Article 'El mapa vermell i altres records d’infantesa', d'Antoni Pineda i Gavaldà
Aparegut originalment a l'Anuari 2014.
El mapa vermell i altres records d’infantesa
Antoni Pineda i Gavaldà
Jo vaig néixer el 25 de gener del 1930 i el 25 de gener de 2012 és concretament el dia en què començo aquestes memòries o records d’un passat, o sigui el dia del meu aniversari, quan compleixo 83 anys. El meu lloc de naixement va ser al carrer de l’Arboç, actualment carrer de Jacint Verdaguer, nom que se li donà els primers anys de la dècada dels trenta del passat segle.
El carrer de l’Arboç venia ja del segle XIX, quan els carreters que baixaven del Penedès cap el Garraf, sobretot de la zona de l’Arboç del Penedès, anaven pel Camí Ral cap a Vilanova per embarcar vi cap Amèrica. El trajecte era bastant planer fins a Clariana. Aquí començava la part muntanyosa, però seguint pel bosc l’aresta de la muntanya no era gaire accidentada. Arribant a la masia de Trenca-roques el terreny era una mica més accidentat, amb pujades curtes i trams de baixada més pronunciats fins a la masia de Vilaseca, molt a prop de la masia de Puig de Tiula. Llavors començava un bon descens per la costa d’en Serra fins al corral de l’Almirall, on el riu Foix queda a l’esquerra del camí, seguint fins al Quarto de Cunit i cap a Cubelles fins a arribar, després de recórrer un tram de l’actual carrer Nou, al carrer de l’Arboç. Continuaven pel carrer de San Antoni i tot seguit entraven al terme de Vilanova just al davant de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua (a partir de 1850 la partió de terme es traslladà al torrent de Santa Maria, on segueix actualment). Seguien pel Camí Ral o camí vell fins a arribar a Vilanova. Aquest era el llarg trajecte que feien aquells homes per portar el vi a les platges de Vilanova per ser embarcat cap les províncies d’ultramar.
La casa del carrer de l’Arboç, la qual els meus pares tenien llogada, era propietat d’un tal Sr. Planes de Barcelona, qui juntament amb les famílies Gromatxes, Fàbregues, Roldan, entre d’altres, es trobaven entre els pioners de la gent de Barcelona que estiuejaven als pobles de la costa. Cubelles no va ser una excepció, ja que en les primeres dècades del segle XX molts barcelonins de classe alta i mitjana buscaven passar els estius a balnearis i platges. Crec que Catalunya en aquets aspecte era diferent de la resta d’Espanya, on eren la noblesa i els militars els que es traslladaven al nord de l’Estat, sobretot a Sant Sebastià. I els terratinents, que des de la capital dominaven les terres de mig país, anaven i passaven les vacances a les seves finques anomenades “cortijos”.
La casa on jo vivia era una construcció de finals del dinou o principi del vint, de planta baixa com a vivenda i a dalt les habitacions. Disposava d’un magnífic i espaiós pati enjardinat i forces arbrets. Actualment aquest pati dona al carrer de la Soledad amb sortida al passeig de Vilanova. En aquest lloc hi vàrem estar del 1929 fins ben entrat el 1934, quan el meu pare va agafar la plaça de l’estació de Cubelles, de la MZA Red Catalana, com a factor titular, després de passar-se unes llargues temporades en diferents indrets de la xarxa catalana, l’últim, l’estació de Sitges. El 23 de desembre de l’any anterior, el 1933, va treure la grossa de Nadal amb al número 7139. Cal dir que no foren gaires, els afortunats, ja que una vídua anomenada Eulàlia Puig, mestressa d’una petita tenda, va repartir 400 participacions d’una pesseta (el premi havia caigut pràcticament a Bilbao i altres poblacions de l’Estat). El meu pare hi va jugar una pesseta. La butlleta li va vendre el funcionari de correus estant ell a la taquilla de l’estació de Sitges venent bitllets de tren. El dia abans per la tarda li va deixar la butlleta damunt del taulell tot dient-li “ja me’l pagaràs demà”. A fe de Déu, l’endemà el meu pare va donar una pesseta i li tornaren set mil cinc-centes pessetes del premi.
En aquell temps una quantitat com aquella era enorme per un matrimoni que portaven quatre anys de casats i tenien un fill de tres anys, si afegim que va ser la millor època dels meus pares. Sempre vaig sentir-los dir, a ells i també als empleats del ferrocarril, que la dècada dels trenta, sobretot amb la República, varen ser uns anys meravellosos. En aquella època els ferroviaris eren molt ben considerats. No es pot dir el mateix a partir dels anys quaranta, quan se’ls passà a dir funcionaris de la Renfe, quan deixà de dir-se MZA per passar a ser RENFE. Aleshores cada ferroviari és tractat militarment durant mols anys, jo diria tota la postguerra i una mica més.
Els records més bons
Els records més bons de la meva infantesa que recordo, possiblement per haver-ne sentit explicar infinites vegades, sobretot per la meva mare, són els que segueixen a aquella loteria del desembre del 1933, quan al cap d’un mes jo complia quatre anys. Els Reis de 1934 fugiren del normal per l’època, varen ser molt generosos aquell any. Recordo que em portaren un auto de carreres de l’època, anomenat Buggatti, amb pedals. Els nens del carrer de l’Arboç, m’explicava la meva mare, sobretot els més grans, es delien per pujar-hi. Cal dir que el carrer de l’Arboç era un dels més poblats del poble, al començament dels anys 30, amb molts nens i nenes que tenien entre dos i sis anys.
Durant els anys de la guerra hi vaig jugar molt amb el Bugati, ja que els Reis ja van començar a passar de llarg durant molts anys, i per la meva generació no tornaren més. Quan en tenia nou algú em va dir que s’havien quedat al seu país d’Orient.
En els Reis del 1935, un oncle de Barcelona que regentava el bar-cafè del teatre Poliorama, em portà una joguina que vaig tenir fins ben grandot. Es tractava d’un tramvia clàssic de Barcelona, d’una llargada d’uns 40cm. Sota s’hi acoblava una pila de petaca, que servia per encendre els llums del seu interior, era a fricció, era un joguet tant ben fet que avui seria per tenir-lo en una vitrina. Faig un parèntesi per assenyalar que a principi de la dècada dels noranta, quan els meus néts tenien 4 i 5 anys, els vaig fer portar pels Reis també un auto de carreres descapotable model Ferrari vermell però no amb pedals sinó que duia bateria. L’aposta era recordar la meva trencada infància per la guerra, ells gràcies a Déu hi han pogut jugar tranquil·lament fins quasi els deu anys.
Una mica d’història dels anys de la guerra
Existeix un recull documentat dels bombardejos de l’aviació franquista a la població de Cubelles (informes de la junta de defensa passiva de Catalunya reservats a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona i dels informes de les unitats atacants servats l’arxiu Històric de l’Exèrcit de l’aire de Villaviciosa de Odon de l’Anuari 2008. Article del Ramon Arnabat). Crec que les dates i fets senyalats, hora dels atacs, model d’avió, bombes llançades i danys causats, són les que oficialment ens diuen.
Abans de donar llum la mare, encara vam romandre un temps a l’estació, sense el pare, que ja havia marxat a la guerra. En néixer el meu germà Lluís, a casa de la tia Rossita (al poble, a cal Pairot, carrer Major nº12) el pare li diu a la mare que ens quedem al poble ja que romandre a l’estació cada dia era més perillós. La tia Rosa Gavaldà Soler era la germana gran de la mare i moltes vegades feia de llevadora provisional al poble, si l’oficial no arribava a la hora. A casa dels oncles ens vàrem instal·lar durant uns dies però la mare volia anar a l’estació. De tota manera, com he dit abans, hi anàvem de dia a buscar coses que ens feien falta, ja que era la vivenda on teníem les nostres pertinences.
Un bon estoc d’aliments al rebost
Els primers mesos d’estar destinat a les estacions esmentades abans, el pare algun dia es presentava d’imprevist a Cubelles i portava tota classe d’aliments que ja no es podien aconseguir ni d’estraperlo. Així vàrem poder acumular pots de llet condensada, sucre, carn en conserva, arròs, oli i altres productes que a la vegada es podia fer intercanvis amb altres aliments del poble pagès, en l’aspecte de la taula crec que va ser als millors mesos de la guerra. Ara bé, a mesura que l’any 1938 avançava, el pare ja no tenia possibilitat de venir, les coses es complicaven cada vegada més. Sort que ens va deixar un bon assortit de productes de primera necessitat. Amb el germà de mesos i jo amb 8 anys, hauríem patit i passat gana de veritat a no ser per la previsió del meu pare.
El pare va escriure al meu cosí, Josep Morgades i Gavaldà, per dir-li que no deixés que la seva tia, és a dir, la meva mare, anés a l’estació, ja que a ell li era impossible fer alguna escapada a Cubelles. També li deia que la meva mare no es preocupés per les coses que teníem al pis de l’estació, que en tot cas traslladéssim ol més necessari i busquéssim una casa a prop de ca la tia Rossita. Al carrer Major, quasi al davant de casa de la tia, hi havia una casa que en aquells moments el seu propietari, el Ramon Rovirosa, conegut per Ramon Sereno, no ocupava. La vàrem llogar per anar-hi dormir i guardar les pertinences més importants que anàvem traslladant des del pis de l’estació, molts dies menjàvem, amb la família. Cada vegada la guerra s’acostava més, els nacionals anaven ocupant terres catalanes, encara que la informació era molt poca, sempre hi havia algú que portava notícies, i la gent gran estava molt neguitosa, nosaltres els nens sols pensàvem amb lo propi de l’edat jugar.
El mapa vermell i el gener de 1939
Amb tot això, s’arriba al gener de l’any 1939 i la gent comença ha agafar por de l’entrada de las forces nacionals, amb el pensament posat amb els moros, ja que explicaven mil històries del comportament d’aquests. I sobretot amb els bombardejos dels avions franquistes, cosa que desgraciadament va succeir a Cubelles. Tot plegat va provocar el pànic col·lectiu, la gent es refugiava a les masies, en coves..., però això sí, s’aconsellava que almenys les cases no estiguessin sense ningú, ja que del contrari entrarien i ho destruirien tot. Tothom tenia por del que podria passar, encara que hi havia la possibilitat que es formés algun nucli de resistència amb els militars en retirada. A casa la tia s’hi va quedar el cosí Josep, i com ell altres xicots del poble. Sempre he cregut que va ser molt valent, el meu cosí, amb una edat que de durar més la guerra hi hauria anat, perquè la seva lleva era la següent.
A l’estació sí que no es va poder fer-hi res, sembla ser que després de la retirada de les forces republicanes ja van entrar a casa meva en no trobar-hi cap persona que controlés les estàncies de l’estació (podríem dir del 5 de gener fins al 21, data aquesta darrera en què les tropes franquistes varen entrar a Cubelles). Suposem que els nacionals varen acabar de fer la feina a les cases buides i es va descontrolar tot. Per acabar d’arreglar-ho, el 18 de gener de 1939, a les 5 de la tarda, uns quants avions de bombardeig model trimotors Saboia-81 llancen 20 bombes de 50 quilos sobre la població de Cubelles i fan dues víctimes mortals, quatre ferits i dos edificis destruïts. El pànic augmentà i la gent ja no vol ni quedar-se a protegir el seus patrimonis, aquella nit el poble dormí a la muntanya, masies i on va poder. El 21 de gener de 1939 les tropes franquistes ocupen Cubelles, de fet no va passar res. I com que del tema ja s’ha tractat en diferents publicacions, no crec oportú parlar-ne, ja que no aportaria res de nou.
Dos dies després de l’ocupació de les tropes franquistes, la gent comença a tornar cap al poble, la meva mare, com es lògic, vol anar a conèixer de primera mà què ha passat al pis de l’estació, però li deneguen l’accés (mai vàrem saber si aquesta ordre venia de les autoritats provisionals del ferrocarril o d’autoritats locals). També cabia la possibilitat que es formés un grup militar ferroviari a la zona per dirigir la circulació de trens i vigilar les estàncies buides.
El problema és que mentrestant la mare desconeixia com va quedar el pis de l’estació, crec recordar que va passar com a mínim una setmana. Un dia es decideix i es presenta a l’estació, on troba un ferroviari que coneixia el meu pare. Aquest li diu: “Escolti senyora, qui li ha prohibit veure el seu pis?” La meva mare, desorientada, no sap què respondre. El cas és que aquell company de feina del pare li diu: “Miri senyora, pugi a casa seva i, si vol, quedis fins que torni el seu marit”.
La mare no hauria d’haver pujat a veure el pis sola, almenys hauria d’haver anat acompanyada per la seva germana o algun familiar. I és que es va trobar un pis amb els mobles destrossats. A la cuina no hi quedava res i el que hi va trobar feia fàstic. Els llibres que tenia el meu pare no hi eren (tenia una col·lecció de la història de Catalunya de sis volums, en castellà, de les dimensions d’un foli i un llom d’uns 6 cm aproximadament, no en quedava un de sol, els cremaren al mig de l’habitació, es veu que per escalfar-se i per això havien fet servit els llibres. Del menjador que no vàrem prendre res cap al poble, estava per terra o trencat total, sobretot lo de vidre i plats, el meu pare tenia en una petita habitació, on guardava moltes coses de quan ell era petit i de jove i llibres i unes col·leccions de cromos de unes dimensions gaire ve de una postal i policromats de la Gran Guerra (1914-1918), aquesta col·lecció estava molt ven conservada i en cada cromo hi podies veure la misèria de la guerres, que avui a cada moment veus en directe per la TV. Aquestes notícies sols surten quan m’entres estàs dinant o sopant, també tenia una altre col·lecció de la guerra de Abissínia amb els Italians a questa no estava tant ven feta, una altre de les que tenia era la que me agradava més la de la guerra amb el Marroc dels anys 1909, aquestes cromos eren policromats el meu pare mes els deixava mirar però amb deia que no eren per jugar i que un altre dia serien meus, no cal dir de una petita col·lecció de segells de Espanya.
Com es lògic totes aquestes pèrdues eren relatives per la mare, ella veia que dels mobles no quedava res, la roba que no havia agafat per endur-se’n cap al poble, no i cada res la cristalleria, plats, estris de la cuina no es podia aprofitar res, tot això per ella era més important que els llibres, però lo més important de aquells moments i era saber on es trobava el nostra pare. El que trobàrem intacte era un mapa de tot el món penjat a la paret de la habitació petita, jo recordo que tindria com a mínim un metro de alt per més de un d’ample, aquest no al varen ni tocar i també un llibre –novel·la molt futurista.
El disgust pel que s’havia perdut a l’estació li va passar aviat a la meva mare, no tenia cap importància, comparat amb la falta d’informació d’on es trobava el nostre pare. Per tant la prioritat era tenir notícies seves. Tothom deia la seva, si uns estan en un camp de presoners, si altres han passat a França, i el pitjor era sentir, d’aquell que no tornarà per que va morir al front, si s’havia amagat (que es el que va fer a Palautordera). Del 21 de gener de 1939 a finals de febrer van ser els dies més difícils que jo recordo de la meva infància, amb la mare tot el dia plorant. Ella estava completament desorientada, amb un fill de mig any i jo amb nou anys i poca cosa per alimentar-nos. El futur es presentava negre si en poc temps no ens assabentéssim d’on era el pare i quan tornaria.
Això era molt relatiu, ja que desconeixíem on era el pare, si aquell tren blindat anava cap a la frontera o havia caigut presoner. En aquets cas seria difícil la tornada, ja que els portaven a camps de concentració, o si s’havia amagat, que és el que va fer, com he dit, a Palautordera. El pare es presentà d’imprevist a finals de febrer de 1939, a les dues de la nit, en bona salut i a més amb grates notícies: l’autorització de la Junta Militar ferroviària de Barcelona per incorporar-se el mateix dia a l’estació de Cubelles. Això no va agradar gens les autoritats locals, fins i tot varen intentar prohibir-li-ho. Deien que ells eren els que havien d’autoritzar-lo a treballar. Es creien que pel fet d’estar al costat dels guanyadors tenien prou autoritat com per posar-se fins i tot amb las decisions del ferrocarril. El pare això ho va qualificar d’ignorància i estava ben tranquil ja que no havia pres costat amb cap qüestió política. A més, l’autorització que portava era una evidència clara. Des de Barcelona, la junta militar ferroviària, per mediació d’un company ferroviari que coneixia el pare d’abans de la guerra i que ara estava molt ben vist per el nou règim, va posar a les autoritats locals al seu lloc. Durant cert temps el pare va ser mal mirat per els estaments locals, fins i tot ja passat algun temps, ell i el cap de l’estació els citaren al Jutjat de Vilanova. Història que ja va ser explicada en un altre article meu.
Annex
1.- D’una anotació històrica del meu mapa vermell: el colonialisme britànic
Tot el marcat amb vermell eren el dominis del gran Imperi Britànic (British Empire), colònies, protectorats i altres territoris governats o administrats pel Regne Unit entre el segles XVI i XX, concretament fins a L’any 1949.
Durant las primeres dècades del segle XX, l’imperi abraçava una població de 458 milions de persones i tenia uns 31.000.000 de km2. Això significava aproximadament una quarta part de la població mundial i una cinquena part de les terres emergides, cosa que convertia aquest imperi en l’estat més extens de tota la història.
2.- Aspectes positius i negatius del colonialisme.
El colonialisme va portar a dominar noves terres pels països més poderosos d’una forma violenta a través d’invasions militars i coincidint cronològicament en al moment avançat de la Segona Revolució Industrial, portant a la vegada efectes positius i negatius.
Alguns del efectes positius van ser que gràcies a aquestes dominacions es coneixeran noves terres sense explotar com també nous tipus de cultius i plantes útils per la medicina. Tot plegat, es va aconseguir molt diner i fer que les ciutats anessin prosperant cada vagada més.
Quant al efectes negatius, segons l’autor de aquet article el més important va ser que es van cometre moltes i grans injustícies amb els pobles nadius de les terres colonitzades. Els colonitzadors els varen sotmetre totalment i els van imposar per la força els costums europeus, fent que desapareguessin les seves tradicions i la seva cultura.
A més de prendre’ls gairebé tot, el nadius eren els seus esclaus.
Fonts consultades
1: De Viquipèdia, la enciclopèdia lliure (23/12/2014).
2: Resposta a una pregunta de “Arte y Humanidades”.
Source: http:vanesatrueba.blogspot.com /2011/03
Nota: En la imatge del mapa, en ser tant reduït, quasi no es poden veure les colònies britàniques molt petites, com per exemple Gibraltar o les petites illes de l’Oceà Pacífic o del Carib.
El mapa vermell i altres records d’infantesa
Antoni Pineda i Gavaldà
Jo vaig néixer el 25 de gener del 1930 i el 25 de gener de 2012 és concretament el dia en què començo aquestes memòries o records d’un passat, o sigui el dia del meu aniversari, quan compleixo 83 anys. El meu lloc de naixement va ser al carrer de l’Arboç, actualment carrer de Jacint Verdaguer, nom que se li donà els primers anys de la dècada dels trenta del passat segle.
El carrer de l’Arboç venia ja del segle XIX, quan els carreters que baixaven del Penedès cap el Garraf, sobretot de la zona de l’Arboç del Penedès, anaven pel Camí Ral cap a Vilanova per embarcar vi cap Amèrica. El trajecte era bastant planer fins a Clariana. Aquí començava la part muntanyosa, però seguint pel bosc l’aresta de la muntanya no era gaire accidentada. Arribant a la masia de Trenca-roques el terreny era una mica més accidentat, amb pujades curtes i trams de baixada més pronunciats fins a la masia de Vilaseca, molt a prop de la masia de Puig de Tiula. Llavors començava un bon descens per la costa d’en Serra fins al corral de l’Almirall, on el riu Foix queda a l’esquerra del camí, seguint fins al Quarto de Cunit i cap a Cubelles fins a arribar, després de recórrer un tram de l’actual carrer Nou, al carrer de l’Arboç. Continuaven pel carrer de San Antoni i tot seguit entraven al terme de Vilanova just al davant de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua (a partir de 1850 la partió de terme es traslladà al torrent de Santa Maria, on segueix actualment). Seguien pel Camí Ral o camí vell fins a arribar a Vilanova. Aquest era el llarg trajecte que feien aquells homes per portar el vi a les platges de Vilanova per ser embarcat cap les províncies d’ultramar.
La casa del carrer de l’Arboç, la qual els meus pares tenien llogada, era propietat d’un tal Sr. Planes de Barcelona, qui juntament amb les famílies Gromatxes, Fàbregues, Roldan, entre d’altres, es trobaven entre els pioners de la gent de Barcelona que estiuejaven als pobles de la costa. Cubelles no va ser una excepció, ja que en les primeres dècades del segle XX molts barcelonins de classe alta i mitjana buscaven passar els estius a balnearis i platges. Crec que Catalunya en aquets aspecte era diferent de la resta d’Espanya, on eren la noblesa i els militars els que es traslladaven al nord de l’Estat, sobretot a Sant Sebastià. I els terratinents, que des de la capital dominaven les terres de mig país, anaven i passaven les vacances a les seves finques anomenades “cortijos”.
La casa on jo vivia era una construcció de finals del dinou o principi del vint, de planta baixa com a vivenda i a dalt les habitacions. Disposava d’un magnífic i espaiós pati enjardinat i forces arbrets. Actualment aquest pati dona al carrer de la Soledad amb sortida al passeig de Vilanova. En aquest lloc hi vàrem estar del 1929 fins ben entrat el 1934, quan el meu pare va agafar la plaça de l’estació de Cubelles, de la MZA Red Catalana, com a factor titular, després de passar-se unes llargues temporades en diferents indrets de la xarxa catalana, l’últim, l’estació de Sitges. El 23 de desembre de l’any anterior, el 1933, va treure la grossa de Nadal amb al número 7139. Cal dir que no foren gaires, els afortunats, ja que una vídua anomenada Eulàlia Puig, mestressa d’una petita tenda, va repartir 400 participacions d’una pesseta (el premi havia caigut pràcticament a Bilbao i altres poblacions de l’Estat). El meu pare hi va jugar una pesseta. La butlleta li va vendre el funcionari de correus estant ell a la taquilla de l’estació de Sitges venent bitllets de tren. El dia abans per la tarda li va deixar la butlleta damunt del taulell tot dient-li “ja me’l pagaràs demà”. A fe de Déu, l’endemà el meu pare va donar una pesseta i li tornaren set mil cinc-centes pessetes del premi.
En aquell temps una quantitat com aquella era enorme per un matrimoni que portaven quatre anys de casats i tenien un fill de tres anys, si afegim que va ser la millor època dels meus pares. Sempre vaig sentir-los dir, a ells i també als empleats del ferrocarril, que la dècada dels trenta, sobretot amb la República, varen ser uns anys meravellosos. En aquella època els ferroviaris eren molt ben considerats. No es pot dir el mateix a partir dels anys quaranta, quan se’ls passà a dir funcionaris de la Renfe, quan deixà de dir-se MZA per passar a ser RENFE. Aleshores cada ferroviari és tractat militarment durant mols anys, jo diria tota la postguerra i una mica més.
Els records més bons
Els records més bons de la meva infantesa que recordo, possiblement per haver-ne sentit explicar infinites vegades, sobretot per la meva mare, són els que segueixen a aquella loteria del desembre del 1933, quan al cap d’un mes jo complia quatre anys. Els Reis de 1934 fugiren del normal per l’època, varen ser molt generosos aquell any. Recordo que em portaren un auto de carreres de l’època, anomenat Buggatti, amb pedals. Els nens del carrer de l’Arboç, m’explicava la meva mare, sobretot els més grans, es delien per pujar-hi. Cal dir que el carrer de l’Arboç era un dels més poblats del poble, al començament dels anys 30, amb molts nens i nenes que tenien entre dos i sis anys.
Durant els anys de la guerra hi vaig jugar molt amb el Bugati, ja que els Reis ja van començar a passar de llarg durant molts anys, i per la meva generació no tornaren més. Quan en tenia nou algú em va dir que s’havien quedat al seu país d’Orient.
En els Reis del 1935, un oncle de Barcelona que regentava el bar-cafè del teatre Poliorama, em portà una joguina que vaig tenir fins ben grandot. Es tractava d’un tramvia clàssic de Barcelona, d’una llargada d’uns 40cm. Sota s’hi acoblava una pila de petaca, que servia per encendre els llums del seu interior, era a fricció, era un joguet tant ben fet que avui seria per tenir-lo en una vitrina. Faig un parèntesi per assenyalar que a principi de la dècada dels noranta, quan els meus néts tenien 4 i 5 anys, els vaig fer portar pels Reis també un auto de carreres descapotable model Ferrari vermell però no amb pedals sinó que duia bateria. L’aposta era recordar la meva trencada infància per la guerra, ells gràcies a Déu hi han pogut jugar tranquil·lament fins quasi els deu anys.
Una mica d’història dels anys de la guerra
Existeix un recull documentat dels bombardejos de l’aviació franquista a la població de Cubelles (informes de la junta de defensa passiva de Catalunya reservats a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona i dels informes de les unitats atacants servats l’arxiu Històric de l’Exèrcit de l’aire de Villaviciosa de Odon de l’Anuari 2008. Article del Ramon Arnabat). Crec que les dates i fets senyalats, hora dels atacs, model d’avió, bombes llançades i danys causats, són les que oficialment ens diuen.
L’estació de Cubelles, als anys quaranta. Arxiu Antoni Pineda (AAP)
Jo vaig viure a l’estació durant bona part de la guerra, des de 1936 fins a principi de 1938. I el que sí que puc assenyalar és que durant les nits, sobretot de lluna dels primers anys de la guerra, no tiraren bombes o metralla cada nit a l’estació ni el seu entorn. En primer lloc l’estació no era un objectiu, una altra cosa és que tinguessin un tren estacionat o vagons aparcats en una via morta. L’ altre motiu era sentir el rum rum dels motors o veure els avions com venien de mar cap a terra. Això tenia una explicació, i és que l’estació i el riu Foix eren dos punts de referència visuals que tenien els pilots, per entrar a la península quan venien de les illes i agafaven les direccions que més informació tenien d’estacionament de trens, seguint la línia cap a Vilanova o Sant Vicenç. Ara bé, l’estat de tensió era molt freqüent, jo saltava del llit, amb un esverament que ratllant un atac de nervis pel més petit soroll o avís de que els avions s’acostaven. Això em va durar fins i tot acabada la guerra, i ja d’adult, algunes vegades somiant he tingut aquets sobresalts.
El pare marxa a la guerra i neix un fill
El mes de juliol 1938 la mare va donar a llum al meu germà Lluís. El pare és cridat a files a començament de 1938. Va ser destinat a les estacions més properes al front de batalla (reraguarda) Móra d’Ebre, Marçà-Falset, Reus i així tirant endarrere a mesura que l’exèrcit franquista avançava i l’exèrcit republicà s’anava retirant. El pare va fer la retirada amb un tren blindat, que portava tots el ferroviaris militaritzats, que estaven a les estacions a prop del front, aquet tren va anar fins a la frontera, però el pare ja s’havia amagat a Palau Tordera)
Sobre aquest punt on va ser destinat hi ha tres coses a explicar. Primer, la reraguarda no era un lloc de privilegi sinó el lloc fins on arribaven els trens de subministre de l’exèrcit republicà, per tant, eren llocs molt hostejats per l’aviació del bàndol franquista. Segona qüestió: la retirada cap a una altra estació els obligava a pujar al tren blindat i eren vigilats molt de prop perquè cap empleat militar ferroviari es pogués escapar. I la tercera puntualització, que m’havia explicat el pare, era que els avions metrallaven i bombardejaven, però tenien, o al menys així semblava, unes limitacions amb els seus objectius, procurant no destruir totes les vies i ponts, ja per el seu desplegament interessava tenir al màxim de línea en bon estat i no destruïda.
El pare marxa a la guerra i neix un fill
El mes de juliol 1938 la mare va donar a llum al meu germà Lluís. El pare és cridat a files a començament de 1938. Va ser destinat a les estacions més properes al front de batalla (reraguarda) Móra d’Ebre, Marçà-Falset, Reus i així tirant endarrere a mesura que l’exèrcit franquista avançava i l’exèrcit republicà s’anava retirant. El pare va fer la retirada amb un tren blindat, que portava tots el ferroviaris militaritzats, que estaven a les estacions a prop del front, aquet tren va anar fins a la frontera, però el pare ja s’havia amagat a Palau Tordera)
Sobre aquest punt on va ser destinat hi ha tres coses a explicar. Primer, la reraguarda no era un lloc de privilegi sinó el lloc fins on arribaven els trens de subministre de l’exèrcit republicà, per tant, eren llocs molt hostejats per l’aviació del bàndol franquista. Segona qüestió: la retirada cap a una altra estació els obligava a pujar al tren blindat i eren vigilats molt de prop perquè cap empleat militar ferroviari es pogués escapar. I la tercera puntualització, que m’havia explicat el pare, era que els avions metrallaven i bombardejaven, però tenien, o al menys així semblava, unes limitacions amb els seus objectius, procurant no destruir totes les vies i ponts, ja per el seu desplegament interessava tenir al màxim de línea en bon estat i no destruïda.
L’estació, l’any 1945. AAP
Abans de donar llum la mare, encara vam romandre un temps a l’estació, sense el pare, que ja havia marxat a la guerra. En néixer el meu germà Lluís, a casa de la tia Rossita (al poble, a cal Pairot, carrer Major nº12) el pare li diu a la mare que ens quedem al poble ja que romandre a l’estació cada dia era més perillós. La tia Rosa Gavaldà Soler era la germana gran de la mare i moltes vegades feia de llevadora provisional al poble, si l’oficial no arribava a la hora. A casa dels oncles ens vàrem instal·lar durant uns dies però la mare volia anar a l’estació. De tota manera, com he dit abans, hi anàvem de dia a buscar coses que ens feien falta, ja que era la vivenda on teníem les nostres pertinences.
Un bon estoc d’aliments al rebost
Els primers mesos d’estar destinat a les estacions esmentades abans, el pare algun dia es presentava d’imprevist a Cubelles i portava tota classe d’aliments que ja no es podien aconseguir ni d’estraperlo. Així vàrem poder acumular pots de llet condensada, sucre, carn en conserva, arròs, oli i altres productes que a la vegada es podia fer intercanvis amb altres aliments del poble pagès, en l’aspecte de la taula crec que va ser als millors mesos de la guerra. Ara bé, a mesura que l’any 1938 avançava, el pare ja no tenia possibilitat de venir, les coses es complicaven cada vegada més. Sort que ens va deixar un bon assortit de productes de primera necessitat. Amb el germà de mesos i jo amb 8 anys, hauríem patit i passat gana de veritat a no ser per la previsió del meu pare.
L’estació, vista des del camí d’anar a mar (anys cinquanta). AAP
El pare va escriure al meu cosí, Josep Morgades i Gavaldà, per dir-li que no deixés que la seva tia, és a dir, la meva mare, anés a l’estació, ja que a ell li era impossible fer alguna escapada a Cubelles. També li deia que la meva mare no es preocupés per les coses que teníem al pis de l’estació, que en tot cas traslladéssim ol més necessari i busquéssim una casa a prop de ca la tia Rossita. Al carrer Major, quasi al davant de casa de la tia, hi havia una casa que en aquells moments el seu propietari, el Ramon Rovirosa, conegut per Ramon Sereno, no ocupava. La vàrem llogar per anar-hi dormir i guardar les pertinences més importants que anàvem traslladant des del pis de l’estació, molts dies menjàvem, amb la família. Cada vegada la guerra s’acostava més, els nacionals anaven ocupant terres catalanes, encara que la informació era molt poca, sempre hi havia algú que portava notícies, i la gent gran estava molt neguitosa, nosaltres els nens sols pensàvem amb lo propi de l’edat jugar.
El mapa vermell i el gener de 1939
Amb tot això, s’arriba al gener de l’any 1939 i la gent comença ha agafar por de l’entrada de las forces nacionals, amb el pensament posat amb els moros, ja que explicaven mil històries del comportament d’aquests. I sobretot amb els bombardejos dels avions franquistes, cosa que desgraciadament va succeir a Cubelles. Tot plegat va provocar el pànic col·lectiu, la gent es refugiava a les masies, en coves..., però això sí, s’aconsellava que almenys les cases no estiguessin sense ningú, ja que del contrari entrarien i ho destruirien tot. Tothom tenia por del que podria passar, encara que hi havia la possibilitat que es formés algun nucli de resistència amb els militars en retirada. A casa la tia s’hi va quedar el cosí Josep, i com ell altres xicots del poble. Sempre he cregut que va ser molt valent, el meu cosí, amb una edat que de durar més la guerra hi hauria anat, perquè la seva lleva era la següent.
A l’estació sí que no es va poder fer-hi res, sembla ser que després de la retirada de les forces republicanes ja van entrar a casa meva en no trobar-hi cap persona que controlés les estàncies de l’estació (podríem dir del 5 de gener fins al 21, data aquesta darrera en què les tropes franquistes varen entrar a Cubelles). Suposem que els nacionals varen acabar de fer la feina a les cases buides i es va descontrolar tot. Per acabar d’arreglar-ho, el 18 de gener de 1939, a les 5 de la tarda, uns quants avions de bombardeig model trimotors Saboia-81 llancen 20 bombes de 50 quilos sobre la població de Cubelles i fan dues víctimes mortals, quatre ferits i dos edificis destruïts. El pànic augmentà i la gent ja no vol ni quedar-se a protegir el seus patrimonis, aquella nit el poble dormí a la muntanya, masies i on va poder. El 21 de gener de 1939 les tropes franquistes ocupen Cubelles, de fet no va passar res. I com que del tema ja s’ha tractat en diferents publicacions, no crec oportú parlar-ne, ja que no aportaria res de nou.
Dos dies després de l’ocupació de les tropes franquistes, la gent comença a tornar cap al poble, la meva mare, com es lògic, vol anar a conèixer de primera mà què ha passat al pis de l’estació, però li deneguen l’accés (mai vàrem saber si aquesta ordre venia de les autoritats provisionals del ferrocarril o d’autoritats locals). També cabia la possibilitat que es formés un grup militar ferroviari a la zona per dirigir la circulació de trens i vigilar les estàncies buides.
El problema és que mentrestant la mare desconeixia com va quedar el pis de l’estació, crec recordar que va passar com a mínim una setmana. Un dia es decideix i es presenta a l’estació, on troba un ferroviari que coneixia el meu pare. Aquest li diu: “Escolti senyora, qui li ha prohibit veure el seu pis?” La meva mare, desorientada, no sap què respondre. El cas és que aquell company de feina del pare li diu: “Miri senyora, pugi a casa seva i, si vol, quedis fins que torni el seu marit”.
La mare no hauria d’haver pujat a veure el pis sola, almenys hauria d’haver anat acompanyada per la seva germana o algun familiar. I és que es va trobar un pis amb els mobles destrossats. A la cuina no hi quedava res i el que hi va trobar feia fàstic. Els llibres que tenia el meu pare no hi eren (tenia una col·lecció de la història de Catalunya de sis volums, en castellà, de les dimensions d’un foli i un llom d’uns 6 cm aproximadament, no en quedava un de sol, els cremaren al mig de l’habitació, es veu que per escalfar-se i per això havien fet servit els llibres. Del menjador que no vàrem prendre res cap al poble, estava per terra o trencat total, sobretot lo de vidre i plats, el meu pare tenia en una petita habitació, on guardava moltes coses de quan ell era petit i de jove i llibres i unes col·leccions de cromos de unes dimensions gaire ve de una postal i policromats de la Gran Guerra (1914-1918), aquesta col·lecció estava molt ven conservada i en cada cromo hi podies veure la misèria de la guerres, que avui a cada moment veus en directe per la TV. Aquestes notícies sols surten quan m’entres estàs dinant o sopant, també tenia una altre col·lecció de la guerra de Abissínia amb els Italians a questa no estava tant ven feta, una altre de les que tenia era la que me agradava més la de la guerra amb el Marroc dels anys 1909, aquestes cromos eren policromats el meu pare mes els deixava mirar però amb deia que no eren per jugar i que un altre dia serien meus, no cal dir de una petita col·lecció de segells de Espanya.
Com es lògic totes aquestes pèrdues eren relatives per la mare, ella veia que dels mobles no quedava res, la roba que no havia agafat per endur-se’n cap al poble, no i cada res la cristalleria, plats, estris de la cuina no es podia aprofitar res, tot això per ella era més important que els llibres, però lo més important de aquells moments i era saber on es trobava el nostra pare. El que trobàrem intacte era un mapa de tot el món penjat a la paret de la habitació petita, jo recordo que tindria com a mínim un metro de alt per més de un d’ample, aquest no al varen ni tocar i també un llibre –novel·la molt futurista.
El disgust pel que s’havia perdut a l’estació li va passar aviat a la meva mare, no tenia cap importància, comparat amb la falta d’informació d’on es trobava el nostre pare. Per tant la prioritat era tenir notícies seves. Tothom deia la seva, si uns estan en un camp de presoners, si altres han passat a França, i el pitjor era sentir, d’aquell que no tornarà per que va morir al front, si s’havia amagat (que es el que va fer a Palautordera). Del 21 de gener de 1939 a finals de febrer van ser els dies més difícils que jo recordo de la meva infància, amb la mare tot el dia plorant. Ella estava completament desorientada, amb un fill de mig any i jo amb nou anys i poca cosa per alimentar-nos. El futur es presentava negre si en poc temps no ens assabentéssim d’on era el pare i quan tornaria.
Això era molt relatiu, ja que desconeixíem on era el pare, si aquell tren blindat anava cap a la frontera o havia caigut presoner. En aquets cas seria difícil la tornada, ja que els portaven a camps de concentració, o si s’havia amagat, que és el que va fer, com he dit, a Palautordera. El pare es presentà d’imprevist a finals de febrer de 1939, a les dues de la nit, en bona salut i a més amb grates notícies: l’autorització de la Junta Militar ferroviària de Barcelona per incorporar-se el mateix dia a l’estació de Cubelles. Això no va agradar gens les autoritats locals, fins i tot varen intentar prohibir-li-ho. Deien que ells eren els que havien d’autoritzar-lo a treballar. Es creien que pel fet d’estar al costat dels guanyadors tenien prou autoritat com per posar-se fins i tot amb las decisions del ferrocarril. El pare això ho va qualificar d’ignorància i estava ben tranquil ja que no havia pres costat amb cap qüestió política. A més, l’autorització que portava era una evidència clara. Des de Barcelona, la junta militar ferroviària, per mediació d’un company ferroviari que coneixia el pare d’abans de la guerra i que ara estava molt ben vist per el nou règim, va posar a les autoritats locals al seu lloc. Durant cert temps el pare va ser mal mirat per els estaments locals, fins i tot ja passat algun temps, ell i el cap de l’estació els citaren al Jutjat de Vilanova. Història que ja va ser explicada en un altre article meu.
El mapa vermell. En fosc, l’imperi britànic. AAP
Com ja he dit abans, de l’estació no havíem recollit res perquè no hi quedava res útil. Un mapa i un llibre van ser de les poques coses salvables. Al estar el pare amb nosaltres i la meva mare explicar-li la situació del pis de l’estació, jo li digué: “Papa, mira que he rescatat, el mapa vermell i aquets llibre”. Aleshores va explicar-me el que significava aquell mapa, que coneixia pel mapa vermell de l’estació. Era fet i editat al Regne Unit durant l’època de la Gran Guerra i totes les parts del món dominades pels britànics estaven en color vermell. podria anomenar el que s’hi podia veure amb vermell, cosa fàcil ja que quan vaig ser un adolescent ja baix interpretar el significat del mapa i entendre el que significaven aquells dominis estratègics militars i comercials dels que eren pràcticament els amos del món.
Illes Britàniques a part, Austràlia, Nova Zelanda, quasi totes les illes del Pacífic, Canadà, bona part d’Àfrica i, com no, Orient Mitjà, tota l’Índia i les Antilles eren els dominis del Regne Unit marcats en vermell al mapa. Tanmateix, dins del segle XX hem vist com el Regne Unit ha anat perdent la majoria de colònies, transformades en països que s’han independitzat. Cal dir que el mapa vermell remarcava els diferents llocs independents o nacions del món amb diferents colors, però el vermell era el que jo veia quasi amb tot el metro i escaig de paper de la paret de la habitació petita. Per mi va ser la primera lliçó de Geografia i d’Història Universal –i potser política- de la meva vida.
La segona lliçó va ser un llibre, que el pare li va fer molta il·lusió que el recuperéssim i va tenir molt interès per explicar-me una mica el seu contingut, que en aquella època i recordo que no el baix entendre gairebé, però ara quan recordo lo que deia i el pare me explicava, crec que la paraula de llibre futurista o ciència a ficció, actualment no serviria, perquè ja tot lo que explicava se esta fen realitat, potser que amb una sola paraula, o significaria tot “la globalització del segle XXI”
Jo crec que el meu pare deuria haver comprat el mapa i la novel·la tot junt a la dècada dels anys vint, quan la Gran Guerra. Del llibre recordo unes pàgines que parlava dels xinesos, els negres i els indis asiàtics. Per exemple: De com un sol home blanc, amb un fuet, en segles passats dominava i feia creure a cent negrets o indis, quan l'home blanc va tenir una arma de foc, que es carregava d’una amb una cada bala , ja demés en podia dominar la midat ,diguem cinquanta persones, i quan l'home blanc va disposar de un revòlver amb sis bales ja sols en feia creure menys de vint-i-cinc, i quan el segle dinou amb les primeres metralladores un home dominava a molta gen, però el que no havia tingut mai cap arma ara en començaven a tenir-ne per contestar i com que eren molts arribaven a fer callar la metralladora ja no tenien por.
Però no és que tinguessin por o no, ja que les armes, a tots els humans, siguin negres o blancs, en fan de por, perquè se sap que maten, i l’altra qüestió és que quan els negres o altre races van aprendre a defensar-se, la qüestió va donar la volta. I sinó mirem l’actualitat, en què les armes les maneja tot el món (quina desgràcia feren els nostres avantpassats, en voler colonitzar les altres races i no veure que quan ells es posessin a l’altura nostre els seus gens estarien contaminats d’odi per mols anys o segles, per la repressió que varen tenir els seus avantpassats). M’adono que les armes fan por a persones i animals, però el que deia el llibre no era una qüestió d’una regla de tres directa, a més potència per matar o dominar era tenir més gent amb por. De fet va ser una regla a la inversa, més poder destructiu, menys por, o igualtat. Un dels capítols d’aquets llibre també deia que els xinesos són tants milions i que si un dia es posessin tots a caminar en la direcció que fos no els podrien aturar ni les armes, perquè s’acabarien les bales, ells continuarien caminant i al seu país encara hi hauria gent.
Ni el mapa ni el llibre desgraciadament no es va poder conservar, el mapa en morir-se el pare molt jove als 47 anys el any 1953 i encara vivint a l’estació de Cubelles, i segur que amb els trasllats es va perdre, o que ja era molt vell i possiblement es llançà. Pel que fa al llibre, sé que el pare l’havia deixat a algú que no li deuria tornar. Aquí acabo aquest treball, podria dir familiar, ja que tant el mapa com el llibre varen formar part de la meva infantesa i adolescència i d’uns anys històrics per a tots aquells que visquérem una de les més dolentes etapes del segle XX. En definitiva, tot això són records d’un llibre i un mapa que varen ser una història qualsevol de la meva adolescència.
Illes Britàniques a part, Austràlia, Nova Zelanda, quasi totes les illes del Pacífic, Canadà, bona part d’Àfrica i, com no, Orient Mitjà, tota l’Índia i les Antilles eren els dominis del Regne Unit marcats en vermell al mapa. Tanmateix, dins del segle XX hem vist com el Regne Unit ha anat perdent la majoria de colònies, transformades en països que s’han independitzat. Cal dir que el mapa vermell remarcava els diferents llocs independents o nacions del món amb diferents colors, però el vermell era el que jo veia quasi amb tot el metro i escaig de paper de la paret de la habitació petita. Per mi va ser la primera lliçó de Geografia i d’Història Universal –i potser política- de la meva vida.
La segona lliçó va ser un llibre, que el pare li va fer molta il·lusió que el recuperéssim i va tenir molt interès per explicar-me una mica el seu contingut, que en aquella època i recordo que no el baix entendre gairebé, però ara quan recordo lo que deia i el pare me explicava, crec que la paraula de llibre futurista o ciència a ficció, actualment no serviria, perquè ja tot lo que explicava se esta fen realitat, potser que amb una sola paraula, o significaria tot “la globalització del segle XXI”
Jo crec que el meu pare deuria haver comprat el mapa i la novel·la tot junt a la dècada dels anys vint, quan la Gran Guerra. Del llibre recordo unes pàgines que parlava dels xinesos, els negres i els indis asiàtics. Per exemple: De com un sol home blanc, amb un fuet, en segles passats dominava i feia creure a cent negrets o indis, quan l'home blanc va tenir una arma de foc, que es carregava d’una amb una cada bala , ja demés en podia dominar la midat ,diguem cinquanta persones, i quan l'home blanc va disposar de un revòlver amb sis bales ja sols en feia creure menys de vint-i-cinc, i quan el segle dinou amb les primeres metralladores un home dominava a molta gen, però el que no havia tingut mai cap arma ara en començaven a tenir-ne per contestar i com que eren molts arribaven a fer callar la metralladora ja no tenien por.
Però no és que tinguessin por o no, ja que les armes, a tots els humans, siguin negres o blancs, en fan de por, perquè se sap que maten, i l’altra qüestió és que quan els negres o altre races van aprendre a defensar-se, la qüestió va donar la volta. I sinó mirem l’actualitat, en què les armes les maneja tot el món (quina desgràcia feren els nostres avantpassats, en voler colonitzar les altres races i no veure que quan ells es posessin a l’altura nostre els seus gens estarien contaminats d’odi per mols anys o segles, per la repressió que varen tenir els seus avantpassats). M’adono que les armes fan por a persones i animals, però el que deia el llibre no era una qüestió d’una regla de tres directa, a més potència per matar o dominar era tenir més gent amb por. De fet va ser una regla a la inversa, més poder destructiu, menys por, o igualtat. Un dels capítols d’aquets llibre també deia que els xinesos són tants milions i que si un dia es posessin tots a caminar en la direcció que fos no els podrien aturar ni les armes, perquè s’acabarien les bales, ells continuarien caminant i al seu país encara hi hauria gent.
Ni el mapa ni el llibre desgraciadament no es va poder conservar, el mapa en morir-se el pare molt jove als 47 anys el any 1953 i encara vivint a l’estació de Cubelles, i segur que amb els trasllats es va perdre, o que ja era molt vell i possiblement es llançà. Pel que fa al llibre, sé que el pare l’havia deixat a algú que no li deuria tornar. Aquí acabo aquest treball, podria dir familiar, ja que tant el mapa com el llibre varen formar part de la meva infantesa i adolescència i d’uns anys històrics per a tots aquells que visquérem una de les més dolentes etapes del segle XX. En definitiva, tot això són records d’un llibre i un mapa que varen ser una història qualsevol de la meva adolescència.
Annex
1.- D’una anotació històrica del meu mapa vermell: el colonialisme britànic
Tot el marcat amb vermell eren el dominis del gran Imperi Britànic (British Empire), colònies, protectorats i altres territoris governats o administrats pel Regne Unit entre el segles XVI i XX, concretament fins a L’any 1949.
Durant las primeres dècades del segle XX, l’imperi abraçava una població de 458 milions de persones i tenia uns 31.000.000 de km2. Això significava aproximadament una quarta part de la població mundial i una cinquena part de les terres emergides, cosa que convertia aquest imperi en l’estat més extens de tota la història.
2.- Aspectes positius i negatius del colonialisme.
El colonialisme va portar a dominar noves terres pels països més poderosos d’una forma violenta a través d’invasions militars i coincidint cronològicament en al moment avançat de la Segona Revolució Industrial, portant a la vegada efectes positius i negatius.
Alguns del efectes positius van ser que gràcies a aquestes dominacions es coneixeran noves terres sense explotar com també nous tipus de cultius i plantes útils per la medicina. Tot plegat, es va aconseguir molt diner i fer que les ciutats anessin prosperant cada vagada més.
Quant al efectes negatius, segons l’autor de aquet article el més important va ser que es van cometre moltes i grans injustícies amb els pobles nadius de les terres colonitzades. Els colonitzadors els varen sotmetre totalment i els van imposar per la força els costums europeus, fent que desapareguessin les seves tradicions i la seva cultura.
A més de prendre’ls gairebé tot, el nadius eren els seus esclaus.
Fonts consultades
1: De Viquipèdia, la enciclopèdia lliure (23/12/2014).
2: Resposta a una pregunta de “Arte y Humanidades”.
Source: http:vanesatrueba.blogspot.com /2011/03
Nota: En la imatge del mapa, en ser tant reduït, quasi no es poden veure les colònies britàniques molt petites, com per exemple Gibraltar o les petites illes de l’Oceà Pacífic o del Carib.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada