Article 'El comerç fenici a la marina del Penedès. La Mota de Sant Pere, un punt d’ancoratge al riu Foix', de Jaume Casañas
Article aparegut orginalment a l'Anuari 2012.
Com tots sabeu o coneixeu, la Mota de Sant Pere és una petita elevació de terreny sobre la plana al·luvial formada per el delta del riu Foix. Està situada a uns 400 m de la marge dreta, del esmentat riu i a uns 200 m de la platja. Aquest petit turó -que algú creu artificial- ha sofert en el decurs dels segles diferents transformacions. Sobre el original establiment fenici de l’antiguitat -que detallaré a continuació- vers l’any 1200 s’hi va bastir un convent de frares, l’anomenat Priorat de Sant Pere, edificació que molta temps desprès va acabar enrunada vers principis del segle XX.
Anys més tard i en plena Guerra Civil, l’estiu de 1937 s’hi va aixecar un recinte fortificat format per trinxeres, nius de metralladores i búnquers. Complex militar construït per l’exèrcit republicà per la vigilància i defensa de la costa davant dels probables atacs de les forces franquistes. Desenes d’anys després a sobre del búnquer s’hi va edificar un habitatge unifamiliar, imatge que encara podeu veure en l’actualitat, envoltada de pins.
El conjunt del terreny té una forma circular amb un diàmetre de 32 m aproximadament, la qual cosa dona una superfície total de 800 m2. La seva altura original seria d’uns 3 m. però amb les edificacions posteriors i amb l'edifici actual fa que tot s’aproximi ara als 7 o 8 m. Si poguéssim eliminar tots els blocs d’apartaments del voltant, convindreu que malgrat la seva minsa altura, gaudiríeu d’una immillorable visió sobre tota la línia de costa. Està fora de dubte que en l’antiguitat -parlo de 750 anys aC o sigui fa més de 2.700 anys-, la línia de mar no era pas la mateixa com la coneixem en l’actualitat. És ben segur que el mar arribava molt més amunt, per sobre la via del tren i en alguns punts quasi fins al peu de la carretera actual. Era una zona plena d’aiguamolls, que amb el pas dels anys -ja des d’època romana- i per la mà de l’home junt amb les torrentades que arrastrava en certes èpoques el Foix, va anar modificant i alterant la morfologia original del terreny.
En aquesta època de l’antiguitat l’aspecte que tenia la Mota de San Pere era una petita illa al costat de la desembocadura del riu, que hi desguassava al costat mateix. Com bé diu el ribetà Xavier Miret en la seva obra sobre els noms del terme de Cubelles, té documentat el topònim de la Riera Vella en el segle XVI. Aquest nom sembla indicar, doncs, que en el 1500 encara era ben visible l’antic llit del Foix, molt més a ponent de l’actual i just a fregar en el seu tram final, tal com dèiem, la Mota de Sant Pere. Tot indica que a base d’anys i de torrentades els sediments que el corrent arrossegava s’anaven dipositant i acumulant a la riba dreta amb la qual cosa, poc a poc el curs del riu es va anar modificant i desplaçant cap a Llevant, tal i com el veiem en l’actualitat.
L’arqueologia d’aquest últims 45 anys constata una gran majoria dels assentaments excavats o documentats -en recollida superficial- amb presència de materials ceràmics d’origen fenici. Productes inicialment originaris de les factories fenícies de l’extrem sud d’Espanya i més tard ja de la metròpoli insular d’Eivissa, des de la qual i donada la seva curta distància -de Sant Antoni de Portmany a Dènia hi ha 90 km- estava ja a l’abast de les costes valencianes i catalanes. És lògic pensar que els primers a rebre l’impacte de les produccions fenícies -vers el 750 aC- fossin els assentaments indígenes més propers a la costa, estenent-se poc després aquest fenomen cap a les poblacions de l’interior un cop superada la barrera muntanyenca -a través de valls, de rius i passos de muntanya. Cal afegir que aquesta costa a la nostra zona no supera a prou feines els 200 m.
Aquí a casa nostra tenim els assentaments de l’Era del Castell, al Catllar; les Masies de Sant Miquel, a Banyeres; la Timba de Santa Bàrbara, a Castellet, el mateix Olèrdola i més darrerament el Turó de la Font de la Canya, a Avinyonet, per no citar-ne més i fer-me massa extensiu. Tots aquests assentaments detallats i molts d’altres -de menys importància- presenten importacions de productes envasats en ceràmiques (àmfores) originaris inicialment del sud del Mediterrani Occidental.
Ja a mitjans del anys cinquanta, el professor barceloní Miquel Taradell, que va excavar molts assentaments costaners del llavors Marroc espanyol, en va deduir el seu origen i va qualificar -molt encertadament- totes aquestes ceràmiques com del Cercle de l’Estret de Gibraltar, ara que comprenia les costes de l’Algèria Occidental, Marroc, Andalusia i sud de Portugal, donada la similitud de les formes de la ceràmica trobada. Majoritàriament àmfores, que eren el contenidor ceràmic per excel·lència, fàcilment transportable del comerç ultramarí de l’època. Principalment el contingut original era vi, oli, salaons de peix, carn, olives, fruites i un llarg etcètera de productes elaborats i que eren totalment desconeguts per les poblacions locals. Ara bé, com que el comerç fenici es feia sempre per via marítima, cal preguntar-se com podien arribar tots aquests productes a les terres de l’interior.
Els assentaments fenicis
Els fenicis es van fer famosos a l’antiguitat per la gran empremta marítima que van desenvolupar. Com a bons navegants i mariners que eren van desenvolupar un extens i important comerç, freqüentant amb les seves fràgils embarcacions els més distants punts de tot el Mediterrani, fundant nombroses colònies en tota la línia costanera. El territori interior, habitat per importants comunitats indígenes, va ser capaç d’absorbir mercaderies i béns manufacturats procedents d’aquests assentaments costaners i garantir a la vegada un subministrament regular de productes agrícoles i bestiar, a més de mà d’obra procedent dels poblats de l’interior. La seva presència es certifica per tota la ribera sud del Mediterrani (pel nord tenien la competència dels grecs): Egipte, Líbia, Algèria i el Marroc, sense oblidar les illes de Malta, Sicília i Sardenya. Pocs anys més tard s’assenten a les costes hispanes i finalment s’instal·len a Eivissa, convertint-la en una de les seves principals factories i base per a l’expansió i per a les expedicions comercials a l’engròs vers les costes del que ara és el País Valencià i Catalunya.
Encara que en les excavacions actuals només s’ha arribat al segle IX aC, és tradició que Cadis va ser fundat pels fenícies vers el 1100 aC. En l’antiguitat Cadis era un arxipèlag de cinc illes molt juntes i ubicades a l’enorme desembocadura -en aquells temps- que formava el riu Guadalete en desguassar a l’Atlàntic.
Cartago, al nord de Tunísia, és fundat el 815 i Eivissa, vers el 650 aC. Aquestes importants colònies-factories, amb el seu caire estratègic van irradiar vers les terres dels contorns el corrent dels nous productes, al temps que anaven creixent i fundant nous assentaments.
Les noves colònies es van estendre en els dos sentits, tant al nord como al sud i tant a llevant com a ponent. De primer, a banda i banda de l’estret de Gibraltar. Penseu que de Tarifa a Tànger només hi ha 15 km. Assentaments fenicis n’hi ha també al Marroc, tant a la vessant atlàntica (Larache, Tànger, Kouass, Sala, Arcilla i Mogador) com a la mediterrània (Ceuta i Melilla, entre altres).
A la Península, i des de la gran metròpoli gaditana, es va estendre cap a Huelva i l’Algarbe portuguès i, per altra banda van anar remuntant la ribera mediterrània cap a llevant. Funden Baelo, Malaca, Sexi, Abdera i Baria a les costes de Cadis, Màlaga, Granada i Almeria i arriben fins i tot a Múrcia i Alacant, on aquets últims anys s’ha descobert un gran assentament a Guardamar, a la desembocadura del riu Segura.
Mica a mica amb la seva navegació de cabotatge -salvant les grans travesses, no s’allunyaven pas gaire de la costa, procurant tenir-la sempre a la vista- van anar remuntant les costes de l’est peninsular fins a arribar a l’actual Catalunya.
Si pareu atenció, veureu com totes les fundacions d’aquets gran navegants i comerciants acostumen a seguir un mateix patró. És a dir, sempre repeteixen la mateixa dinàmica, ocupaven un lloc estratègic situat entre la terra i el mar, apte per a bastir-hi unes instal·lacions portuàries. Escollien punts adequats per a la seva principal activitat, ja fos en petites illes ben properes a la terra ferma o bé ocupant petits promontoris costaners ben comunicats amb el litoral, ben accessibles per mar i sempre al costat de rius de major o menor cabdal i dimensió. Penseu que en l’antiguitat els rius eren -exagerant el símil- com les autopistes actuals. El gran riu andalús, el Guadalquivir, era navegable fins a Còrdova, i un dels seus afluents per l’esquerra, el Genil, ho era fins a Astigi, l’actual Écija. L’Ebre mateix es podia remuntar fàcilment fins a la ciutat ibèrica de Uarakp, la desprès romana Vareia, al costat de Logronyo, i cal pensar que en el mateix sentit s’aprofitarien a casa nostra el Francolí, el Gaià, el Foix i el Llobregat, entre d’altres. De primer en barca i després en altres mitjans de transport remuntant la ribera i les petites valls vers l’interior.
Feta aquesta explicació, és evident, que la Mota de Sant Pere era un paratge -per les seves especials característiques- eminentment estratègic i el fet d’estar al costat d’un riu compleix quasi al cent per cent els paràmetres de totes les fundacions feniciopúniques.
Aquestes, abans d’establir-se definitivament en un indret, en feien uns tantejos previs amb visites esporàdiques. Al final, i segons els resultats, escollien les zones mes adients on hi havia un fàcil accés vers els circuits d’intercanvi comercial, mitjançant pactes i acords amb les elits dominants de la zona i també aprofitant les mateixes estructures de les comunitats indígenes amb totes les seves implicacions d’índole social i econòmica. Els fenicis van introduir, a part dels seus productes desconeguts pels indígenes peninsulars, tot un seguit d’avantatges, van donar a conèixer l’agricultura de l’oli i del vi, el torn de ceràmica, l’alfabet i nous conceptes d’urbanisme i un llarg seguit d’innovacions.
L’Ebre mateix presenta a les seves dues riberes, a mida que va remuntant, un elevat nombre d’assentaments ibèrics, on les importacions fenícies hi són presents des del segle VIII aC. Cal precisar que la desembocadura del nostre gran riu en aquella època era molt més amunt, ja que encara no s’havia format el delta actual, Si resseguim la costa mediterrània amunt, cal arribar a Tarragona, on sota la ciutat romana fundada el 218 aC s’hi té ben documentat un gran nucli ibèric amb nombroses importacions fenícies, i tot condueix a pensar que seria la ciutat antiga de Cesse i que amb el temps es va convertir també en una gran base púnica -al costat del riu Francolí- i dalt d’un turó, des d’on es van distribuir a la costa catalana els seus productes vers altres assentaments costaners.
A 5 km de Tamarit, i remuntant el riu Gaià, es va descobrir fa pocs anys un gran assentament ibèric al Catllar, on les importacions fenícies representaven un alt percentatge de la ceràmica trobada i que es va datar vers el 725 aC.
Més amunt, a la platja de Sant Salvador, al terme del Vendrell, a la desembocadura de la riera de La Bisbal, és probable l’existència d’un desembarcador a la mateixa platja, des d’on els productes ja es redistribuïen per aquesta via natural, sense cap dificultat muntanyosa, vers les poblacions de l’interior.
A Calafell és la ciutadella de l’Alorda Park, excavada i reconstruïda aquests últims anys, la que complia aquesta funció de punt de desembarcament. També servia de control estratègic, des d’un petit turó fortificat, vora els aiguamolls i el torrent de la Cobertera, una altra via -encara que estreta- vers l’immediat interior. Sembla que la ciutadella també era el lloc de control dels assentaments rurals, que en un radi de 8 a 10 km produïen principalment grans excedents de cereals, el principal producte d’intercanvi. També a tres petits jaciments de Cunit hi ha rastres de ceràmica púnica. A Vilanova, al jaciment ibèric d’Adarró, sota el promontori del Xalet del Nin, s’hi va trobar un forn ceràmic. Un dels seus principals productes era una àmfora, còpia exacta d’un model d’àmfora púnica d’Eivissa.
Aquí a Cubelles és indubtable que l’illa de la Mota de Sant Pere també complia la mateixa funció de centre receptor i posteriorment distribuïdor, com la majoria d’aquests enclavaments costaners esmentats. La seva minvada superfície, a prou feines 800 m2, fa pensar que seria només un punt d’ancoratge i desembarcament. En la illeta envoltada d’aiguamolls no hi havia pràcticament lloc per a res més. És probable, doncs, que els productes es remuntaven Foix amunt en barques més petites i de menys calat per emmagatzemar-los en algun lloc proper, però ja en terra ferma. Potser caldria pensat en un emplaçament al mateix casc urbà actual, on després, i a llom d’ases o bous, eren transportats cap a l’interior per camins que anaven vorejant riu amunt i eren ja distribuïts per tots els poblats, grans i petits -com els mercats d’avui dia- del Penedès interior.
La Timba de Santa Bàrbara
Un dels assentaments més desconegut i d’una dimensió important és a la Timba de Santa Bàrbara, situat dalt d’un penya-segat de 30 m sobre la riera de Marmellar, en terme de Castellet, i abans del seu aiguabarreig amb el riu Foix. Està fregant el mateix límit provincial entre Barcelona i Tarragona, que en aquest lloc fa una corba estranya. Jo crec que aquest poblat està directament relacionat amb la Mota de Sant Pere, ja que es troba solament a 8,5 km de distancia i és un trajecte que molt bé es podia fer en menys de tres hores. A dalt d’aquest cim hi ha un gran poblat ibèric, amb torres i muralles que en barren l’accés per la part més baixa del turó, tocant la carretera de l’Arboç, que n’és la part més fàcilment accessible per arribar-hi, ja que pel costat del penya-segat és totalment impossible. L’accés es fa per un camí envoltat de vinyes, però avui tot el cim del turó està ocupat per un bosc molt espès. Vers els anys vuitanta del segle XX un equip de la Universitat de Barcelona, en prospecció només superficial, va fer recollida d’una gran quantitat de fragments ceràmics. Ceràmica molt antiga, feta a mà i decorada amb cordons digitals, però també hi apareixien ja restes d’àmfores fenícies originàries del qualificat Cercle de l’Estret de Gibraltar, datada en el segle VIII aC i guardant certs paral·lelismes amb diversos assentaments molt antics de les vores de l’Ebre. És l’àmfora anomenada Vuillemot R-1 -pel seu descobridor, un arqueòleg francès- que és una de les formes més arcaica de les àmfores fenícies. Té forma ovoide, de 50 a 70 cm d’altura, i una amplada màxima de 40 cm, amb una capacitat variable entre 30 i 50 litres, depenent lògicament de les seves mides.
És ben clar que aquest material d’importació ha arribat a La Timba de Santa Bàrbara procedent d un punt costaner i molt proper. Aquest no pot ser altra que la Mota de Sant Pere. No n’hi ha cap de més a prop. Ni la riera de Vilafranca ni la riera de la Bisbal. El Foix és un dels millots passos naturals per accedir a les planes de l’interior del Penedès.
Un altre assentament quelcom més llunyà i molt més gran es troba a les Masies de Sant Miquel, a Banyeres, un indret que s’ha excavat molt poc però que també presenta muralla i torres en el seu urbanisme. Avui és considerat com la capital ibèrica de tot el Penedès. Està situat al costat d’una riera que continua cap a Santa Oliva i el Vendrell, on desguassa a la riera de la Bisbal, a 6 km a ponent de la Timba de Santa Bàrbara.
La Mota de Sant Pere
Dintre d’aquest àmbit de troballes que estem detallant no podem oblidar tampoc la mateixa Mota de Sant Pere, on en diverses ocasions també s’ha trobat ceràmica antiga, però sempre en recollida superficial, puix que mai s’hi ha fet cap excavació arqueològica. El material recollit és variat ja que hi ha ceràmica feta a mà i decorada amb cordons, i també ceràmica àtica -de la regió d’Atenes-, precampaniana i àmfora ibèrica. L’afeccionat vilanoví Joan Bellmunt ja hi va recuperar -a principis dels anys seixanta- alguns d’aquests fragments, i jo mateix, passejant pels voltants a mitjan anys vuitanta, abans de ser tancat el conjunt, també vaig trobar un tros de vora d’àmfora ibèrica i un fragment de nansa d’un kylix àtic.
Tot aquest material cal datar-lo en un període que va del 390 al 220 aC. No se n’ha trobat de més antic i que pugui relacionar-lo amb el trobat a la Timba de Santa Bàrbara, però això no significa que no n’hi hagi o potser el que s’ha trobat no s’ha sabut identificar correctament. Ja deia al principi que fins fa uns 45 anys - més o menys - no es comença a conèixer i a definir i datar amb seguretat la ceràmica feniciopúnica. Per altra banda són conegudes les troballes de molins i restes d’àmfores antigues a les rodalies fetes pel Sr. Jordi Vanrell, un barceloní estiuejant de fa molts anys a Cubelles.
El comerç fenici a la marina del Penedès. La Mota de Sant Pere, un punt d’ancoratge al riu Foix
Jaume Casañas
Jaume Casañas
Anys més tard i en plena Guerra Civil, l’estiu de 1937 s’hi va aixecar un recinte fortificat format per trinxeres, nius de metralladores i búnquers. Complex militar construït per l’exèrcit republicà per la vigilància i defensa de la costa davant dels probables atacs de les forces franquistes. Desenes d’anys després a sobre del búnquer s’hi va edificar un habitatge unifamiliar, imatge que encara podeu veure en l’actualitat, envoltada de pins.
El conjunt del terreny té una forma circular amb un diàmetre de 32 m aproximadament, la qual cosa dona una superfície total de 800 m2. La seva altura original seria d’uns 3 m. però amb les edificacions posteriors i amb l'edifici actual fa que tot s’aproximi ara als 7 o 8 m. Si poguéssim eliminar tots els blocs d’apartaments del voltant, convindreu que malgrat la seva minsa altura, gaudiríeu d’una immillorable visió sobre tota la línia de costa. Està fora de dubte que en l’antiguitat -parlo de 750 anys aC o sigui fa més de 2.700 anys-, la línia de mar no era pas la mateixa com la coneixem en l’actualitat. És ben segur que el mar arribava molt més amunt, per sobre la via del tren i en alguns punts quasi fins al peu de la carretera actual. Era una zona plena d’aiguamolls, que amb el pas dels anys -ja des d’època romana- i per la mà de l’home junt amb les torrentades que arrastrava en certes èpoques el Foix, va anar modificant i alterant la morfologia original del terreny.
En aquesta època de l’antiguitat l’aspecte que tenia la Mota de San Pere era una petita illa al costat de la desembocadura del riu, que hi desguassava al costat mateix. Com bé diu el ribetà Xavier Miret en la seva obra sobre els noms del terme de Cubelles, té documentat el topònim de la Riera Vella en el segle XVI. Aquest nom sembla indicar, doncs, que en el 1500 encara era ben visible l’antic llit del Foix, molt més a ponent de l’actual i just a fregar en el seu tram final, tal com dèiem, la Mota de Sant Pere. Tot indica que a base d’anys i de torrentades els sediments que el corrent arrossegava s’anaven dipositant i acumulant a la riba dreta amb la qual cosa, poc a poc el curs del riu es va anar modificant i desplaçant cap a Llevant, tal i com el veiem en l’actualitat.
L’arqueologia d’aquest últims 45 anys constata una gran majoria dels assentaments excavats o documentats -en recollida superficial- amb presència de materials ceràmics d’origen fenici. Productes inicialment originaris de les factories fenícies de l’extrem sud d’Espanya i més tard ja de la metròpoli insular d’Eivissa, des de la qual i donada la seva curta distància -de Sant Antoni de Portmany a Dènia hi ha 90 km- estava ja a l’abast de les costes valencianes i catalanes. És lògic pensar que els primers a rebre l’impacte de les produccions fenícies -vers el 750 aC- fossin els assentaments indígenes més propers a la costa, estenent-se poc després aquest fenomen cap a les poblacions de l’interior un cop superada la barrera muntanyenca -a través de valls, de rius i passos de muntanya. Cal afegir que aquesta costa a la nostra zona no supera a prou feines els 200 m.
Aquí a casa nostra tenim els assentaments de l’Era del Castell, al Catllar; les Masies de Sant Miquel, a Banyeres; la Timba de Santa Bàrbara, a Castellet, el mateix Olèrdola i més darrerament el Turó de la Font de la Canya, a Avinyonet, per no citar-ne més i fer-me massa extensiu. Tots aquests assentaments detallats i molts d’altres -de menys importància- presenten importacions de productes envasats en ceràmiques (àmfores) originaris inicialment del sud del Mediterrani Occidental.
Ja a mitjans del anys cinquanta, el professor barceloní Miquel Taradell, que va excavar molts assentaments costaners del llavors Marroc espanyol, en va deduir el seu origen i va qualificar -molt encertadament- totes aquestes ceràmiques com del Cercle de l’Estret de Gibraltar, ara que comprenia les costes de l’Algèria Occidental, Marroc, Andalusia i sud de Portugal, donada la similitud de les formes de la ceràmica trobada. Majoritàriament àmfores, que eren el contenidor ceràmic per excel·lència, fàcilment transportable del comerç ultramarí de l’època. Principalment el contingut original era vi, oli, salaons de peix, carn, olives, fruites i un llarg etcètera de productes elaborats i que eren totalment desconeguts per les poblacions locals. Ara bé, com que el comerç fenici es feia sempre per via marítima, cal preguntar-se com podien arribar tots aquests productes a les terres de l’interior.
Els assentaments fenicis
Els fenicis es van fer famosos a l’antiguitat per la gran empremta marítima que van desenvolupar. Com a bons navegants i mariners que eren van desenvolupar un extens i important comerç, freqüentant amb les seves fràgils embarcacions els més distants punts de tot el Mediterrani, fundant nombroses colònies en tota la línia costanera. El territori interior, habitat per importants comunitats indígenes, va ser capaç d’absorbir mercaderies i béns manufacturats procedents d’aquests assentaments costaners i garantir a la vegada un subministrament regular de productes agrícoles i bestiar, a més de mà d’obra procedent dels poblats de l’interior. La seva presència es certifica per tota la ribera sud del Mediterrani (pel nord tenien la competència dels grecs): Egipte, Líbia, Algèria i el Marroc, sense oblidar les illes de Malta, Sicília i Sardenya. Pocs anys més tard s’assenten a les costes hispanes i finalment s’instal·len a Eivissa, convertint-la en una de les seves principals factories i base per a l’expansió i per a les expedicions comercials a l’engròs vers les costes del que ara és el País Valencià i Catalunya.
Encara que en les excavacions actuals només s’ha arribat al segle IX aC, és tradició que Cadis va ser fundat pels fenícies vers el 1100 aC. En l’antiguitat Cadis era un arxipèlag de cinc illes molt juntes i ubicades a l’enorme desembocadura -en aquells temps- que formava el riu Guadalete en desguassar a l’Atlàntic.
Cartago, al nord de Tunísia, és fundat el 815 i Eivissa, vers el 650 aC. Aquestes importants colònies-factories, amb el seu caire estratègic van irradiar vers les terres dels contorns el corrent dels nous productes, al temps que anaven creixent i fundant nous assentaments.
Les noves colònies es van estendre en els dos sentits, tant al nord como al sud i tant a llevant com a ponent. De primer, a banda i banda de l’estret de Gibraltar. Penseu que de Tarifa a Tànger només hi ha 15 km. Assentaments fenicis n’hi ha també al Marroc, tant a la vessant atlàntica (Larache, Tànger, Kouass, Sala, Arcilla i Mogador) com a la mediterrània (Ceuta i Melilla, entre altres).
A la Península, i des de la gran metròpoli gaditana, es va estendre cap a Huelva i l’Algarbe portuguès i, per altra banda van anar remuntant la ribera mediterrània cap a llevant. Funden Baelo, Malaca, Sexi, Abdera i Baria a les costes de Cadis, Màlaga, Granada i Almeria i arriben fins i tot a Múrcia i Alacant, on aquets últims anys s’ha descobert un gran assentament a Guardamar, a la desembocadura del riu Segura.
Mica a mica amb la seva navegació de cabotatge -salvant les grans travesses, no s’allunyaven pas gaire de la costa, procurant tenir-la sempre a la vista- van anar remuntant les costes de l’est peninsular fins a arribar a l’actual Catalunya.
Si pareu atenció, veureu com totes les fundacions d’aquets gran navegants i comerciants acostumen a seguir un mateix patró. És a dir, sempre repeteixen la mateixa dinàmica, ocupaven un lloc estratègic situat entre la terra i el mar, apte per a bastir-hi unes instal·lacions portuàries. Escollien punts adequats per a la seva principal activitat, ja fos en petites illes ben properes a la terra ferma o bé ocupant petits promontoris costaners ben comunicats amb el litoral, ben accessibles per mar i sempre al costat de rius de major o menor cabdal i dimensió. Penseu que en l’antiguitat els rius eren -exagerant el símil- com les autopistes actuals. El gran riu andalús, el Guadalquivir, era navegable fins a Còrdova, i un dels seus afluents per l’esquerra, el Genil, ho era fins a Astigi, l’actual Écija. L’Ebre mateix es podia remuntar fàcilment fins a la ciutat ibèrica de Uarakp, la desprès romana Vareia, al costat de Logronyo, i cal pensar que en el mateix sentit s’aprofitarien a casa nostra el Francolí, el Gaià, el Foix i el Llobregat, entre d’altres. De primer en barca i després en altres mitjans de transport remuntant la ribera i les petites valls vers l’interior.
Feta aquesta explicació, és evident, que la Mota de Sant Pere era un paratge -per les seves especials característiques- eminentment estratègic i el fet d’estar al costat d’un riu compleix quasi al cent per cent els paràmetres de totes les fundacions feniciopúniques.
Aquestes, abans d’establir-se definitivament en un indret, en feien uns tantejos previs amb visites esporàdiques. Al final, i segons els resultats, escollien les zones mes adients on hi havia un fàcil accés vers els circuits d’intercanvi comercial, mitjançant pactes i acords amb les elits dominants de la zona i també aprofitant les mateixes estructures de les comunitats indígenes amb totes les seves implicacions d’índole social i econòmica. Els fenicis van introduir, a part dels seus productes desconeguts pels indígenes peninsulars, tot un seguit d’avantatges, van donar a conèixer l’agricultura de l’oli i del vi, el torn de ceràmica, l’alfabet i nous conceptes d’urbanisme i un llarg seguit d’innovacions.
L’Ebre mateix presenta a les seves dues riberes, a mida que va remuntant, un elevat nombre d’assentaments ibèrics, on les importacions fenícies hi són presents des del segle VIII aC. Cal precisar que la desembocadura del nostre gran riu en aquella època era molt més amunt, ja que encara no s’havia format el delta actual, Si resseguim la costa mediterrània amunt, cal arribar a Tarragona, on sota la ciutat romana fundada el 218 aC s’hi té ben documentat un gran nucli ibèric amb nombroses importacions fenícies, i tot condueix a pensar que seria la ciutat antiga de Cesse i que amb el temps es va convertir també en una gran base púnica -al costat del riu Francolí- i dalt d’un turó, des d’on es van distribuir a la costa catalana els seus productes vers altres assentaments costaners.
A 5 km de Tamarit, i remuntant el riu Gaià, es va descobrir fa pocs anys un gran assentament ibèric al Catllar, on les importacions fenícies representaven un alt percentatge de la ceràmica trobada i que es va datar vers el 725 aC.
Més amunt, a la platja de Sant Salvador, al terme del Vendrell, a la desembocadura de la riera de La Bisbal, és probable l’existència d’un desembarcador a la mateixa platja, des d’on els productes ja es redistribuïen per aquesta via natural, sense cap dificultat muntanyosa, vers les poblacions de l’interior.
A Calafell és la ciutadella de l’Alorda Park, excavada i reconstruïda aquests últims anys, la que complia aquesta funció de punt de desembarcament. També servia de control estratègic, des d’un petit turó fortificat, vora els aiguamolls i el torrent de la Cobertera, una altra via -encara que estreta- vers l’immediat interior. Sembla que la ciutadella també era el lloc de control dels assentaments rurals, que en un radi de 8 a 10 km produïen principalment grans excedents de cereals, el principal producte d’intercanvi. També a tres petits jaciments de Cunit hi ha rastres de ceràmica púnica. A Vilanova, al jaciment ibèric d’Adarró, sota el promontori del Xalet del Nin, s’hi va trobar un forn ceràmic. Un dels seus principals productes era una àmfora, còpia exacta d’un model d’àmfora púnica d’Eivissa.
Aquí a Cubelles és indubtable que l’illa de la Mota de Sant Pere també complia la mateixa funció de centre receptor i posteriorment distribuïdor, com la majoria d’aquests enclavaments costaners esmentats. La seva minvada superfície, a prou feines 800 m2, fa pensar que seria només un punt d’ancoratge i desembarcament. En la illeta envoltada d’aiguamolls no hi havia pràcticament lloc per a res més. És probable, doncs, que els productes es remuntaven Foix amunt en barques més petites i de menys calat per emmagatzemar-los en algun lloc proper, però ja en terra ferma. Potser caldria pensat en un emplaçament al mateix casc urbà actual, on després, i a llom d’ases o bous, eren transportats cap a l’interior per camins que anaven vorejant riu amunt i eren ja distribuïts per tots els poblats, grans i petits -com els mercats d’avui dia- del Penedès interior.
La Timba de Santa Bàrbara
Un dels assentaments més desconegut i d’una dimensió important és a la Timba de Santa Bàrbara, situat dalt d’un penya-segat de 30 m sobre la riera de Marmellar, en terme de Castellet, i abans del seu aiguabarreig amb el riu Foix. Està fregant el mateix límit provincial entre Barcelona i Tarragona, que en aquest lloc fa una corba estranya. Jo crec que aquest poblat està directament relacionat amb la Mota de Sant Pere, ja que es troba solament a 8,5 km de distancia i és un trajecte que molt bé es podia fer en menys de tres hores. A dalt d’aquest cim hi ha un gran poblat ibèric, amb torres i muralles que en barren l’accés per la part més baixa del turó, tocant la carretera de l’Arboç, que n’és la part més fàcilment accessible per arribar-hi, ja que pel costat del penya-segat és totalment impossible. L’accés es fa per un camí envoltat de vinyes, però avui tot el cim del turó està ocupat per un bosc molt espès. Vers els anys vuitanta del segle XX un equip de la Universitat de Barcelona, en prospecció només superficial, va fer recollida d’una gran quantitat de fragments ceràmics. Ceràmica molt antiga, feta a mà i decorada amb cordons digitals, però també hi apareixien ja restes d’àmfores fenícies originàries del qualificat Cercle de l’Estret de Gibraltar, datada en el segle VIII aC i guardant certs paral·lelismes amb diversos assentaments molt antics de les vores de l’Ebre. És l’àmfora anomenada Vuillemot R-1 -pel seu descobridor, un arqueòleg francès- que és una de les formes més arcaica de les àmfores fenícies. Té forma ovoide, de 50 a 70 cm d’altura, i una amplada màxima de 40 cm, amb una capacitat variable entre 30 i 50 litres, depenent lògicament de les seves mides.
És ben clar que aquest material d’importació ha arribat a La Timba de Santa Bàrbara procedent d un punt costaner i molt proper. Aquest no pot ser altra que la Mota de Sant Pere. No n’hi ha cap de més a prop. Ni la riera de Vilafranca ni la riera de la Bisbal. El Foix és un dels millots passos naturals per accedir a les planes de l’interior del Penedès.
Un altre assentament quelcom més llunyà i molt més gran es troba a les Masies de Sant Miquel, a Banyeres, un indret que s’ha excavat molt poc però que també presenta muralla i torres en el seu urbanisme. Avui és considerat com la capital ibèrica de tot el Penedès. Està situat al costat d’una riera que continua cap a Santa Oliva i el Vendrell, on desguassa a la riera de la Bisbal, a 6 km a ponent de la Timba de Santa Bàrbara.
La Mota de Sant Pere
Dintre d’aquest àmbit de troballes que estem detallant no podem oblidar tampoc la mateixa Mota de Sant Pere, on en diverses ocasions també s’ha trobat ceràmica antiga, però sempre en recollida superficial, puix que mai s’hi ha fet cap excavació arqueològica. El material recollit és variat ja que hi ha ceràmica feta a mà i decorada amb cordons, i també ceràmica àtica -de la regió d’Atenes-, precampaniana i àmfora ibèrica. L’afeccionat vilanoví Joan Bellmunt ja hi va recuperar -a principis dels anys seixanta- alguns d’aquests fragments, i jo mateix, passejant pels voltants a mitjan anys vuitanta, abans de ser tancat el conjunt, també vaig trobar un tros de vora d’àmfora ibèrica i un fragment de nansa d’un kylix àtic.
Restes del Priorat de Sant Pere, als anys vint del segle XX.
Tot aquest material cal datar-lo en un període que va del 390 al 220 aC. No se n’ha trobat de més antic i que pugui relacionar-lo amb el trobat a la Timba de Santa Bàrbara, però això no significa que no n’hi hagi o potser el que s’ha trobat no s’ha sabut identificar correctament. Ja deia al principi que fins fa uns 45 anys - més o menys - no es comença a conèixer i a definir i datar amb seguretat la ceràmica feniciopúnica. Per altra banda són conegudes les troballes de molins i restes d’àmfores antigues a les rodalies fetes pel Sr. Jordi Vanrell, un barceloní estiuejant de fa molts anys a Cubelles.
He parlat de ceràmica àtica, procedent de la regió d’Atenes. Com podeu deduir bé és una peça d’origen grec en un context teòricament fenici. No us ha pas d’estranyar, donat que els marxants fenicis comerciaven amb tothom i no tenien límits. A la badia de Palma de Mallorca -i també en altres llocs- es van trobar les restes d’un vaixell púnic on la major part de la càrrega eren àmfores púniques, i part d’aquesta era vaixella àtica, que era la vaixella de luxe d’aquell temps. El kylix, concretament, era una copa amb dues anses horitzontals per beure vi i lògicament anava associada amb les àmfores.
Tornant a la Mota de Sant Pere, heu de tenir en compte que ha sofert moltes refeccions constructives al llarg de la seva història. De primer, un petit assentament portuari púnic que molts segles després, quan una part dels aiguamolls ja estaven dessecats, va ser ocupat per un establiment religiós, el Priorat de Sant Pere. Més tard, després del seu abandonament i enrunament, s’hi va construir el búnquer de la Guerra Civil, i més darrerament l’habitatge familiar que encara avui es pot veure coronant tot el conjunt.
Amb això vull exposar la dificultat existent de trobar les estructures originals més antigues. Les que hi ha es deuen trobar totalment arrasades, remenades i fora de context, i possiblement fossin també aprofitades per les posterior construccions i refeccions que en el decurs dels segles s’han anat fent a sobre del turonet. Només una acurada i puntual excavació podria donar una veritable comprovació de la seva estratigrafia reial, malgrat que probablement els estrats originals apareixerien molt alterats per tot el que acabem d’esmentar. Però amb tot el que he exposat, penso i crec que la Mota de Sant Pere va ser un dels principals punts d’entrada de les importacions de productes fenícies que des del 750 aC arriben a les nostres costes i s’escampen poc a poc per tots els assentaments ibèrics del litoral i posteriorment per tot el Penedès interior.
L’amanida del Dr. Tarradell
En una de les seves excavacions -als anys 50- al llavors Marroc espanyol, el Dr. Miquel Tarradell va ser convidat un dia a dinar a casa d’un dels seus treballadors més humils. De primer plat van treure una amanida i a l’hora de posar l’oli, van portar-li com a setrilleres una ampolleta de coca cola, amb un tros de canya al broc per regularne el raig.
Això li va xocar molt a l’eminent arqueòleg català, que va quedar sorprès del sentit comú d`aquella humil família i a la vegada li va fer retrocedir la memòria al passat llunyà. Era fàcilment deduïble, doncs, que les àmfores, un cop buides del seu contingut original, eren reaprofitades per altres funcions d’emmagatzematge igual com feia ara, molts segles després, aquella família marroquina que l’havia convidat a compartir la seva taula.
Tornant a la Mota de Sant Pere, heu de tenir en compte que ha sofert moltes refeccions constructives al llarg de la seva història. De primer, un petit assentament portuari púnic que molts segles després, quan una part dels aiguamolls ja estaven dessecats, va ser ocupat per un establiment religiós, el Priorat de Sant Pere. Més tard, després del seu abandonament i enrunament, s’hi va construir el búnquer de la Guerra Civil, i més darrerament l’habitatge familiar que encara avui es pot veure coronant tot el conjunt.
Amb això vull exposar la dificultat existent de trobar les estructures originals més antigues. Les que hi ha es deuen trobar totalment arrasades, remenades i fora de context, i possiblement fossin també aprofitades per les posterior construccions i refeccions que en el decurs dels segles s’han anat fent a sobre del turonet. Només una acurada i puntual excavació podria donar una veritable comprovació de la seva estratigrafia reial, malgrat que probablement els estrats originals apareixerien molt alterats per tot el que acabem d’esmentar. Però amb tot el que he exposat, penso i crec que la Mota de Sant Pere va ser un dels principals punts d’entrada de les importacions de productes fenícies que des del 750 aC arriben a les nostres costes i s’escampen poc a poc per tots els assentaments ibèrics del litoral i posteriorment per tot el Penedès interior.
L’amanida del Dr. Tarradell
En una de les seves excavacions -als anys 50- al llavors Marroc espanyol, el Dr. Miquel Tarradell va ser convidat un dia a dinar a casa d’un dels seus treballadors més humils. De primer plat van treure una amanida i a l’hora de posar l’oli, van portar-li com a setrilleres una ampolleta de coca cola, amb un tros de canya al broc per regularne el raig.
Això li va xocar molt a l’eminent arqueòleg català, que va quedar sorprès del sentit comú d`aquella humil família i a la vegada li va fer retrocedir la memòria al passat llunyà. Era fàcilment deduïble, doncs, que les àmfores, un cop buides del seu contingut original, eren reaprofitades per altres funcions d’emmagatzematge igual com feia ara, molts segles després, aquella família marroquina que l’havia convidat a compartir la seva taula.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada