Article '26 de febrer: 55 anys de l'enderroc del pont del campanar', de Joan Vidal
El 26 de febrer de 1968 el poble de Cubelles va perdre un dels seus elements arquitectònics més simbòlics: el pont del campanar. Per arribar a entendre aquest fet que encara avui, exactament 55 anys després, encara es lamenta, cal retrocedir alguns anys abans, quan mossèn Jordi Fort, titular de la parròquia de Santa Maria durant una dècada (entre el 17 de juliol de 1957 i el 31 d’agost de 1967) va considerar la possibilitat de traslladar la rectoria, que es trobava en males condicions, a un altre indret i deixar lliure aquell espai per a una plaça de la Vila ben ampla.
El febrer de 1967, l’arquitecte municipal, Joan Estevan Llagaria, va fer per encàrrec un projecte d’un nou Centre Parroquial que s’havia d’emplaçar a l’Hort del Rector. Amb més de dos-cents metres quadrats d’habitatge, la construcció disposaria d’un cinema, sala d’actes i biblioteca. Dos mesos més tard, l’abril de 1967, mossèn Jordi Fort considerava insostenible l’estat de la rectoria i enviava una carta a 537 feligresos on se’ls deia que la casa parroquial no era habitable, que la seva reparació necessitaria d’una forta inversió, que entrava aigua pels balcons i el sostre, i que el paviment era insegur, havent cedit ja diverses vegades. A la missiva, el mossèn cubellenc deia:
“Una bona part dels habitants nadius no està conforme (amb tirar a terra la Rectoria), per què? Els dol veure desaparèixer el pont que uneix l’església amb la Rectoria. No estan conformes tampoc que desapareguin els finestrals típics de les façanes”.
Continuava la lletra argumentant el poc valor arquitectònic de la vella construcció datada, en una primera fase, al segle XVII i, posteriorment ampliada prop del 1750. També defensava que mossèn Joan Avinyó la va qualificar de “vella i decaiguda” en el llibre Història de Cubelles. Tot seguit, mossèn Jordi feia als fidels les següents preguntes:
“Trobes bé la permuta? / Si no, quina solució dones? / Et sembla bé vendre les Premses i fer una nova Rectoria al mateix lloc, o restaurar l’actual? / Donaries ajuts? / Quina quantitat aportaries?”
El 26 de febrer de 1968, doncs, desapareixia una de les imatges més remarcables de Cubelles. Les obres que a continuació es van fer per renovar la rectoria de poc no acaben en tragèdia quan una part de l’edifici es va enfonsar i un dels paletes que hi treballava, Bartolo Cuenca, va patir un greu perill. Afortunadament en va sortir il·lès però l’Ajuntament va haver de prendre cartes en l’assumpte i, havent fet les oportunes gestions davant de l’arquebisbe i del governador civil, el consistori va prendre la determinació de “procedir a l’enderroc de la part ruïnosa de la rectoria, efectuant amb caràcter d’urgència les despeses necessàries per a tal efecte”. A part d’aquesta actuació, l’Ajuntament va acordar, poc més tard, atorgar una subvenció de 13.600 pessetes per a la reconstrucció de la rectoria, bona part de la qual es va fer per subscripció popular.
Bibliografia
-AVINYÓ i Andreu, Joan: Història de Cubelles. Ajuntament de Cubelles, 1973 (1a edició).
-MARTÍNEZ, Xavier; VIDAL, Joan: Els anys de la postguerra i l’auge turístic a Cubelles (1939-1970). De la repressió a l’especulació. Ajuntament de Cubelles, 2009.
Any 1960 (Foto Antoni Pineda)
El febrer de 1967, l’arquitecte municipal, Joan Estevan Llagaria, va fer per encàrrec un projecte d’un nou Centre Parroquial que s’havia d’emplaçar a l’Hort del Rector. Amb més de dos-cents metres quadrats d’habitatge, la construcció disposaria d’un cinema, sala d’actes i biblioteca. Dos mesos més tard, l’abril de 1967, mossèn Jordi Fort considerava insostenible l’estat de la rectoria i enviava una carta a 537 feligresos on se’ls deia que la casa parroquial no era habitable, que la seva reparació necessitaria d’una forta inversió, que entrava aigua pels balcons i el sostre, i que el paviment era insegur, havent cedit ja diverses vegades. A la missiva, el mossèn cubellenc deia:
“Una bona part dels habitants nadius no està conforme (amb tirar a terra la Rectoria), per què? Els dol veure desaparèixer el pont que uneix l’església amb la Rectoria. No estan conformes tampoc que desapareguin els finestrals típics de les façanes”.
Dia de Sant Esteve de 1962 (Foto d'Antoni Pineda)
Continuava la lletra argumentant el poc valor arquitectònic de la vella construcció datada, en una primera fase, al segle XVII i, posteriorment ampliada prop del 1750. També defensava que mossèn Joan Avinyó la va qualificar de “vella i decaiguda” en el llibre Història de Cubelles. Tot seguit, mossèn Jordi feia als fidels les següents preguntes:
“Trobes bé la permuta? / Si no, quina solució dones? / Et sembla bé vendre les Premses i fer una nova Rectoria al mateix lloc, o restaurar l’actual? / Donaries ajuts? / Quina quantitat aportaries?”
Anys seixanta (Foto d'Antoni Pineda)
La primera de les preguntes es referia a la possibilitat de cedir el terreny de la rectoria per a engrandir la plaça de la Vila i que l’Ajuntament, a canvi, pagués les obres d’una nova casa parroquial al lloc anomenat les Premses, a tocar de l’església, on actualment hi ha el Banc Sabadell. En un annex de la Història de Cubelles (Capítol II, pàg. 141) s'expliquen tots aquests passos que el capellà va fer al respecte:
"Comencen les gestions per cedir a l'ajuntament el terreny on radica la casa rectoral, que esdevindria una plaça si el Municipi edificava a càrrec seu una nova rectoria tocant a l'església, a l'indret anomenat Local de les Premses" / "Cal que els feligresos encomanin a Déu aquest afer, ja que la Casa Rectoral no reuneix les condicions indispensables per habitar-hi, i la vila necessita una bella plaça Major (Fulla Parroquial de 6-XI-1966)" / "1967. Foren enviats 537 sobres, un a cada família cubellenca, per tal de manifestar com veien el projecte de la nova casa parroquial. Les respostes foren: 3 sobres, deixats a l'Església el Dia de la Parròquia; 3 més per correu; 1 procedent de Barcelona i un altre enviat des de París. En total, 8, que no arriben al 2 %".
Algunes de les respostes eren, si més no, singulars. La majoria aprovaven la permuta i una, la rebuda de Barcelona, demanava que es conservés la rectoria “tal i com està, que la facin museu o casa de curiositats” i arribava a dir que “el pont i la figuera del campanar formen part del patrimoni històric arquitectònic de Cubelles”.
L'estiu de 1967 mossèn Jordi Fort deixava la parròquia de Santa Maria i era substituït per mossèn Josep Campillo. El nou capellà tenia un tarannà completament diferent del seu antecessor i una de les seves primeres actuacions va ser renovar completament la rectoria, que, certament, com hem vist, ho necessitava. Però això comportà que l'arc que unia l'edifici rectoral amb l'església, conegut entre els cubellencs com el pont del campanar, fos enderrocat i Cubelles perdés un dels seus elements arquitectònics més característics. Si bé és cert que les obres van anar a càrrec de la parròquia, també ho és que ningú va fer res per impedir la desaparició d'aquell autèntic símbol del poble. Les autoritats competents, tant polítiques com eclesiàstiques, van donar el consentiment i a nivell ciutadà tampoc ningú no va moure ni un dit –almenys públicament– per evitar aquell fet que posteriorment seria lamentat gairebé per tothom.
"Comencen les gestions per cedir a l'ajuntament el terreny on radica la casa rectoral, que esdevindria una plaça si el Municipi edificava a càrrec seu una nova rectoria tocant a l'església, a l'indret anomenat Local de les Premses" / "Cal que els feligresos encomanin a Déu aquest afer, ja que la Casa Rectoral no reuneix les condicions indispensables per habitar-hi, i la vila necessita una bella plaça Major (Fulla Parroquial de 6-XI-1966)" / "1967. Foren enviats 537 sobres, un a cada família cubellenca, per tal de manifestar com veien el projecte de la nova casa parroquial. Les respostes foren: 3 sobres, deixats a l'Església el Dia de la Parròquia; 3 més per correu; 1 procedent de Barcelona i un altre enviat des de París. En total, 8, que no arriben al 2 %".
Algunes de les respostes eren, si més no, singulars. La majoria aprovaven la permuta i una, la rebuda de Barcelona, demanava que es conservés la rectoria “tal i com està, que la facin museu o casa de curiositats” i arribava a dir que “el pont i la figuera del campanar formen part del patrimoni històric arquitectònic de Cubelles”.
Llorenç Aviñó travessant el pont (Foto d'Antoni Pineda)
L'estiu de 1967 mossèn Jordi Fort deixava la parròquia de Santa Maria i era substituït per mossèn Josep Campillo. El nou capellà tenia un tarannà completament diferent del seu antecessor i una de les seves primeres actuacions va ser renovar completament la rectoria, que, certament, com hem vist, ho necessitava. Però això comportà que l'arc que unia l'edifici rectoral amb l'església, conegut entre els cubellencs com el pont del campanar, fos enderrocat i Cubelles perdés un dels seus elements arquitectònics més característics. Si bé és cert que les obres van anar a càrrec de la parròquia, també ho és que ningú va fer res per impedir la desaparició d'aquell autèntic símbol del poble. Les autoritats competents, tant polítiques com eclesiàstiques, van donar el consentiment i a nivell ciutadà tampoc ningú no va moure ni un dit –almenys públicament– per evitar aquell fet que posteriorment seria lamentat gairebé per tothom.
A punt de ser enderrocat (Foto d'Octavi Artigas)
El 26 de febrer de 1968, doncs, desapareixia una de les imatges més remarcables de Cubelles. Les obres que a continuació es van fer per renovar la rectoria de poc no acaben en tragèdia quan una part de l’edifici es va enfonsar i un dels paletes que hi treballava, Bartolo Cuenca, va patir un greu perill. Afortunadament en va sortir il·lès però l’Ajuntament va haver de prendre cartes en l’assumpte i, havent fet les oportunes gestions davant de l’arquebisbe i del governador civil, el consistori va prendre la determinació de “procedir a l’enderroc de la part ruïnosa de la rectoria, efectuant amb caràcter d’urgència les despeses necessàries per a tal efecte”. A part d’aquesta actuació, l’Ajuntament va acordar, poc més tard, atorgar una subvenció de 13.600 pessetes per a la reconstrucció de la rectoria, bona part de la qual es va fer per subscripció popular.
L'enderroc (Foto d'Octavi Artigas)
Article de Joan Roig i Piera aparegut al programa de la Festa Major de 1968.
Joan Vidal
Bibliografia
-AVINYÓ i Andreu, Joan: Història de Cubelles. Ajuntament de Cubelles, 1973 (1a edició).
-MARTÍNEZ, Xavier; VIDAL, Joan: Els anys de la postguerra i l’auge turístic a Cubelles (1939-1970). De la repressió a l’especulació. Ajuntament de Cubelles, 2009.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada