Quaranta anys de les primeres eleccions municipals: Lluís Pineda és investit alcalde
Lolo Garcia (amb
el suport de Pau Ramon)
El 19 d’abril de 1979, Lluís Pineda és investit alcalde de Cubelles, el primer escollit per sufragi popular des dels temps de la República. Després d’una intensa campanya electoral plenament marcada per la construcció de la central Tèrmica, el cap de llista de Convergència i Unió serà triat batlle de la vila malgrat obtenir només 110 vots i assolir un únic regidor. La polarització entre continuistes i antitèrmics portarà els segons a votar Pineda i a integrar-se a les seves comissions de govern, restant així la llista més votada, la de Joan Fernández, a l’oposició per decisió pròpia en no voler formar part del govern del nou batlle. El consistori estarà integrat per Lluís Pineda a l’alcaldia; Isidre Piñol, Jordi Albet, Joan Alba i Joan Amorós, com a regidors de l’Entesa per Cubelles, i Joan Fernández, Salvador Estalella, Antonio Sánchez i Josep Fonoll a l’oposició. El primer consistori democràtic de Cubelles quedava constituït.
El clima polític i social a Cubelles, que aleshores sumava uns 2.000 habitants, quedaria força afectat per l’edificació de la central energètica a la zona a tocar de les Salines, un equipament que era vist per bona part del municipi com un perill per a la salut i, sobretot, una imposició de la dictadura franquista, a banda de percebre’s com un fre per al desenvolupament turístic de la vila. Un conflicte, doncs, que s’afegia a la ja de per si complicada situació política derivada de la fi del franquisme i la disputa entre continuistes, reformadors i rupturistes. En aquest context se celebraven el 3 d’abril de 1979 les primeres eleccions municipals des de gener de 1934.
Per a tots els participants als comicis i la major part de la població, que gairebé sempre havien viscut sota una dictadura, les eleccions eren tot un esdeveniment i, a la vegada, un món desconegut. Les quatre llistes que s’hi acabaren presentant van haver d’aprendre sobre la marxa i a base d’improvisació. Un dels que en va prendre part, Josep Castellví, explica que va ser una experiència d’allò més il·lusionant: “Recordo que ens anàvem trobant per tot el poble penjant cartells. Jo anava amb la furgoneta, on hi duia la galleda i la cola... Tot ens ho pagàvem nosaltres mateixos i, quan van passar les votacions, vam netejar de seguida tot el poble de cartells.
La seva predisposició a arribar a acords amb la central a canvi de contrapartides portarà bona part del municipi a qualificar-los com a protèrmics. Quatre dècades després, el seu cap de llista, Joan Fernández, discrepa, tanmateix, d’aquest qualificatiu. “Nosaltres no ens vam presentar mai com a tèrmics, perquè no ho érem. Els altres sí que es denominaven antitèrmics, perquè ells sí que ho eren. De fet, i aleshores ja ho dèiem, aquesta oposició antitèrmica va ser molt bona per a nosaltres. Sense adonar-se’n, quan més pressionaven, més força teníem nosaltres per aconseguir millores en la nostra negociació amb la Tèrmica. Les condicions que vam anar imposant es van assolint, indirectament, també per la seva feina”.
Així mateix, malgrat l’afinitat ideològica que se li pressuposava a l’exalcalde amb la UCD d’Adolfo Suárez, Joan Fernández va preferir bastir una candidatura d’essència independent: “La llista la vam fer amb la condició sine qua non que no volíem participar de cap partit polític. Era una candidatura molt àmplia amb diversitat ideològica, cadascú pensava el que pensava. I això que a mi em van venir a buscar algunes sigles, algunes sorprenents que prefereixo no esmentar. Sí que diré UCD i Alianza Popular, entre d’altres”.
L’altra gran candidatura local serà la d’Independents número 2, la marca electoral de l’Entesa per Cubelles, que no es va poder presentar amb les seves sigles formals, i que estava integrada per elements provinents principalment, malgrat que no de manera exclusiva, de la Comissió Antitèrmica.
La llista estava encapçalada pel sindicalista i membre del comitè d’empresa de la Pirelli de Vilanova, Isidre Piñol, a qui també acompanyaven representants de partits contraris a la Tèrmica i que es van integrar a la seva proposta. Així, el PSUC designaria Rafael Pinilla com a representant a la candidatura de l’Entesa mentre que ERC optaria per Antoni Fonoll. Al marge d’aquestes dues propostes, també concorrerien a les eleccions Convergència i Unió, de la mà del seu delegat a Cubelles, Lluís Pineda, força conegut pel seu activisme al món de la cultura i l’esport, i el PSC, amb Armand Marfil, fill d’una família d’estiuejants, al capdavant.
Amb tot, la principal batalla política es viuria entre l’Entesa i la llista vinculada a Joan Fernández, tal com assenyala l’historiador, Joan Vidal: “El tema estava polaritzat entre la candidatura continuista, Independents 22, i la liderada per Isidre Piñol. Aquestes eren els principals grups que lluitaven per guanyar les eleccions. També hi havia CiU i el PSC, que mantenia molt bona relació amb la Comissió Antitèrmica i també s’oposava a la construcció de la central. Amb tot, es va voler presentar pel seu compte i recordo que en aquella campanya es deia que ho feia amb l’objectiu de restar vots a la candidatura d’en Piñol”.
El recompte de les eleccions donaria com a guanyadora la candidatura liderada per Joan Fernández, amb 504 vots i quatre regidors; seguida de ben a prop per l’Entesa, amb 490 sufragis i quatre electes també; CiU en tercer lloc amb 110 vots i un regidor, i, finalment, el PSC, amb 41 vots i cap representant.
Davant d’aquest panorama, tots els ulls es van posar sobre el regidor de Convergència i Unió, Lluís Pineda, a l’espera de saber per qui es decantaria i acabaria investint alcalde amb el seu vot decisiu. Finalment, però, i després d’haver sofert innombrables pressions, Pineda optaria per no donar suport a cap de les dues candidatures i votar-se a si mateix. L’historiador i integrant de l’Entesa, Joan Vidal, creu que a la decisió final hi pesarien força les directrius de la direcció nacional de la formació convergent: “Els membres de la candidatura de CiU a Cubelles estaven més a favor de l’abstenció però, des de la direcció nacional, se li va comminar a votar-se a si mateix ja que, possiblement, hi deuria haver algun acord previ amb l’Entesa perquè els seus regidors votessin en Pineda i es barrés, així, el pas a una llista que es veia com a continuista amb el règim anterior. Tot plegat, a en Lluís Pineda li va comportar molts mal de caps i, fins i tot, enfrontaments amb gent del seu grup que eren partidaris de la seva abstenció per mostrar la seva neutralitat. Jo sempre ho he debatut, atès que la decisió d’en Pineda suposava trencar amb el continuisme i apostar per una fórmula nova i innovadora”.
Arribats a aquest punt, des de la llista de Joan Fernández s’apostaria per votar el seu candidat atès que havia estat la primera força en nombre de vots, mentre que l’Entesa optaria, aleshores, per donar suport a Pineda i entrar al seu govern. Així, contra tot pronòstic, el dia 19 d’abril de 1979, Lluís Pineda i Gavaldà era investit primer alcalde democràtic de Cubelles des de la República. En virtut de l’acord assolit, Isidre Piñol era nomenat primer tinent d’alcalde; Jordi Albet es responsabilitzava de la cartera d’Obres i Urbanisme; Joan Amorós es posava al capdavant de Cultura, i Joan Alba assumia Hisenda.
El nou govern començarà una ingent tasca en tots els àmbits administratius, com ara l’urbanisme, l’ensenyament, l’esport i la cultura, entre d’altres. En una entrevista concedida a Ràdio Cubelles l’any 2004 amb motiu dels 25 anys dels ajuntaments democràtics, Lluís Pineda feia balanç del seu mandat al consistori: “La nostra etapa del 1979 al 1983 va ser, dintre de les circumstàncies, força fructífera. Per exemple, en urbanisme, vam asfaltar molts carrers, vam construir diverses places però, sobretot, vam arranjar el passeig Marítim, vam revisar i adaptar el Pla General i vam construir el nou ajuntament. En sanitat, es va millorar la qualitat de l’aigua, noves fonts; en ensenyament es van comprar nous terrenys, es va cobrir el pati, es van construir noves aules... Hi havia un creixement molt fort i calia tenir-ho en compte. El pressupost era de 160 milions de pessetes i la població arribava a mitjan mandat a les 2.500 persones. Es va treballar força, es va informar la població i no es va perjudicar mai ningú”.
Socialment, la divisió al municipi perdurarà i tindrà el seu reflex també al consistori, amb retrets i tensió entre govern i oposició. Qui més en patiria les conseqüències seria el grup de Joan Fernández, que es partiria per la meitat. Al cap de poc temps, el regidors Josep Fonoll i Salvador Estalella s’aproximarien a l’Entesa mentre que els altres dos, Antonio Sánchez i el mateix Fernández, optarien per reduir ostensiblement la seva activitat i assistir cada vegada menys a l’Ajuntament. Tot plegat, un caldo de cultiu que posaria en safata de plata l’alcaldia i la majoria absoluta en mans de l’Entesa per Cubelles a les eleccions de 1983.
Nota: El present article s’ha elaborat a partir del guió del programa ‘Història de les eleccions municipals de Cubelles (1970-2019)’ de Ràdio Cubelles, que es va emetre amb motiu de les eleccions municipals del 26 de maig i que es pot escoltar sencer a https://alacarta.radiocubelles.cat/#!/programs/historiadeleseleccionsmunicipalsdecubell
BIBLIOGRAFIA
-PUIG ROVIRA, Francesc Xavier. L'Entesa per Cubelles: una experiència de democràcia local. Cubelles: Ajuntament de Cubelles i Institut d’Estudis Penedesencs, 1998.
-FONOLL, Núria; MARTÍNEZ ROIG, Xavier; PINEDA, Antoni; PUIG ROVIRA, Francesc Xavier; VIDAL URPÍ, Joan. Història gràfica de Cubelles (1970-2000). Cubelles: Ajuntament de Cubelles 2003.
-MARTÍNEZ ROIG, Xavier; VIDAL URPÍ, Joan. Els anys de la postguerra i l'auge turístic a Cubelles (1939-1970). De la repressió a l'especulació. Cubelles: Ajuntament de Cubelles 2009.
-Arxiu Sonor Ràdio Cubelles
-Arxiu Municipal de Cubelles
ENTREVISTES
-Entrevistes a Josep Castellví, Joan Fernández i Joan Vidal, abril de 2019.
El clima polític i social a Cubelles, que aleshores sumava uns 2.000 habitants, quedaria força afectat per l’edificació de la central energètica a la zona a tocar de les Salines, un equipament que era vist per bona part del municipi com un perill per a la salut i, sobretot, una imposició de la dictadura franquista, a banda de percebre’s com un fre per al desenvolupament turístic de la vila. Un conflicte, doncs, que s’afegia a la ja de per si complicada situació política derivada de la fi del franquisme i la disputa entre continuistes, reformadors i rupturistes. En aquest context se celebraven el 3 d’abril de 1979 les primeres eleccions municipals des de gener de 1934.
Per a tots els participants als comicis i la major part de la població, que gairebé sempre havien viscut sota una dictadura, les eleccions eren tot un esdeveniment i, a la vegada, un món desconegut. Les quatre llistes que s’hi acabaren presentant van haver d’aprendre sobre la marxa i a base d’improvisació. Un dels que en va prendre part, Josep Castellví, explica que va ser una experiència d’allò més il·lusionant: “Recordo que ens anàvem trobant per tot el poble penjant cartells. Jo anava amb la furgoneta, on hi duia la galleda i la cola... Tot ens ho pagàvem nosaltres mateixos i, quan van passar les votacions, vam netejar de seguida tot el poble de cartells.
A les eleccions de 1979 s’hi acabaren presentant quatre candidatures, amb dues clarament antagòniques. D’una banda, Independents per Cubelles número 22, la llista elaborada a l’entorn de l’exalcalde, Joan Fernández. La seva, era una proposta continuista que basava la seva argumentació electoral en l’experiència en la gestió municipal dels seus integrants i, a la vegada, en la capacitat de generació de llocs de treball arran de la construcció de la Tèrmica.
La seva predisposició a arribar a acords amb la central a canvi de contrapartides portarà bona part del municipi a qualificar-los com a protèrmics. Quatre dècades després, el seu cap de llista, Joan Fernández, discrepa, tanmateix, d’aquest qualificatiu. “Nosaltres no ens vam presentar mai com a tèrmics, perquè no ho érem. Els altres sí que es denominaven antitèrmics, perquè ells sí que ho eren. De fet, i aleshores ja ho dèiem, aquesta oposició antitèrmica va ser molt bona per a nosaltres. Sense adonar-se’n, quan més pressionaven, més força teníem nosaltres per aconseguir millores en la nostra negociació amb la Tèrmica. Les condicions que vam anar imposant es van assolint, indirectament, també per la seva feina”.
Així mateix, malgrat l’afinitat ideològica que se li pressuposava a l’exalcalde amb la UCD d’Adolfo Suárez, Joan Fernández va preferir bastir una candidatura d’essència independent: “La llista la vam fer amb la condició sine qua non que no volíem participar de cap partit polític. Era una candidatura molt àmplia amb diversitat ideològica, cadascú pensava el que pensava. I això que a mi em van venir a buscar algunes sigles, algunes sorprenents que prefereixo no esmentar. Sí que diré UCD i Alianza Popular, entre d’altres”.
L’altra gran candidatura local serà la d’Independents número 2, la marca electoral de l’Entesa per Cubelles, que no es va poder presentar amb les seves sigles formals, i que estava integrada per elements provinents principalment, malgrat que no de manera exclusiva, de la Comissió Antitèrmica.
La llista estava encapçalada pel sindicalista i membre del comitè d’empresa de la Pirelli de Vilanova, Isidre Piñol, a qui també acompanyaven representants de partits contraris a la Tèrmica i que es van integrar a la seva proposta. Així, el PSUC designaria Rafael Pinilla com a representant a la candidatura de l’Entesa mentre que ERC optaria per Antoni Fonoll. Al marge d’aquestes dues propostes, també concorrerien a les eleccions Convergència i Unió, de la mà del seu delegat a Cubelles, Lluís Pineda, força conegut pel seu activisme al món de la cultura i l’esport, i el PSC, amb Armand Marfil, fill d’una família d’estiuejants, al capdavant.
Amb tot, la principal batalla política es viuria entre l’Entesa i la llista vinculada a Joan Fernández, tal com assenyala l’historiador, Joan Vidal: “El tema estava polaritzat entre la candidatura continuista, Independents 22, i la liderada per Isidre Piñol. Aquestes eren els principals grups que lluitaven per guanyar les eleccions. També hi havia CiU i el PSC, que mantenia molt bona relació amb la Comissió Antitèrmica i també s’oposava a la construcció de la central. Amb tot, es va voler presentar pel seu compte i recordo que en aquella campanya es deia que ho feia amb l’objectiu de restar vots a la candidatura d’en Piñol”.
El recompte de les eleccions donaria com a guanyadora la candidatura liderada per Joan Fernández, amb 504 vots i quatre regidors; seguida de ben a prop per l’Entesa, amb 490 sufragis i quatre electes també; CiU en tercer lloc amb 110 vots i un regidor, i, finalment, el PSC, amb 41 vots i cap representant.
Davant d’aquest panorama, tots els ulls es van posar sobre el regidor de Convergència i Unió, Lluís Pineda, a l’espera de saber per qui es decantaria i acabaria investint alcalde amb el seu vot decisiu. Finalment, però, i després d’haver sofert innombrables pressions, Pineda optaria per no donar suport a cap de les dues candidatures i votar-se a si mateix. L’historiador i integrant de l’Entesa, Joan Vidal, creu que a la decisió final hi pesarien força les directrius de la direcció nacional de la formació convergent: “Els membres de la candidatura de CiU a Cubelles estaven més a favor de l’abstenció però, des de la direcció nacional, se li va comminar a votar-se a si mateix ja que, possiblement, hi deuria haver algun acord previ amb l’Entesa perquè els seus regidors votessin en Pineda i es barrés, així, el pas a una llista que es veia com a continuista amb el règim anterior. Tot plegat, a en Lluís Pineda li va comportar molts mal de caps i, fins i tot, enfrontaments amb gent del seu grup que eren partidaris de la seva abstenció per mostrar la seva neutralitat. Jo sempre ho he debatut, atès que la decisió d’en Pineda suposava trencar amb el continuisme i apostar per una fórmula nova i innovadora”.
Arribats a aquest punt, des de la llista de Joan Fernández s’apostaria per votar el seu candidat atès que havia estat la primera força en nombre de vots, mentre que l’Entesa optaria, aleshores, per donar suport a Pineda i entrar al seu govern. Així, contra tot pronòstic, el dia 19 d’abril de 1979, Lluís Pineda i Gavaldà era investit primer alcalde democràtic de Cubelles des de la República. En virtut de l’acord assolit, Isidre Piñol era nomenat primer tinent d’alcalde; Jordi Albet es responsabilitzava de la cartera d’Obres i Urbanisme; Joan Amorós es posava al capdavant de Cultura, i Joan Alba assumia Hisenda.
El nou govern començarà una ingent tasca en tots els àmbits administratius, com ara l’urbanisme, l’ensenyament, l’esport i la cultura, entre d’altres. En una entrevista concedida a Ràdio Cubelles l’any 2004 amb motiu dels 25 anys dels ajuntaments democràtics, Lluís Pineda feia balanç del seu mandat al consistori: “La nostra etapa del 1979 al 1983 va ser, dintre de les circumstàncies, força fructífera. Per exemple, en urbanisme, vam asfaltar molts carrers, vam construir diverses places però, sobretot, vam arranjar el passeig Marítim, vam revisar i adaptar el Pla General i vam construir el nou ajuntament. En sanitat, es va millorar la qualitat de l’aigua, noves fonts; en ensenyament es van comprar nous terrenys, es va cobrir el pati, es van construir noves aules... Hi havia un creixement molt fort i calia tenir-ho en compte. El pressupost era de 160 milions de pessetes i la població arribava a mitjan mandat a les 2.500 persones. Es va treballar força, es va informar la població i no es va perjudicar mai ningú”.
Socialment, la divisió al municipi perdurarà i tindrà el seu reflex també al consistori, amb retrets i tensió entre govern i oposició. Qui més en patiria les conseqüències seria el grup de Joan Fernández, que es partiria per la meitat. Al cap de poc temps, el regidors Josep Fonoll i Salvador Estalella s’aproximarien a l’Entesa mentre que els altres dos, Antonio Sánchez i el mateix Fernández, optarien per reduir ostensiblement la seva activitat i assistir cada vegada menys a l’Ajuntament. Tot plegat, un caldo de cultiu que posaria en safata de plata l’alcaldia i la majoria absoluta en mans de l’Entesa per Cubelles a les eleccions de 1983.
Nota: El present article s’ha elaborat a partir del guió del programa ‘Història de les eleccions municipals de Cubelles (1970-2019)’ de Ràdio Cubelles, que es va emetre amb motiu de les eleccions municipals del 26 de maig i que es pot escoltar sencer a https://alacarta.radiocubelles.cat/#!/programs/historiadeleseleccionsmunicipalsdecubell
BIBLIOGRAFIA
-PUIG ROVIRA, Francesc Xavier. L'Entesa per Cubelles: una experiència de democràcia local. Cubelles: Ajuntament de Cubelles i Institut d’Estudis Penedesencs, 1998.
-FONOLL, Núria; MARTÍNEZ ROIG, Xavier; PINEDA, Antoni; PUIG ROVIRA, Francesc Xavier; VIDAL URPÍ, Joan. Història gràfica de Cubelles (1970-2000). Cubelles: Ajuntament de Cubelles 2003.
-MARTÍNEZ ROIG, Xavier; VIDAL URPÍ, Joan. Els anys de la postguerra i l'auge turístic a Cubelles (1939-1970). De la repressió a l'especulació. Cubelles: Ajuntament de Cubelles 2009.
ARXIU
-Arxiu Sonor Ràdio Cubelles
-Arxiu Municipal de Cubelles
ENTREVISTES
-Entrevistes a Josep Castellví, Joan Fernández i Joan Vidal, abril de 2019.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada