Article 'Tradicions populars i religioses de Setmana Santa a Cubelles'

 Tradicions populars i religioses de Setmana Santa a Cubelles, de Joan Vidal i Urpí

Tractarem, en línies generals, del segle passat, especialment a partir de la dècada dels quaranta.

Durant la Quaresma, l’avorriment, sobretot dels joves, arribava a límits insospitats avui en dia. Estava prohibit fer ball i per matar l’ensopiment nois i noies es feien un fart de passejar amunt i avall per la carretera o per la Rambla. En canvi, les pràctiques religioses sovintejaven en aquesta època, especialment el Via Crucis. El primer diumenge de Quaresma es començava a ensenyar doctrina cristiana als nens i nenes que havien de fer la primera comunió.

La Setmana Santa era viscuda intensament pels cubellencs, primer amb la benedicció de palmes i palmons el Diumenge de Rams, després amb la solemne processó nocturna de Dijous Sant i, tot seguit, amb la sortida a la muntanya a collir farigola, el matí de Divendres Sant. Aquest esbarjo, tan esperat pels cubellencs, continuava el Dilluns de Pasqua, quan la gent sortia, amb carros, al camp a menjar la mona. El santuari de Nostra Senyora de Lourdes i el pantà de Foix eren els llocs de més concurrència. Pel que fa al Dissabte de Glòria i al Diumenge de Pasqua, a part dels actes religiosos i d’anar a buscar, la canalla, la tradicional mona al seu padrí, es cantaven les caramelles, una tradició molt arrelada a la vila.


DIUMENGE DE RAMS

Segons la dita popular, “pel Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans”.

Els nens portaven els palmons adornats amb cintes i les nenes duien les palmes guarnides amb rosaris de sucre i penjarolles de pastisseria, les figures anomenades “senyors” i senyores”. Els rams de llorer es distribuïen a la mateixa rectoria procedents de l’anomenat hort del rector, un lloc on n’abundaven.

Durant el segle XX era costum anar en processó fins a la capella de sant Antoni, situada dins la vila, o bé fins a la plaça de la Font, on el sacerdot feia les benediccions. Després es tornava a l’església a celebrar l’ofici, quan també gaudia de gran solemnitat. A la tarda es feia un Via Crucis.

Les palmes, palmons i llorer es col·locaven després a les baranes dels balcons, mentre que a les portes de les cases s’hi deixava posada, per evitar les tempestes i allunyar els “mals esperits”, la creu confeccionada amb fulles de palmó que el capellà havia distribuït en el moment de la benedicció.




Benedicció de la palma a la plaça de la Fort, amb mossèn Jordi Fort de rector (1960).


EL SALPÀS

Un altre ritual característic de la Setmana Santa era el salpàs. Se celebrava els primers dies de Setmana Santa o el Dissabte de Glòria. Originàriament es practicava com a record de la sang d’anyell pasqual amb què els israelians senyalaren les portes de les seves cases abans de la fugida d’Egipte.

El capellà, acompanyat dels escolans, passava per les masies i per les cases del poble i encastava a les portes una barreja d’aigua i sal beneïda. El sentit d’aquesta antiquíssima tradició era el de protegir el lloc per on podien entrar els “mals esperits”, salvaguardant de desgràcies les persones i el bestiar. A Cubelles, el salpàs se celebrava des de temps immemorial.

L’any 1920, mossèn Joan Avinyó, historiador de Cubelles, va deixar escrit que començava el salpàs pel mas de l’Escarrer, masia situada al terme de Vilanova però pertanyent a la parròquia cubellenca, i pel mas Xinxola, el Diumenge de Rams a la tarda, després del Via Crucis. El dilluns sortia a les vuit del matí i feia totes les masies. Dinava en alguna d’elles i no tornava a casa fins que ja s’havia fet fosc. El dimarts, al punt de les 9, feia la benedicció de la sal i de l’aigua per a tots els del poble que portessin les ampolles i els plats de sal a l’església, en l’altar de les ànimes del purgatori. Aquella mateixa sal i aigua era la que posteriorment posava en tots els llindars de les cases del poble.

Mossèn Avinyó acostumava a arreplegar de quatre a sis dotzenes d’ous de les masies, i del poble, vuit o deu pessetes. A l’obrer li donava una dotzena d’ous i tres pessetes i als escolans els repartia els ous que els havien donat al poble. “Tot plegat una misèria que no paga el tret”, deixà escrit el capellà, que considerava que “aquesta cerimònia ja comença a ser un anacronisme, car avui no té cap valor, i sols és un cansament pel Rector”.

Malgrat això, el salpàs es continuà fent. Mossèn Jaume Rosell el continuà abans i després de la guerra i mossèn Miquel Estruch el mantingué durant la seva estada a la parròquia, entre 1946 i 1957. Amb la seva marxa aquesta pràctica quedà suprimida.




Mossèn Jaume Rosell fent el ritual del Salpàs al mas de l’Escarrer.


DIJOUS SANT

El Dijous Sant era el dia de la gran processó nocturna, del monument i dels fasos. Aquest dia, com l’endemà, Divendres Sant, era meitat festiu. Eren dies de silenci en què fins i tot les campanes, en senyal de dol, es deixaven de tocar per anunciar els actes religiosos. Això es feia mitjançant el volteig de les ‘tenebres’, unes maçoles o matraques instal·lades al campanar. És una caixa quadrada o hexagonal amb quatre martells i una manovella que, en rodar, feia que els martells piquessin sobre la caixa de fusta. El so de les matraques es coneixia com a “tocar a tenebres”. Es feia des del Dijous Sant fins al Dissabte de Glòria, dies en què no sonaven les campanes en senyal de dol per la mort de Crist.




La matraca situada al campanar.


El monument representa l’urna simbòlica on era col·locat Jesús, en commemoració de la seva mort. Es tracta d’un altar especial que es disposa a l’església, davant de l’altar major, fet amb escalinates de fusta guarnida de flors i ciris, al capdamunt de la qual s’hi diposita el sagrari.

El monument de Cubelles es caracteritzava pels majos que aportava la gent per embellir-lo. Dits majos, o maigs, consistien en recipients de llauna o torretes en les quals hom plantava, uns dies abans, ordi o blat que eren regats molt sovint i que es col·locaven en llocs humits o foscos de les cases que els preparaven. Al cap d’un temps naixien plantes d’una llarga cabellera blanca que en ser posades al monument li donaven una peculiar bellesa. Quan el monument estava bastit, era habitual que la gent l’anés a visitar i durant tot el Dijous i el Divendres Sant, àdhuc a la nit, els joves del poble el vetllaven, rellevant-se.

A la tarda del Dijous Sant tenia lloc la missa en el transcurs de la qual el sacerdot practicava el lavatori de peus als escolans, a imitació del que va fer Jesús als seus apòstols. En acabar la missa era el moment dels fasos, un acte que popularment s’anomenava “anar a matar jueus”. Els nens, amb carraus i maces, s’esbravaven de valent picant amb fúria i fent un soroll eixordador –l’únic que era permès aquell dia– al damunt d’uns taulons que estaven col·locats darrera dels bancs de l’església. Aquesta cerimònia commemorava el gran terratrèmol que seguí a la mort de Jesús al Calvari.

L’acte principal del Dijous Sant era la processó que se celebrava a la nit. Solemne, majestuosa i amb la participació de gairebé tot el poble, fins i tot dels que no anaven regularment a missa, el seu pas era seguit amb un silenci extraordinari. Els balcons i les finestres de les cases per on passava es deixaven oberts i il·luminats. L’ermita de Sant Antoni s’obria de bat a bat.

Al davant de la processó hi anaven els escolans que duien la creu, mentre que per ambdós costats obrien el pas les dones, amb ciris, i els homes, amb atxes. Les imatges que hi anaven eren el tabernacle amb la mare de Déu dels Dolors, el ant Crist i la Vera Creu o Davallament de la Creu, els portants de les quals anaven amb vestes negres.

Hi participaven, també, nois i noies abillats amb la indumentària de la Passió, com ara el Natzarè, les Tres Maries, Sant Pere, amb una clau grossa que guardaven al castell, la Verònica, la Samaritana, el lladre i el bon lladre, la portadora de la corona d’espines i una altra que duia un fuet o espolsadors. Al mig, els del cor parroquial cantaven el miserere mentre que al final hi anaven el capellà i les autoritats.





La processó de Dijous Sant entrant a l’església als anys cinquanta.


DIVENDRES SANT

El Divendres Sant era el tradicional dia d’anar a collir farigola a la muntanya, com més d’hora millor, i penjar-la després a les finestres de les cases. El fet de collir grans feixis de farigola aquest dia era degut a la creença que la collida mentre Jesús és al monument té més força remeiera que la resta de l’any i també perquè, segons la tradició, va ser la darrera planta trepitjada per Jesús al Mont Calvari. Diuen que la farigola collida al matí del Divendres Sant conserva les seves flors durant tot l’any.

El Mont Calvari, per la seva proximitat, la zona de mas Baró i Gallifa i la muntanya de mas Xinxola eren els lloc que la gent acostumava a triar per la recerca d’aquesta planta que, per altra banda, té destacades propietats medicinals.

En aquesta data també era costum que el jovent anés d’excursió a l’ermita de Lourdes, a la muntanya de la Talaia o al pantà de Foix durant tot el dia.



Grup de joves que van sortir a collir farigola un Divendres Sant de finals dels anys quaranta.

DISSABTE DE GLÒRIA

Les campanes tocaven de forma alegre l’anunci de la resurrecció i a la nit es començaven a cantar les caramelles. A l’església, de bon matí, es beneïa el foc, els grans d’encens i el ciri pasqual, i seguidament es celebrava missa. Al vespre es cantaven completes. Això fins al primer terç del segle XX. Més tard, amb les reformes introduïdes ple Concili Vaticà II, la missa passà a fer-se a la nit. Rep el nom de vetlla pasqual i havia estat cantada pel cor parroquial.


DIUMENGE DE PASQUA

Hi havia una solemne missa cantada en la qual el sacerdot repartia a la gent la cera del monument, un costum que ja es feia al segle XVIII. Per a moltes persones aquest era el dia anual de prendre la comunió, complint el precepte pasqual de combregar almenys una vegada a l’any.

La Pasqua era esperada de forma especial per la mainada per tal de rebre la mona, el tradicional pastís de pasta de farina amb ous. Abans era habitual que el nen o la nena anessin a demanar la mona al seu padrí i que li besessin la mà en el moment en què aquest els la lliurava. Cal remarcar que abans les mones s’elaboraven a les mateixes cases i després el portaven al forn a coure-les. Antigament hi havia el costum de posar a la mona tants ous com anys tenia el fillol, i el fet que la mona porti ous ve donat pel símbol del Creador que tenia l’ou. També era normal que molta gent comencés la diada de Pasqua amb un esmorzar a base d’ous, quan aquests havien estat prohibits en segles anteriors durant la Quaresma.




Una parella de germans amb la típica mona (Pasqua de 1956).


CARAMELLES

L'any 1900 es va fundar a Cubelles una entitat, el Cor l'Espiga, dedicada bàsicament a cantar caramelles. A Cubelles, tot i que hi ha referències de cantades de caramelles abans de néixer el Cor l'Espiga, no va ser fins al 1900 que sorgí la inquietud de crear una massa coral amb identitat pròpia, probablement impulsada pel que en va ser el primer director, mossèn Anton Pastor Benvenuto, un d'aquells capellans que jugaren un paper important en l'àmbit cultural les poblacions on estaven destinats.

El debut oficial de l'Espiga es va produir en la diada de Sant Abdon i Sant Senén, el 30 de juliol, de l'any esmentat. L'activitat bàsica de l'Espiga era cantar caramelles. Sortien la nit del Dissabte de Glòria i el Diumenge de Pasqua després d'haver assajat dos o tres dies a la setmana durant tota la Quaresma, però quan l'ocasió era propícia també efectuaven sortides, gairebé sempre vinculades amb els Cors de Clavé. La cantada de caramelles culminava cada any amb una excursió en autocar que es finançava amb el recapte de la cistella.

Un altre apartat que no es pot deixar per alt és la presència, entre els anys 1911 i 1916, de l'Agrupació Coral La Garrotada, la secció satírica del Cor l'Espiga, creada únicament i exclusiva per cantar els picants cuplets tan característics en les caramelles de Cubelles. En l'arxiu de partitures de Josep Mestres hi ha molts originals obra del barceloní Joan Duran i Bori que interpretava aquesta part humorística de l'Espiga. Tangos, masurques, xirigotes i valsos formaven part del repertori de La Garrotada amb cobles que satiritzaven diversos aspectes de la vida social i política del país i, sobretot, els que feien referència a Cubelles.

Després de la guerra, al si del Centre Catequístic Parroquial es forjaren moltes activitats culturals, una de les quals tornà a ser les caramelles infantils, dirigides des de 1947 fins a 1956 per mossèn Miquel Estruch, i de 1957 a 1967 per mossèn Jordi Fort. Aquests dos capellans tingueren el mèrit de donar a conèixer als infants cubellencs moltes cançons populars catalanes, realitzant una lloable tasca de recuperació cultural i lingüística en uns moments difícils. També es recuperà el cor de caramelles que passà a anomenar-se flor del Foix puix que el nom de Cor l’Espiga va ser prohibit per haver estat vinculat a una societat de tendència republicana, el Círcol Cubellenc.

I la tercera etapa, l’actual, s’enceta l’any 1986 quan l’arribada dels ajuntaments democràtics propicia la recuperació d’antigues tradicions, una d’elles la de les caramelles. Aquesta última etapa comença sota l’aixopluc de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament però ben aviat es canalitza cap a la recuperació del Cor l’Espiga.

Cal parlar de les caramelles infantils, recuperades a finals dels anys quaranta per mossèn Miquel Estruch i continuades pel seu successor, mossèn Jordi Fort (1957-1967). Gràcies a ells diverses generacions de cubellencs van tenir coneixença de cançons tradicionals i populars catalanes en una època en què el català era bandejat de la vida pública. Després d’un parèntesi, les caramelles infantils van reaparèixer el 1985, impulsades per l’Ajuntament de la vila i dirigides per Maria Josep Carbonell, professora de música del casal de Cultura.

També cal destacar la efímera però brillant cantada de caramelles que el grup l’Espetec, dirigit pel vilanoví Jesús Rex, va realitzar a principi de la dècada dels setanta, aglutinant un nombrós grup de joves.




El Cor l’Espiga, dirigit per Josep Mestres (Mestre Torrents) a can Travé, l’any 1930.


DILLUNS DE PASQUA

Era, i ho continua essent, un dia de festa en què la gent anava al camp a “menjar la mona”. De bon matí hi havia un gra rebombori de carros que omplien els camins carregats de gent que anava a fruir de la natura. El santuari de Nostra senyora de Lourdes i, també, el pantà de Foix eren els lloc de més concurrència.



Un grup de cubellencs d’excursió a l’Arboç en un dilluns de Pasqua dels anys cinquanta.

LA CONFRARIA DEL VIA CRUCIS

La processó del Via Crucis es va recuperar a Cubelles l’any 1997 amb l’arribada de mossèn Joaquim Lluís i Coromines com a titular de la Parròquia de Santa Maria. El nou mossèn, home amb un tarannà progressista, no només va voler recuperar aquest acte litúrgic tan tradicional en altres indrets, sinó que el va modernitzar afegint-li nous passos. Aquell mateix any es va fundar la confraria que seria l’encarregada de l’elaboració, manteniment i custòdia de tot el material necessari per treure Divendres Sant la processó al carrer (recordem que abans es feia el Dijous Sant).

Antigament hi havia nombroses confraries a la parròquia però actualment només existeix aquesta del Via Crucis. La seva presidenta és Maria Mercè Albet Cibiach. La confraria compta amb un estendard que va ser elaborat per Maria Oliva Francès, qui també va fer i brodar el nou vestit de la Dolorosa, la Vera Creu, feta i donada el 1998 per Joan Fuster Parés, i el mocador de la Verònica, pintat per Àngels Guallar.

El Via Crucis cubellenc en l’actualitat compta amb uns 150 confrares, la majoria dones, però no sempre ha estat així. Al llarg dels 24 anys d’existència han hagut moments en què ha perillat la seva continuïtat per manca de voluntaris, cosa que no passa ara, tot i que manquen homes.

La maleïda pandèmia ja va privar l’any passat, igual que l’actual, de la processó nocturna, així com també ha impedit la tradicional cantada de caramelles. Cal esperar que això sigui un parèntesi i que el proper any la vila de Cubelles entronqui amb aquest reguitzell de tradicions que acabem de repassar de forma resumida.


Una imatge de la processó el 2005.



BIBLIOGRAFIA BÀSICA

-Vidal, Joan; Pineda, Antoni: Les caramelles de Cubelles. Un reflex de la vida local d’aquest segle. Ajuntament de Cubelles, 1991.

-Vidal, Joan; Pineda, Antoni: Festes, costums i tradicions populars de Cubelles. Ajuntament de Cubelles, 1993.