Article 'Cubelles vista des de Gallifa', de Marta Blanch
Article aparegut originalment a l'Anuari 2015.
Cubelles vista des de Gallifa
Marta Blanch
Quan estava apunt de finalitzar l’any 2015, en concret el 29 de desembre, es produïa el traspàs de la Marta Blanch, persona molt vinculada a la dinàmica cultural de la vila. Professora d’Història de l’Institut de Cubelles, va destacar com membre de l’Agrupació de Balls Populars de Cubelles, de la qual en va ser presidenta i formava part del Ball de Gitanes. També era sòcia del GEC Amics del Castell. L’any 2002 va guanyar la Beca d’Investigació Local, juntament amb Joan Pujol, amb el treball “¡Fiesta de Chicos y Grandes! Les Festes Majors durant el franquisme (1939-1978)”, que va sortir publicat en un llibre l’any 2004. En record de la Marta, reproduïm aquest interessant article que va publicar en el programa de la Festa Major de 2004.
Des de la muntanya de Gallifa, és fàcil imaginar com era Cubelles en temps passats, a pesar de l’esgarrifosa i ferotge especulació urbanística que vivim avui en dia.
Des de l’Edat Mitjana fins a les primeres dècades del segle XX, la fisonomia de Cubelles no hauria canviat massa: des de la platja al poble, una gran extensió de prats i maresmes i a una banda, la desembocadura i el riu Foix, avui sense aigua per la construcció del pantà fet el 1928; el nucli urbà, al voltant del castell, de l’església i dels camins antics (stratas) que venien de Barcelona i es bifurcaven cap a Tarragona i l’Arboç; una població que, encara als anys quaranta del segle XX, era d’uns 700 habitants, dedicats a la feina del camp; i un conjunt de quadres, masies i molins, molts d’ells amb un origen tan antic com el mateix Cubelles i el seu castell. El paisatge es completava amb els camps de conreu i els magnífics boscos de les serralades properes, on, de ben segur, la caça seria abundant.
La nostra, era una població allunyada del mar. De fet, han estat els canvis relacionats amb la modernitat, el treball, els mitjans de comunicació, l’oci i els costums, els causants de l’apropament a la costa. Però això no era desitjable en temps antics, ja que la zona d’aiguamolls era insalubre per viure, i el mar i les planes costaneres, a pesar dels recursos que els cubellencs hi aconseguien, eren perilloses per a la seguretat de les persones, oferien grans facilitats d’atacs que a l’antiguitat podien ser causats per qualsevol nau estrangera.
Per això resulta emocionant que des d’aquí la muntanya de Gallifa, on possiblement al segle X o XI hi haurien bastit un castell, intentar imaginar com vivia la gent d’aquestes contrades fa més de 1.000 anys.
Acabats els temps romans, en què a Cubelles hi havia hagut una vil·la pròspera que ocupava una bona part del nucli antic i de la qual avui conservem algunes restes sota el castell, entrem en anys més desconeguts, els del segle V al X. Són moments de grans dificultats arreu, per la qual cosa el nostre territori devia viure també una davallada important, però no es devia despoblar del tot, ja que, a banda d’algunes restes arqueològiques, tenim una colla d’historiadors que ens expliquen que els antics camins romans van continuar en ús.
Un dels moments històrics més apassionants i desconeguts començaria amb l’arribada dels musulmans a Catalunya, entre el 717 i 718. Cubelles, i tot el Garraf i Penedès, es convertia en zona de frontera (marca extrema). Els documents escrits la qualifiquen de territori de “gran terror i gran tremolar”, de “terra incògnita”, on vivia gent aventurera, “mals homes”. No ens ha de sorprendre, ja que les ràtzies musulmanes o cristianes atacarien o passarien sovint per aquestes terres i per aquest mar. Amb el temps, cristians i musulmans fortificarien les seves fronteres, construint una línia de castells.
Durant els segles IX i X, com anàvem dient, sovintegen els atacs musulmans, molts dels quals tenien com a objectiu el saqueig de Barcelona o altres poblacions. Són famoses les ràtzies d’al-Mansur, les quals a Cubelles van donar lloc al topònim i a la llegenda del Juí del Moro, la qual diu així:
“Un valí musulmà, potser sota les ordres d’al-Mansur, tenia un lloc d’esbarjo prop del Foix, el mas d’en Palau. En aquest hi vivia la seva preferida, una jove cristiana que es deia Riquilda. La noia s’enamorà d’un jove camperol i jueu convers, amb el qual decidí fugir aprofitant l’absència del cabdill. Però la mala fortuna, de tota història d’amors impossibles, féu que els amants fossin capturats a la zona del Mas Escarrer. Foren castigats amb gran duresa i desmesura: torturats i penjats dels arbres durant tota la nit i, a l’endemà, penjats a la forca i travessats per les sagetes dels Gallifa i l’ermita de Sant Pau (anys vuitanta) soldats sarraïns”.
El castell, Gallifa i Rocacrespa
Ja al segle X, Cubelles, i tot el Garraf i Penedès, es trobava sota sobirania del Comtat de Barcelona. I entre finals del segle X i XII sembla segura l’existència del castell de Cubelles, de Gallifa i de Rocacrespa. En els primers temps medievals la funció d’aquests hauria estat fonamentalment defensiva, ja que els tres tenien una situació prou estratègica.
Des de Gallifa veiem destacar la torre semicircular del castell de Cubelles. Fou bastit sobre el promontori més proper al mar i sobre l’antiga vil·la romana. L’actual casalot, però, és una construcció posterior, del segle XVII. El lloc de la quadra de Gallifa també fou una bona talaia: controlava tota la línia marítima, de gran perill, i vigilava els prats de Vilanova, per una banda, i més enllà de Cunit, per l’altra. Qui coneix bé el nostre territori sap que la quadra es veu per totes bandes. En canvi, Rocacrespa, aigües amunt, defensava l’accés des del riu Foix.
Del primitiu castell de Cubelles queda poca cosa a la vista (restes de l’antiga torre circular i uns murs d’opus spicatum...). A Rocacrespa resta el basament d’un torreó de planta ovalada d’uns 60x40 m, es localitza en un turó proper a la quadra (és el castell?); i del de Gallifa queden algunes restes de possibles torres, segons informacions de l’actual propietària. La comunicació entre aquestes fortificacions era ràpida, per la bona visibilitat, i també ho era amb els altres castells de la frontera cristiana propers: Castellet, Banyeres, Santa Oliva, Olèrdola, Castellví de la Marca, Calafell...
El castell de Cubelles i els seus dominis (Gallifa, Rocacrespa...) van quedar sota l’autoritat superior del Comtat de Barcelona, però van ser infeudats a fidels del comte. És a dir, durant l’alta Edat Mitjana, el territori va estar lligat a la jurisdicció del Comtat de Barcelona i a la dels senyors als quals se’ls havia de cedir –i no donat–, aquest feu a canvi de vassallatge i fidelitat (aquests castlans serien durant molt de temps els vescomtes de Cardona).
Al segle XII, aquests castells, més que una funció purament defensiva, es convertirien en un territori d’explotació senyorial, ja que la frontera amb els sarraïns s’allunyava amb la reconquesta (el 1148 Ramon Berenguer IV reconquereix Tortosa i el 1154, el darrer reducte musulmà, Siurana de Prades).
Des del segle XIII, els cubellencs van rebre un seguit de privilegis dels reis de la corona d’Aragó. Jaume I va atorgar el de celebrar mercat els dilluns i també va prometre que el castell sempre romandria sota l’autoritat superior del rei. El seu successor, Pere II, en va atorgar de nous, entre els quals destaca que els homes de Cubelles i Vilanova dependrien exclusivament de l’autoritat del batlle reial de Barcelona i observarien els usos i costums d’aquella ciutat. Quedava clar que els cubellencs no volien quedar sota la jurisdicció dels nobles i que els reis també pretenien restar autoritat en aquests.
Ara bé, que Cubelles quedés dins del patrimoni reial, no sempre ho van respectar els monarques, ja que aquests van vendre o van cedir en alou dit territori diversos cops entre els segles XIII i XV, cosa que produí força protestes entre la població.
La pirateria
Allunyat el perill musulmà de Catalunya per la reconquesta cristiana de València i per l’expansió dels catalans cap a Mallorca, centre de pirateria, i altres territoris de la Mediterrània, sembla que haurien d’haver començat temps de major tranquil·litat. Però la població d’arreu de Catalunya no podia restar del tot confiada. I els cubellencs viurien subsistint d’allò que els donava la terra i sempre atemorits dels mals que la natura o els homes els podien produir: guerres; revoltes al camp; abusos senyorials; males collites, plagues i sequeres que concloïen en terribles crisis de subsistència; epidèmies de pesta i d’altres malalties; terratrèmols; bandolerisme; i atacs dels cors.
Cal recordar especialment aquest darrer fenomen dels cors, amb pirates famosos com Barbarossa, almirall del sultà turc, o d’altres. Aquests procedien del nord d’Àfrica (Alger, Oman...) i d’altres indrets de la Mediterrània. El cors abordava vaixells i capturava mariners, desembarcava a les platges per atacar i incendiar poblacions, robar el bestiar i altres pertinences i segrestar els habitants. Aquests, mariners i gent de la costa o de poblacions properes al litoral, eren una part més del botí i podien ser rescatats, a canvi de diners, o venuts com a esclaus (de fet, tenim llistats de presos, alliberats per ordre religiosa dels mercedaris, on apareixen noms cubellencs). Degut al perill dels atacs pirates, moltes de les poblacions d’aquesta costa van seguir allunyades del mar i van mantenir llocs de guaita o van bastir torres de vigia (les anomenades torres de moro), a la vegada que reclutaven grups de vigilància, especialment quan rebien avís de naus corsàries per la zona (sabem que a Cubelles aquestes advertències es van rebre sovint).
El problema de la pirateria fou llarg, endinsant-se fins al segle XIX. Seria tan habitual, que fins i tot els grafits de les parets del castell de Cubelles, fets al segle XVIII, en fan referència. Tenim abordatges, batalles navals, apressaments de vaixells...etc. És evident que aquest fenomen continuava preocupant molt. Així, el 1787 encara trobem un avís de corsaris algerians i advertència de contagi de pesta en el cas de contacte amb aquests (s’havia declarat una epidèmia a Alger).
Esglésies i ermites
No és d’estranyar que la població, davant de tants desastres, tingués gran fervor i confiés cegament en la protecció de Déu. Esglésies, capelles i ermites oferien consol i refugi. A canvi d’això, molts ciutadans cedien els seus béns en vida, tal com ho va fer un dels ermitans de Sant Pau de Gallifa.
Des d’aquesta muntanya, també veiem l’actual parròquia de Santa Maria, obra del segle XVIII, però d’origen medieval, potser del segle X, i amb tota seguretat ja bastida al XII.
Prop del mar, i al costat de la desembocadura del Foix, l’any 1205 s’instal·lava el priorat de Sant Pere. Aquest fou edificat dalt d’una mota medieval que pretenia evitar les humitats i problemes dels aiguamolls. Ara, des d’aquí dalt de la muntanya, ens és difícil assenyalar amb exactitud el lloc, ja que de les antigues maresmes ja no queda res, solament veiem blocs i blocs. De fet, les restes d’aquest priorat ja han desaparegut fa temps, quan en el seu lloc es va construir un xalet.
D’ermites o petites esglésies també en tenim: del 1694 és la capella de Sant Antoni, d’estil popular, i del 1571, la de Rocacrespa, tot i que l’actual edifici és de construcció molt més recent. L’actual ermita de Sant Pau de Gallifa és de finals del XVIII, però fou restaurada per darrera vegada el 1876. Bastida en el coll de la muntanya de Gallifa, fou reconstruïda l’any 1799 per Jaume Socias seguint un model arquitectònic característic de la Catalunya del XVIII (de fet, podem trobar construccions similars no massa lluny de Cubelles). Però la capella té un origen anterior, que inclús podria remuntar-se a l’Edat Mitjana. Ara bé, les primeres notícies són de finals del XVI, quan en un document trobem citada la serra de Sant Pau. La documentació del XVII deixa entreveure que l’ermita ja existia d’abans i que es trobava en mal estat. És una deducció feta de la lectura del testament de Jerònima Marsala del 1603 (aquesta dona fa una donació per tornar a edificar-la). L’existència d’una pica, amb l’any 1632 gravat, ratifica la presència de Sant Pau de Gallifa molt abans de l’edifici actual.
És una construcció petita i molt senzilla, feta de pedra i maçoneria. La planta és rectangular i fa uns 13,50 m de llargada per 6 m d’amplada, amb una única nau. A la capçalera hi trobem un absis semicircular de 3,50 m. Els murs esdevenen els principal suport de la volta de mig canó, essent reforçats per diversos contraforts laterals. Petites finestres, de forma rectangular, s’obren en aquests paraments laterals. L’alçada de la coberta no sobrepassaria els 7 m. Un únic portal, una petita rosassa i un campanar d’espadanya completen la façana, que té com a únic element decoratiu un voladís que, per la forma curvilínia, dona cert moviment i personalitat a la construcció.
En un costat queden les restes de la casa de l’ermità, el qual tenia cura de la capella i vivia amb gran austeritat. A mitjans del segle XVII trobem, amb aquesta funció, Benet Serra, casat amb Caterina. Però el que més crida l’atenció fou Bartomeu Casas, de 50 anys i veí de l’Arboç, també casat i sense fills. Aquest demanà ser ermità amb la promesa que, després de morir ell i la muller, totes les seves propietats serien lliurades a la capella. Ara bé, anul·lava la donació en el cas de ser acomiadat o bé deixar ell voluntàriament l’ermita. Les voluntats de Bartomeu Casas foren objecte de litigi després de la seva mort, ja que un nebot reclamà les propietats i impugnà la donació. El rector de Cubelles s’oposà a dites reclamacions, iniciant-se una llarga lluita per aconseguir dites propietats.
A Sant Pau s’hi accedia pel camí de Gallifa i altres camins i corriols, no essent possible arribar-hi amb carros i tartanes just davant de la capella. El 25 de gener es celebrava l’aplec de Sant Pau, coincidint amb la data de conversió d’aquest apòstol. Diuen que s’anava a l’església de Gallifa en processó i que, al tornar, era costum aturar-se a cal Baró, on els de la masia preparaven porrons de vi i fruits secs. Aquesta celebració deixà de fer-se després de la Guerra Civil, quan l’edifici ja havia estat saquejat i s’iniciava la decadència fins als nostres dies. Però aquest estiu, el municipi de Cubelles ha organitzat un camp de treball per a joves, els quals s’han esmerçat en la recuperació d’aquest indret. Primer reconstruint marges, netejant l’entorn i refent camins, amb l’esperança que aquells que tenen poder per prendre decisions decideixin consolidar allò que queda de Sant Pau i acabin per portar a terme la restauració completa de l’edifici.
Nota: Respecte al text original, donada la seva extensió hem considerat intercalar-hi títols d’apartats. Les fotos que il·lustren l’article són diferents de les que es van publicar al programa de festes.
Cubelles vista des de Gallifa
Marta Blanch
Quan estava apunt de finalitzar l’any 2015, en concret el 29 de desembre, es produïa el traspàs de la Marta Blanch, persona molt vinculada a la dinàmica cultural de la vila. Professora d’Història de l’Institut de Cubelles, va destacar com membre de l’Agrupació de Balls Populars de Cubelles, de la qual en va ser presidenta i formava part del Ball de Gitanes. També era sòcia del GEC Amics del Castell. L’any 2002 va guanyar la Beca d’Investigació Local, juntament amb Joan Pujol, amb el treball “¡Fiesta de Chicos y Grandes! Les Festes Majors durant el franquisme (1939-1978)”, que va sortir publicat en un llibre l’any 2004. En record de la Marta, reproduïm aquest interessant article que va publicar en el programa de la Festa Major de 2004.
Des de la muntanya de Gallifa, és fàcil imaginar com era Cubelles en temps passats, a pesar de l’esgarrifosa i ferotge especulació urbanística que vivim avui en dia.
Des de l’Edat Mitjana fins a les primeres dècades del segle XX, la fisonomia de Cubelles no hauria canviat massa: des de la platja al poble, una gran extensió de prats i maresmes i a una banda, la desembocadura i el riu Foix, avui sense aigua per la construcció del pantà fet el 1928; el nucli urbà, al voltant del castell, de l’església i dels camins antics (stratas) que venien de Barcelona i es bifurcaven cap a Tarragona i l’Arboç; una població que, encara als anys quaranta del segle XX, era d’uns 700 habitants, dedicats a la feina del camp; i un conjunt de quadres, masies i molins, molts d’ells amb un origen tan antic com el mateix Cubelles i el seu castell. El paisatge es completava amb els camps de conreu i els magnífics boscos de les serralades properes, on, de ben segur, la caça seria abundant.
La nostra, era una població allunyada del mar. De fet, han estat els canvis relacionats amb la modernitat, el treball, els mitjans de comunicació, l’oci i els costums, els causants de l’apropament a la costa. Però això no era desitjable en temps antics, ja que la zona d’aiguamolls era insalubre per viure, i el mar i les planes costaneres, a pesar dels recursos que els cubellencs hi aconseguien, eren perilloses per a la seguretat de les persones, oferien grans facilitats d’atacs que a l’antiguitat podien ser causats per qualsevol nau estrangera.
Per això resulta emocionant que des d’aquí la muntanya de Gallifa, on possiblement al segle X o XI hi haurien bastit un castell, intentar imaginar com vivia la gent d’aquestes contrades fa més de 1.000 anys.
Acabats els temps romans, en què a Cubelles hi havia hagut una vil·la pròspera que ocupava una bona part del nucli antic i de la qual avui conservem algunes restes sota el castell, entrem en anys més desconeguts, els del segle V al X. Són moments de grans dificultats arreu, per la qual cosa el nostre territori devia viure també una davallada important, però no es devia despoblar del tot, ja que, a banda d’algunes restes arqueològiques, tenim una colla d’historiadors que ens expliquen que els antics camins romans van continuar en ús.
Un dels moments històrics més apassionants i desconeguts començaria amb l’arribada dels musulmans a Catalunya, entre el 717 i 718. Cubelles, i tot el Garraf i Penedès, es convertia en zona de frontera (marca extrema). Els documents escrits la qualifiquen de territori de “gran terror i gran tremolar”, de “terra incògnita”, on vivia gent aventurera, “mals homes”. No ens ha de sorprendre, ja que les ràtzies musulmanes o cristianes atacarien o passarien sovint per aquestes terres i per aquest mar. Amb el temps, cristians i musulmans fortificarien les seves fronteres, construint una línia de castells.
“Un valí musulmà, potser sota les ordres d’al-Mansur, tenia un lloc d’esbarjo prop del Foix, el mas d’en Palau. En aquest hi vivia la seva preferida, una jove cristiana que es deia Riquilda. La noia s’enamorà d’un jove camperol i jueu convers, amb el qual decidí fugir aprofitant l’absència del cabdill. Però la mala fortuna, de tota història d’amors impossibles, féu que els amants fossin capturats a la zona del Mas Escarrer. Foren castigats amb gran duresa i desmesura: torturats i penjats dels arbres durant tota la nit i, a l’endemà, penjats a la forca i travessats per les sagetes dels Gallifa i l’ermita de Sant Pau (anys vuitanta) soldats sarraïns”.
El castell, Gallifa i Rocacrespa
Ja al segle X, Cubelles, i tot el Garraf i Penedès, es trobava sota sobirania del Comtat de Barcelona. I entre finals del segle X i XII sembla segura l’existència del castell de Cubelles, de Gallifa i de Rocacrespa. En els primers temps medievals la funció d’aquests hauria estat fonamentalment defensiva, ja que els tres tenien una situació prou estratègica.
Des de Gallifa veiem destacar la torre semicircular del castell de Cubelles. Fou bastit sobre el promontori més proper al mar i sobre l’antiga vil·la romana. L’actual casalot, però, és una construcció posterior, del segle XVII. El lloc de la quadra de Gallifa també fou una bona talaia: controlava tota la línia marítima, de gran perill, i vigilava els prats de Vilanova, per una banda, i més enllà de Cunit, per l’altra. Qui coneix bé el nostre territori sap que la quadra es veu per totes bandes. En canvi, Rocacrespa, aigües amunt, defensava l’accés des del riu Foix.
Del primitiu castell de Cubelles queda poca cosa a la vista (restes de l’antiga torre circular i uns murs d’opus spicatum...). A Rocacrespa resta el basament d’un torreó de planta ovalada d’uns 60x40 m, es localitza en un turó proper a la quadra (és el castell?); i del de Gallifa queden algunes restes de possibles torres, segons informacions de l’actual propietària. La comunicació entre aquestes fortificacions era ràpida, per la bona visibilitat, i també ho era amb els altres castells de la frontera cristiana propers: Castellet, Banyeres, Santa Oliva, Olèrdola, Castellví de la Marca, Calafell...
El castell de Cubelles i els seus dominis (Gallifa, Rocacrespa...) van quedar sota l’autoritat superior del Comtat de Barcelona, però van ser infeudats a fidels del comte. És a dir, durant l’alta Edat Mitjana, el territori va estar lligat a la jurisdicció del Comtat de Barcelona i a la dels senyors als quals se’ls havia de cedir –i no donat–, aquest feu a canvi de vassallatge i fidelitat (aquests castlans serien durant molt de temps els vescomtes de Cardona).
Al segle XII, aquests castells, més que una funció purament defensiva, es convertirien en un territori d’explotació senyorial, ja que la frontera amb els sarraïns s’allunyava amb la reconquesta (el 1148 Ramon Berenguer IV reconquereix Tortosa i el 1154, el darrer reducte musulmà, Siurana de Prades).
Des del segle XIII, els cubellencs van rebre un seguit de privilegis dels reis de la corona d’Aragó. Jaume I va atorgar el de celebrar mercat els dilluns i també va prometre que el castell sempre romandria sota l’autoritat superior del rei. El seu successor, Pere II, en va atorgar de nous, entre els quals destaca que els homes de Cubelles i Vilanova dependrien exclusivament de l’autoritat del batlle reial de Barcelona i observarien els usos i costums d’aquella ciutat. Quedava clar que els cubellencs no volien quedar sota la jurisdicció dels nobles i que els reis també pretenien restar autoritat en aquests.
Ara bé, que Cubelles quedés dins del patrimoni reial, no sempre ho van respectar els monarques, ja que aquests van vendre o van cedir en alou dit territori diversos cops entre els segles XIII i XV, cosa que produí força protestes entre la població.
La pirateria
Allunyat el perill musulmà de Catalunya per la reconquesta cristiana de València i per l’expansió dels catalans cap a Mallorca, centre de pirateria, i altres territoris de la Mediterrània, sembla que haurien d’haver començat temps de major tranquil·litat. Però la població d’arreu de Catalunya no podia restar del tot confiada. I els cubellencs viurien subsistint d’allò que els donava la terra i sempre atemorits dels mals que la natura o els homes els podien produir: guerres; revoltes al camp; abusos senyorials; males collites, plagues i sequeres que concloïen en terribles crisis de subsistència; epidèmies de pesta i d’altres malalties; terratrèmols; bandolerisme; i atacs dels cors.
Cal recordar especialment aquest darrer fenomen dels cors, amb pirates famosos com Barbarossa, almirall del sultà turc, o d’altres. Aquests procedien del nord d’Àfrica (Alger, Oman...) i d’altres indrets de la Mediterrània. El cors abordava vaixells i capturava mariners, desembarcava a les platges per atacar i incendiar poblacions, robar el bestiar i altres pertinences i segrestar els habitants. Aquests, mariners i gent de la costa o de poblacions properes al litoral, eren una part més del botí i podien ser rescatats, a canvi de diners, o venuts com a esclaus (de fet, tenim llistats de presos, alliberats per ordre religiosa dels mercedaris, on apareixen noms cubellencs). Degut al perill dels atacs pirates, moltes de les poblacions d’aquesta costa van seguir allunyades del mar i van mantenir llocs de guaita o van bastir torres de vigia (les anomenades torres de moro), a la vegada que reclutaven grups de vigilància, especialment quan rebien avís de naus corsàries per la zona (sabem que a Cubelles aquestes advertències es van rebre sovint).
El problema de la pirateria fou llarg, endinsant-se fins al segle XIX. Seria tan habitual, que fins i tot els grafits de les parets del castell de Cubelles, fets al segle XVIII, en fan referència. Tenim abordatges, batalles navals, apressaments de vaixells...etc. És evident que aquest fenomen continuava preocupant molt. Així, el 1787 encara trobem un avís de corsaris algerians i advertència de contagi de pesta en el cas de contacte amb aquests (s’havia declarat una epidèmia a Alger).
Esglésies i ermites
No és d’estranyar que la població, davant de tants desastres, tingués gran fervor i confiés cegament en la protecció de Déu. Esglésies, capelles i ermites oferien consol i refugi. A canvi d’això, molts ciutadans cedien els seus béns en vida, tal com ho va fer un dels ermitans de Sant Pau de Gallifa.
Des d’aquesta muntanya, també veiem l’actual parròquia de Santa Maria, obra del segle XVIII, però d’origen medieval, potser del segle X, i amb tota seguretat ja bastida al XII.
Prop del mar, i al costat de la desembocadura del Foix, l’any 1205 s’instal·lava el priorat de Sant Pere. Aquest fou edificat dalt d’una mota medieval que pretenia evitar les humitats i problemes dels aiguamolls. Ara, des d’aquí dalt de la muntanya, ens és difícil assenyalar amb exactitud el lloc, ja que de les antigues maresmes ja no queda res, solament veiem blocs i blocs. De fet, les restes d’aquest priorat ja han desaparegut fa temps, quan en el seu lloc es va construir un xalet.
D’ermites o petites esglésies també en tenim: del 1694 és la capella de Sant Antoni, d’estil popular, i del 1571, la de Rocacrespa, tot i que l’actual edifici és de construcció molt més recent. L’actual ermita de Sant Pau de Gallifa és de finals del XVIII, però fou restaurada per darrera vegada el 1876. Bastida en el coll de la muntanya de Gallifa, fou reconstruïda l’any 1799 per Jaume Socias seguint un model arquitectònic característic de la Catalunya del XVIII (de fet, podem trobar construccions similars no massa lluny de Cubelles). Però la capella té un origen anterior, que inclús podria remuntar-se a l’Edat Mitjana. Ara bé, les primeres notícies són de finals del XVI, quan en un document trobem citada la serra de Sant Pau. La documentació del XVII deixa entreveure que l’ermita ja existia d’abans i que es trobava en mal estat. És una deducció feta de la lectura del testament de Jerònima Marsala del 1603 (aquesta dona fa una donació per tornar a edificar-la). L’existència d’una pica, amb l’any 1632 gravat, ratifica la presència de Sant Pau de Gallifa molt abans de l’edifici actual.
És una construcció petita i molt senzilla, feta de pedra i maçoneria. La planta és rectangular i fa uns 13,50 m de llargada per 6 m d’amplada, amb una única nau. A la capçalera hi trobem un absis semicircular de 3,50 m. Els murs esdevenen els principal suport de la volta de mig canó, essent reforçats per diversos contraforts laterals. Petites finestres, de forma rectangular, s’obren en aquests paraments laterals. L’alçada de la coberta no sobrepassaria els 7 m. Un únic portal, una petita rosassa i un campanar d’espadanya completen la façana, que té com a únic element decoratiu un voladís que, per la forma curvilínia, dona cert moviment i personalitat a la construcció.
En un costat queden les restes de la casa de l’ermità, el qual tenia cura de la capella i vivia amb gran austeritat. A mitjans del segle XVII trobem, amb aquesta funció, Benet Serra, casat amb Caterina. Però el que més crida l’atenció fou Bartomeu Casas, de 50 anys i veí de l’Arboç, també casat i sense fills. Aquest demanà ser ermità amb la promesa que, després de morir ell i la muller, totes les seves propietats serien lliurades a la capella. Ara bé, anul·lava la donació en el cas de ser acomiadat o bé deixar ell voluntàriament l’ermita. Les voluntats de Bartomeu Casas foren objecte de litigi després de la seva mort, ja que un nebot reclamà les propietats i impugnà la donació. El rector de Cubelles s’oposà a dites reclamacions, iniciant-se una llarga lluita per aconseguir dites propietats.
A Sant Pau s’hi accedia pel camí de Gallifa i altres camins i corriols, no essent possible arribar-hi amb carros i tartanes just davant de la capella. El 25 de gener es celebrava l’aplec de Sant Pau, coincidint amb la data de conversió d’aquest apòstol. Diuen que s’anava a l’església de Gallifa en processó i que, al tornar, era costum aturar-se a cal Baró, on els de la masia preparaven porrons de vi i fruits secs. Aquesta celebració deixà de fer-se després de la Guerra Civil, quan l’edifici ja havia estat saquejat i s’iniciava la decadència fins als nostres dies. Però aquest estiu, el municipi de Cubelles ha organitzat un camp de treball per a joves, els quals s’han esmerçat en la recuperació d’aquest indret. Primer reconstruint marges, netejant l’entorn i refent camins, amb l’esperança que aquells que tenen poder per prendre decisions decideixin consolidar allò que queda de Sant Pau i acabin per portar a terme la restauració completa de l’edifici.
Nota: Respecte al text original, donada la seva extensió hem considerat intercalar-hi títols d’apartats. Les fotos que il·lustren l’article són diferents de les que es van publicar al programa de festes.
Gracies per recordar-nos la nostra estimada Marta, i per aquesta visió del paisatge i el poble cubellenc!
ResponElimina