la libertad y por fin llegó el día 17 de abril una orden que decía que de los 32 años en adelante que podían salir del campo y nos dieron una ficha para comprobar las declaraciones que habíamos hecho, que según rumores era para el pasaporte. El día 18 me tocó trabajar todo el día haciendo el taxis y al llegar la noche me encontraba muy cansado de tanto tiempo sin trabajar. El día 19 por la mañana vino en todas las compañías un cura y nos dijo que de mañana en adelante empezarían las expediciones para marchar a casa y que de pronto marcharían los de 32 años en adelante. Pero van pasando los días sin decirnos nada y del día 25 al 28 nevó cada día y el 28 al mediodía mientras comíamos cayeron 2 dedos de nieve que todos quedamos blancos y helados. El día primero de mayo los mozos hicimos hacer un oficio con música por la Virgen de Montserrat por ser la Patrona de Catalunya, y el día 3 nos dijeron que el que pudiera pagarse el viaje que lo dijera, y fuí a apuntarme y el día 4 por la noche nos llamaron y nos dijeron que mañana por la mañana a las nueve nos presentásemos al tribunal todos los que nos habíamos apuntado y el día 5 por la tarde cuando estábamos en la bandera nos dijeron que todos los que nos habíamos ido a apuntar que pasáramos a otra parte y enseguida nos llevaron al comandante que pasó revista a ver si todos íbamos bien afeitados y con el pelo cortado y el mismo comandante nos dijo que mañana a las seis y media en el cuerpo de guardia con plato y manta para marcharnos para casa con libertad. El día 6 al levantarnos estaba todo lleno de nieve y había más de cuatro dedos y nevando siempre a las 6 y media fuimos al cuerpo de guardia y allí nos dieron la libertad y a las 7 salimos todos los compañeros nevando con un viento muy fuerte que no nos dejaba andar y tuvimos que hacer 15 km andando hasta Burgos que llegamos allí casi sin fuerza; a las 11 salió el tren y al subir nos parecía extraño que aquel tren fuera el de ir a casa. Llegamos a Miranda de Ebro donde tuvimos que cambiar de tren; a las dos salió de Miranda el tren que iba directamente hasta Barcelona llevándonos a nosotros para el soñado hogar.

A las 6 de la mañana pasamos por Lérida y por fin llegamos a Barcelona que nos parecía que nunca llegaríamos pues ya íbamos cansados de tanto ir en tren a las 2 del día siete llegamos en la estación del Norte y enseguida nos fuimos corriendo a la estación de Francia a preguntar a qué hora salía el tren para ir a Cubellas y hasta las 6 no salió el tren para Cubellas y nos tuvimos que esperar en la estación. A las 4 ya estaba en el tren por si acaso pues me parecía que aquello no fuera posible o sea que aquel tren me llevara hasta mi pueblo. Por fin a las 8 llegó a Cubellas, donde en la estación me esperaban mi mujer y mis hijos y al poner los pies en la estación de mi país, de mi pueblo me pareció extraño, pues hacía mucho tiempo que no lo podía hacer y era el 7 de Mayo de 1939 el día que regresé junto a mi familia llevando 88 días en Burgos, pasando muchas fatigas y mucha hambre, ya que allí nos trataban sin compasión, como si no fuéramos hombres como ellos sino como si fuéramos una cosa cualquiera. Pero ya todo pasó y vuelvo a estar otra vez junto a mis familiares.


Jaime Funoll Escardó


Ruta que va seguir Jaume Fonoll, a peu des de La Vajol a Argelers.    



Bibliografia

CARMANIU, Xavier: El delator. La història amagada dels Mossos d’Esquadra durant la Guerra Civil. Article publicada a la revista Sàpiens núm. 183 (juliol de 2017).

MARTÍNEZ Roig, Xavier: L’Esquerra Republicana de Catalunya de Cubelles (1932-2007). 75 anys de la història d’un poble. Cubelles, 2007

PINEDA, Antoni; GARCIA, Lolo: Motius i sobrenoms de cases de Cubelles. Ajuntament de Cubelles i Grup d’estudis Cubellencs Amics del Castell. Cubelles, 2004.

TRAVÉ Alfonso, Manuel: Recuerdos de la família Travé Alfonso. Des de mediados del siglo XIX hasta 1941. Edició privada de l’autor. Barcelona, 1997.

VIDAL i Urpí, Joan: El Círcol Cubellenc (1890-1939). Mig segle d'història de Cubelles a través de la seva entitat pionera. Ajuntament de Cubelles, 2006.


Arxius
Arxiu Parroquial de Cubelles: Llibres de registres de naixements, matrimonis i defuncions.


Pàgines web


https://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/historia.pdf

http://www.plmanresa.cat/files/temaC3.pdf

https://lasmerindadesenlamemoria.wordpress.com/2012/01/04/campo-de-concentracion-san-pedro-de-cardena-2/


Agraïments

A Pilar Mallofré Bartolí, jove de Jaume Fonoll Escardó (es va casar amb el seu fill petit, Anton, traspassat el 1994), la qual posà en coneixement nostre l’existència d’aquesta llibreta de records. També ens ha facilitat fotos del Jaume, el seu carnet de mosso d’esquadra i els distintius que portava.

A Josep Fonoll Planas, fill del protagonista d’aquesta història.

divendres, 15 de maig de 2020

ACTES MAIG 2020

El GEC Amics del Castell no atura la seva activitat malgrat la pandèmia de la COVID-19. Al llarg de la segona quinzena de maig, organitza un seguit d'actes que es podran seguir mitjançant les seves xarxes socials i bloc:

-Facebook (https://www.facebook.com/GECAmicsCastell)

-Twitter (https://twitter.com/AmicsCastell)

-Instagram (https://www.instagram.com/amicscastellcubelles)

-Youtube (https://www.youtube.com/c/GECAmicsdelCastell)

Des del dissabte dia 16 de maig i fins al diumenge 31, publicarem les següents activitats:


-Dissabte 16 de maig, a partir de les 11 del matí, Imatges del desconfinament a Cubelles.
Des de principi del passat mes d’abril hem anat recollint fotos i micro filmacions enviades per socis/es de la nostra entitat i realitzades des del seu respectiu confinament (finestres, balcons, terrats o anades a comprar).

-Diumenge 17 de maig, a partir de les 11 del matí, entrevista/conferència en vídeo: Pompeu Fabra, més enllà del lingüista, a càrrec de Josep Maria Roig Rosich.

-Dimarts 19 de maig, a partir de les 11 del matí, Diari del desconfinament a cubelles.
El dissabte 2 de maig va ser el primer dia, des que va començar el confinament, que es va permetre sortir a passejar en determinades franges horàries. Aquell matí, Joan Vidal va voler donar constància del nou moment històric que es vivia realitzant diverses i petites filmacions que més endavant va complementar amb un curt vídeo del desconfinament a la zona de la Mota de Sant Pere. 

-Dijous 21 de maig, a partir de les 11 del matí, projecció del vídeo Festa de la bicicleta 1989.

-Dissabte 23 de maig, a partir de les 11 del matí, publicació al nostre bloc de l’article: Els apunts de Jaume Fonoll Escardó: Records d’un mosso d’esquadra cubellenc (1938-1939), de Teresa Niubò i Joan Vidal.


-Dimarts 26 de maig, a partir de les 11 del matí, entrevista/conferència de Maria Josepa Estanyol sobre El judaïsme i la pesta negra al segle XIV, moderada per Lolo Garcia. 

-Dijous 28 de maig, a partir de les 11 del matí, exposició Cubellencs al front de guerra.
Amb aquest títol, el 23 de novembre de 2018 es va celebrar una taula rodona, moderada per Lolo Garcia, en què Joan Vidal i Neus Capdet Sardà van parlar del context de la Batalla de l’Ebre, la més sagnant i decisiva de la Guerra Civil espanyola, i també dels cubellencs que van prendre part en aquesta batalla i dels que van estar a altres fronts de guerra, basant-se en els treballs que sobre la Guerra Civil a Cubelles ambdós tenen publicats. 

-Dissabte 30 de maig, a partir de les 11 del matí, projecció de filmacions i fotografies dels anys 50 i principis dels 60 del segle XX procedents del fons de la família Pou-Fontanals.


-Diumenge 31 de maig, a partir de les 11 del matí, exposició dels treballs finalistes del nou logo del GEC Amics del Castell i projecció del lliurament de premis.
Ara fa exactament un any, el 31 de maig de 2019, va tenir lloc al Centre Social Joan Roig i Piera el lliurament del premi del concurs del nou logo de la nostra entitat. Recordem que hi va participar l'alumnat dels dos instituts d’Ensenyament de Cubelles

divendres, 3 d’abril de 2020

Quaranta anys de les primeres eleccions municipals: Lluís Pineda és investit alcalde

Lolo Garcia (amb el suport de Pau Ramon)

El 19 d’abril de 1979, Lluís Pineda és investit alcalde de Cubelles, el primer escollit per sufragi popular des dels temps de la República. Després d’una intensa campanya electoral plenament marcada per la construcció de la central Tèrmica, el cap de llista de Convergència i Unió serà triat batlle de la vila malgrat obtenir només 110 vots i assolir un únic regidor. La polarització entre continuistes i antitèrmics portarà els segons a votar Pineda i a integrar-se a les seves comissions de govern, restant així la llista més votada, la de Joan Fernández, a l’oposició per decisió pròpia en no voler formar part del govern del nou batlle. El consistori estarà integrat per Lluís Pineda a l’alcaldia; Isidre Piñol, Jordi Albet, Joan Alba i Joan Amorós, com a regidors de l’Entesa per Cubelles, i Joan Fernández, Salvador Estalella, Antonio Sánchez i Josep Fonoll a l’oposició. El primer consistori democràtic de Cubelles quedava constituït.

El clima polític i social a Cubelles, que aleshores sumava uns 2.000 habitants, quedaria força afectat per l’edificació de la central energètica a la zona a tocar de les Salines, un equipament que era vist per bona part del municipi com un perill per a la salut i, sobretot, una imposició de la dictadura franquista, a banda de percebre’s com un fre per al desenvolupament turístic de la vila. Un conflicte, doncs, que s’afegia a la ja de per si complicada situació política derivada de la fi del franquisme i la disputa entre continuistes, reformadors i rupturistes. En aquest context se celebraven el 3 d’abril de 1979 les primeres eleccions municipals des de gener de 1934.

Per a tots els participants als comicis i la major part de la població, que gairebé sempre havien viscut sota una dictadura, les eleccions eren tot un esdeveniment i, a la vegada, un món desconegut. Les quatre llistes que s’hi acabaren presentant van haver d’aprendre sobre la marxa i a base d’improvisació. Un dels que en va prendre part, Josep Castellví, explica que va ser una experiència d’allò més il·lusionant: “Recordo que ens anàvem trobant per tot el poble penjant cartells. Jo anava amb la furgoneta, on hi duia la galleda i la cola... Tot ens ho pagàvem nosaltres mateixos i, quan van passar les votacions, vam netejar de seguida tot el poble de cartells.

A les eleccions de 1979 s’hi acabaren presentant quatre candidatures, amb dues clarament antagòniques. D’una banda, Independents per Cubelles número 22, la llista elaborada a l’entorn de l’exalcalde, Joan Fernández. La seva, era una proposta continuista que basava la seva argumentació electoral en l’experiència en la gestió municipal dels seus integrants i, a la vegada, en la capacitat de generació de llocs de treball arran de la construcció de la Tèrmica.

La seva predisposició a arribar a acords amb la central a canvi de contrapartides portarà bona part del municipi a qualificar-los com a protèrmics. Quatre dècades després, el seu cap de llista, Joan Fernández, discrepa, tanmateix, d’aquest qualificatiu. “Nosaltres no ens vam presentar mai com a tèrmics, perquè no ho érem. Els altres sí que es denominaven antitèrmics, perquè ells sí que ho eren. De fet, i aleshores ja ho dèiem, aquesta oposició antitèrmica va ser molt bona per a nosaltres. Sense adonar-se’n, quan més pressionaven, més força teníem nosaltres per aconseguir millores en la nostra negociació amb la Tèrmica. Les condicions que vam anar imposant es van assolint, indirectament, també per la seva feina”.

Així mateix, malgrat l’afinitat ideològica que se li pressuposava a l’exalcalde amb la UCD d’Adolfo Suárez, Joan Fernández va preferir bastir una candidatura d’essència independent: “La llista la vam fer amb la condició sine qua non que no volíem participar de cap partit polític. Era una candidatura molt àmplia amb diversitat ideològica, cadascú pensava el que pensava. I això que a mi em van venir a buscar algunes sigles, algunes sorprenents que prefereixo no esmentar. Sí que diré UCD i Alianza Popular, entre d’altres”.

L’altra gran candidatura local serà la d’Independents número 2, la marca electoral de l’Entesa per Cubelles, que no es va poder presentar amb les seves sigles formals, i que estava integrada per elements provinents principalment, malgrat que no de manera exclusiva, de la Comissió Antitèrmica.

La llista estava encapçalada pel sindicalista i membre del comitè d’empresa de la Pirelli de Vilanova, Isidre Piñol, a qui també acompanyaven representants de partits contraris a la Tèrmica i que es van integrar a la seva proposta. Així, el PSUC designaria Rafael Pinilla com a representant a la candidatura de l’Entesa mentre que ERC optaria per Antoni Fonoll. Al marge d’aquestes dues propostes, també concorrerien a les eleccions Convergència i Unió, de la mà del seu delegat a Cubelles, Lluís Pineda, força conegut pel seu activisme al món de la cultura i l’esport, i el PSC, amb Armand Marfil, fill d’una família d’estiuejants, al capdavant.

Amb tot, la principal batalla política es viuria entre l’Entesa i la llista vinculada a Joan Fernández, tal com assenyala l’historiador, Joan Vidal: “El tema estava polaritzat entre la candidatura continuista, Independents 22, i la liderada per Isidre Piñol. Aquestes eren els principals grups que lluitaven per guanyar les eleccions. També hi havia CiU i el PSC, que mantenia molt bona relació amb la Comissió Antitèrmica i també s’oposava a la construcció de la central. Amb tot, es va voler presentar pel seu compte i recordo que en aquella campanya es deia que ho feia amb l’objectiu de restar vots a la candidatura d’en Piñol”.

El recompte de les eleccions donaria com a guanyadora la candidatura liderada per Joan Fernández, amb 504 vots i quatre regidors; seguida de ben a prop per l’Entesa, amb 490 sufragis i quatre electes també; CiU en tercer lloc amb 110 vots i un regidor, i, finalment, el PSC, amb 41 vots i cap representant.

Davant d’aquest panorama, tots els ulls es van posar sobre el regidor de Convergència i Unió, Lluís Pineda, a l’espera de saber per qui es decantaria i acabaria investint alcalde amb el seu vot decisiu. Finalment, però, i després d’haver sofert innombrables pressions, Pineda optaria per no donar suport a cap de les dues candidatures i votar-se a si mateix. L’historiador i integrant de l’Entesa, Joan Vidal, creu que a la decisió final hi pesarien força les directrius de la direcció nacional de la formació convergent: “Els membres de la candidatura de CiU a Cubelles estaven més a favor de l’abstenció però, des de la direcció nacional, se li va comminar a votar-se a si mateix ja que, possiblement, hi deuria haver algun acord previ amb l’Entesa perquè els seus regidors votessin en Pineda i es barrés, així, el pas a una llista que es veia com a continuista amb el règim anterior. Tot plegat, a en Lluís Pineda li va comportar molts mal de caps i, fins i tot, enfrontaments amb gent del seu grup que eren partidaris de la seva abstenció per mostrar la seva neutralitat. Jo sempre ho he debatut, atès que la decisió d’en Pineda suposava trencar amb el continuisme i apostar per una fórmula nova i innovadora”.

Arribats a aquest punt, des de la llista de Joan Fernández s’apostaria per votar el seu candidat atès que havia estat la primera força en nombre de vots, mentre que l’Entesa optaria, aleshores, per donar suport a Pineda i entrar al seu govern. Així, contra tot pronòstic, el dia 19 d’abril de 1979, Lluís Pineda i Gavaldà era investit primer alcalde democràtic de Cubelles des de la República. En virtut de l’acord assolit, Isidre Piñol era nomenat primer tinent d’alcalde; Jordi Albet es responsabilitzava de la cartera d’Obres i Urbanisme; Joan Amorós es posava al capdavant de Cultura, i Joan Alba assumia Hisenda.

El nou govern començarà una ingent tasca en tots els àmbits administratius, com ara l’urbanisme, l’ensenyament, l’esport i la cultura, entre d’altres. En una entrevista concedida a Ràdio Cubelles l’any 2004 amb motiu dels 25 anys dels ajuntaments democràtics, Lluís Pineda feia balanç del seu mandat al consistori: “La nostra etapa del 1979 al 1983 va ser, dintre de les circumstàncies, força fructífera. Per exemple, en urbanisme, vam asfaltar molts carrers, vam construir diverses places però, sobretot, vam arranjar el passeig Marítim, vam revisar i adaptar el Pla General i vam construir el nou ajuntament. En sanitat, es va millorar la qualitat de l’aigua, noves fonts; en ensenyament es van comprar nous terrenys, es va cobrir el pati, es van construir noves aules... Hi havia un creixement molt fort i calia tenir-ho en compte. El pressupost era de 160 milions de pessetes i la població arribava a mitjan mandat a les 2.500 persones. Es va treballar força, es va informar la població i no es va perjudicar mai ningú”.

Socialment, la divisió al municipi perdurarà i tindrà el seu reflex també al consistori, amb retrets i tensió entre govern i oposició. Qui més en patiria les conseqüències seria el grup de Joan Fernández, que es partiria per la meitat. Al cap de poc temps, el regidors Josep Fonoll i Salvador Estalella s’aproximarien a l’Entesa mentre que els altres dos, Antonio Sánchez i el mateix Fernández, optarien per reduir ostensiblement la seva activitat i assistir cada vegada menys a l’Ajuntament. Tot plegat, un caldo de cultiu que posaria en safata de plata l’alcaldia i la majoria absoluta en mans de l’Entesa per Cubelles a les eleccions de 1983.



Nota: El present article s’ha elaborat a partir del guió del programa ‘Història de les eleccions municipals de Cubelles (1970-2019)’ de Ràdio Cubelles, que es va emetre amb motiu de les eleccions municipals del 26 de maig i que es pot escoltar sencer a https://alacarta.radiocubelles.cat/#!/programs/historiadeleseleccionsmunicipalsdecubell


BIBLIOGRAFIA
-PUIG ROVIRA, Francesc Xavier. L'Entesa per Cubelles: una experiència de democràcia local. Cubelles: Ajuntament de Cubelles i Institut d’Estudis Penedesencs, 1998.

-FONOLL, Núria; MARTÍNEZ ROIG, Xavier; PINEDA, Antoni; PUIG ROVIRA, Francesc Xavier; VIDAL URPÍ, Joan. Història gràfica de Cubelles (1970-2000). Cubelles: Ajuntament de Cubelles 2003.

-MARTÍNEZ ROIG, Xavier; VIDAL URPÍ, Joan. Els anys de la postguerra i l'auge turístic a Cubelles (1939-1970). De la repressió a l'especulació. Cubelles: Ajuntament de Cubelles 2009.


ARXIU

-Arxiu Sonor Ràdio Cubelles

-Arxiu Municipal de Cubelles


ENTREVISTES
-Entrevistes a Josep Castellví, Joan Fernández i Joan Vidal, abril de 2019.

dimecres, 25 de març de 2020

La revolta de les dones de 1767

Autora: Núria Jané Orpí

Aquest article és un breu resum de la conferència realitzada per la l’11 d’octubre de 2019 amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni a Cubelles, on vam presentar la nova informació relativa a la revolta de les dones de Cubelles de 1767.  

Llegenda o realitat?
Era la primera pregunta que et venia a la ment donades les nul·les evidències escrites que hi havia. Fra Garí (1812-1895) explica la revolta a la Descripción e historia de la villa de Villanueva y Geltrú (1860), malgrat que no cita fonts. Anys més tard, les paraules són replicades per Mossèn Avinyó a la Història de Cubelles. Els punts claus que marca Fra Garí són que va ocórrer el 1764, que va ser una revolta protagonitzada per dones on els homes van fugir, que va sortir una bandera i que van portar les revoltades a la presó. No sabem quantes, ni quin tipus de bandera, ni si anaven o no armades. Podria ser que, tot plegat, no fos res més que un petit episodi de resistència magnificat amb el pas dels anys? Recordem: no existien fonts documentals escrites.

El 1999 l’associació de dones la Fita va començar a reivindicar la història d’aquestes dones que van defensar i lluitar pel seu territori. Per aquest motiu, promouen la rehabilitació de l’espai de la Fita i, el 2004, serà inclosa dins la ruta del romanticisme.

Des de l’arxiu municipal, aquests fets ens van interessar de seguida i es va realitzar una recerca, primer en els fons del mateix arxiu municipal i, després, dins els catàlegs d’altres arxius. El hàndicap era la inexistència d’actes municipals entre 1728 i 1885, període en el qual s’havia donat aquesta revolta. I, aleshores, el mes de desembre de 2014, l’Ajuntament de Cubelles va comprar Can Travé amb tot el seu contingut. I, entre ell, el seu arxiu familiar. Fil a l’agulla, tan bon punt s’hi va poder tenir accés, l’arxiu municipal va realitzar els treballs per transportar tot l’arxiu familiar a l’arxiu municipal per a realitzar el seu inventari i tractament. La sorpresa va ser majúscula quan, en obrir una caixa verda sense títol, a dins hi van aparèixer 5 llibres de l’Ajuntament de Cubelles. I, entre ells, el llibre de Acuerdos de acta de Cubellas, amb les actes del ple de 1730 a 1840.

Finalment, dins d’aquest, es va localitzar una petita anotació. Deia: “Lo Regidor Decano adal dit Jph Llaó, en lo expresat anÿ que fou la divisio de terma, fou prosessat per la Rl Audiencia, multat ÿ privat de tots enpleos per aversa ausentat en lo temphs que hi agué lo alborot de las donas, de las quals ne portaren moltas en la presó de Vilanova, com consta en la Reial Audiència”.

Aquesta breu inscripció ens indicava, en primer lloc, que havia passat de veritat, i que havia tingut diverses repercussions: en primer lloc, s’havia inhabilitat un regidor pels fets, per la qual cosa, el que va passar va ser greu. En segon lloc, que van portar moltes dones a la presó de Vilanova. I, en tercer lloc, que el regidor va ser processat per la Reial Audiència i que allí “hi consta”. Per tant: si bé la documentació de la presó de Vilanova era inexistent, hi havia d’haver documentació al fons de la Reial Audiència que encara no havia estat examinada. Almenys, documentació sobre la inhabilitació d’aquest regidor.

Amb aquesta premissa, es va fer una revisió dels inventaris del Fons de la Reial Audiència de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), però va resultar infructuós.

Aleshores, aprofitant una visita realitzada a l’ACA per a la realització del Mapa de patrimoni cultural, en concret dels fons arxivístics, es va consultar l’expedient de segregació del terme municipal. Era un expedient molt voluminós i fragmentat, ja que mancava tota la primera part del conflicte (la relativa al s. XVII). Malgrat tot, hi havia tota la documentació de l’última part del procés i en concret, sobre la revolta de les dones. Així, vam poder saber que:

• Els fets van passar el 8 de gener de 1767.

• Es va obrir un procés per determinar la responsabilitat.

• En el procés hi van intervenir 27 testimonis de càrrec.

• Es va realitzar un interrogatori a totes les dones empresonades.

• Sabem quines conseqüències va tenir.

La narració està realitzada pels diversos testimonis amb tot luxe de detalls, amb contradiccions entre uns i altres. Alguns dels testimonis són tan rics que quasi podem arribar a escoltar les seves veus i percebre la seva manera de parlar.

L’origen del conflicte
Només uns breus apunts per saber d’on provenia el conflicte[1]. L’assumpte havia començat el s. XVI arran que Vilanova havia guanyat molt pes pel que fa al nombre d’habitants i Cubelles perdia cada vegada més influència política. El plet de separació es va dirimir entre 1603 i 1610, però la liquidació del terme no va ser fins al 1700. La concòrdia de 1734 representa el final dels litigis, però aleshores s’inicia la disputa pels límits. El 1754 els experts van determinar que els límits s’havien de fixar en un punt entremig del Prat del Viver i la Riera del Foix. El 23 de desembre de 1765 va sortir la sentència provisional i el 9 de juny de l’any següent va ser ratificada. Després de la presentació d’al·legacions per ambdues parts, el 5 de setembre de 1766 es mana que s’executi la fitació, i se li encomana la tasca a l’Alcalde Major de Vilafranca, Don Domingo Capdevila de Muntaner, sota pena de 500 florins i procés penal.

El 7 de gener de 1767 es practiquen les notificacions anunciant que es començaria la fitació el dia següent. El 8 de gener passen els fets que de seguida relatarem i, finalment, entre el 9 i el 15 de gener es fa la fitació; fitació que va estar vigent fins al 1850, quan es van moure les fites al lloc on estan ubicades actualment.

Els protagonistes
EL COMISSIONAT DE LA REIAL AUDIÈNCIA

Don Domingo Capdevila de Montaner i Llonguet[2] era natural de Puigcerdà, i provenia d’una família de renom. El seu besavi, Jacint de Montaner, havia estat nomenat ciutadà honrat de Barcelona després de la seva participació en el setge de Salses (1639-1640) i, anys més tard, va obtenir el títol de cavaller. L’avi Pere Màrtir Capdevila fou veguer de Puigcerdà; el pare, en canvi, només fou nomenat jutge ordinari de Puigcerdà.

Don Domingo va implementar estudis majors de filosofia i dret civil i va doctorar-se. El 1745 fou nomenat Alcalde Major de Puigcerdà i, el 1752, de Camprodon. Entre 1763 i 1766 és nomenat Alcalde Major de Vilafranca i, justament a la part final del seu mandat, rep l’ordre d’ocupar-se de l’atermenament que s’havia de realitzar entre Cubelles i Vilanova de Cubelles. El nou Alcalde Major de Vilafranca, Don Josep Ignasi de Castellví i Pontarro és nomenat l’1 de febrer de 1767.

A la imatge, Don Domingo vesteix un tricorni baix i una perruca amb un tirabuixó a cada costat. A darrere duia un llaç per aguantar la punta de la perruca. La camisa era amb un volant al pit i corbatí. A sota la casaca, hi ha la jupa. Duia calces negres, nom que rebien els pantalons a mitja cama. I va armat perquè és addicte al règim.

ELS MOSSOS DE l’ESQUADRA

Tenim constància, segons les persones que presten el seu testimoni i ells mateixos, que van intervenir en “l’alborot” i en els dies posteriors un total de tres mossos. Dos d’ells eren verederos[3] del corregiment de Vilafranca. Es deien Isidre Ferrer, de 39 anys, i Josep Poch, de 34 anys. L’altre, era un mosso de l’Arboç i es deia Francesc Totasaus, de 44 anys.

Els colors corporatius de l’època eren el blau i el vermell i duien ornaments de plata. Anaven armats amb escopeta i dues pistoles anomenades de xarpa, perquè eren a on es penjaven. Sempre duien una corda per lligar als malfactors. La bosseta de davant era on portaven les pedres i les bales per l’escopeta.

Sobre l’espatlla hi duu el gambeto. Al coll, un corbatí, i al cabell una gandalla (lligadura de malla de seda o un altre teixit fi amb què es lligaven el cabell les dones, i en algunes èpoques també els homes). A sota porta una jupa vermella amb tres botons. La faixa i la basquinya eren de color blau, com les calces, que les duia just per sota del genoll. Les mitges eren blanques i les espardenyes tenien els cordons de color blau.

ÚRSULA BATLLE “LA CAPITANA”  

En els documents la coneixem com Úrsula Lleó, ja que estava casada amb Pau Lleó. El mes de gener de 1767 tenia 44 anys i va complir els 45 empresonada a Vilanova. S’havia casat el 2 de juny de 1739 a l’edat de 17 anys, i va tenir el seu primer fill als 20. El matrimoni va tenir 10 fills entre 1742 i 1762, dos d’ells bessones. En total, sis nens i 4 nenes.

La seva resolució és descrita per la majoria dels testimonis de manera similar: de seguida pren les regnes de la revolta i, juntament amb la Rosa Gassó, la capitaneja. Era alta i prima, i de classe mitjana. El recompte de les possessions del matrimoni que es realitza amb motiu de l’embargament de béns, indica que posseïen uns 20 jornals de terra i unes 30 càrregues de vi.

Durant la revolta, era de les úniques que no duia cap arma, només una bandera, que les dones van protegir amb la seva pròpia vida. En aquella època, les dones de classe mitja na portaven una caputxa negra. Al cos, una camisa blanca i a sobre un gipó. El davantal blau era el més habitual i, a sota, una basquinya llarga de ratlles. Justament aquesta peça de vestuari se cita en la provisió d’embargament que es realitza a casa seva uns dies després de començades les testificals.

Sobre la bandera, en els seus interrogatoris el Comissionat intenta esclarir de quins colors era, amb quin material era feta i qui la duia. Un parell de testimonis parlen que es va composar una bandera negra al baluard del castell, però és un extrem que el mateix comissionat posa en dubte al resum final que presenta a l’Audiència. De la bandera que portava l’Úrsula, hi ha diversos testimonis que en parlen, tot i que es contradiuen amb els colors. És Teresa Carreres, criada de la Rosa Gassó, qui ens fa una descripció més acurada: “Una bandera blanca, pienso [que] de algodón, con una cruz de tafetán colorado, y en el simborio de la asta, una imagen de la virgen. Y la llevaban tendida y alta”. L’Úrsula Marquès serà la primera que interrogaran després de passar més d’un mes a la presó de Vilanova.

ROSA GASSÓ “LA SENYORA”

En els documents la coneixem com a Rosa Mallofré, ja que era la vídua de Joseph Mallofré. Quan van passar els fets, tenia 62 anys i feia més de 10 anys que era vídua. El seu marit era adroguer i negociant i, a Cubelles, tenien en propietat una fàbrica d’aiguardent amb 22 bótes de vi (unes 140 càrregues) i 6 peces de terreny de 15 jornals de vinya de primera qualitat. Ella mateixa és l’encarregada de gestionar la fàbrica i és ben coneguda a Vilanova en ocupar-se dels negocis quan va quedar-se vídua.

Es va casar quan tenia 22 anys i va tenir el seu primer fill a l’edat de 25 anys. Va tenir un total de 6 fills. L’únic nen va ser el seu primogènit, Miquel Mallofré Gassó, que va morir al cap de tres mesos. Una filla seva va casar-se amb Joan Parellada, nat a la Geltrú i resident a la parròquia de Santa Maria del Mar de Barcelona. És possible que s’amagués a casa de la seva filla després dels fets de gener de 1767.

La Rosa Gassó era de classe alta, no noble. Com que era una persona gran, porta un vestit que podria ser de feia uns 10 anys, un model similar al que s’exposa al museu tèxtil de la Segarra. A sota hi duia camisa amb coll i punys brodats amb calat. A sobre, un gipó a joc amb la basquinya llarga fins als peus. Anava encotillada. Sota la basquinya hi duia una estructura que acostumava a ser de vímet i que servia per aguantar el vestit. A aquesta estructura se l’anomenava panier. Al cabell, una còfia que era ornamental, i al coll un collaret de perles. La seva posició reflecteix el paper que va tenir a la revolta: conciliador. Va baixar a parlamentar amb l’escrivà de l’Ajuntament de Vilanova i amb el Comissionat de la Reial Audiència.

SET DONES EMPRESONADES, NOMÉS UN HOME

A banda de l’Úrsula Marquès, van empresonar sis dones més d’edats entre 31 i 61 anys. A la taula següent es resumeixen les seves dades principals.

-Úrsula Marquès Batlle, de Cubelles i 44 anys, casada amb Pau Lleó Ferrer, de Cubelles.

-Maria Soler Padró, de Cubelles i 34 anys, casada amb Francesc Nin Soler, del Vendrell.

-Maria Rovirosa Vilella, de Cubelles i 34 anys, vídua d'Agustí Granell Borrell, de Cubelles.

-Mariagna Borrell Almirall, de Cubelles i 61 anys, vídua d'Agustí Granell Prats, de Cubelles.

-Mariagna Llagostera Fontanilles, de Calafell i 54 anys, vídua de Joan Cona Ricart, de Cubelles.

-Rosalia Ferrer Roig, de Cubelles  i 31 anys, casada amb Pere Escardó de Cubelles.

-Francesca Escala, de Castellet, Casada en segones núpcies amb Josep Pedro Almirall, de Cubelles, dit “Cap de l’all”.

-Josep Pedro Almirall, de Cubelles, dit “Cap de l’all”, casat en segones núpcies amb Francesca Escala, de Castellet.

D’entre aquest llistat, tenim diverses curiositats. Per exemple, que hi havia una jove i la seva sogra i que ambdues eren vídues. Desconeixem la situació familiar que va esdevenir-se a la seva llar, tenint en compte els fills que tenia la Maria Rovirosa, però devia ser crítica.

Un altre fet destacat és l’alliberament al cap de 4 dies de la Francesca Escala i el seu marit Josep Pedro, l’únic home que també havia estat empresonat. El dia 12 de gener de 1767 presenta una sol·licitud on demana “sacarle de las cárceles de Villanueva, ofreciendo caución al hallarse su mujer encinta y con peligro próximo de aborto”.

En Josep Pedro és l’únic que intenta mobilitzar els regidors de Cubelles per tal que salvaguardin a la seva muller, tot i que només aconsegueix que un regidor de la quadra de Gallifa i Rocacrespa li faci cas. Era Ramon Prats, propietari de mas Baró. Quan l’interroguen, declara el següent:

“Y en la plaza de la Villa encontré a Joseph Pedro, labrador de la misma, diciéndome que abaxo, al camino Real Jurisdicción de la quadra de Rocacrespa, de que soy Regidor, le avian maltratado a su muger, y que yo fuesse alla como a Regidor para libertarla porque él la queria en su casa. Y a esto le respondí que fuese a encontrar al Bayle y Regidores de Cubellas, y me respondió que no encontraba alguno, y que assí me pedía justícia a mí, porque aquella era de la jurisdicción de la Quadra, y que si yo no quería ir, él daría parte al Governador de Tarragona contra de mi. Y entonces yo me puse la insignia de Regidor que trahia en mi faltriquera, y me encaminé assí a dicho camino real, y dicho Pedro me siguió. Y passando yo por el camino, me sucedió que su Merced me arrestó y me mandó quitarme la insignia, diciéndome cómo yo tenía el atrevimineto de haver salido con la insignia y mas por aquel parage, que no era jurisdicción de la quadra.”
Finalment, el regidor és alliberat abans de portar-lo a Vilanova i només és empresonat durant 4 dies en Joseph Pedro. Per protegir-la, amenaça a qui li hagi fet mal. Diu un dels testimonis: “tenían arrestado a Joseph Pedro [...] por motivo que había hecho remagos de algún cuchillo (bien que no lo traía) y decía que si habían maltratado a su mujer, pagaría contra cualquiera con un cuchillo. Y preso, puesto delante de su Merced, mandó reconocerle. Y no se encontró más que una pequeña navaja sin punta.”

Els regidors de Cubelles i quadres

Quan van ocórrer els fets, el batlle de Cubelles era Fèlix Murgades. En aquella època, els batlles presidien l’Ajuntament en nom de la monarquia i tenien certes funcions judicials. En rigor, no és un càrrec municipal sinó que exerceix el control sobre els regidors, i tampoc és equivalent als alcaldes actuals. En Murgades no té cap mena d’actuació en els fets de 1767 i, per tant, tampoc en rep les conseqüències. És, en aquest cas, el regidor degà, anomenat en els documents com a “regidor de la vara”, qui era el regidor principal i qui va acabar inhabilitat per ocupar càrrec a la justícia o a l’Ajuntament. A continuació, podreu llegir un llistat dels regidors. Els noms en negreta són els d’aquells que apareixen citats o que varen actuar.

Els regidors de Cubelles, Cunit i Quadres (1/02/1766 - 31/01/1767)
CUBELLES: Josep Lleó, regidor degà, Mateu Avinyó, Pere Sirvent i Raimon Pons.

QUADRA DE GALLIFA I ROCACRESPA: Ramón Prats, de Cal Baró, i Josep Rovirosa.
CUNIT: Pere Miró de la Masia, Pere Màrtir Rovirosa i Joan Coll.  

Els Síndics:
Joseph Cona, síndic procurador de Cubelles (22/11/1763 - 1/02/1767).

Francesc Prats, del molí de la Palma, síndic procurador de les quadres.

Salvador Nierons, síndic procurador de Cunit.

El càrrec de regidor degà es podria equiparar als antics consellers en cap o als alcaldes actuals. Dirigia els debats, donava la paraula i tenia dret de prioritat en l’emissió del vot, que era a viva veu, un fet que podria portar a abusos. Es van donar casos, en diversos Ajuntaments, del mal comportament d’alguns regidors degans, que podien treure la paraula, impedir una votació i utilitzar la intimidació i la violència contra els seus companys de consistori.

D’entre les persones citades anteriorment, destacaríem en Joseph Cona, síndic procurador de l’Ajuntament, qui va tenir un paper ben galdós. Segons sembla, Joseph Cona era l’administrador o procurador del Sr. del castell de Cubelles i que vivia al mateix castell. La seva signatura, per exemple, apareix a les golfes del castell. Estava casat amb Maria Prats Mata, filla d’Anton Prats, del Molí de la Palma o de l’Antón, i de Marina Mata.

El càrrec de síndic procurador era triennal i s’elegia a partir d’una terna de candidats que enviava l’Ajuntament a la Reial Audiència. El càrrec l’havien d’ocupar “las personas más principales del pueblo” i era incompatible amb ser regidor, ja que fiscalitzava la seva tasca.

Els testimonis coincideixen a descriure el comportament del síndic. Així ens ho explica un dels mossos: “Y fuimos con su merced en la casa nombrada del castillo que habita, según dixeron, el Síndico Procurador de Cubellas, y meramente encontramos arriba a su mujer, que preguntada en donde estaba su marido, ví y ohí nos respondió que no lo sabía. Y después su Merced mandó a mi y al compañero Ferret baxaramos al molino que viene enfrente de dicho castillo, y distará como un tiro de escopeta, por su en aquel avía hombres, y que los hiciéramos comparecer. Y fuimos los dos, y me parece también vino el citado Llopis. Y mirando por la assequia del molino, yo encontré a un hombre que estaba bajado como ocultado dentro de un canyar, a la orilla de la Assequia. Y entonces yo le envestí y le mandé levantar, estando como estaba sentado quasi sobre el agua, ocultándose la cabeza según vi y reparé muy bien, y que me siguiera como me siguió. Y supe que era el síndico procurador porque antes de encontrarlo una mujer del molino me dixo de que hacia poco estaba por allá el Síndico Procurador. Y quando fuimos al pueblo, ohí decir que era el tal Síndico”.

A banda del Síndic Procurador, que va ser descobert d’aquesta manera, els regidors de Cubelles que van ser notificats (Lleó, Sirvent i Pons), no van comparèixer en tot el dia. On eren? Havien marxat de Cubelles o estaven amagats? El mosso Ferret diu que durant el motí de les dones, no hi havia “más hombres que dos o tres viejos dentro de la villa”. On estaven dos d’aquests regidors ens ho aclareix l’últim testimoni: Antoni Rovira. L’Antoni era un jornaler que vivia a la Quadra de Gallifa i Rocacrespa i que, el matí dels fets, estava treballant de peó amb el paleta Pau Tort construint un paller a la casa del regidor Ramon Prats. És citat per fer la seva declaració i refusa declarar i, per aquest motiu, l’empresonen. Més tard, com que encara en nega a declarar, el posen al cep de tortura unes quantes hores. Però quan compareix davant del Comissionat, continua negant-se a declarar. Aleshores l’empresonen i el deixen amb el cep tota la nit, amenaçat d’anar-li augmentant el càstig si continua negant-s’hi. Finalment, el dia 15 de febrer, consenteix. I aclareix on estaven el regidor degà Joseph Lleó i el regidor Pere Sirvent.

“Y es verdad, que después continué yo a trabajar con dicho albañil asta las tres de la tarde, y me fuí a Cubellas a ver lo que passaba allá. Y reparé que su Merced y comitiva estaban en la calle, enfrente de la casa del regidor de la vara. Y echa poca detención me volví a trabajar y al detrás de mi casa o masia, que dista un poco más de medio quarto de hora de Cubelles [...]. En medio pues de mi casa y de dicho molino sobre el camino real, me encontré con Joseph Lleó, Regente Regidor de la vara de Bayle de Cubellas, y juntamente a Pedro Sirvent, otro regidor de Cubellas, que llevaba una zepa en la mano, hablando lo dos. Y vi y ohí como me preguntaron de donde venia. Y habiéndoles respondido que de Cubellas, me preguntó dicho Regente la vara, que era lo que avia visto y obcervado en Cubellas y si avia visto el motín de la gente, a que respondí que si, que avia visto en frente de su casa gente con armas. Y entonces dicho Regente la vara me dixo si queria volver en Cubellas para que observasse el motín y lo que passaba, Y yo le respondí que para obedecerle, volvería, como volví. Y entonces ví gente armada en la Plaza y ví a su Merced, no porque yo lo conociera, sinó porque vi a un señor de la statura de su Merced que parece trahia un vestido del color que lo trahe su Merced. Y reparé que estaba enfrente de la casa de la viuda Rosa Mallofré. Y en esta misma conformidad volví la respuesta al citado Regente la vara, los quales entonces se avia apartado mucho de dicho molino y encaminado assí a la casa de Ramon Prats [...]. Y los encontré que entonces estaban hablando los dos regidores de Cubellas que tengo bien conocidos y tratados a unos y a otros. Y vuelta la respuesta referida, dicho Regente la vara me dixo si yo sabia si a él lo avian citado con penas en Cubellas, y les respondí que nada sabia. Y entonces dixo el que si supiera que lo hubieran citado con penas, que se veria precizado a hir. [...] Y al despedirnos me dixeron que se retiraban a sus casas”.  

Els fets de gener de 1767

A continuació explicarem els fets que van passar entre el 5 i 15 de gener a partir dels 27 testimonis de l’acusació. S’han ordenat cronològicament per tal que ens puguem fer una idea del conjunt, en especial el dia 8. Sobre aquest dia, i tenint en compte que en aquella època el càlcul de les hores no era tan precís com actualment, hi havia molts fets encavalcats per la qual cosa s’ha hagut de realitzar una tasca analítica comparativa entre els testimonis per avaluar la fiabilitat i acotar-los. Intentarem, doncs, “escoltar” la veu dels protagonistes.

5-6 de gener
Diu la criada de la Rosa Gassó: “ohía por el pueblo que algunas mugeres se decían unas con otras que en atención que los de Villanueva avían ganado el pleyto y querían fitar el termino, que ellas al pronto que vendrían para fitarlo avian de salir y echar en tierra los mojones, y assí como harían haciendo ellas hirian desaciendo”.

El dia abans - 7 de gener
El porter de Vilanova, l’escrivà de la Reial Audiència, el seu secretari, el procurador de Vilanova i dos mossos van a practicar la notificació als regidors i al síndic procurador anunciant que l’endemà començaria la fitació. Per “casualitat” no troben cap regidor. I com que l’escrivà de l’Audiència està “receloso de ocultación” fa quedar el porter de Vilanova a Can Nadal fins al tard per tal que, de nit, faci les notificacions. Finalment ho aconsegueix, tot i que es veu immers en un tens episodi a l’hostal del castell.

8 de gener
De 7 a 9 del matí
A les 7 del matí envien la calç i les pedres per fer les fites a Cubelles (T.4). Entre les 7 i les 8, tres o quatre dones parlen obertament de desfer-les. La Rosa Gassó surt de casa seva i “dixo a las mujeres que estava bien, y animándolas dixo que ella iría delante” (T.18). A les 8, s’estava confeccionant una bandera negra al baluard del castell (T.16 i 20). Diuen que era Pere Batlle, qui la feia. A les 9, ja hi ha havia una gran partida de dones que “se llevaban con capazos dicha cal, echando parte a un campo y después la esparcían, y otras hacían correr las piedras picadas”. (T.8).

De 10 a 11 del matí
A Vilanova ja han arribat les notícies que les dones estan amotinades amb una bandera o dues. Diversos testimonis remarquen que s’ha fet sonar un instrument marí anomenat “corn”, instrument que és descrit pel Comissionat a les conclusions com a “sediciós”. A les 10, les dones estaven davant de la capella de Sant Antoni, després van prendre el camí Reial per sota el mur del castell arrossegant les pedres de terme per llançar-les a la riera, i tot seguit van baixar cap al molí de baix (T.10).

D’11 a 12 del migdia
Recerquen una pedra de terme que, sembla ser, estava amagada a Can Nadal (actualment Can Aleix) (T.9). Algunes veus diuen que les dones estaven disposades a fer “violenta resistencia” (T.1). Aleshores, el Comissionat, qui residia a Vilanova, disposa formar una comitiva de “paisanos armados” i tres mossos de l’esquadra. Finalment la formen diversos regidors de Vilanova, incloent -hi el regidor de la vara, 12 o 14 homes, el Comissionat, alguns membres de la Reial Audiència i tres mossos.

De 12 a dos quarts de dues del migdia
La comitiva va cap a Cubelles, a poc a poc. Pel camí recullen testimonis de la situació i s’assabenten que “las mujeres avian salido alborotadas en tropel grande, con varios instrumentos ofensivos y una bandera”. A la mateixa hora, al castell, una dona de Vilanova declara: “Y al pasar por enfrente nos apedrearon. Y con aquellas dos o tres pedradas que echaron reparé que con la primera ya hirieron en la cabeza de mi muchacho. Que no fué otra cosa, si romperle un poco la piel”. (T.19). A continuació, “desfiló aquella multitud saliéndose de dicha plazuela o baluarte, salieron de la villa y vinieron assí a mi [en direcció a la capella de sant Antoni, pel camí Reial], formadas aquella multitud de mujeres unas tras otras, como una procesión, e iba delante la bandera, que la llevaba, según conocí, la mujer de Pablo Lleó, y comprendo que pasaban de ducientas mujeres. Que discurro que todas llevaban instrumentos ofensivos, menos la viuda Rosa Mallofré, que esta iba delante, al lado derecho de la referida Lleó [...] Y los instrumentos consistian en destrales o destralejas, azadas, martillos o escodas, palos cortos, palos largos vulgo burjons, y mangos de azadas. (T.4). Les dones queden plantades sobre el camí reial, “y la bandera reparé que se quedó quasi delante de la Capilla de San Antonio. (T.4). El testimoni es retira fins a Can Nadal i observa la multitud. Aleshores arriba la comitiva, que es queda més avall, i els regidors de Vilanova s’apropen a on estan les dones. En aquell moment “se adelantó la citada Mallofré, diciendo que no se avían de plantar los mojones allá, y que no lo permitirían. Y el Bayle [de Vilanova] le decía que se callara, que se retirara a su casa”.

De dos quarts de dues a les dues
El Comissionat ordena als mossos i al porter de Vilanova que vagin a buscar els regidors de Cubelles a casa seva. Per fer-ho “fue precizo passar por el medio de la multitud [...] Y habiéndo reparado con la bandera, dixe: quienes son las que trahian la bandera. Y entonces vi y ohí como una de las que iban diferentemente que las otras, en algún trage de señora, al lado de la que llevaba la bandera. Y dixerons las dos juntas en alta voz que ellas, y que ellas eran la capitanas. Y yo entonces metiéndome en medio de la hilera en que tenían la bandera, fui agarrarme de la asta, y luego me dixeron (no se quien) primero la vida que la Bandera, e immediatamente diferentes mujeres levantaron las destrales, palos y martillos, amenazandome, con lo que dexé el asta [...] Y como las mujeres me circuhieran diciendo disparates, volví a llamar a Totosaus y este se acercó, pero no se metió adentro. Y el referido portero se metió por medio amenazando con la colata de la escopeta las mujeres si me tocaban.” (T.2).

De les dues a les tres de la tarda
Els mossos informen el comissionat que no troben els regidors. Els reclama que busquin a la vídua Mallofré i la presentin davant seu. Farà de mitjancer Carles Cassaní, escrivà de l’Ajuntament de Vilanova i conegut d’ella, que li suplica quasi plorant que baixi a parlamentar i desfaci el “tumulto”. “Y ví i ohí como el tumulto respondia que no, que ya eran perdidas assí que assí, y que tanto estimaban morir como vivir.” Finalment la Rosa baixa a parlamentar amb el Comissionat, qui l’amenaça. Ella torna a dalt, però l’alborot no es dissol.

De tres a quatre de la tarda
Els mossos fan baixar algunes de les dones de les que anaven armades, els confisquen les destrals i pals, i les posen lligades dalt d’un carro. Es presenta Joseph Pedro, marit de la Francesca Escala, i amenaça amb un ganivet a qui hagi maltractat la seva muller. També és fet presoner. Apareix Ramon Prats, regidor de les quadres de Gallifa i Rocacrespa, per interessar-se per la Francesca. Li fan treure la insígnia de regidor que portava i també el detenen. El motí comença a desfer-se i la comitiva avança cap al poble. Escorcollen la casa de la vídua Mallofré, però no la troben. S’havia refugiat a la rectoria i després va fugir a Barcelona (T.18). Des del baluard del castell, veuen un home sospitós al Molí de baix, amb actitud d’amagar-se (T.2, T.3 i T.22). No era altre que el Síndic procurador.

Al vespre
S’emporten cap a Vilanova 7 dones i un home, Joseph Pedro. Al regidor Prats l’alliberen abans de marxar.

Del 9 de gener al 12 de març

9 de gener: En aquestes dates es realitza la fitació del terme tal com havia estipulat la Reial Audiència. Hi ha diverses dones de Vilanova que es queixen perquè les han apedregat. S’insulta als Vilanovins que passen per sota els murs del castell i per dins de Cubelles.

11 de gener: s’acaben de plantar les fites.

12 de gener: s’arresta als regidors dins el terme de Cubelles. Joseph Pedro demanava l’alliberament per atendre la seva dona. Queda arrestat a Cubelles.

13 de gener: s’arresta el síndic procurador dins el terme de Cubelles.

10 de gener: la Reial Audiència aparta els regidors del càrrec i l’atorga provisionalment a Don Domingo Capdevila,

26 de gener: s’ordena que els regidors quedin arrestats a la ciutat de Barcelona.

28 de gener: s’embarguen els béns dels encausats.

12 de febrer: es ratifica la presó per les dones. Els seus marits, les mullers dels regidors i el síndic procurador i la seva muller queden arrestats al municipi de Cubelles.

12 de març: es conclouen les diligències i es dicten les penes. No hi ha judici.

Les penes
Joseph Lleó (reg. Degà): 8 anys d’inhabilitació i 100 lliures.

Regidors Pere Sirvent i Ramon Pons: 25 lliures.

Síndic procurador: 25 lliures

Pau Lleó i Úrsula Marquès: 100 lliures.

Rosa Gassó, vídua Mallofré: 100 lliures.

Francesc Nin i Maria Soler: 100 lliures.

Maria Rovirosa: 10 lliures.

Marianna Borrell: 10 lliures.

Joan Cona i Marianna Llagostera: 10 lliures.

Pere i Rosalia Escardó: 10 lliures.

Magdalena Escardó: 10 lliures.

Joseph Pedro i Francesca Escala: 10 lliures.


[1] El podeu llegir de manera detallada a la separata: GARCÍA, L. (2011) “Independència! 400 anys de la separació de Cubelles i Vilanova”. Festa Major de 2011. Grup d’Estudis Cubellencs Amics del Castell. Ajuntament de Cubelles. https://issuu.com/ajuntcubelles/docs/400-anys-de-la-separacio-de-cubelle [Consulta: 11/12/2019]


[2] Per les referències biogràfiques del Comissionat seguim: CERRO NARGÁEZ,R. Servir al rey en Cataluña: los alcaldes mayores del Corregimiento de Villafranca del Penedés (1719-1808). www.uv.es/dep235/PUBLICACIONS_IV/PDF46.pdf. [Consulta: 12/12/2019]


[3] Enviat que portava despatxos i altres documents per a notificar-los, publicar-los o distribuir-los en un o diversos llocs.

Els quatre dibuixos són autoria i propietat intel·lectual de Francesc Riart.