MEMÒRIA POPULAR

Article publicat originalment a l’Anuari 2011.

Núria Fonoll i Carbonell

Les modistes de Cubelles a mitjan segle XX. Els cosidors de la vila

Fins fa relativament pocs anys, gairebé totes les dones sabien cosir. Hi havia, però, qui es guanyava la vida cosint per als altres o ajudant a cosir: les modistes. La modista és la persona que té per professió el disseny i confecció de peces de vestir femenines com vestits, bruses, abrics, etc. L’ofici de modista, en l’època en la qual ens centrarem (mitjan segle XX), era artesà, manual, elaborava peces a mida, completament personalitzades, de qualitat. La societat està experimentant una profunda transformació i aquests canvis estan fent desaparèixer alguns oficis, com el de modista. Avui ja tota la roba és fruit de l’entramat industrial.

Durant els anys de la postguerra l’educació que s’oferia estava ben diferenciada. Depenent del gènere, s’ensenyava una cosa o una altra, ja que es considerava que homes i dones havien de tenir papers diferents dins la societat. Així, l’ensenyament de les noies volia dir, sobretot, saber cosir. També hem de tenir present que aleshores gairebé no es venia roba feta i calia confeccionar-la a casa. A més, cosir era l’acte de relació social femení per excel·lència, es cosia diàriament. Moltes dones es trobaven als cosidors, un espai on es cosia però, també, es conversava.

A manera d’antecedent, hem d’anomenar algunes modistes i cosidors previs a l’època del nostre reportatge. Així, a finals del segle XIX, tenim coneixement del cosidor de Concepció Miquel i Roca (Cubelles, 1874 – 1951), casada amb el fuster Llorenç Armengol i Creus (Cubelles, 1872 – 1940). Ella treballava al capdavall del carrer Major i quan el seu marit traslladà (1910) la fusteria a la plaça dita actualment de Balmes, passà a cosir al primer pis d'aquesta casa.

Per fonts orals sabem de l’existència, a principi del segle XX, del cosidor de la jove Soledat Fontanals i Montaner (Cubelles, 1891-1969), quan encara era soltera, al carrer de Jacint Verdaguer. Sembla a ser que quan la Soledat es va casar amb Pere Vidal i Soler (Banyeres del Penedès, 1890 – Marín, Galícia, 1947) va deixar de cosir per als altres.

Ja més entrat el segle, també tenim notícies del cosidor de la Marina Aviñó i Socias (Cubelles, 1897 -1970). La Marina, que després seria la mestra d’una de les nostres protagonistes, tenia el cosidor a la plaça Balmes, a cal fuster, ja que era la dona del fuster Jaume Pedro Ramírez.

Un altre cosidor previ a l’època que ens ocupa va ser el de Josepa Rovirosa i Escardó (Cubelles, 1894-1958). Coneguda com la Pepeta del Castell, era la mare de la Maria Josepa Vidal i Rovirosa, una altra de les modistes d’aquesta crònica, al castell de Cubelles.

També volem esmentar, en un aspecte relacionat amb el treball de la roba però que no és en concret el de modista, les dones que es dedicaven a tallar pantalons. Tenim referència de la Maria Aviñó i Papiol (Cubelles, 1908 – Sant Pere de Ribes,1997), coneguda com Maria Daniel. Estava casada també amb un fuster, Meliton Artigas Planas (Cubelles, 1907 – 1986). Més tard posà una merceria al carrer de Josep Anselm Clavé. Després d’ella sabem que hi va haver l’Annita Alba Giralt i l’Assumpció Cona Soler.

En aquest treball ens hem volgut centrar en els tres cosidors que hi havia a Cubelles a mitjan segle XX: de la postguerra fins a meitats dels anys 80: el d’Elvira Rosell Fontanals, el de Maria Josepa Vidal Rovirosa i el de Maria Urpí Aviñó, coneguda de nom com Maria Dolors. Precisament perquè l’ofici de modista, entès com a artesà i personalitzat, es perd, hem volgut recopilar la seva petita història i reproduir l’ambient que es vivia als tres cosidors, el lloc de relació social més important de les dones cubellenques durant aquells anys, amb permís dels safarejos públics.

Elvira Rosell i Fontanals (Cubelles 1908-1992)

Anomenada per tothom Elvireta, era una dona amb molta empenta i iniciativa, avançada al seu temps. Des de molt jove es va dedicar al món de la costura. La seva germana, Enriqueta Rosell i Fontanals (Cubelles 1915-2004), també va fer de modista al seu costat durant molts anys. Eren filles de Ramon Rosell i Andreu, ferroviari, i de Dolors Fontanals i Navarro, mestressa de casa. Com a curiositat, direm que el Ramon Rosell tocava la gralla pels pobles i així va conèixer la Dolors; a més de músic, era pagès. L’Elvira es va casar amb Joan Montaner i Travé (Cubelles, 1909-1940), un dels barbers del poble. En Joan va morir molt jove i ell i l’Elvira no van tenir fills. L’Enriqueta es va casar amb Josep Escardó i Poch (Cubelles 1908-1977) i van tenir una filla i un fill. Com hem dit, l’Elvira va morir l’any 1992, així que hem recollit el testimoni de la seva neboda, la Rosa Maria Escardó i Rosell (Cubelles, 1941).

Maria Josepa Vidal i Rovirosa (Cubelles, 1920)

La de la Maria Josepa és una història curiosa. Li hauria agradat ser mestra però li van aconsellar que estudiés biblioteconomia. L’esclat de la Guerra Civil li va impedir començar la carrera. Quan el conflicte bèl·lic va acabar, el moment econòmic no era bo i la seva família va decidir pagar-li els estudis de tall i confecció. Els seus pares eren Josep Vidal i Soler (Banyeres del Penedès, 1892 – Cubelles, 1945) i Josepa Rovirosa i Escardó, a qui ja hem esmentat. Ell era pagès i ella, modista, tal com hem dit. La Maria Josepa és soltera.

Maria Urpí i Aviñó (Cubelles, 1926)

Filla de Joan Urpí i Escardó (Cubelles, 1891 - 1966) i Maria Aviñó i Romagosa (Cubelles, 1898 - 1967), pagesos; la Maria Dolors sempre havia volgut ser modista. La seva mare no era modista però n’havia après amb la Marina Aviñó i en ocasions havia cosit per a la gent. Des de ben jove, la Maria Dolors es va introduir dins els món de la confecció ja que va anar a aprendre a Vilanova. Després de formar-se àmpliament, s’hi dedicà de manera professional. Es va casar amb Josep Vidal i Fontanals (Cubelles, 1919-1981), que treballà a la Pirelli de xofer i van tenir un fill i una filla.

Margarida Urpí i Aviñó (Cubelles 1928)

Germana de la Maria Dolors, va treballar primer amb ella durant molts anys i, posteriorment, amb la Maria Josepa Vidal. La Margarida és soltera i durant molt de temps ha tingut cura dels vestits dels capgrossos. També va tenir una paper important en la renovació dels vestits dels gegants, l’any 1985. Per la seva dedicació a aquesta tasca, fa uns anys fou objecte d’una distinció per part de l’Associació de Dones La Fita.

L’aprenentatge de l’ofici

Tot i que la majoria de modistes professionals anaven a aprendre l’ofici, cal remarcar que totes elles ja sabien cosir prèviament. N’havien après a casa i a l’escola. L’Elvira Rosell va ser deixeble de Marina Aviñó i Socias, a la qual ja ens hem referit anteriorment. Tot i que l’Elvira era molt jove, una adolescent, i ja havia aprés el més bàsic a casa, la Marina li va ensenyar la part prèvia del patronatge i el tall les peces. L’Elvira va aprendre molt ràpid i, poc després del seu pas per ca la Marina, va ser la seva pròpia mestra qui, quan tenia molta feina, enviava les clientes a l’Elvira. La neboda de l’Elvira, la Rosa Maria Escardó , apunta que la seva tia “s’atrevia amb tot, era molt llançada. També tallava cabells. El seu marit, Joan Montaner, era barber i li va ensenyar l’ofici”.

La mare de la Maria Josepa Vidal ja cosia al castell, on hi tenia el cosidor, però ella, a més, va anar a Barcelona a estudiar tall i confecció. Així ho recorda: “M’estava a casa d’una tia i anava a aprendre l’ofici a l’acadèmia Martí Misé, on s’ensenyava el sistema Martí. Quan feia un any que havia començat els estudis, vaig haver de deixar-ho perquè la meva mare es va posar malalta i vaig haver de tornar a Cubelles”. A l’acadèmia, la Maria Josepa només va aprendre patronatge: “La resta s’aprenia a casa, de fet, jo ja ho sabia tot quan vaig anar a Barcelona. La meva mare, de jove, va anar a aprendre l’ofici a casa una modista i ella m’ho va ensenyar tot, excepte el patronatge”. La Maria Josepa diu que el primer que la va temptar a l’hora de cosir va ser “el soroll de les estisores sobre la fusta a l’hora de tallar un peça de roba”.

La Maria Dolors Urpí va tenir una llarga formació professional: des dels 14 fins als 19 anys va anar a aprendre l’ofici a Vilanova i la Geltrú, a casa l’Antònia Ribas, coneguda com la Murrets: “Va ser la meva mare qui va decidir que anés a aprendre de manera més professional, però jo sempre havia volgut cosir”. Recorda aquells anys com una època en la que va treballar moltes hores però, també, en la que va aprendre molt: “Primer vaig entrar d’aprenenta, emprovant a les clientes. Al cap d’un any ja era mig oficial i poc després oficial. L’horari era de les 8 del matí a les 12 del migdia i de les 2 a les 7 de la tarda, dissabtes inclosos. Em desplaçava a Vilanova amb tren i com que al migdia no tenia temps d’anar a Cubelles, m’emportava el dinar de casa. Els primers anys al migdia anava a dinar a casa uns oncles i, després, ja m’escalfava la carmanyola a ca la Murrets mateix”. Al vespre, la Maria Dolors agafava el tren de les 8 però anaven molt malament i sovint arribava a casa tard i cansada. Com a anècdota, recorda que el primer dia que va començar a cosir a Vilanova era un 30 de juliol, festa dels Sants Patrons de Cubelles. Aquell dia la van fer sobrefilar una faldilla: “Vaig fer tots els punts iguals, molt seguit, perquè quedés bé. Quan ho vaig entregar em van dir que molt bé però que era gros, que ho havia de fer de nou. I em vaig dir que mai més em farien desfer res, que m’asseguraria. I així va ser”.

La Margarida Urpí, com la majoria de dones de la seva generació, va aprendre el més bàsic de la costura a casa: primer de la seva mare i després de la seva germana: “La mare en sabia molt, de cosir, als 14 i 15 anys ja em feia fer les vores de les coses que ella confeccionava”. Quan la seva germana es va establir com a modista, l’any 1946, va anar a cosir amb ella i, més tard, l’any 1980, quan la Maria Dolors deixà de cosir, anà amb la Maria Josepa Vidal.

Els cosidors

L’Elvireta va començar a tallar i a cosir per als altres quan només tenia 16 anys, a casa seva, al carrer Major. Després, un cop casada, va establir-se en una casa ubicada al principi del carrer Sant Antoni. Rosa Maria Escardó assenyala que la seva tia “primer va iniciar-se amb poca cosa, fent coses petites i després va anar perfeccionant. Anys més tard va instal·lar el seu cosidor al carrer Major. A la planta baixa hi tenia el taller, on cosia ella i totes les dones que hi anaven. I al primer pis hi tallava els cabells”. El cosidor de l’Elvireta Rosell, el del carrer Major, que va ser el que més temps va regentar, era força gran. Rosa Maria Escardó recorda que hi havia dues portes, una al carrer Major i l’altre al carreró i quan feia calor, a l’estiu “estaven les dues obertes per a que passés més fresqueta. Al centre de la planta baixa hi havia una gran taula de fusta i en un racó una màquina de cosir de la marca Singer que utilitzava tothom, feien torns per fer-la servir. També recordo que en una de les parets hi havia una capelleta amb la Santíssima Trinitat”.

La Maria Josepa Vidal va cosir professionalment des que va acabar els estudis, a principis dels anys quaranta del segle passat. Els seus avis vivien al castell de Cubelles i havien habilitat el menjador del primer pis com a cosidor per a la seva mare. Després ja va ser seu: “Vaig començar allà i uns anys més tard, quan vaig adquirir la casa al carrer Rocacrespa, també hi vaig traslladar el cosidor”. La Maria Josepa utilitzava una habitació com a cosidor i una altra com a emprovador.

La Maria Dolors Urpí, un cop va acabar la seva formació a Vilanova, va decidir obrir un cosidor a Cubelles, l’any 1946: “Com que a casa no teníem espai, em van brindar una habitació a ca la Maria Camps, a la plaça de Santa Maria. Teníem molta amistat i em van fer un favor. Un any després ja vaig traslladar el taller a casa, al carrer Jacint Verdaguer i, una vegada em vaig casar, el vaig establir definitivament al carrer Major. Aquí tampoc teníem massa lloc però el vam buscar: primer cosia a baix a l’entrada i després a dalt”. Al cosidor de la Maria Dolors hi havia una taula rodona, on tallava la roba, i la màquina de cosir.

La feina i les clientes

Les nostres modistes oferien dos tipus de servei. Per una banda tallaven les peces de roba per a les mestresses de casa, que després cosien elles mateixes i, durant el procés, les anaven assessorant i ajudant. Totes aquestes dones acudien al cosidor, a vegades a diari, per cosir en companyia i per resoldre els dubtes que la confecció els podia crear. A vegades també rebien un cop de mà en aquelles parts més complicades. Les modistes els cobraven tant per peça.

D’altra banda, elaboraven roba de principi a fi, per encàrrec. Segons la Rosa Maria, l’Elvireta tenia dos tipus de clientela: “Gent del poble i també estiuejants. Les estiuejants acostumaven a portar la roba de Barcelona, ella ho tallava i després ho confeccionava”. També recorda que la seva tia era la modista principal però hi havia diverses dones que l’ajudaven a cosir: “Entre elles hi havia la meva mare, l’Enriqueta Rosell, també la Rosario Civiach, la Teresina Granell i les germanes Roser i Mercè Ferrer. Es guanyaven la vida així, tenien molt bones mans per cosir”.

La Maria Josepa Vidal també tenia dos tipus de clientela ben diferenciada: “Tot eren dones, el gran gruix era de Cubelles però també estiuejants de Barcelona. Recordo que hi havia una senyora que venia a l’estiu però a l’hivern també acudia expressament que li féssim la roba”. A més, durant uns anys, a Cubelles hi va estiuejar un important colònia de suïssos, alguns dels quals també van ser clients de la Maria Josepa: “Treballàvem més a l’estiu, fins a la Festa Major. A l’hivern també però després de Nadal hi havia calma”.

La Maria Dolors Urpí tenia clients de Cubelles, però també de Barcelona i de Vilanova: “Quan encara cosia a ca la Murrets, a Vilanova, a la nit arribava a casa i em posava a fer vestits per gent de Vilanova que sabien que havia anat a aprendre allà. Ella era la millor modista de Vilanova”. Explica que li agradava tant que “més que veure-ho com una feina, jo ho veia com un hobbie perquè hi gaudia molt”.

La confecció: què i com

Les peces que més es feien les nostres modistes eren: bates, faldilles, bruses, vestits jaqueta i abrics. Era sempre una confecció femenina, de pantalons no se’n feien perquè no s’acostumaven a portar. També s’havia fet roba de dol ja que, fa molts anys, quan algú moria, la família havia de vestir de negre durant tres anys. De tant en tant també feien peces excepcionals com vestits de núvia i comunió. En ocasions, fer aquest tipus de confecció era quasi com una tradició: “Hi havia casos – diu la Maria Josepa – en què havia fet el vestit de núvia de la mare, el de comunió de la filla i, també, el de casament de la filla”.

La Rosa Maria Escardó assegura que en peces com aquestes, més complicades “s’ajudaven les unes amb les altres: si a una li sortia més una cosa s’oferia per donar un cop de mà”. El procediment que emprava l’Elvireta a l’hora de fer una peça, segons recorda la Rosa Maria, era el següent: “mirava un model, prenia les mides a la persona a qui anava destinat, ho marcava amb guix sobre la roba, ho tallava, embastava i emprovava. Això ho feia amb un cantó de la roba. Sobre allà es rectificava, ho desfeia, en treia l’altra part i ho cosia. Normalment en tenia prou amb tres emproves”. La Rosa Maria també explica que una de les peces més complicades de fer eren els vestits jaqueta “sobretot si eren cenyits i portaven contraforts”.

La manera de treballar de la Maria Josepa era aquesta: “Prenia mides de la llargada del vestit, de la cintura i del pit. De l’amplada de l’esquena, del maluc i de l’alçada del pit. Ho traslladava tot al paper, en peces que col·locava sobre la roba i tallava”. La Maria Josepa tenia maniquí, on donava forma i muntava les peces. Com a curiositat, apuntar que la Maria Josepa és esquerrana i sap cosir amb les dues mans, encara que de tallar sempre ha tallat amb l’esquerra. Tot el procés li agradava però potser el que menys li agradava era fer vores.

La Maria Dolors Urpí reconeix que les estisores no li van fer por mai i que de seguida s’hi va atrevir: “Primer prenia mides i en treia els patrons amb paper, després els posava sobre la persona i, si la cosa anava bé, tallava la roba seguint aquells patrons”. El que més li agradava fer eren mànigues: “Posant-les, gaudia. Era una cosa difícil però a mi m’agradava molt”. Per fer una peça “estava menys d’un mes, depenent del que es tractava, i sempre en tenia començades tres i quatre. Treballava matí i tarda i, en ocasions, fins ben entrada la nit. Moltes vegades havia de deixar la feina per atendre la casa o la família. Era una feina combinada, compartida amb els altres obligacions”. 

Cosir a mà i a màquina

La feina de modista volia dir cosir a mà però també a màquina. El que es cosia a màquina era la part final de la confecció. Abans, però, hi havia tota la tasca manual, des de dibuixar sobre la roba i tallar fins a passar punts, embastar ... La Maria Josepa Vidal explica que ella sempre va veure aquest estri: “La meva mare ja en tenia una que es feia anar amb la mà, després van venir les màquines de pedal”. La Maria Josepa té una Refrey, que encara funciona correctament i que és la màquina amb què ha fet quasi tota la seva feina de modista.

Com ja hem explicat, al cosidor de l’Elvireta Rosell hi havia una màquina de cosir de la marca Singer que podia fer servir tothom i que a vegades provocava alguns petits malentesos, pel tema dels torns. La Margarida Urpí també té una Singer, molt antiga, que ja era de la seva mare: “És la que he fet servir sempre i encara faig servir avui”. Quan aquestes màquines s’avariaven primer venia un mecànic de Vilanova i després se’n va fer càrrec el cubellenc Ricard Carreras, que és mecànic especialista en màquines de confecció. El Ricard ja està jubilat però havia estat un dels mecànics de la fàbrica Belcor.

Com que tot evoluciona, les màquines de cosir també: avui ja són elèctriques. La Maria Josepa, que havia viatjat molt a França, les havia provat fa molts anys, però reconeix que no li agraden massa: “Estic acostumada a les de pedal i no m’agraden”. A la Margarida tampoc li agraden: “Estic avesada, de tota la vida, a la màquina de la mare i amb les altres no m’hi trobo, i això que també n’he provat”.

Qui sí que té una màquina elèctrica és la Maria Dolors Urpí: “Tinc una Singer elèctrica i ja hi estic acostumada. També tinc la màquina de cosir de la meva sogra, Soledat Fontanals, de la marca Wertheim, molt antiga, de pedal”.

L’ambient als cosidors 

Anar al cosidor era, també, un acte social. Aquell era el punt de trobada i de relació per a les dones cubellenques, que acudien al cosidor amb la roba posada dins un mocador de fer farcells i amb la seva capsa de cosir. Mentre es parlava de patrons, cises, vores, embastes, sobrefilar, pinces ... també es conversava sobre altres coses, es comentava, es reia i, a vegades, també es discutia. L’ambient era distès, tal i com recorda la Rosa Maria Escardó: “Tothom seia al volant de la taula i explicava coses, tot és comentava i, és clar, també s’explicaven xafarderies”. El ritme al local era constant, sempre hi havia gent, durant tot el dia però “normalment al matí hi anaven les dones que cosien per la gent de fora i a la tarda hi tornaven a anar elles i les mestresses de casa, les que es cosien la seva pròpia roba”, diu la Rosa Maria. 

La Maria Josepa Vidal recorda que durant una temporada “feien Lo que el viento se llevó per la ràdio i el dia que ho retransmetien no anava ningú al cosidor. I després tothom comentava la jugada mentre cosien”. A casa la Maria Josepa, mentre estaven cosint “no acostumaven a escoltar la ràdio, més aviat es parlava del que passava al poble, però no gaire perquè estaven més per la feina”.

La Rosa Maria Escardó recorda una anècdota del cosidor de la seva tia: “L’àvia del Ferran Romeu vivia amb la seva sogra, a cal Tiana, i sempre li deia que anés a cosir i es fes una bateta. Ella anava al cosidor de la meva tia i la bata li feien les altres dones perquè ella no sabia cosir. Això sí, mentre l’hi cosien ella recitava poesia i els explicava coses. I la seva sogra després li deia que li havia quedat molt bé, que havia aprés a cosir de seguida i ella, és clar, no havia fet res”.

Quant a la rivalitat entre els diferents cosidors, la Rosa Maria Escardó assenyala que sí, que n’hi havia: “Aleshores Cubelles era un poble molt petit i una mica de rivalitat hi era. Per exemple, per la Festa Major s’estrenaven vestits i tot era mirar i comentar quin era més maco i de quin cosidor havia sortit”. Per la seva banda, la Maria Josepa diu, en referència a aquesta rivalitat, que això “eren tonteries de poble, jo no hi vaig prendre part mai. Més m’estimava estar per la feina i fer-la ben feta”. La Maria Dolors, per la seva banda, admet que “es criticava molt però al cosidor de casa no gaire perquè a mi no m’agradava. L’ambient era bastant seriós, ens estimàvem més parlar que criticar”.

Els proveïdors

Cubelles era un poble petit i el gènere per poder cosir l’adquirien a Barcelona. Hi havia uns representants que anaven als cosidors aproximadament un cop al mes i hi deixaven el mostrari, que cada any era nou. Les clientes triaven la roba i després la casa portava la comanda. Tots els cosidors tenien les mateixes cases. Una d’elles era Can Peix, del carrer Consell de Cent de Barcelona; Can Torres, a la Diagonal; Can Rossell, a la Gran Via; i Ribes i Casals, a la Via Laietana. Pel que fa als complements com els botons i les cremalleres, hi havia uns altres viatjants, i sinó s’anaven a buscar a llocs com Ca l’Oliva, a Barcelona. Quan a Cubelles van posar la merceria, els complements ja els compraven aquí i si no ho trobaven anaven a Vilanova o a Barcelona. De fet, les anades a Barcelona eren quasi obligades, ja fos per adquirir roba o complements o per veure la moda i agafar idees. La Maria Dolors Urpí recorda que ella ja anava a Barcelona quan aprenia a ca la Murrets: “Acompanyava l’Antònia Ribas a Barcelona i recordo que anàvem a l’estació a agafar el tren amb cotxe de cavalls”.

Una altra cosa que utilitzaven les nostres modistes eren els figurins: les revistes on es podien veure les peces de roba de més tendència. Aquests figurins primer els compraven a Barcelona o Vilanova i, després, a la merceria de la Maria Aviñó (després ca l’Octavi), on també adquirien fils, betes, botons, etc. La Maria Josepa Vidal feia servir figurins però, a més, també dibuixava, dissenyava i viatjava bastant a França, on hi tenia amistats, i d’allà sempre en portava idees noves.

Santa Llúcia, dia de festa per les modistes

Santa Llúcia és la patrona de les modistes per l’ús que fan de la vista. La seva festivitat es celebra el 13 de desembre i, segons la tradició, aquest dia no es pot cosir. Al cosidor de l’Elvira Rosell no es cosia però sí que s’hi feia una festa especial: recollien un tant per cap i encarregaven coca amb ceba i se la menjaven al mateix cosidor. Després anaven al ball que es feia a L’Aliança.

La Maria Dolors Urpí explica que a Vilanova, quan aprenia a ca la Murrets, “el dia de santa Llúcia es cosia però després anàvem al ball que s’organitzava al Diana. Rifaven una màquina de cosir i volíem que toqués a alguna modista de veritat, no a alguna dona que treballava en una fàbrica. A Cubelles, al cosidor, aquell dia no cosíem”.

Els vestits dels gegants i els capgrossos

A part dels vestits de núvia i comunió, una de les comandes especials i curioses que van fer les nostres modistes van ser els vestits dels gegants, l’any 1985. La Maria Josepa Vidal i la Margarida Urpí, que treballava amb ella, van portar el gruix principal de la feina. La Margarida ho recorda perfectament: “La feinada que vam tenir per tallar-los, ja que les peces eren molt grosses. Són, sens dubte, les peces més grans que hem cosit mai”. Amb elles també hi va col·laborar la Maria Dolors Urpí i una altra colla de dones: l’Anna Maria Arnan, l’Annita Alba Giralt, la Maria Pedro Aviñó, la Mercè Rovirosa Ferrer i la Rossita Fontanals Hill.

D’altra banda, els vestits dels capgrossos els va tallar la Maria Josepa i els van cosir la Margarida i algunes de les dones que hem anomenat. Es dóna la casualitat que d’entre d’elles n’hi havia unes quantes que eren àvies dels nens que aleshores portaven els capgrossos.

Els cosidors tanquen les seves portes

L’apogeu de les grans cadenes industrials i de les grans superfícies comercials va contribuir, i molt, a fer desaparèixer la professió de modista: el treball artesà no podia competir amb l’industrial. Avui aquest ofici es pot considerar quasi extingit.

Als anys vuitanta els cosidors de Cubelles van començar a tancar les seves portes. La Maria Dolors Urpí va ser la primera de les modistes que va tancar el seu cosidor: tenia 54 anys i va acabar perquè el seu marit es va posar malalt i morí poc després. Això sí, va continuar cosint per ella i per la seva família. Recordem que amb la Maria Dolors cosia la seva germana Margarida, que va anar a treballar amb la Maria Josepa Vidal.

L’Elvira Rosell va deixar la confecció quan tenia 75 anys. La Rosa Maria Escardó assegura que va cosir “fins que va poder. La mare cosia amb ella però llavors també ja era gran i van tancar”.

La Maria Josepa Vidal va cosir des que va acabar els estudis fins que va fer 70 anys, a principis de la dècada dels 90. Ella i la Margarida Urpí es van jubilar al mateix temps. De tant en tant, continuen cosint alguna cosa per elles mateixes.

Ara es continua cosint, és clar, però per la Maria Dolors Urpí la majoria de la confecció és industrial, de poca qualitat, per a grans cadenes comercials. De la roba d’avui, les nostres modistes opinen que tothom va igual i que “hi ha gent que sembla que vagi disfressada. La confecció ben feta ara és molt cara, més que no pas abans”, diu la Maria Dolors. La majoria de dones treballen fora de casa i ningú té temps per cosir, tot es compra fet i hi ha més oferta de roba feta que no pas abans. A més, cada cop se’n sap menys, de cosir, ni tan sols coses tan bàsiques com una vora o una cremallera. Per això avui en dia les modistes que hi ha són més aviat d’arranjaments com aquests.

Altres modistes

Cubelles no es queda sense modistes, n’hi ha alguna que resisteix i algunes dones encara cusen a casa, però tot plegat ben poc. A banda de les modistes que han centrat el nostre text, a Cubelles n’hi ha hagut d’altres, més recents: a títol d’exemple podem esmentar la Paz Montañés Galve, que durant uns anys va fer classes de costura al Casal de Cultura. També podem esmentar la petita fàbrica que tenia l’Alfons Aviñó, al carrer de la Creu i que donava feina a diverses dones cubellenques, modistes; a Carmen Marco Juan, que tenia un petit taller a casa seva, al carrer de Rocarespa, on cosia jaquetes de pell per a una empresa, també a Magdalena Bustio Crespo...

Segur que n’hi ha hagut o n’hi ha més de dones que durant els últims anys del segle XX o primers del XXI hagin fet de modista o cosit per als altres a Cubelles. En qualsevol cas, la intenció del nostre text ha estat recollir i documentar el gruix d’aquesta activitat a la vila a mitjan segle XX. Gràcies a la memòria de les nostres modistes i de les seves famílies hem pogut documentar aquest període i evitar que caigui en l’oblit. 

Bibliografia i documentació 

FONOLL, Núria; PINEDA, Antoni; PUJOL, Joan; VIDAL, Joan: L’Abdon i l’Assumpta. 50 anys dels gegants de Cubelles. Ajuntament de Cubelles, 2008.

PINEDA, Antoni; MARTÍNEZ, Xavier: El comerç i els oficis a Cubelles. Dins de l'Anuari 2004 del Grup d'Estudis Cubellencs Amics del Castell.

PINEDA, Antoni; VIDAL, Joan: Història gràfica de Cubelles (1900-1970). Ajuntament de Cubelles, 1995.

VIDAL i URPÍ, Joan: El Círcol Cubellenc (1890-1939). Mig segle d’història de Cubelles a través de la seva entitat pionera. Ajuntament de Cubelles, 2006.

-El Full de Cubelles (any 1985).

-Arxiu de la Parròquia de Santa Maria de Cubelles (llibres de naixements, matrimonis i defuncions).

Agraïments

Rosa Maria Escardó, Margarida Urpí, Maria Urpí, Maria Josepa Vidal, Rita Melendo, Antoni Pineda, Joan Vidal, Susi Vidal.